Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en les categories local i general en català de la convocatòria de febrer.
Recordem que els microrelats concursants publicats al bloc s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.
Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en las categorías local y general en catalán de la convocatoria de febrero.
Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.
LOCAL:
Los deberes familiares
Como cada lunes, el hombre del sombrero oscuro llega a casa y me saluda rascándome la cabeza, me despeina, luego me sonríe y me tiende el sombrero. Es la señal pactada con mi madre para que me encierre en mi habitación después de colgar el sombrero en el perchero de la entrada. A media tarde, tras recogerlo y encasquetárselo en la calva, marchará, sin decir adiós, hasta el lunes siguiente. Entonces, al oír el cerrar metálico de la puerta, yo saldré de mi cuarto justo a tiempo para ver como la luz roja de la habitación de mamá se desvanece, igual que el rojo de sus labios frente al espejo del lavabo. Luego, en la cocina, ella me preparará una taza de Colacao bien caliente, como a mí me gusta, por haber acabado todos los deberes. Mientras mamá esconde billetes entre las páginas del libro de recetas, papá regresará, cansado de andar todo el día buscando un trabajo inexistente por las calles de la ciudad, y rascándome la cabeza, me felicitará por ser tan aplicado.
Francesc López Camacho
Barberà del Vallès
CATALÀ:
Canvi de guió
En Vincent va treure el paper arrugat de la butxaca i va rellegir l'adreça. No hi havia dubte, era el lloc correcte. Va mirar el seu Rolex, les 21:58 li va semblar una bona hora per fer una visita. Va llençar el cigarret i es va palpar el "bulto" metàl·lic que duia a la cintura.
En aquell moment sortia del portal un home corpulent i ben vestit. En Vincent va observar la camisa amarada de suor i el caminar encorbat, i va suposar el que havia vingut a fer, com tants d'altres que deambulaven de nit per aquells ravals. Va aprofitar per entrar. Va pujar les escales lentament, mentre començava a notar el gust de l'adrenalina a la gola. Es va aturar davant la porta indicada. La seva experiència li permetia veure l'escena, acostumaven a repetir-se les mateixes situacions i paraules, tot i que de vegades canviava el desenllaç.
Va pitjar el timbre i uns passos es van atansar lleugers. En els segons que va tardar en obrir-se la porta va tenir temps d'intuir alguna cosa estranya mentre treia la pistola. El seu olfacte no l'enganyava: li va obrir la porta un nen que no tindria més de set anys.
Cinta Pons Domingo
Tarragona
Semblança
És el seu ídol. Pare i amic, mestre, confident, parella de jocs i molt més. Avui que en fa divuit l'ha trucat de bon matí des de la seva clínica.
Mira el calaix de la teva tauleta, li ha dit. Hi ha trobat unes claus de cotxe noves de trinca. Ara aguaita per la finestra, ha continuat el pare. Davant del garatge hi ha un cotxe vermell, llampant. No oblidis de donar gràcies a la mare, el regal te'l fem tots dos, ha conclòs abans de penjar.
Ha anat cap a l'habitació de la mare (dormen en cambres separades a causa dels horaris del pare, li havien explicat), ha trucat i ha entrat. Se sent el soroll d'aigua a la dutxa; esperarà. A sobre del buró hi veu una carpeta amb una etiqueta. Alfred. Qui és Alfred? Sobresurt un fragment de fotografia. Encuriosit l'estira. I somriu: és ell quan va fer la primera comunió! Però hi ha alguna cosa que no quadra... El vestit. Duu un vestit blau fosc de mariner. Baixa corrents al saló, a l'aparador on hi ha diverses fotografies emmarcades: ell amb el cotxe a pedals, ell amb els primers esquís..., ell el dia de la primera comunió amb el vestit malva clar i la corbata blanca.
Josep Casals i Arbós
Prades (Tarragona)
*Escut del FC Dinamo de Moscou / escudo del FC Dinamo de Moscú.
Irina
Quan era jove, el meu pare va tenir in idil·li amb una ballarina del Teatre Bolxoi. La companyia era a Barcelona i cada nit representaven El trencanous al Liceu. Devia ser l'any 1947 o el 1948.
Es deia Irina. Una disciplina estricta regia la companyia: per poder-se veure, els amants havien d'idear ardits, subornar guardespatlles, freqüentar pensions sòrdides del Raval o de la Barceloneta. "Ves que no tingui un fill comunista, jo!", solia comentar el pare als companys de timba. Recordo que cada dia, havent dinat, alçava un gotet de vodka i brindava: "Za zdaróvie!", deia abans de buidar-lo d'un glop. Seguia els resultats del Dinamo de Moscou, s'esforçava per llegir Tolstoi i Txèkhov, escoltava Tschaikovsky amb els ulls humits. I si alguna vegada discutien amb la mare, ell li etzibava: "Me n'hauria d'haver anat amb la Irina!".
Molts anys després de la mort del pare, la curiositat em va fer-me rastrejar Internet i hemeroteques. No vaig trobar enlloc cap referència a una gira del Bolxoi a Barcelona els anys quaranta.
Jordi Masó Rahola
La Roca del Vallès (Barcelona)
