Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de febrer.
Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.
Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de febrero.
Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.
Ell
Me'l trobava cada dia, assegut, amb l'esquena reclinada, el colze dret damunt de la cuixa esquerra, els artells de la mà dreta al mentó i el braç esquerre damunt del genoll esquerre. La seva actitud reflexiva i els músculs tensos revelaven un gran sofriment. M'hauria agradat preguntar-li en què pensava, acariciar la seriositat del seu rostre, besar la fragilitat que transmetia... Mai no ho vaig fer.
Un dia l'empresa em va comunicar que em canviaven de servei: deixaria de ser vigilant de seguretat del Museu Rodin. Ja no podria contemplar El pensador.
Ell
Me'l trobava cada dia, assegut, amb l'esquena reclinada, el colze dret damunt de la cuixa esquerra, els artells de la mà dreta al mentó i el braç esquerre damunt del genoll esquerre. La seva actitud reflexiva i els músculs tensos revelaven un gran sofriment. M'hauria agradat preguntar-li en què pensava, acariciar la seriositat del seu rostre, besar la fragilitat que transmetia... Mai no ho vaig fer.
Un dia l'empresa em va comunicar que em canviaven de servei: deixaria de ser vigilant de seguretat del Museu Rodin. Ja no podria contemplar El pensador.
Sandra Fernández Jurado
Badalona (Barcelona)
Boira
Va salpar amb la boirina matinal confiant que escamparia més endavant. Però no es va aclarir, al contrari: a cada minut que passava esdevenia més espessa. Fins que es va fer tan densa que ni la punta de proa no podia veure des de la cabina. El vent havia afluixat tant que la vela penjava desmaiada. Mai no s'havia trobat tan desemparat a bord del seu petit motoveler. La mar estava quieta i callada, però era un silenci tens com un compàs d'espera. I de cop i volta, una remor va envair aquella calma de cotó fluix. S'atansava a poc a poc i creixia. Seria un d'aquells enormes creuers de setze ponts i noranta mil tones, va suposar. Fos el que fos, ja era molt a prop. Va témer que ni el pilot ni el radar no el detectarien, de la mateixa manera que una balena no s'adona si va a engolir un insignificant seitó.
Va saber que havia passat de llarg quan el iot va ser sacsejat per les onades que produïa la traça del monstre d'acer. Després, el brogit es va anar apagant com una tempesta que s'allunya. Alleujat, va arrencar a plorar. Les llàgrimes rodaven galtes avall i quan la primera li va arribar a la comissura dels llavis, la va llepar. Tenia gust de mar.
Josep Casals i Arbós
Prades (Tarragona)
Tempus fugit
Aquesta tarda m'incineren, però això no és l'important, ara el que he de pensar és en com viuré la resta de la meva vida.
Francesc López Camacho
Barberà del Vallès (Barcelona)
Societat teatral
I si només és qüestió d'intentar-ho? De cop i sense pensar-ho massa no farà tant mal. No és el primer cop, però potser en serà l'últim. La situació és la mateixa de sempre: una mirada coneguda popularment com a "perduda" però que en realitat no para de buscar, dins d'un mateix un raig de llum, la cara del dau desitjada o aquella paraula que ho desencadenarà tot. Sense roba. Amb poques ganes.
Té dues opcions: retirar-se, com ha fet sempre, i deixar-ho per un altre dia, o bé trencar amb la monotonia i deixar-se portar. No penseu que ha fet grans sacrificis per arribar fins aquesta situació, o que la vida l'ha tractat malament. Simplement, el cúmul de circumstàncies ha acabat desencadenant en una possible nova etapa. Extraordinàriament natural.
El nostre amic ha decidit que sí. Endavant. Ho farà. No m'ho esperava. Un moment, sembla que es fa enrere. Ara afirma que ho deixarà a l'atzar i llançarà una moneda. Si surt cara, s'hi tira de cap; si és creu, abandona. Llança la moneda i surt creu. Es vesteix i tanca l'aigua. Somriu. Està content de seguir sent ell mateix. Però encara més de tenir una moneda amb dues creus.
Marc Timoneda Gràcia
Castellar del Vallès (Barcelona)
