dissabte, 17 de gener del 2015

MICRORELATS DE DESEMBRE / MICRORRELATOS DE DICIEMBRE (1)



Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de desembre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de diciembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.









Última voluntat

Va escampar les seves pròpies cendres al mar.

Francesc Barberà Pascual
Algemesí (València)











El defensa que no sabia que fer amb la pilota

Quan tothom volia unes Adidas Ivan Lendl, jo anava amb sabates ortopèdiques. No vaig aprendre a anar amb bicicleta. Tampoc no treia bones notes. No em vaig moure mai gaire de la mitja del 6. No era un nen efeminat, però m'acovardia fàcilment, i tot m'avergonyia. No vaig topar mai amb el mestre que et desperta la vocació, no era un brètol dels que apedreguen gossets. Em vaig fer gran, i les dones m'agradaven, sí, però no gosava acostar-m'hi. Vaig acabar Psicologia, encara que podria haver estudiat qualsevol altra carrera. I ara que tinc parella i una bona feina m'adono que he transitat per la vida com un nen consentit que no s'ha barallat mai per un gol anul·lat. Per això m'acomiado de tu per escrit, Montse, que sé que no entendràs que no hi ha res més difícil que renunciar a allò que no has tingut mai.

Jaume Ribó Cols
Barberà del Vallès (Barcelona)









Adéu, Andreu

Ahir vam enterrar el tiet Andreu. Eixerit i bromista inevitable, sempre amb un somriure a punt fins que va perdre el pes i la memòria alhora.

Junts, familiars, amics, veïns i el soci del Barça del seient contigu, capcots i resignats que la vellesa s'emportés l'un o l'altre cada tant. Abrics a la falda, mirada a terra i el seu cos exposat presidint la cerimònia. La caixa a punt per ser tancada.

Llavors el tenor del trio que valia 460€ i tocava sis cançons, va començar a cantar espantllant-ho tot desafinant tan descaradament com un equip de futbolistes fet nadales solidàries, un adolescent amb "cascos" a l'FNAC o una dona massa prima cantant òpera. Tan malament i amb una veu tan estrident que vaig alçar la vista demanant auxili i vaig trobar tothom mirant-se, buscant explicacions, ulls molt oberts, cares esforçant-se, la gent passant-ho realment fatal. Ningú va poder resistir l'embestida d'una riallada general que va començar amb un pfff escapant-se d'unes mans a la fila de davant i va créixer i es va estendre, imparable, per tota la sala, com un tsunami.

Llavors vaig mirar el cos immòbil del tiet i li vaig veure als llavis un lleugeríííssim somriure, ara si, dient adéu.

Laia Prat Garcia
Sant Quirze del Vallès (Barcelona)










L'advertiment

Per al seu darrer aniversari li vam regalar una pilota lleugera de plàstic, amb uns pentàgons negres imitant les reglamentàries. La va rebre amb tanta il·lusió que la mateixa tarda vam anar a estrenar-la al parc. Hi estava jugant tot engrescat quan després de rebotar contra una paperera, va fer cap a l'estanyol dels ànecs. El guarda, que l'estava observant divertit, va aconseguir recuperar-la fent servir un tros de canya. Mentre li retornava, picant-li l'ullet li va dir molt seriós: "si torna a succeir, la hi requisaré". En sentir-ho, l'avi va empal·lidir. Des d'aleshores, cada vegada que anem al parc s'abraça amb força a la pilota i es manté tota l'estona alerta, com fan els mascles dels suricata: vigilant sense descans la línia de l'horitzó.

Joaquim Valls Arnau
Barcelona