dilluns, 16 de febrer del 2015

MICRORELATS DE GENER / MICRORRELATOS DE ENERO (2)



Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de gener.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de enero.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.








*Mapa de l'Atlàntida d'Athanasius Kircher (S.XVII).



L'Atlàntida

On ets, hort on collíem ahir roses i lliris?
Jacint Verdaguer

Havia estalviat durant mesos per poder-se pagar aquella minúscula habitació en un complex hoteler amb aires de banlieue tropical. I plovia, no d'una forma apocalíptica ni desesperada, més aviat amb una persistent monotonia.
Els hi havia cantat deu mil vegades a les de la feina les excel·lències de l'illa solitària, el seu destí. I plovia, plovia des del primer dia amb la mateixa trista insistència que la parella italiana s'escridassava a l'apartament del costat, plovia amb la perseverança dels esgarips dels britànics del pub.
Fou llavors, enmig del diluvi, quan va dir plou, sense gota de resignació. Va passar la cortina llardosa, va engegar la tele a tot drap, el microones al màxim, l'aixeta de la cuina, l'aixeta del lavabo, l'aixeta de la dutxa, el forn, l'assecador, despenjà el telèfon i s'empassà la clau d'aquella gàbia per a turistes. Si aquell coi d'illa li volia fer la vida impossible, ell no li posaria gens fàcil. Estava segur que podria enfonsar-la, tampoc era tan gran, soterrar-la sota les aigües de l'Atlàntic per sempre més, ni que fos un trosset, ni que només fos la ínfima parcel·la que trepitjava.

Gerard Vilardaga Cunill
Berga (Barcelona)










La visita

Em van dir que arribaria aviat, però ja fa temps que l'espero i a vegades fins i tot penso que ho vaig somiar. M'entretinc fent solitaris. Per si de cas, porto sempre el mòbil a sobre, miro que no falti cafè i trec la pols de tota la casa. Cada matinada és una esperança i un turment.

Josep Ribó i Cols
Barberà del Vallès (Barcelona)











Qüestió de pràctica

Em dic Julius Malher, però els meus clients em coneixen com "El fi". Molts pocs saben el meu nom de debò: ma mare, algun veí del barri i para de comptar. I és que la naturalesa de la meva professió m'obliga a ser extremadament discret.

A mon pare li dec la vida, cert, però no considero que li ho hagi d'agrair. El fet d'haver dipositat una legió d'espermatozoides incestuosos a l'úter de la meva mare i, alhora, germana, en contra de la seva voluntat, una vegada i una altra, durant els deu anys que la va tenir captiva al soterrani de casa no és quelcom digne d'agraïment, oi?

En canvi, és de justícia reconèixer que em va donar una bona empenta a l'hora de trobar feina. Puc dir sense embuts que és pel pare que avui faig de sicari. Amb la seva mort vaig descobrir que podia matar sense que els remordiments em traguessin la son. I ara m'hi guanyo la vida, ves per on. La finor va venir amb el temps i és que, com tot a la vida, l'excel·lència arriba amb la pràctica.

Carles Quílez Cunillera
Sabadell (Barcelona)