Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de maig.
Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.
Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de mayo.
Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.
Paciència
Ho sabia, li havien explicat. Si aguantava 15 minuts, el contingut de la capsa seria per ell: un bonus d'una setmana on ell volgués, tot inclòs. Però si no volia esperar, hauria de ficar la mà dins d'una altra capsa... A veure què hi trobava.
Havia passat un, dos minuts, potser tres? Sabia que l'estaven filmant. Sabia que era un experiment. Una gota de suor li regalimava pel front. Quant havia passat? Semblava una eternitat. Els dits ballaven sobre la taula. Les dues capses immòbils, idèntiques, només una tenia un forat... La cama dreta tenia vida pròpia... La camisa ja era xopa. No puc més!
I avergonyit va sortir de la sala. A la mà dreta una nota que hi deia: la curiositat va matar el gat, a la mà esquerra una pistola carregada.
Matilde González López
Sabadell (Barcelona)
Farfalla
M'hauria agradat conèixer el meu avi. No es va morir a la guerra perquè tenia l'enemic entortolligat a dins, una daga fantasma que li va segar l'última corda de vida en una emboscada brusca sense música ni melodia de comiat. Tothom li deia Rico, l'italià tranquil que mirava a l'horitzó en silenci i somiava en una llengua estrangera. No es deia pas Rico, però va deixar que tothom s'ho pensés, potser perquè ell ja no era capaç de sentir el batec de la pàtria en un sol mot.
Fa dies que penso davant d'un full esgrogueït i ple d'arrugues que la memòria dels vius mai no podrà allisar. Quan vaig trobar la carta al calaix del tocador de la meva àvia, em vaig estremir perquè no havia vist mai aquella lletra serena que ara se m'apareixia com el vol fugaç d'una papallona. I el stres primers mots se'm van clavar ben endins com les espines d'una rosa: La mia farfalla. No crec en les casualitats perquè farfalla és la primera paraula que vaig aprendre en italià. L'avi m'havia enviat un regal anònim que m'acompanyaria tota la vida, com un nus invisible que em protegia per damunt dels mots. I el pes de la meva identitat esdevenia com l'aleteig d'una papallona.
Marta Finazzi i Martínez
Girona
La caputxeta quan el conte és contat i el llibre tancat
- ... i així va ser com el caçador va matar el llop i la Caputxeta i l'àvia van poder tornar a casa i fer tants i tants dinars de diumenge.
Conte contat, la nena ja dorm, la mare tanca el llibre, i immediatament la caputxeta crida el llop, l'àvia i el caçador:
-Ràpid, ràpid, nois! Que hem de ser d'aquí a cinc minuts a casa d'un altre nen, tres carrers més avall! I avui encara ens queden tres visites més, després!
-La vida de l'artista -remuga l'àvia posant-se bé la camisa de dormir- , ja no tinc edat!
-I ningú vol anar a fer una cerveseta? -diu el caçador.
-Uf! Quin "agobio" tu! Que no hi ha més històries per explicar o què? -protesta el llop.
I surten corrents i es fon a negre.
Laia Prat Garcia
Sant Quirze del Vallès (Barcelona)
