dimarts, 16 de febrer del 2016

MICRORELATS DE GENER / MICRORRELATOS DE ENERO (2)


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de gener.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de enero.


Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.








Doble fila

De les moltes feines del meu dia a dia a la biblioteca, m’agradava el moment pausat de retornar els llibres a les prestatgeries. Una tasca mecànica però que, durant uns minuts, em feia recórrer els camins ordenats alfabèticament de la literatura a través dels gustos dels lectors. Recordo el dia que retornant un Pynchon contundent -just on acabava la “P”- de cua d’ull em va semblar veure algun objecte darrera la fila de llibres. Em vaig atansar al prestatge i, efectivament, hi havia dos volums apilats rere el mar de novel•les dels pamuks, perecs, prousts i companyia. Eren dues innocents guies sobre arbres i plantes de la ciutat, excloses de préstec, que segurament algun espavilat amb vel•leïtats botàniques havia amagat perquè no els trobés ningú més.

Els vaig canviar per un manual d’autoajuda sobre l’egoisme i El baró rampant, d’Ítalo Calvino. L’endemà, quan vaig tornar a l’escenari dels fets, en aquella segona fila clandestina me n’hi vaig trobar un de nou: Expiació d’Ian McEwan.

El vaig agafar i vaig pensar que era un gest prou correcte mentre em volava un mig somriure a la cara, una mica sobreactuat per si aquell lector penedit m’estava mirant d’esquitllentes...



Guifré Miquel i Fageda
Barcelona













El mariner afortunat

"Oh fortuna, enemiga de tots aquells qui rectament en lo món viure desitgen!"
Tirant lo Blanc

—Hola filla! Què puc passar?
—I tant! Justament ara volia anar-la a veure perquè tinc una bona noticia.
—Me n'alegro filla meva. Digues, de què es tracta?
—Doncs és que en Jack ha trobat feina. Un bon treball i, a més, ben pagat.
—Quina alegria! Després de tant de temps...
—He pregat tant, que es veu que Déu m’ha escoltat. De fet, ha estat com un miracle; ha anat a la naviliera a demanar feina, just quan acabaven de saber que un dels mariners de la tripulació del vaixell que salpa demà ha emmalaltit i no podrà embarcar-se.
—Quina sort!
—Ja ho crec! I miri que feia temps que buscava ocupació. Tant de temps, que els pocs diners que teníem se’ns estaven acabant. En canvi, ara que guanyarà un bon sou, podrem viure amb dignitat i encarar el futur amb una mica d’optimisme. Fins i tot podrem dur el nen a cal metge, a veure si li pot treure aquesta tos, que no hi ha manera que se li'n vagi.
—Ara, però, veuràs que la dona d'un mariner no pot viure mai tranquil•la. Quan estigui embarcat patiràs per ell i l’esperaràs amb ànsia.
—No ho cregui, mare, no m’he d’amoïnar. El vaixell és nou, molt gran i segur.
—Ah, sí? I com es diu aquest vaixell?
—Titanic, mare. Es diu Titanic.


Vicenç Ramos Torres
Barcelona














Una novel·la una tarda

En Toni és un tio pràctic i un tastaolletes a qui agrada fer de tot, i avui a la tarda escriurà la seva primera novel•la.
Anirà d'un detectiu. Dur, heterosexual, fred amb els enemics i apassionat amb les dones, amb les seves pròpies lleis. El seu enemic serà un paio rus. Dolent. Fastigós. Immoral. Amb un xalet a la Costa Brava, on un dia apareix un jardiner mort.
Ningú el vol investigar perquè és un rus despietat, sense miraments. L'últim que s'hi va enfrontar va acabar amb forma de pinxo en una festa de mafiosos. Un advertiment pel personal. Llavors (capítol dos) apareixen la novia del pobre jardiner i el seu ex-company de feina. L'una vol aclarir la mort del noi, l'altre vol cobrar els 560€ de la poda. Visiten el detectiu perspicaç que, a punt de ser desnonat del despatx on també viu, accepta el cas. Troba el punt dèbil del rus (una filla, un flashback al capítol tres), s'enamora de la noia (al quart), s'enfada amb l'ex-company de feina que al cinquè capítol el traeix; i a l'última escena, amb la tensió al màxim, trepitja els dits del rus que vola agafat de la pota d'un helicòpter, i el dolent es precipita al mar des de no sé quants mil metres (això ho ha d'acabar de documentar). Petó a la noia i fi.
En Toni passa el corrector, satisfet, i se'n va a fer el sopar. Hi ha poca cosa a la nevera, però ell és un tio resolutiu i li queda un plat força digne. L'endemà, pensa, obrirà un restaurant de cuina d'autor, a la Costa Brava.


Laia Prat Garcia
Sant Quirze del Vallès (Barcelona)










Innovació

“La meva vida ja no té sentit. No culpeu ningú de la meva mort”.

La nota del Ramon no tindria major rellevància —érem tan sols coneguts—, si no fos perquè no es tractava d’un tros de paper sobre de la tauleta de nit, sinó d’un missatge de WhatsApp enviat a tots els seus contactes del mòbil.
En rellegir aquell missatge tan anodí i carrincló, es va activar el meu cervell d’emprenedor. Pobre Ramon, encara que en vida no hagués estat cap geni, ningú no es mereix deixar aquest món d’una manera tan lamentable.
Per això, vaig donar un parell de voltes a la idea primigènia i en pocs mesos he desenvolupat un seguit d’aplicacions per a mòbils que permeten comunicar morts, naixements, casaments, divorcis i qualsevol canvi substancial de vida de manera precisa i elegant.
La necessitat que hi havia d’una eina com aquesta es posa de manifest en l’èxit vertiginós i el creixement exponencial del nombre de clients. L’empresa que vaig crear duplica el seu valor cada setmana. Com que sóc una persona agraïda, mai no falten flors fresques a la tomba del Ramon. Una aplicació del mòbil m’ho recorda puntualment.

Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)