dijous, 11 d’abril del 2019

GUANYADORS DE MARÇ / GANADORES DE MARZO (VIII EDICIÓ / EDICIÓN)











Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes de març de la VIII edició del Microconcurs són:



Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de marzo de la VIII edición del Microconcurso son:






CATEGORIA EN CATALÀ:




Reina

-Reina! -va contestar decidida aquella veu preescolar quan la van interpel·lar sobre què volia ser de gran. Els interlocutors de torn sempre reaccionaven amb exclamacions i rialles condescendents. No era pas tan estrany que una nena de tres anys volgués ser princesa o reina, malgrat formar part d’una família republicana fins al moll de l’os!
Ella se’ls mirava de reüll, menyspreant aquelles interjeccions dignes de la pitjor escena teatral. Però... què es pensaven? Li qüestionaven la capacitat de decidir el seu futur només perquè no omplia en edat la xifra dels dits d’una mà? Ingenus! Ella ho tenia ben clar: arribaria a ser algú important, algú que estigués per damunt de tot i de tothom. Algú de qui depengués assolir fites d’alt nivell.
Quan va poder mostrar amb una mà ben oberta els seus cinc anyets, va experimentar una joia immensa, la joia de saber que estava en el bon camí. La joia que només ella podia sentir cada vegada que, des de dalt de tot d’aquell castell, feia l’aleta i, ni que fos per uns segons, sabia que tenia el món als seus peus.

Maribel Gutiérrez Gallego
La Garriga (Barcelona)








CATEGORÍA EN CASTELLANO:







Aventuras

Sonríe, vocifera, salta, levanta los brazos, se le brotan las venas de la frente y se le pronuncian los músculos de las piernas en su esfuerzo por traer a escena el relato que, desde ya, acrecienta su honra y la de su linaje. Orgulloso de sus aventuras, que claramente demuestran ingenio y sagacidad, Ulises las narra con detalle. Penélope no bosteza, casi no parpadea, pero hay algo en su mirada… como si no lo viera, como si mirara hacia otro lugar, hacia adentro. Sigue tejiendo y destejiendo los ovillos de la espera. Telémaco contempla el silencio de su madre, capta el ritmo de sus manos, la melodía opaca y sin voz de su mirada. Espera —él también espera— el gesto de alguno de los dos que quiebre el bucle de la puesta en escena de su padre, esforzado, sin más ingenios para recuperar la mirada de Penélope; el bucle del actor desesperado y la espectadora aburrida que reinciden cada día, cada uno en su lado del escenario. Que él le pregunte o ella le haga saber que también pasaron cosas en casa, en esa silla, en los parajes interiores donde se pierde su mirada, y que ella —también ella— tiene una historia para contar.

Hernando Escobar Vera
Bogotá (Colombia)