dissabte, 12 de gener de 2019

MICRORELATS DE DESEMBRE / MICRORRELATOS DE DICIEMBRE (1)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de desembre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de diciembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.









Afanyar-se

Recorria tothora aquell bosc immens buscant un recer on posar la seva descendència. Tenia pressa, i darrerament, aquell espai era compartit per massa individus com ell. Calia vorejar les clarianes, atès que en espai obert se sentia vulnerable, tot i que ningú li ho havia ensenyat. Ho duia en els gens.
Va posar ous per tot arreu, ben arrapats a les tiges que s’alçaven i onejaven amb el vent. Amagat en un racó, observava com s’engreixaven aquells centenars d’embrions blancs mentre ell s’alimentava del que el sòl li oferia. Una setmana, no més, per veure el naixement de la seva progenitura.
Mare, em pica el cap, va dir una veu candorosa. T’he de passar la pinta altre cop. I rentar-te el cap amb aquell xampú pestilent.

Anna M. Lahosà Alcoverro
Barcelona










Estiu del 57

El flabiol torna a refilar. Noies i nois formen de nou la rotllana, sobrats d’energia, disposats a saltar tota la sardana, tant si ve al cas com si no. Al primer compàs, tres homes grans se’ls apropen, els toquen l’esquena i els diuen a cau d’orella:
-Aquesta no es balla. És La Santa Espina.
Tothom és dret a la plaça. Els qui seien s’han aixecat. La música plana sobre un silenci emocionat. Hi ha qui mira al cel, qui prem les dents, qui somriu al company, qui eixuga una llàgrima d‘amagat, És el primer cop que una cobla s’atreveix a tocar-la, des de fa vint anys. Veurem què passa.

Joan Adell
Barcelona








Antisistema

Després de mesos donant-li voltes, havia trobat la solució. L’única manera de vèncer el Sistema era utilitzant les seves mateixes armes.
Bona part del control que el Poder exerceix sobre nosaltres està basat en la informació. Saben tot allò que fem i ens condicionen bombardejant-nos amb missatges, cada cop més personalitzats, a través de tots els mitjans.
Tanmateix, si no coneguessin les nostres necessitats, els nostres desigs, els nostres comportaments, no ens podrien influenciar. Per això, va iniciar la seva “Campanya de Desinformació del Sistema”. Es basava en inundar els cercadors d’Internet de demandes sobre temes que no l’interessaven en absolut. Des de “roba interior comestible” fins a “cap de setmana a Móstoles”, passant per “segells de Moçambic” o “reparació de fresadores”. Milers de cerques absurdes. Somreia cada cop que a la pantalla veia un nou anunci d’una filatèlia de Maputo o una cadena de sex-shops oferint-li els seus productes.
Fins que un matí se li va glaçar el somriure quan va veure aparèixer una gran franja que pampalluguejava a la part superior de la pantalla: “Tu també vols fer caure el Sistema? Posem tota la nostra experiència al teu servei!”.

Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada