Pàgines
divendres, 29 d’abril del 2022
NOVETATS A LA MICROBIBLIOTECA / NOVEDADES EN LA MICROBIBLIOTECA (207)
dimarts, 26 d’abril del 2022
ENVEUALTA: AUDIOMICROS XI EDICIÓ /XI EDICIÓN (MARÇ/MARZO)
*EnVeuAlta.
divendres, 22 d’abril del 2022
MICRORELATS DE MARÇ / MICRORRELATOS DE MARZO (2)
Mala fama
Dins l’immens fons de l’Arxiu del
Museu Marítim un lligall faria les delícies dels historiadors. El seu
descobriment capgiraria la imatge que es té del pirata Hug de Singlot
(Tarragona, 1689 – Lisboa, 1752?), sobre qui pesa una llegenda negra farcida de
malvestats.
El lligall conté un manuscrit de
Rogall d’Esclop, corsari coetani de Singlot, que diu així:
«Durant mos anys de jovenesa
tractí sovint n’Hug de Singlot, ínclit pirata d’estesa fama, e pusc afermar que
no era pas tan temible com moltes veus arreu solen hui encar contar. Cert que
sa sempiterna barba mal rasurada e lo pegat de cuir tapant-li l’ull daven-li
semblant d’hom dur e rude, mes en lo fons era persona fort bonhomiosa i ab un
cor tan gran que poc li cabia dins lo pit. Qui de veres feia por era aquell
diable de lloro, tostemps posat damunt sa espatlla. Era ocell de mala jeia, ab
un geni d’espant, e quan mostrava’s irat e foll de ràbia era tan brau que,
llençant renecs, oir-lo feia feredat. De tot, lo pitjor era que n’Hug,
bonastraç com era, li escoltava los consells e, malgrat no tenir-los en estima,
per no importunar-lo ni dur-li la contrària, no sabia sinó seguir-li lo joch...
Vet ací.»
Santi Todó Riera
Lloret de Mar (Girona)
Regal d’aniversari
—Li encantarà —va dir el pare—.
La nena serà tan feliç!
—No ho sé —va dir la mare—. Un
ésser viu no és regala així com així. Primer tot seran alegries, però amb el
temps, serà una càrrega. El tindrem a casa les vint-i-quatre hores, l’haurem de
treure a passejar, no sabem ni què menja. Al final me n’hauré de cuidar jo, ja
ho veuràs.
La mare va acabar cedint a
contracor. El dia de l’aniversari, la nena va córrer al llit dels pares i
cridà:
—Ja tinc deu anys! Vull el meu
regal!
—Molt bé —va dir el pare—. Posa’t
el vestit de princesa Disney i espera’ns al sofà.
Els pares van agafar la caixa de
cartó que tenien amagada, grossa, amb quatre forats de ventilació i un llaç
vermell gegant. La nena, vestida d’Elsa de Frozen amb la perruca rossa que tant
li agradava, la va obrir amb mans tremoloses. Dins, un nen arraulit la mirava
atemorit.
—Es diu Nikolai i l’acaben de
portar de Kiyv. Mira —va dir el pare aixecant-li la camisa al nen—, encara té metralla a la panxolina.
—Ostres papi! Jo el volia ros. Es
pot canviar?
Víctor Colomer i Miralbell
Sabadell (Barcelona)
Geni
Amb el porró de vi esperant al
final de la rega, el pagès llaurava. A cada rem, un traguinyoli. Però l’arada
anava tan fondo que la reia tocà la roca.
- Booo! Matxo, booo! –cridà el
pagès.
De sota terra n’emanà un fum
espès, que a poc a poc es convertí en rostre: una boca, un nas i dos ulls
orientals que el miraven de fit a fit.
- Has obert la roca que
m’empresonava i m’has alliberat. En agraïment et concedeixo tres desitjos.
- Llamp me mati! Què és això?
Vaig gat! Veig visions. Fuig d’aquí bèstia del dimoni! Que s’eixugui tot el vi
del mas, no vull tastar-lo mai més.
El geni, desconcertat per
l’actitud del pagès, li concedí els tres desitjos que havia demanat. Mentre el
fum s’esvaïa a poc a poc, el pagès es tranquil·litzà, ignorant els trons que se
sentien de lluny i aquell grop que s’acostava.
Pere Saballs Busqués
Cruïlles (Girona)
La llengua desapresa
Adam i Eva vivien ociosos al
paradís. Prop d’on s’estaven, hi creixia un únic exemplar de l’Arbre del
Coneixement que donava una rara fruita. L’amo del terreny, tot i no explicar-los
els motius, els hi havia prohibit menjar-ne. Desconeixien què els passaria en
cas de fer-ho, però l'amenaça se’ls apareixia temible. La serp, que era una
mica més veterana a l’Edèn i per tant coneixia el tarannà del propietari,
s’empescava mil i una maneres de mantenir-los distrets. Les converses al
voltant de l’arbre s’anaven tornant més escadusseres, malgrat que la temptació
encara els desvetllava algunes nits.
Mentrestant la fruita, de tan madura,
va caure i un ur afamat se la va empassar. Quan el terratinent, que havia estat
ocupat en altres finques, va constatar que no hi era es va enfurismar i li va
faltar temps per anar a culpar-ne els humans. Aquests, sense defensa possible,
es van veure desnonats i maleïts en un tres i no res. Lluny de casa, i ocupats
com estaven, de seguida van oblidar la llengua de les serps.
Marià Cerqueda Bagués
La Seu d'Urgell (Lleida)
dimarts, 19 d’abril del 2022
MICRORELATS DE MARÇ / MICRORRELATOS DE MARZO (1)
Evolución
Nos extrañó que naciese con pocas
escamas. Pensamos que se trataba de algún retraso en el crecimiento, pero
cuando vimos que tampoco desarrollaba la aleta ventral y le salían esas patitas
nos preguntamos en qué habíamos fallado.
Ahora se pasa el día entero en su
agujero del arrecife haciendo vete a saber qué y por las noches se larga de
correrías con sus amigotes. Vuelven con la marea, arrastrándose. Ellos lo
llaman “flow”. Van a la suya; no cuentan nada. Dicen que somos unos pesados,
unos antiguos y que les dejemos en paz o un día de estos se van más allá de la
orilla y no vuelven nunca más.
Rafael Loscertales de la Puebla
Cornellà de Llobregat (Barcelona)
Selva de interior
Mientras riego la frondosidad de
las plantas que crecen sobre la mesa de la sala, microscópicos cocodrilos nadan
en el agua que rebosa los platos de las macetas. En el aire de la tarde
resuenan rugidos y algo se agita entre las hojas. Las aparto y encuentro un
Tarzán diminuto sujeto al tallo del anturio: se cuelga de una liana, aterriza
en la flor, donde Jane lo espera y salta a su espalda. Sujetos a otra liana,
como trapecistas salvajes, desaparecen en el verdor de un helecho vecino. Ya me
había advertido el jardinero que no abusara del humus de jungla, pero no le
hice caso.
Carmen de la Rosa Moro
Santa Cruz de Tenerife
Vuelo
Aunque ya se habían extinguido,
su imagen permanecía palpitando en nuestras retinas y permanecíamos recostados
en la hierba mirando el cielo. Entonces, mamá decía que no podíamos quedarnos
dormidos a la intemperie, que el rocío nos haría mal a los pulmones. Así que
papá nos aupaba uno a uno y nos metía en la tienda de campaña.
La imagen de las Perseidas nos
servía de cuento de buenas noches y nos dormíamos sintiéndonos mayores por
haber aguantado hasta tan tarde.
Papá salía de la tienda, abrazaba
a mamá y se quedaban mirando un rato más el cielo.
—Al agosto de mis siete años:
1983 —especifico sin dudar al técnico de la máquina del tiempo.
Patricia Collazo González
Alcobendas (Madrid)
Madurez
Su padre le sorprendió con el
cuerpo inerte de la rata agarrado por la cola. No le había dado tiempo de
arrojarlo al arroyo que pasaba frente a su casa para que se confundiera entre
la inmundicia. El primer impulso del niño fue admitir que la había matado, pero
al instante cambió de opinión. Con su cara más inocente, convenció a su
progenitor de que había encontrado así al animal y de que estaba muy triste
porque pensaba que era el ratoncito Pérez. Se dejó consolar. «No es él. En
cuanto se te caiga el próximo diente ya verás como viene y te deja algo bajo la
almohada», le dijo el hombre. Como si fuera la primera vez que mataba una de
las ratas que cada noche rondaban el camastro. Como si no supiera que, a su
edad, los dientes que se caen ya no son de leche. Como si las aguas de aquellos
torrentes mugrientos no hubieran ahogado hace tiempo todas las infancias.
Lluís Talavera
Barcelona
Dudas
Me llamo Adrián, hoy cumplo
quince años y todavía no tengo claro qué quiero ser de mayor. Dice la psicóloga
que eso es porque carezco de referentes importantes en mi vida. Soy hijo único
y de mi padre solo conservo un mal sabor de boca. Mi madre se esfuerza para que
nunca me falte un plato caliente en la mesa. Le agradezco mucho todo lo que
hace por mí, aunque cada vez me agobia más su afición desmedida por los
hombres. Le gustan todos, excepto los que tienen pecas y cicatrices. Esos no.
Que se le atragantan, dice con una mueca de disgusto. Ya he perdido la cuenta
de todos los que han desfilado por casa; no me da tiempo a cogerles cariño y de
la mayoría ni siquiera recuerdo el nombre. Cuanto más le gustan, menos le
duran. El último se llamaba Luis. Era electricista, creo. Demasiado joven, le
advertí algo incómodo cuando me lo presentó, pero al final ella tenía razón:
estaba tan bueno que solo hemos dejado los huesos. Dice que los va a aprovechar
para hacer un caldo. Como homenaje. ¿Te parece bien?, me pregunta con una
sospechosa voz seductora. Asiento tímidamente con la cabeza. No sé, empiezo a
sentir unas ganas inmensas de hacerme vegetariano.
Margarita del Brezo
Ceuta
dijous, 14 d’abril del 2022
GUANYADORS DE MARÇ / GANADORES DE MARZO (XI EDICIÓ / EDICIÓN)
El trofeu
Premis de Sant Jordi, mostres literàries, concursos del barri, jocs florals... Com a escriptor local, havia acumulat un gavadal d’èxits. Elaborava una ficció veraç, incisiva i absorbent. Tots els jurats enaltien la seva esplèndida capacitat de fabulació.
Recreava històries de persones marginades en entorns depriments. Els protagonistes es trobaven immersos en drames quotidians, però existencials. No eren trames d’autosuperació, sinó relats d’àrdua supervivència que mai no acabaven bé.
Diversos membres d’aquests tribunals li preguntaven com s’ho feia per imbuir-se dels elements que conformaven situacions tan dures. «Ets assistent social?» «Treballes a la policia?» «Investigues la pobresa?» Ell, fent-se el desentès, estrafeia un somriure. Amb les mans grosses, clivellades i calloses, recollia el guardó i s’embutxacava el xec.
Sens dubte, l’exuberant bagatge creatiu li conferia seguretat en si mateix. No dubtava que sabria commoure un altre selecte grup de persones, aquelles que li permetrien gaudir del premi definitiu. «És el teu torn. Esprem l’enginy!», li va mussitar l’advocat, bo i picant-li l’ullet.
Vicenç Ambrós Besa
Lluçà (Barcelona)
Fuera de lugar
La niña que no crece tampoco quiere escuchar. Solo lee y así se le pasan los años. Las demás perdimos la voz infantil sin darnos cuenta y hemos aprendido a caminar como si no nos observasen. Mientras, ella lee sin descanso, año tras año.
A veces su eterna niñez nos apena y le decimos palabras dulces como a una mascota, pero no nos oye. Solo conversa con personajes de cuento que nunca envejecen. Y les susurra que vengan a buscarla en el siguiente capítulo. Ese en el que nosotras ya no estaremos.
Sara Coca
Montequinto (Sevilla)
divendres, 8 d’abril del 2022
QUIMERA 460: ESTEBAN DUBLÍN
Dentro de la sección Los pescadores de perlas del número 460 (abril) de la revista Quimera, podemos leer los microrrelatos inéditos de Esteban Dublín (Bogotá, 1983), seudónimo literario de Daniel Ávila. Ha publicado los libros de microrrelatos Preludios, interludios y minificciones (Adéer Lyinad, 2010), Tácticas contra el olvido (TBWA Colombia, 2014) y Las narraciones alternas (Micrópolis, 2017). A antalogado el libro coral de microrrelatos sobre fútbol Historias de camiseta (Micrópolis, 2018). Es miembro fundador de la revista La Internacional Microcuentista.
*Referencia a la localidad literaria Santa Servia de los Fuegos.
Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica
Signatura R 80 Qui
Classificació 80(05)
Títol Quimera : revista de literatura
Publicació Mataró : Ediciones de Intervención Cultural, 1980-
Periodicitat Mensual
Descripció física Il. ; 28 cm
Descripció física N. 1 (nov. 1980)-
ISBN / ISSN 0211-3325
Matèria Literatura Revistes
dimarts, 5 d’abril del 2022
NOVETATS A LA MICROBIBLIOTECA / NOVEDADES EN LA MICROBIBLIOTECA (206)
divendres, 1 d’abril del 2022
DEDICATÒRIA NÀUFRAGA
Arribat al vaivé de les onades de l'Oceà Indi, ja tenim a La Microbiblioteca l'esperadíssim segon llibre de microrelats de Mar Horno.
Moltíssimes gràcies per l'exemplar i la dedicatòria.
Esperem trobar-nos a port ben aviat!
Llegado al vaivén de las olas del Oceano Índigo, ya tenemos en La Microbiblioteca el esperadísimo segundo libro de microrrelatso de Mar Horno.
Muchísimas gracias por el ejemplar y la dedicatoria.
¡Esperamos encontarnos a puerto bien pronto!