Adopció
Sortint de la feina, un noi se’m
va acostar i va dir-me: «Papà». Es confonia, jo no era pas el seu pare —amb
l’Alba havíem decidit no tenir fills—, però ho va dir amb tanta convicció que
me’l vaig creure. Alt, desmanegat, uns quinze anys, cabells llargs, granellut.
Al cotxe, de camí cap a casa, va explicar-me que l’examen de llengua no li
havia anat bé. Vaig pensar que potser el seu fort eren les ciències: no em
volia desil·lusionar abans d’hora.
La meva dona se’l va mirar amb
recel. «I diu que és fill teu?», va preguntar-me. «Fill nostre», vaig
puntualitzar. Vam instal·lar-lo al despatx. Vaig desar el meu ordinador perquè
ell pogués fer servir la taula: tenia deures, va dir-me, un punt insolent. «De
moment, hauràs de dormir en un llit plegable.» S’hi va avenir.
L’Alba es va passar la tarda
espiant els moviments del noi: potser buscava un gest que delatés alguna petja
genètica nostra? «No se’ns assembla gens», va sentenciar. Ja érem al llit i del
despatx ens arribava el zumzeig d’una música percussiva. No, no se’ns
assemblava, però allò no era pas una prova concloent. Va recordar-me que havíem
decidit no tenir fills. La veu em va sortir entretallada: «Es que l’estimo».
Jordi Masó Rahola
Granollers (Barcelona)
La descendència
“D’entre tots en farem un”
La meva àvia
El fill gran va ser un lector
precoç. Els pares s’inflaven d’orgull quan el veien amorrat a les pàgines de
l’Odissea, Anna Karènina o El Quixot. En tota la resta, però, era un autèntic
inepte. A la nena, en canvi, era estrany veure-la enganxada a un llibre. Ella
preferia fer cabrioles al sofà. Ben aviat els van donar la notícia: tenia una
capacitat física fora del comú.
I en van tenir més. El tercer era
capaç de resoldre els problemes matemàtics més complexos, sí, però de tan
lleig, ofenia. I tot i que els ulls blaus del petit, enamoraven, el seu cervell
eixut i erm feia basarda. Cap d’ells, doncs, era perfecte.
Tips de no trobar-ne cap que
complís les expectatives, els pares —uns cirurgians de mans precises— van
decidir passar pel quiròfan.
Ara, des de la presó, miren
satisfets la fotografia del seu fill. Perfecte. Únic.
Oriol Garcia Molsosa
La Garriga (Barcelona)
Recuperacions
«Tens els malucs destrossats:
primer t’operarem el dret; més endavant, l’esquerre», em va dir el traumatòleg.
«L’operació serà una carnisseria: et serraran el fèmur», em va etzibar amb
traïdoria la quiromassatgista de confiança. «El cartílag de tauró t’anirà molt
bé per a les articulacions, i, aquests peixos, no els maten expressament per
obtenir-lo: no te’n sentis pas culpable», em va assegurar la dependenta de la
botiga de productes naturals.
El producte d’origen animal em
mitigava el dolor articular i m’ajudava a allunyar les operacions: vaig
recobrar el vigor i l’ànim i vaig començar a fer passejades esperançades fins a
la platja, on nedava en paral·lel a la línia de la costa, sense separar-me
gaire de l’exposició de cossos sans ajaguts, amb articulacions que no devien
cruixir: em feien pànic els corrents —tenia somnis recurrents en què era
arrossegat mar endins— i, sobretot, les meduses, decidides a defensar
silenciosament llur hàbitat natural dels intrusos humans.
Em van venir al cap les paraules
del metge, de la terapeuta i de la dependenta quan se m’acostaven uns taurons,
que em van queixalar les cames (primer la dreta; després l’esquerra) i se les
van endur.
Lluís López Fructuoso
Barberà del Vallès (Barcelona)
Pulmons
A en Pau no li va doldre que sa
mare s’oblidés de portar-lo a la botiga de menuts a comprar l’espècimen per a
la classe de medi: en època de grip estava molt ocupada amb el negoci familiar.
Tampoc va molestar-lo que el pare el dugués a l’escola amb el cotxe de la feina
ja engalanat amb les corones de flors: en època de grip calia optimitzar
recursos. Ni va irritar-lo que en Roc l’assenyalés mentre reia sorollosament
per assegurar-se que tota l’escola el veia baixar d’aquell vehicle: l’escudava
la sobrietat de qui és a punt de servir la revenja en safata de plata. O més
aviat, carmanyola de plàstic, com les que varen obrir-se a classe de medi abans
de dipositar els exemplars sobre el banc d’assaig. Ni tan sols va avergonyir-lo
la diferència de mida. << Si no n’heu trobat de vaca, els d’un mamífer més
perit també valen >> va consolar-lo innecessàriament la mestra. Amorrats a
la tràquea varen insuflar aire, aguantant-se les nàusees, fins que en el moment
de màxima dilatació l’exemplar d’en Pau va deixar anar un patètic
<< Psssssssst >> que fou seguit per la rialla explosiva de tots els
companys. Tots menys en Roc que acabava d’enterrar l’avi a causa d’un
pneumotòrax derivat de la grip.
Meritxell Genescà Francitorra
Sant Salvador de Guardiola
(Barcelona)
Arrels
Des del primer dia que la va
veure va pensar que ella també volia tenir els seus cabells. No, no els volia,
els necessitava. Aquell color daurat, combinat amb una sedositat lluminosa, i a
l’altura perfecta per poder ensenyar les espatlles tocades pel sol, la
convertirien en la reina de la seva pròpia selva. Sí, els necessitava. Li urgia
sentir-se segura, desitjada, viva.
Ara, per primer cop en molt de
temps, es mira al mirall i se n’hi sent. Ja no és la de sempre, la dèbil, la
invisible, la malalta. És una persona renovada, feliç: estava convençuda que
amb aquest canvi, la seva vida milloraria. Com l'últim cop.
I mentre destrueix qualsevol
rastre que la pugui relacionar amb la noia, abans rossa, ara pelada; pensa que
aquells cabells pèl-rojos i impecablement arrissats de la dona que es troba
diàriament quan va a córrer, li quedarien la mar de bé.
Roger Serra Castilla
Igualada (Barcelona)
