divendres, 24 de maig de 2019

LLEBRES DEDICADES / LIEBRES DEDICADAS







Moltes gràcies a Sergi Sampere per les seves llebres devoradores de lliris blaus (i homes devoradors de maduixes) dedicades!

A les lleixes de La Microbiblioteca conviuran el gènere microrelat i el gènere Lepus.




*Sergi Sampere.



Sergi Sampere (Barcelona, 1973), treballa com a gestor de projectes de recerca. Participant habitual de la Lliga de Microrelataires Catalans (LLMRC), col·labora també en la revista literària Doll de tinta dins la secció “Carreró sense sortida”. Les llebres mengen lliris blaus, els homes... maduixes (El Toll Editorial, 2019,) és el seu primer recull de microrelats, que inclou il·lustracions de Miquel Bohigas.





Butxaques buides

Furgant dins la butxaca dels pantalons he trobat una postal. He mirat el continent i he llegit el contingut: palmeres i una història d'amor; Mèxic i una dona que es declara a un home. Jo porto aquests pantalons. Jo soc un home. Aquesta dona ¿m'estima? Tancant el cercle. He buscat un mirall. He vist un home vell duent uns pantalons que no són seus i portant a les mans una ampolla de vi. Somric i no trobo dents. Em toco el cap i no trobo cabells. Estic al carrer. Dormo al carrer. Visc al carrer. El mirall és l'aparador d'una botiga de roba. No conec l'amor. No busco l'amor. No furgaré més dins la butxaca.

Sergi Sampere









¡Muchas gracias a Sergi Sampere por sus liebres devoradoras de lirios azules (y hombres devoradores de fresas) dedicadas!

En las estanterías de La Microbiblioteca convivirán el género microrrelato y el género Lepus.





*Sergi Sampere.


Sergi Sampere (Barcelona, 1973), trabaja como gestor de proyectos de investigación. Participante habitual de la Lliga de Microrelataires Catalans (LLMRC), colabora también en la revista literaria Doll de tinta dentro la sección “Carreró sense sortida”. Les llebres mengen lliris blaus, els homes... maduixes (El Toll Editorial, 2019,) es su primer recopilatorio de microrrelatos, que incluye ilustraciones de Miquel Bohigas.







La mort de Monika Kaminski

Sovint se'm fa un nus a la gola narrant la bellesa dels darrers moviments de la Monika allà dalt. L'observava des de l'arena, acariciant els cavalls, abans d'assajar el meu número. També pallassos i tramoistes. Tothom l'adorava. Tan dolça... Els Kaminski formaven una espectacular parella artística i a la vida real, envejada pel públic. -La xarxa de seguretat tensada, el magnesi perfecte i tots dos somrients. Res no feia preveure la tragedia, tot i que el maleït dolor a l'espatlla esquerra, com quan canvia el temps, no em transmetia res de bo, com li diguí al sotsinspector. Aquell matí, previ a la funció, mentre feien les rutines amb dos trapezis, el seu cos va caure a la xarxa, que, potser tibada en excés, l'escopí contra el terra. Li relliscaren les mans, afirmaren uns. Va perdre la concentració amb el renill d'un cavall, declararen altres. Potser els xiscles dels <clowns>. O tot plegat... -Al vespre, anàrem a la seva caravana. Buida. Només restes de l'espès maquillatge, que per darrer cop dissimularien els blaus del cos. Tramoistes, pallassos i domadors ens picàrem l'ullet, còmplices de tota la funció. Descansi a l'infern per sempre, maleït senyor Kaminski, pensàrem. Així morí la Monika Kaminski cèlebre, i renasqué la Monika anònima. Encara l'estimo... allà on sigui.

Sergi Sempere


La muerte de Monika Kaminski

A menudo se me hace un nudo en la garganta narrando la belleza de los últimos movimientos de Monika allí arriba. La observaba desde la arena, acariciando los caballos, antes de ensayar mi número. También payasos y tramoyistas. Todo el mundo la adoraba. Tan dulce... Los Kaminski formaban una espectacular pareja artística y en la vida real, envidiada por el público. -La red de seguridad tensada, el magnesio perfecto y los dos sonrientes. Nada hacía prever la tragedia, a pesar de que el maldito dolor en el hombro izquierdo, como cuando cambia el tiempo, no me transmitía nada bueno, como le dije al subinspector. Aquella mañana, previvamente a la función, mientras hacían las rutinas con dos trapecios, su cuerpo cayó en la red, que, quizás tensada en exceso, lo escupió contra el suelo. Le resbalaron las manos, afirmaron unos. Perdió la concentración con el relincho de un caballo, declararon otros. Quizás los chillidos de los <clowns>. O todo ello... -Al atardecer, fuimos a su caravana. Vacía. Sólo restos del espeso maquillaje, que por última vez disimularían los moratones del cuerpo. Tramoyistas, payasos y domadores hicimos un guiño, cómplices de toda la función. Descanse en el infierno por siempre jamás, maldito señor Kaminski, pensamos. Así murió la Monika Kaminski célebre, y renació la Monika anónima. Todavía la amo... allí donde sea.

Sergi Sempere
(Traducción del catalán de A. Guri)




Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Sam
Classificació 833.4"20"
Autor Sampere, Sergi
Títol Les Llebres mengen lliris blaus, els homes... maduixes : 
        microrelats / Sergi Sampere ; amb fotografies de l'autor i 
        il·lustracions de Miquel Bohigas
Publicació [Barcelona] : El Toll, 2019
Descripció física 76 p. : il. ; 17 cm
ISBN / ISSN 9788494912856
Matèria Microrelats

dimarts, 21 de maig de 2019

DONATIUS MÉS DEDICATÒRIA / DONATIVOS MÁS DEDICATORIA (63)







Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Cin
Classificació 834.40"20"
Títol Cincuenta y pico palabras : 200 relatos de 50 palabras / 
         selección y edición de Alejandro Garaizar
Publicació Cincuentapalabras.com, 2015
Descripció física 116 p. ; 22 cm
Matèria Microrelats
Autor secundari Garaizar, Alejandro
Títol secundari Cincuenta y pico palabras






Casa sin niños

Fue el propio árbol quien, introduciendo sus ramas por las ventanas, se llevó a los niños. Lo supe meses más tarde cuando, recordando aquel caso, pasé por delante de la casa. Mientras repasaba los detalles de la desaparición, probé una de aquellas manzanas. Aún no he olvidado ese característico sabor.

Ignacio Urtuaga











Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Uni
Classificació 834.40"20"
Títol Universo de libros. II
Publicació Madrid : Diversidad Literaria, 2018
Descripció física 91 p. ; 21 cm
ISBN / ISSN 9788494964206
Matèria Microrelats







Dramón

Le pregunté a mi novio si me podía pasar algo para leer y me contestó:
-No sé si te gustará, es un dramón.
-me gustan los dramones.
Y me pasó los Presupuestos Generales del Estado.

Héctor Daniel Olivera Campos




Moltes gràcies a M. Carme Marí i a Héctor Daniel Olivera pels seus donatius.


Muchas gracias a M. Carme Marí y a Héctor Daniel Olivera por sus donativos.









dissabte, 18 de maig de 2019

QUIMERA 425: LUIS PULIDO RITTER










Dins la secció "Los pescadores de perlas" del número 425 corresponent al mes de maig de la revista Quimera podem llegir els microrelats inèdits de Luis Pulido Ritter (Panamà, 1961), Doctor en Filosofia i Sociología per la Universitat Lliure de Berlín. Ha publicat tres novel·les, Recuerdo Panamá (Madrid: 1998; Panamà: 2007), Sueño Americano (Barcelona: 2000) i ¿De qué mundo vienes? (Colòmbia: 2008). També ha publicat poesia amb Matamoscas (Berlín: 1999) i El Mar (París: 2011). Com a periodista cultural ha publicat Un Mundo de Entrevistas (Dinamarca, e-book: 2014).  Ha estat premiat amb el Premio Nacional de Literatura Ricardo Miró. És professor de sociologia i ciències culturals en universitats alemanyes i panamenyes. Investigador associat del Centro de Estudios Latinoamericanos Justo Arosemena (CELA), és editor de la revista acadèmica Convivencia i membre del comitè editorial de la revista Intercambio. Com a crític i periodista cultural escriu regularment per al diari la Estrella de Panamá i ha escrit col·laboracions per Jornada Semanal (México) i El País (Espanya), entre d'altres. Es Miembro Correspondiente de l'Academia Panameña de la Lengua.


Ja hi ha disponible l'exemplar de la revista per consultar a sala a la Biblioteca Esteve Paluzie.







*Luis Pulido Ritter.


Dentro de la sección Los pescadores de perlas del número 425 correspondiente al mes de mayo de la revista Quimera podemos leer los microrrelatos inéditos de Luis Pulido Ritter (Panamá, 1961), Doctor en Filosofía y Sociología por la Universidad Libre de Berlín. Ha publicado tres novelas, Recuerdo Panamá (Madrid: 1998; Panamá 2007), Sueño Americano (Barcelona: 2000) y ¿De qué mundo vienes? (Colombia: 2008). También ha publicado poesía con Matamoscas (Berlín: 1999) y El Mar (París: 2011). Como periodista cultural ha publicado Un Mundo de Entrevistas (Dinamarca, e-book: 2014).  Ha sido galardonado con el Premio Nacional de Literatura Ricardo Miró. Es profesor de sociología y ciencias culturales tanto en universidades alemanas como panameñas. Investigador asociado del Centro de Estudios Latinoamericanos Justo Arosemena (CELA), es editor de la revista académica Convivencia y miembro del comité editorial de la revista Intercambio. Como crítico y periodista cultural escribe regularmente para el periódico la Estrella de Panamá y ha escrito colaboraciones para la Jornada Semanal (México) y El País (España), entre otros. Es Miembro Correspondiente de la Academia Panameña de la Lengua.


Ya hay disponible el ejemplar de la revista para consulta en sala en la Biblioteca Esteve Paluzie.









El cínico perfecto

Le habían construido un monumento. le dijeron que era para futuras generaciones, que no se preocupara, que nadie lo olvidaría, hasta que llegó, finalmente, el día que dinamitaron su monumento, y, como buen cínico que era en vida (<< en mi régimen, se jactaba de decir, no ha habido ni una sola víctima, solo héroes que entregaron sus vidas >>), pensó que ahora sí recordarían la plaza donde había estado su caballa y su espada.

Luis Pulido Ritter






Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura R 80 Qui
Classificació 80(05)
Títol Quimera : revista de literatura
Publicació Mataró : Ediciones de Intervención Cultural, 1980-
Periodicitat Mensual
Descripció física Il. ; 28 cm
Descripció física N. 1 (nov. 1980)-
ISBN / ISSN 0211-3325
Matèria Literatura Revistes

dijous, 16 de maig de 2019

ENVEUALTA: AUDIOMICROS VIII EDICIÓ / EDICIÓN (ABRIL)





*EnVeuAlta.



Publiquem els audiomicrorelats dels guanyadors de la convocatòria del mes de març per cortesia de EnVeuAlta amb les locucions en català de Miquel Llobera i  en castellà de Maribel Gutiérrez.


Els podeu escoltar conjuntament amb altres magnífics enregistraments a www.enveualta.cat i també a https://soundcloud.com/enveualtacat.




  
Publicamos los audiomicrorrelatos de los ganadores de la convocatoria del mes de marzo por cortesía de EnVeuAlta con las locuciones en catalán de Miquel Llobera y en castellano de Maribel Gutiérrez.



Los podéis escuchar conjuntamente con otras magníficas grabaciones en www.enveualta.cat y también en https://soundcloud.com/enveualtacat.








Referents, de Jordi Masó Rahola:


 




La eterna sonrisa, d'Asun Gárate Iguarán:

 

dimarts, 14 de maig de 2019

MICRORELATS D'ABRIL / MICRORRELATOS DE ABRIL (2)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria d'abril.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de abril.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.









Mareas

De niño siempre veraneábamos en septiembre, un mes, como solían explicarnos cada año, sin muchedumbres ni calor. Mis padres trabajaban todo el verano y el día uno salíamos a disfrutar nuestra esperada quincena de playa. Éramos muchos hijos y resultaba necesario buscar lugares tranquilos donde gozar del sol y del mar.
Les encantaba plantar la sombrilla muy cerca de la orilla, cuando la marea estaba baja, y esperar a que subiera. En ocasiones, el agua comenzaba a cubrir nuestros pies y a anegar esterillas y bolsos. Mi padre detestaba tener que modificar nuestra posición y, un par de horas después, el agua nos llegaba al ombligo. Según la época y la fase del ciclo lunar, al final de la mañana o de la tarde, nos llegaba al cuello o incluso nos cubría la cabeza.
Perdimos a Juanito en el noventa y tres y a Lucía y Miguel en el noventa y cinco y noventa y seis, respectivamente. Éramos muchos hermanos y ya estábamos acostumbrados.
Lo que nos cogió por sorpresa fue que, en el noventa y ocho, tras bajar una marea crecida, el mar nos devolvió a Lucía, sana y salva. Apareció sentada en su sillita rosa, toda sonriente y cubierta de algas. Tengo hambre, dijo. Y mi madre le dio un bocadillo.

Salvador Terceño Raposo
Sevilla








Ucronías

Cada mañana la misma zozobra. A su lado en la cama ella dice ser su mujer. Es rubia y corpulenta, en el cuarto contiguo dos bebés gemelos lloriquean; es una casa en la montaña, rodeada de lluvia y hierba. Tras un desayuno extraño, mira a su alrededor y franquea una puerta cualquiera. Sale a vivir la jornada, que transcurre atestada de sobresaltos. Entra en el día con angustia y solo desea impaciente que anochezca. Ansioso acelera el momento de quedarse traspuesto. El mismo sueño de todas las noches le reúne con su esposa de verdad y su única hija; lo aguardan indulgentes, ya muy acostumbradas. Intenta dormir despacio para retardar la dicha del encuentro, pero llega el alba. Se despierta. A su lado esta vez una morena le sonríe envuelta en el edredón y dice que están casados; en el cuarto, al final del pasillo, un adolescente espera de él un consejo de padre; la casa acariciada por el sol, flota en un lago. Desayuna, se entretiene hasta el ocaso; cansado, se recuesta. Dormita; luego el ensueño con su amada y su única hija. Se desvela; ahora es una pelirroja que le acaricia; la casa está en el desierto... Se incorpora, y de nuevo, el vértigo y esa congoja.

Mei Morán
Freiburg (Alemanya)








Desplantados

Crema de calabaza le dijeron las hermanastras.
Y ya no hubo carroza,ni zapato,ni historia.

Antonia García Lago
Barberà del Vallès (Barcelona)








Censura

Por fin había encontrado algo bueno, muy bueno, y lo aprovechaba para sacudírmela frenéticamente, con un ojo puesto en la novela y el otro en la puerta de mi despacho. El rastro sinuoso me había llevado hasta el cuartucho de aquella tal Trix Miranda y después hasta sus bragas, y la estaba lamiendo de arriba a abajo cuando, ahogando un grito de culpa, me corrí entre las páginas 43 y 44. Mientras aguzaba el oído para adelantarme a la visita inesperada de algún compañero, limpié la escena, me peiné y coloqué otro pañuelo en el bolsillo de mi americana. Luego anoté aquellas páginas en el registro y catalogué el libro como correspondía, sobre la pila de ejemplares censurados. Cogí otro para empezar a revisarlo, aunque no recuerdo apenas nada de él, solo el aroma a sábanas sucias que tardó meses en abandonar el despacho.

Asier Susaeta Diez de Baldeón
Vitoria-Gasteiz (Áraba)








Aislados
  
Hace ya tiempo que confirmaron que la isla está deshabitada, aunque de camino a la playa, bajo la sombra de los cocoteros, con el canto de los pájaros y el susurro de las olas de fondo, eso ya no parece un problema. Solos, asustados, sin apenas víveres y con la radio estropeada, los primeros días fueron una pesadilla para los dos únicos supervivientes del Ocean Star. En cambio, ahora se bañan juntos, sin ningún pudor, y chapotean en el agua como niños. Sentados en la arena, bajo el confortable sol del atardecer, observan el mar calmo. La isla se ha convertido en un paraíso y la esperanza de que la silueta de un barco aparezca en el horizonte ha dejado de ser una obsesión para ella. Él la contempla hechizado, los granos de arena pegados en su piel, las gotitas de agua que sobreviven en sus hombros. Ella se gira. Le ha costado conseguir que recupere la sonrisa que lucía cuando la conoció. Tendría que besarla, pero no se atreve. Prefiere ir despacio, piensa, mientras fantasea con un hogar lleno de niños, con hacerla tan feliz que algún día pueda confesarle, sin temor alguno, que fue él quien rompió la radio.

Ernesto Ortega Garrido
Madrid

dissabte, 11 de maig de 2019

MICRORELATS D'ABRIL / MICRORRELATOS DE ABRIL (1)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria d'abril.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de abril.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.










Alfa


Abans els dos homes de la funerària no van segellar el taüt de fusta de roure, recobert per una lluentíssima capa de vernís i amb agafadors daurats, ella va tenir temps de mormolar, sense alterar el seu to de veu tan característic:
-Faràs bondat?
I per uns instants, la governà la sensació que, per enèsima vegada, tal com havia fet en vida, ell, el difunt, el seu sofert espòs, tornava a assentir amb el cap, resignat, sense esma per rebel·lar-se i reivindicar una mica de dignitat.

David Dot Cervera
Vilafranca del Penedès (Barcelona)








Al llit, tot l’any és primavera

Està canviant el fons d’armari. La caloreta de finals d’abril comença a fer incòmodes les peces d’hivern i els jerseis de llana deixen pas a samarretes fines de màniga llarga i camises estampades. Tot d’una, fent forat per desar l’edredó, s’adona que uns ulls vermells emmarcats per un somriure ple d’incisius afiladíssims la fiten des de la foscor. Per fi tot quadra! Ara ja sap què se n’ha fet de tots aquells amants desapareguts.

Ivan Bonache Cuadrado
Santpedor (Barcelona)







Cafè agredolç

Ja ho sabia – va dir ell. I, com qui no vol la cosa, va fer un gest a una cambrera perquè ens servís.
Havia posat en escena aquell moment incomptables cops. Els soliloquis de dutxa, les expressions de mirall i el plor entrenat m’havien fet destre en l’art d’explicar la meva homosexualitat. Però la sang freda amb què la seva resposta va quedar suspesa a l’aire em va fer recular un peu dins l’armari amb la cua entre cames. Les mans, expertes en eixugar llàgrimes, les meves i les seves, em penjaven dels braços sense saber on posar-se i un tremolor se m’enfilava per l’espinada fins encallar-me les paraules.
Ja ho sabies? – vaig dir mig d’esma, amb les paraules agafades amb pinces i el cor encongit. Just abans que respongués, va interrompre la cambrera:
Ja ho saben? – preguntà ella, canviant per complet la direcció de la nostra atenció. Amb poc ulls per veure tota la seva gràcia, vam dir que dos tallats en un fil prim de veu i l’observàvem com preparava, amb gestos generosos i sense treure’ns els ullets de sobre, dos cafès inscrits amb dos cors escumosos.
En tornar, ens vam mirar tots tres alhora, vam empassar saliva i vam deixar refredar els cafès.

Roger Alabau Perich
Girona

dijous, 9 de maig de 2019

GUANYADORS D'ABRIL / GANADORES DE ABRIL (VIII EDICIÓ / EDICIÓN)






*Karen Uhlenbeck, guanyadora del Premi Abel de Matemàtiques 2019 / 




Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes d'abril de la VIII edició del Microconcurs són:



Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de abril de la VIII edición del Microconcurso son:






CATEGORIA EN CATALÀ:





Referents

Tot va començar quan va proposar-me que la nena es digués Sílvia, com ella. Jo vaig protestar: ¿és que no en teníem prou amb una Sílvia, a casa? ¿No serveixen els noms per distingir les persones? Però la meva dona és tossuda i no vaig poder-m'hi negar. Un any després, va néixer el nen. «Es dirà Pau», va decidir. Pau, com el seu germà. Quan, passats tres anys, va tornar-se a quedar embarassada, vaig endevinar el nom que suggeriria: el de la meva cunyada Isabel.
Però allò només va ser el principi. La decoració de casa nostra era una rèplica de la dels seus pares: peces de terrissa, quadres de marines, mobles rústics. I reproduíem també els hàbits de la seva infància: caps de setmana a Puigcerdà, estius a Platja d'Aro. Cada rutina del seu passat idíl·lic, la repetíem.
Amb els anys, en els gestos de la meva dona he reconegut els de la sogra. I parla amb expressions d'ella, es pentina com ella. Un dia em va demanar que em deixés un bigoti espès, calcat al del meu sogre en les fotos antigues.
Jo sempre m'he avingut a tot. Al capdavall tothom té uns models, uns referents. Però estic inquiet. No deixo de pensar en el meu sogre: va morir jove, d'un inexplicable accident domèstic.

Jordi Masó Rahola
La Roca del Vallès (Barcelona)




CATEGORÍA EN CASTELLANO:




La eterna sonrisa

Mi marimoño me abraza amorosamente contra su costelación, mientras soportamos la gran calorina y el canselo en la coladera frente al Museo del Louvre. No quiero alarmar a Ernesto, pero me invade una soñolencia de cuajaenredos, la cabeza me da vulcanios y no logro pensar con clarimento –supongo que son los efectos de una marasmolita nochiela de bodas–. Ya en el interior de la pinacle, nos dirigimos a la sala de La Gioconda, es el primer cuadrifolio que deseamos ver siendo marimoño y mujeruca. Durante la contemplación, Ernesto me da un besuqueo y me pide que sonría como ella. Y yo sonrío, preguntándome qué habrá detrás de esa sondaleza. De repente, un verticilo. Oscitación. Silepsis.

Luego, un fuerte olor a pintura. Abro los ojos. Me hallo en una habitación llena de luz, sentada en un sillón de brazos, con un vestido verde y dorado. Leonardo está a punto de terminar mi retrato. Me pide que sonría. Y yo sonrío, sabiendo que dentro de varios siglos volveré a reunirme con mi marido. 

Asun Gárate Iguarán
Bilbao

dimarts, 7 de maig de 2019

NOVETATS A LA MICROBIBLIOTECA / NOVEDADES EN LA MICROBIBLIOTECA (130)






Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Sim
Classificació 833.4"19"
Autora Simó, Isabel-Clara
Títol Tota aquesta gent / Isabel-Clara Simó
Publicació Barcelona : Edicions 62, 2014
Descripció física 181 p. ; 24 cm
Col·lecció El Balancí ; 712
ISBN / ISSN 9788429772760






8 (Tota aquesta gent)

M'han portat aquest matí i encara no han parat de fer-me proves. M'han clavat agulles aquí i allà (al coll, al braç, al cul...), i m'han ficat en una mena de tub llarguíssim on creus que t'estan enterrant. Després m'han fet moltes preguntes. I a la fi han dit que no hi ha res físic, sí que és veritat que sóc diferent.
Jo no sóc diferent.
Els pares es volen desfer de mi, això és tot. Tinc un company que va haver de ser ingressat perquè li pegaven cada dia unes pallisses esfereïdores. Els seus pares de debò. I ara està com un mussol en un centre públic. I el Javendax, que era el millor en bàsquet, diu que va veure com l'àvia entrava a la cambra del bebè -la seva germaneta- i li ficva el coll entre els barrots. Diu que ell mateix va sentir el crec al coll, i va veure un espasme en les mans i els peus de la nena, i de seguida l'àvia plorant a crits, ai, senyor, que la petitona se'ns ha escanyat als barrots del bressol, ai , senyor. I és que de vegades no ens volen. De mi diuen que sóc diferent, perquè em tanquin i alliberar-se. Està ben pensat, perquè si dius que algú és diferent, tothom el troba diferent. Com a mi. Els he vist somriure, per una escletxa de la porta, mentre esperaven els resultats. han marxat cofois perquè ja s'han desfet de mi. I ara hauré de fer veure que sí que ho sóc, de diferent. Si no, em trobaré molt sol.

Isabel-Clara Simó








Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura 087.1 Vil
Classificació 087.1
Autor Vila i Ros, David
Títol I si expliquem un conte? : micromostra de microcontes per a totes les edats /
         David Vila i Ros ; il·lustracions de Sílvia Morilla
Publicació Cardedeu : Hi Som, 2018
Descripció física 27 p. : il. ; 21 cm
ISBN / ISSN 9788409003020
Matèria Microrelats







Llegendes

I ella li digué que gràcies, però que ja hauria pogut venir abans, quan la víctima no era una princesa, sinó una noia del poble. I tot seguit se'n tornà al castell, deixant-lo amb un pam de nas i amb la rosa mig pansida sota el braç.

David Vila i Ros



divendres, 3 de maig de 2019

HOMES AMB BIGOTI DEDICATS / HOMBRES CON BIGOTE DEDICADOS








A arrel del taller literari de microconte en català que es va impartir a La Microbiblioteca el passat mes d'abril, en Ramon Pardina ens va fer el donatiu, dedicat, del seu llibre de contes i microrelats El club dels homes amb bigoti (El petit editor, 2016).

Moltíssimes gràcies!!




*Ramon Pardina.


Ramon Pardina Villanueva (Barcelona, 1977), després d’una trajectòria com a creatiu publicitari, ha treballat de guionista de televisió a programes com BuenafuenteEn el aire con Andreu BuenafuentePolòniaCrackòvia o El foraster. Ha publicat els llibres de relats La novel·la que no he escrit mai (Premi Miquel Àngel Riera de narrativa breu 2005), El jugador de futbolí que volia córrer la banda (Premi Joan Santamaria de narració 2007), L’home més feliç del món (Premi Recvll de narració Joaquim Ruyra 2010) i El club dels homes amb bigoti (El petit editor, 2016). També ha coescrit el llibre Dietari d’El foraster (Ara Llibres, 2014), la col•lecció de còmics Me gusta amb El Terrat i, darrerament, el còmic La furgo (La Cúpula, 2018), dibuixat per Martín Tognola. Actualment també col·labora al Via Lliure de RAC1.
Realitza tallers d'escriptura de literatura d'humor a L'Obrador d'històries.
www.ramonpardina.com








La conspiració

Un home es desperta, com cada cinc de gener a la nit, disposat a col·locar els regals pels seus fills. Aquella nit, però, es troba una cosa inesperada: el Rei Gaspar. Sap que és ell perquè té la barba de color daurat (l'altre la té de color blanc, i el Baltasar és negre). Al principi, el Rei Gaspar intenta dissimular (amagant-se darrera una làmpada o fent-se passar per una figureta del pessebre) però, finalment, no té altre remei que revelar-li la veritat: des de temps immemorials existeix una conspiració entre els nens de tot el món per fer creure als pares que els Reis no existeixen i, d'aquesta manera, ells se sentin més útils del que són en realitat. I els regals que personalment m'encarrego de comprar any rere any? pregunta l'home, atuït. Els canviem nosaltres per uns de més o menys iguals. No s'ha fixat mai que de vegades hi ha regals que no es corresponen exactament amb els que ell havia comprat? O que són els d'ell però d'un valor lleugerament superior? O d'una marca lleugerament més bona, més elitista, que rarament es podria permetre? Pensava que els hauria comprat la meva dona -diu ell-, o l'àvia, o algun dels múltiples i incomptables tiets o tietes que deambulen per casa de tant en tant; però ara, la veritat se li fa palesa amb tota la seva crueltat. Per consolar-lo, el Rei el convida a una cigarreta. En acabat, l'home camina per davant l'habitació dels seus fills mirant de no fer soroll, per no despertar-los i, amb llàgrimes als ulls, no sap si d'agraïment o d'impotència, se'n torna a dormir.

Ramon Pardina









A raíz del taller literario de microcuento en catalán que se impartió en La Microbiblioteca el pasado mes de abril, Ramon Pardina nos realizó el donativo, dedicado, de su libro de cuentos y microrrelatos El club dels homes amb bigoti (El petit editor, 2016).

¡¡Muchísimas gracias!!









Ramon Pardina Villanueva (Barcelona, 1977), después de una trayectoria como creativo publicitario, ha trabajado de guionista de televisión en programas como Buenafuente, En el aire con Andreu Buenafuente, Polònia, Crackòvia o El foraster. Ha publicado los libros de relatos "La novel·la que no he escrit mai"(Premi Miquel Àngel Riera de narrativa breu 2005), "El jugador de futbolí que volia córrer la banda" (Premi Joan Santamaria de narració 2007), "L’home més feliç del món" (Premi Recvll de narració Joaquim Ruyra 2010) y "El club dels homes amb bigoti" (El petit editor, 2016). También ha coescrito el libro "Dietari d’El foraster" (Ara Llibres, 2014), la colección de cómics Me gusta con El Terrat y, últimamente, el cómic La furgo (La Cúpula, 2018), dibujado por Martín Tognola. Actualmente también colabora en el programa de radio Via Lliure de RAC1.
Realiza talleres escritura de literatura de humor en L'Obrador d'històries.
www.ramonpardina.com







Perfeccionisme

Sempre havia pensat que ser perfeccionista era una virtut. Fins que li van demanar que fes el mort a la platja.

Ramon Pardina



Perfeccionismo

Siempre había pensado que ser perfeccionista era una virtud. Hasta que le pidieron que se hiciera el muerto en la playa.

Ramon Pardina
Traducción del catalán de A. Guri



Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Par
Classificació 833.4"20"
Autor Pardina, Ramon
Títol El Club dels homes amb bigoti /  Ramon Pardina
Publicació [València] : El Petit Editor, 2016
Descripció física 175 p. ; 22 cm
Col·lecció Ciutat oculta ; 6
ISBN / ISSN 9788494490378