divendres, 18 de gener de 2019

ENVEUALTA: AUDIOMICROS VIII EDICIÓ / EDICIÓN (DESEMBRE / DICIEMBRE)





*EnVeuAlta.



Publiquem els audiomicrorelats dels guanyadors de la convocatòria del mes de desembre per cortesia de EnVeuAlta amb les locucions de Miquel Llobera.

Els podeu escoltar conjuntament amb altres magnífics enregistraments a www.enveualta.cat i també a https://soundcloud.com/enveualtacat.





Publicamos los audiomicrorrelatos de los ganadores de la convocatoria del mes de diciembre por cortesía de EnVeuAlta con las locuciones de Miquel Llobera.

Los podéis escuchar conjuntamente con otras magníficas grabaciones en www.enveualta.cat y también en https://soundcloud.com/enveualtacat.





Llaços invisibles, d'Anna López Artiaga:

 





Heredar, de Tomás Rey Tirado:
 

dimecres, 16 de gener de 2019

NOVETATS A LA MICROBIBLIOTECA / NOVEDADES EN LA MICROBIBLIOTECA (126)







Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura C Iwa
Autor Iwasaki Cauti, Fernando
Títol Ajuar funerario : difuntos, infantes y monstruos /
         Fernando Iwasaki ; guión de Imanol Ortiz López ; ilustrado por Beñat Olea Irureta
         Madrid : Páginas de Espuma, 2018
Descripció física [96] p. : il. col. ; 26 cm
Col·lecció Voces (Páginas de Espuma) ; 268
ISBN / ISSN 9788483932452
Matèria Microrelats
Autor secundari Ortiz López, Imanol
Autor secundari Olea Irureta, Beñat









Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura R 80 Art
Classificació 80(05)
Títol Articles de didàctica de la llengua i de la literatura
Monografia Narracions breus per fomentar la creació
Publicació Barcelona : Serveis Pedagògics, 1994-
Periodicitat Trimestral
Descripció física 24 cm
Nota Descripció basada en: Any 1, núm. 2 (1994, oct.)
Nota Cada exemplar és un monogràfic
ISBN / ISSN 1133-9845
Matèria Llenguatge Ensenyament Revistes
Matèria Literatura Ensenyament Revistes

dilluns, 14 de gener de 2019

MICRORELATS DE DESEMBRE / MICRORRELATOS DE DICIEMBRE (2)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria de desembre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de diciembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.









Lucía

Me despierta el intenso olor a sopa que se cuela por debajo de la puerta de mi habitación. Enseguida viene ella para darme de comer. Entre cucharada y cucharada dice que tengo mejor aspecto y que si no hago tonterías me dejará levantarme de la cama muy pronto. Cuando termino la sopa, me limpia la boca y arregla las sábanas. Yo sonrío, "gracias, mamá". Ella también sonríe y se pasa un buen rato peinándome el pelo antes de marcharse hasta la hora de cenar.
Lucía me mira fijamente, no sonríe. Está celosa de mí porque uso todo lo que le pertenece. Yo le suplico que salga y vaya donde ella, que le susurre al oído que me suelte; así recuperará sus cosas: su camisón, su cama, su nombre. Le juro a gritos que yo no quiero llamarme Lucía. Pero Lucía, esa niña pálida y ojerosa, no se mueve de la fotografía colgada en la pared.

Asun Gárate Iguarán
Bilbao









Tortura feliz

Desde entonces, cada almuerzo y cada cena (y cada segundo de sus vidas), tuvieron que comer y comer y comer perdices. Y aun peor: ni por un instante pudieron dejar de sonreír.

Leonardo Dolengiewich
Mendoza (Argentina)







Ábaco

Un, dos, tres, cuatro, sesenta. Un minuto, dos, tres… siete. Al dente. Saco los espaguetis del fuego. Llegarás en ocho minutos. Preparo la salsa. Tomate. Orégano. Pongo la mesa. Descuento. Cuatro, tres, dos, uno.  Tres timbrazos. Dos besos. Un abrazo. Me gusta contar. Aunque solo en las colas del supermercado hay paz. En la del médico huele a rabia y a desinfectante. Vivir es contar. Un, dos tres, cuatro, sesenta y vuelta a empezar. Un minuto, dos, sesenta. Una hora, dos tres, veinticuatro. Un día, dos, tres, treinta. Un mes. Una regla, otra regla. Un año, otro, treinta y nueve.
¿En qué piensas?
En nada.
Pienso en que la salsa solo lleva tomate. Me tocó el veintiocho en la carnicería. Los números rojos se deslizaban lentos. Diecisiete, dieciocho, diecinueve. Eran las dos menos diez. Salen a y cuarto. Veintiuno. Ya eran las dos. Solté la cesta. Corrí. Dos y diez. Me paré ante el colegio. Escuché el timbre. Se abrieron las puertas. Un niño, dos, tres, veinte, cincuenta, doscientos.
¿En qué piensas?
En nada.
Pienso en cómo desaparecen, día a día, uno a uno, con sus manitas aferradas a las de sus padres. Doscientos, cien, cincuenta, veinte, dos, uno.
Cero.
Nunca sobra ninguno.

Arantza Portabales Santomé
Teo (A Coruña)










Ruptura

Al abrir la puerta el perro movió la cola.

Àngel Fabregat Morera
Belianes (Lleida)









Déficit

–¿Me estás diciendo que falta dinero? ¿Cómo ha podido suceder?
–En sentido estricto, no falta dinero. Todos los gastos están justificados, pero desde que llegamos aquí hemos reducido los ingresos.
–Te nombré tesorero porque confiaba en ti. Lo sabes, ¿no?
–Sí, lo sé.
–Quiero que resuelvas el problema de manera inmediata. Inicia una campaña de captación de fondos, exige a nuestros seguidores que paguen una cuota… Haz lo que sea necesario.
–Lo haré.
–La próxima vez que me rindas cuentas, Judas, quiero que este desajuste presupuestario de 30 monedas de plata se haya solucionado.
–Sí, rabí.

Plácido Romero Sanjuán
Mancha Real (Jaén)




dissabte, 12 de gener de 2019

MICRORELATS DE DESEMBRE / MICRORRELATOS DE DICIEMBRE (1)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de desembre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de diciembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.









Afanyar-se

Recorria tothora aquell bosc immens buscant un recer on posar la seva descendència. Tenia pressa, i darrerament, aquell espai era compartit per massa individus com ell. Calia vorejar les clarianes, atès que en espai obert se sentia vulnerable, tot i que ningú li ho havia ensenyat. Ho duia en els gens.
Va posar ous per tot arreu, ben arrapats a les tiges que s’alçaven i onejaven amb el vent. Amagat en un racó, observava com s’engreixaven aquells centenars d’embrions blancs mentre ell s’alimentava del que el sòl li oferia. Una setmana, no més, per veure el naixement de la seva progenitura.
Mare, em pica el cap, va dir una veu candorosa. T’he de passar la pinta altre cop. I rentar-te el cap amb aquell xampú pestilent.

Anna M. Lahosà Alcoverro
Barcelona










Estiu del 57

El flabiol torna a refilar. Noies i nois formen de nou la rotllana, sobrats d’energia, disposats a saltar tota la sardana, tant si ve al cas com si no. Al primer compàs, tres homes grans se’ls apropen, els toquen l’esquena i els diuen a cau d’orella:
-Aquesta no es balla. És La Santa Espina.
Tothom és dret a la plaça. Els qui seien s’han aixecat. La música plana sobre un silenci emocionat. Hi ha qui mira al cel, qui prem les dents, qui somriu al company, qui eixuga una llàgrima d‘amagat, És el primer cop que una cobla s’atreveix a tocar-la, des de fa vint anys. Veurem què passa.

Joan Adell
Barcelona








Antisistema

Després de mesos donant-li voltes, havia trobat la solució. L’única manera de vèncer el Sistema era utilitzant les seves mateixes armes.
Bona part del control que el Poder exerceix sobre nosaltres està basat en la informació. Saben tot allò que fem i ens condicionen bombardejant-nos amb missatges, cada cop més personalitzats, a través de tots els mitjans.
Tanmateix, si no coneguessin les nostres necessitats, els nostres desigs, els nostres comportaments, no ens podrien influenciar. Per això, va iniciar la seva “Campanya de Desinformació del Sistema”. Es basava en inundar els cercadors d’Internet de demandes sobre temes que no l’interessaven en absolut. Des de “roba interior comestible” fins a “cap de setmana a Móstoles”, passant per “segells de Moçambic” o “reparació de fresadores”. Milers de cerques absurdes. Somreia cada cop que a la pantalla veia un nou anunci d’una filatèlia de Maputo o una cadena de sex-shops oferint-li els seus productes.
Fins que un matí se li va glaçar el somriure quan va veure aparèixer una gran franja que pampalluguejava a la part superior de la pantalla: “Tu també vols fer caure el Sistema? Posem tota la nostra experiència al teu servei!”.

Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)

dijous, 10 de gener de 2019

GUANYADORS DE DESEMBRE / GANADORES DE DICIEMBRE (VIII EDICIÓ / EDICIÓN)









Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes de desembre de la VIII edició del Microconcurs són:



Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de diciembre de la VIII edición del Microconcurso son:






CATEGORIA EN CATALÀ:





Llaços invisibles

Em llevo sense recordar si anit vaig sopar o no. Poso els peus a terra. Està fred, com ahir. Com cada dia des que dura aquesta situació estranya. Busco el meu reflex al mirall del lavabo, però només veig un rostre de dona. Sembla que ha plorat.
És l’endemà, o l’endemà passat. No estic segur, perquè ara tots els dies són iguals. Ella és a la cuina. Remena un cafè i té la mirada perduda. Jo sóc al seu costat però, per algun motiu, no em pot veure. Si tan sols pogués parlar-hi. Li preguntaria que s’ha fet de la meva bici.
Avui, alguna cosa ha canviat. Ella era a la dutxa i jo he entrat al lavabo per pixar. És un costum. Tan bon punt em llevo, haig d’anar-hi i no m’acostumo a no fer-ho. Quan he entrat, s’ha tombat cap a mi, com si em mirés. Semblava nerviosa i molt trista. L’he seguit fins a l’aparcament. Estic tip d’haver de seguir-la arreu. Puja al cotxe i l’engega. De seguida he reconegut el vehicle: un tot terreny gris amb un bony al costat dret. Just on…
La miro i sento una fiblada al pit: una mena de neguit inútil. Ja no hi puc fer res. Ella tampoc. I tanmateix, mentre el garatge es va omplint de fum, penso que potser podria prémer la botzina i alertar els veïns.

Anna López Artiaga
Sant Joan Despí  (Barcelona)





CATEGORÍA EN CASTELLANO:





Heredar

Con los primeros fríos, en la casa se hará el cambio de temporada. Se imagina que, como siempre, la ropa desechada del hermano pasará a su lado del armario. Sus padres le han dicho que ahora se cumple el primer aniversario, pero no parece que eso signifique fiesta ni pasteles. Luego han salido, otra vez silenciosos y cabizbajos. Él no puede dormir. Teme que papá y mamá regresen con aquella caja blanca, que a estas alturas ya se le habrá quedado pequeña a su hermano.

Tomás del Rey Tirado 
Sevilla








dimarts, 8 de gener de 2019

DONATIUS MEXICANS / DONATIVOS MEXICANOS







*David Roas (fotografia de Ricard Cugat).



De la seva última visita a Perú, David Roas ens ha portat per al fons de La Microbiblioteca l'antologia de microrelatistes mexicanes "Las musas perpetúan lo efímero" de l'editorial peruana Micrópolis i l'edició mexicana amb Vodevil Ediciones del seu llibre "Intuiciones y delirios".
Moltíssimes gràcies!!








Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Mus
Classificació 834B.40"20"
Títol Las Musas perpetúan lo efímero : antología de microrrelatistas mexicanas / 
        edición de Gloria Ramírez Fermín
Publicació Lima : Micropolis, 2017
Descripció física 153 p. ; 21 cm
Col·lecció Minificción (Micrópolis) ; 40
ISBN / ISSN 9786124600477
Matèria Microrelats
Autora secundària Ramírez Fermín, Gloria









Maquila

La jornada empieza en la zona de autohigiene. Tenemos que lavarnos muy bien manos, brazos, codos, todo. Antes y después de trabajar. Dicen que si no te lavas bien, te salen cosas en la piel. Eso le pasó a Martita, la de la línea 9, le salió primero una roncha, luego otra.
ya nunca volvió. Otra tomó su lugar.
Y es que muchas van y muchas vienen en esta maquila.
Todas tenemos derecho a tres descansos de cinco minutos y uno de quince para comer. Los descansos no son un privilegio, son una responsabilidad, todas tenemos que tomarlos porque si no, no damos el ancho en la línea. Y aquí si no das el ancho te descuentan uno, dos, hasta tres días de trabajo.
A veces los jefes invitan a una copa. Hay chicas que luego de irse de copas con los jefes ya no vuelven o vuelven lánguidas, tristes, tan otras. Se quedan unos días, cuando mucho unas semanas y luego renuncian. 
No se vuelve a saber de ellas.
De esas, de esas casi nadie habla en la maquila.

Sylvia Aguilar






*David Roas.


De su última visita a PerúDavid Roas nos ha llevado para el fondo de La Microbiblioteca la antología de microrrelatistas mexicanas "Las musas perpetúan lo efímero" de la editorial peruana Micrópolis y la edición mexicana con Vodevil Ediciones de su libro "Intuiciones y delirios".
¡¡Muchísimas gracias!!







Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Roa
Classificació 834.4"19"
Autor Roas, David
Títol Intuiciones y delirios / David Roas
Publicació Mèxic : Por la borda - Vodevil, 2018
Descripció física 110 p. ; 17 cm
ISBN / ISSN 9786079787325









Génesis

Un movimiento casi imperceptible agita el fondo del callejón. El movimiento se transforma rápidamente en sombra. La sombra se hace carne. El monstruo levanta su cabeza hacia el cielo y brama. Y la intolerable realidad deja de tener sentido, una vez más.

David Roas










dijous, 27 de desembre de 2018

FINS EL 2019! / ¡HASTA EL 2019!









El blog de La Microbiblioteca s'acomiada de tots i totes vosaltres fins l'any que ve.
La Biblioteca Esteve Paluzie, amb el seu fons especialitzat dedicat al gènere microrelat, romandrà oberta en horari especial de Nadal.

Us recordem que fins l'última campanada del 31 de desembre podeu enviar els vostres microrelats al Microconcurs dins la convocatòria mensual.
El veredicte de desembre es farà públic el dijous 10 de gener.





Bon any 2019!















El blog de La Microbiblioteca se despide de todos y todas vosotras hasta el año que viene.
La Biblioteca Esteve Paluzie, con su fondo especializado dedicado al género microrrelato, se mantendrá abierta en horario especial de Navidad.

Os recordamos que hasta la última campanada del 31 de diciembre podéis enviar vuestros microrrelatos al Microconcurso dentro la convocatoria mensual.
El veredicto de diciembre se hará público el jueves 10 de enero.






¡Feliz 2019!

divendres, 21 de desembre de 2018

ENVEUALTA: AUDIOMICROS VIII EDICIÓ / EDICIÓN (NOVEMBRE)




*EnVeuAlta.



Publiquem els audiomicrorelats dels guanyadors de la convocatòria del mes de novembre per cortesia de EnVeuAlta amb les locucions de Maribel Gutiérrez en català i Miquel Llobera en castellà.

Els podeu escoltar conjuntament amb altres magnífics enregistraments a www.enveualta.cat i també a https://soundcloud.com/enveualtacat.



Publicamos los audiomicrorrelatos de los ganadores de la convocatoria del mes de noviembre por cortesía de EnVeuAlta con las locuciones de Maribel Gutiérrez en catalán y Miquel Llobera en castellano.

Los podéis escuchar conjuntamente con otras magníficas grabaciones en www.enveualta.cat y también en https://soundcloud.com/enveualtacat.





El temps recobrat, de Josep Sampere:

   





La vida ahogada, de Miguelángel Flores:
 

dimecres, 19 de desembre de 2018

DEDICATÒRIA MIOP / DEDICATORIA MIOPE







Des d'Albuixech ens arriba amb amor miop l'exemplar dedicat de "Las miradas miopes" de Nicolás Jarque Alegre

Moltíssimes gràcies!!





*Nicolás Jarque Alegre.



Nicolás Jarque Alegre (Albuixech, València, 1977) és escriptor, diplomat en Relacions Laborals i treballa de contable. 
Premiat en molts concursos literaris, col·labora en diverses revistes culturals i ha publicat els seus microrelats en nombroses antologies, destacant "DeAntología: la logia del microrrelato" (Talentura, 2013. Edició de R. Alonso i M. Espada), "Despojos del REC: microrrelatos ilustrados" (Bombín Rojo, 2014), "Ballenas en Hormigueros" (Ojos de Pez, 2014) i "Buffet Libre" (2015), "El tiempo y la vida" (2016) i "Relatos con banda sonora" (2017) del col·lectiu Valencia Escribe.
"Las miradas miopes" (Enkuadres, 2018) és el seu primer llibre de microrelats en solitari.






Un San Jordi completo

Firmaba ejemplares de mi última novela en las Ramblas, cuando me fijé en una joven bellísima situada enfrente de la caseta que, absorta, sostenía entre su pecho un libro. Deduje que esperaba a alguien por las miradas frecuentes a su reloj. Comencé a firmar los libros como un autómata y me dediqué a observarla. Una hora después allí seguía, cada vez más triste, y yo con ella, hasta que empezó a gimotear. Entonces, excusándome con su editor, agarré una rosa de la caseta y me acerqué a ella para consolarla. para mi sorpresa, me recibió sonriendo.
-¿Martín?
Y solo pude contestar.
-Sí, perdona mi retraso.

Nicolás Jarque Alegre






Desde Albuixech nos llega con amor miope el ejemplar dedicado de Las miradas miopes de Nicolás Jarque Alegre

¡¡Muchísimas gracias!!





*Nicolás Jarque Alegre.

Nicolás Jarque Alegre (Albuixech, Valencia, 1977) es escritor, diplomado en Relaciones Laborales y trabaja de contable. 
Premiado en muchos concursos literarios, colabora en diversas revistas culturales y ha publicado sus microrrelatos en numerosas antologías, destacando DeAntología: la logia del microrrelato (Talentura, 2013. Edición de R. Alonso y M. Espada), Despojos del REC: microrrelatos ilustrados (Bombín Rojo, 2014), Ballenas en Hormigueros (Ojos de Pez, 2014) y Buffet Libre (2015), El tiempo y la vida (2016) y Relatos con banda sonora (2017) del colectivo Valencia Escribe.
Las miradas miopes (Enkuadres, 2018) es su primer libro de microrrelatos en solitario.







Obsesión

No se veía mal frente al espejo, pero había que seguir. La talla 38 del traje de novia de su hermana le esperaba. Luego, ya se encargaría de ella para despejar su camino hacia la felicidad.

Nicolás Jarque Alegre




Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Jar
Classificació 834.4"20"
Autor Jarque Alegre, Nicolás
Títol Las Miradas miopes / Nicolás Jarque Alegre
Publicació Alzira : Enkuadres, 2018
Descripció física 102 p. ; 18 cm
Col·lecció Microsaurio ; 8
ISBN / ISSN 9788494861314
Matèria Microrelats

dilluns, 17 de desembre de 2018

MICRORELATS DE NOVEMBRE / MICRORRELATOS DE NOVIEMBRE (2)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de novembre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de noviembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.








Newton


La por és una ampolla de cava que esclata a l’habitació sense parets de l’ànima. Robin Wonder estava maleït des que va relliscar i va perdre la vida a la Torre Newton; absurdament, perquè la mort sempre és irracional. Des de petit, vivia amb el pànic a les altures enganxat a la pell i detestava els gratacels, aus rapinyaires de ciment que precintaven la vida en capses urbanes. Esclau del terror vertical, necessitava aferrar-se a la gravetat com si fos un objecte i només trobava refugi en els ascensors, màquines perfectes a mercè de la física. Irònicament, el dia del seu accident, l’ascensor no funcionava. I des de llavors, com un Tàntal de ciutat, arrossegava el pes de la mort per aquella escala funesta, en una rutina infinita que només es trencava quan apareixien els primers visitants, atrets per la llegenda del fantasma presoner de la Torre Newton. Eren un grapat d’il·lusos que desafiaven el seu propi destí amb la inconsciència dels bojos. Com un superheroi malèfic, Robin Wonder els seguia i només els havia d’empènyer suaument des de dalt, en una mena de joc macabre de la gravetat. I tots queien al buit, sense pietat, com pomes podrides. Paraula de Newton.

Marta Finazzi Martínez
Girona







Abraçades

El seu perfum el marejava i les seves abraçades, que desplegava en un gest majestuós, com si el volguessin embolcallar, li generaven angoixa i el feien trontollar. La psicòloga li havia dit que era una persona expansiva i amb una gran personalitat, la seva sogra, i que havia de treballar-se la seva amistat perquè si continuava fent conductes d’evitació generaria una fòbia difícil de tractar. Ell hi posava voluntat però no l’ajudava el perfum que amarava la consulta de la psicòloga i les seves abraçades de benvinguda i de comiat.

Imma Torné Sans
Barcelona








Ulleres de Sol

Ahir vaig sortir al carrer un altre cop, com ho havia fet cada matí des que va passar tot. A casa, abans d’obrir la porta, vaig calçar-me les meves ulleres de Sol per fer veure que tot anava bé. Però, quan vaig ser a fora, vaig veure que no hi havia claror. Potser el dia havia decidit ser trist, gris. I no em molestava. La vida per a mi ja era tota trista i grisa.
Havia d’anar a comprar. La Remei, com sempre, s’havia entaforat darrere el taulell i esperava que apareguessin totes les veïnes del barri per comentar cada jugada. Que si a aquell l’han tancat, que si l’altre ha marxat de casa. Però no s’hagués arribat a imaginar mai que la primera clienta del dia seria jo. I que, amb la meva visita, ja tindria teca per omplir les tertúlies de tres dies ben bons.
Sabia que ja res no seria fàcil, però sempre havia sigut valenta. Una passa. Dues. Tres. Era a dins la botiga. I ja podia començar l’interrogatori.

Clara Ferrés Jiménez
Sallent (Barcelona)








Objectivitat

S’ofegava en aquest món sense grisos, segrestat per blancs i negres: mar o muntanya, dreta o esquerra, carnívor o vegetarià. Les xarxes socials, envaïdes per missatges lacònics, incisius i inapel·lables, havien acabat de matar els matisos, la sensibilitat, la humanitat.
La seva feina de programador informàtic constituïa, de fet, el paradigma de la fredor. Tot es reduïa a una tirallonga de zeros i uns. Qualsevol idea era traduïda al llenguatge binari, sense lloc per als valors i els sentiments. Aquesta era la seva responsabilitat, posar en marxa cada matí la roda de la piconadora. L’angoixa l’estava matant.
Així, va iniciar la seva particular creuada, canviant la mida, el format, el color dels zeros i uns, per recollir l’emoció que creia que havia de transmetre en cada moment. Aparentment, els resultats finals no mostraven cap canvi, i els programes i projectes de la consultora funcionaven a la perfecció, com sempre.
Tanmateix, els clients van mostrar un cert desassossec, una inseguretat que no sabien com descriure, però que van comunicar en forma de queixa, tan etèria com ferma, al director de l’empresa.
Va ser acomiadat mitjançant un missatge breu, inequívoc i gèlid.

Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)