divendres, 19 de gener de 2018

DONATIUS RELATAIRES







Moltes gràcies a l'Associació de Relataires en Català (ARC) pel donatiu dels exemplars dels reculls de les dues últimes edicions del seu Concurs de Microrelats.

I us recordem que fins el mes de maig podeu participar a la VIIIena edició del Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio, aquest any amb la temàtica general "VIRTUTS".

Podeu consultar les bases aquí.







Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                 N Con
Classificació            833.40"20"
Autor                       Concurs ARC de Microrelats (7è : 2017)
Títol                         Mitjans de transport / diversos autors ; 
                                 il·lustració: Miquel Àngel Arencón Llobet, Toni Arencón Arias
Publicació                Barcelona : Associació de Relataires en Català, 2017
Descripció física      128 p. : il. ; 20 cm
Col·lecció                Arc (Associació de Relataires en Català) ; 7
Col·lecció                Contes i relats (Associació de Relataires en Català) ; 1
ISBN / ISSN            9788417220006
Matèria                    Microrelats









Referent

Es frega les mans reiteradament instants abans de pujar al cotxe. Està impacient per conduir i tornar a experimentar aquella sensació de velocitat que tanta complaença li suscita. Li ve de família. A diferència de la seva vida diària, quan porta l'auto ningú li mana què ha de fer. Dins del vehicle se sent com el líder que no pot ser fora.
Les seves mans suades subjecten amb fermesa el volant mentre els peus, bellugosos, es preparen per a l'acció tan cobejada. Respira amb intensitat a la vegada que una secreció freda li regalima esquena avall segons abans d'engegar.
Tres, dos, un... Arrenca prement a fons el pedal de l'accelerador. El fascinen les sortides explosives que deixen amb un pam de nas a la resta. Tot va rodat fins que, pocs minuts després d'haver emprès la marxa, un inepte se li encreua pel davant obligant-lo a fer un cop de volant per tal d'evitar la col·lisió. El somrís burleta de l'altre conductor l'enfervoreix de forma considerable. Fora de si, el persegueix a tota velocitat increpant-lo amb un ampli ventall de gestos ofensius. El somriure jocós de l'altre s'ha desdibuixat per deixar pas a una mirada espaordida. Cada vegada s'hi apropa més fins que, amb una acció criminal, fa que el rival surti del seu traçat i xoqui perillosament contra un altre vehicle que circulava de cara.
Sense temps per gaudir d'aquella malifeta, s'escolta el so estrident i cada vegada més intens d'una sirena. Contrariat, arracona el cotxe i es deté. A l'acte, una mà l'engrapa per l'espatlla i l'aixeca del seient d'una revolada.
-Fins que aprenguis a comportar-te no pujaràs més als autos de xoc -li etziba el pare amb la mà alçada i amb un to amenaçador.
El nen no ho comprèn, simplement ha actuat de la mateixa manera que ho fa el seu pare quan agafa el cotxe. A contracor i amb llàgrimes als ulls, abandona de manera prematura la fira de la mà del que, se suposa, hauria de ser el seu referent.

Santi Sala Garcia





Muchas gracias a la Associació de Relataires en Català (ARC) por su donativo de los ejemplares de las antologías de las dos últimas ediciones de su Concurso de Microrrelatos.






Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                 N Com
Classificació            833.40"20"
Títol                         Comuniquem-nos / diversos autors
Publicació                Barcelona : Associació de Relataires en Català, 2016
Descripció física      126 p.  il. ; 21 cm
Col·lecció                Arc (Associació de Relataires en Català) ; 6
ISBN / ISSN            9772014523004
Matèria                    Microrelats







El temple

Un dissabte, Jonas McGrew-Samaras, un mecànic de Boston, va descobrir l'efígie de Jesucrist dins d'una albergínia. La imatge va aparèixer mentre llescava albergínies per la mussaca que cada cap de setmana preparava per honorar els avantpassats grecs. La troballa va esguerrar-li el dinar i la vida.
<< És el messies, no hi ha dubte >>, va dictaminar la seva dona. Sobre la polpa blanca, que ja començava a oxidar-se, es distingia la silueta fosca d'un home barbut amb els cabells llargs. La sogra va senyar-se tres vegades. << També podria ser una icona hippy >>, va opinar un dels fills. << O un motero >>, va dir un altre. Però la senyora McGrew ho tenia clar: era un miracle, per això s'havien d'afanyar a cuinar la mussaca. << La carn picada i la beixamel difuminaran la imatge >>, va dir, << i els 400 graus Farenheit del forn faran la resta >>.
Durant el dinar Jonas estava incòmode: havien fet el més correcte? La família feia broma. << Avui la mussaca t'ha quedat divina, papa! >>, deien. Només la sogra menjava amb un posat extàtic, com si prengués la comunió.
Tot havia de quedar en una anècdota, però algú de la família devia esbombar la notícia, perquè el dissabte següent una dotzena de veïns s'esperaven al portal dels McGrew. << Volem veure Jonas McGrew llescar les albergínies sagrades >>, deien. Jonas s'hi va negar i va expulsar la gentada (<< Com Jesús foragità els mercaders del temple >>, va citar la sogra devota). El dissabte següent van congregar-se encara més fidels -i algun periodista infiltrat- que volien assistir a l'aparició. Jonas no va deixar entrar a ningú i els va amenaçar de trucar a la policia.
Un matí, davant la porta van aparèixer espelmes i ofrenes florals. I quan Jonas sortia cap al taller, va acostumar-se a ensopegar amb gent agenollada. Se sentia la salmòdia de les oracions tot el dia. Un mossèn venia sovint per dir missa, el mateix capellà que, anys després, quan els McGrew ja s'havien mudat, va fundar la St. Jonas Church, popularment coneguda com a << Aubergine Temple >>.

Jordi Masó Rahola




El templo

Un sábado, Jonas McGrew-Samaras, un mecánico de Boston, descubrió la efigie de Jesucristo dentro de una berenjena. La imagen apareció mientras rebanaba berenjenas para la mussaca que cada fin de semana preparaba para honorar los antepasados griegos. El hallazgo le estropeó la comida y la vida.

<< Es el mesías, no hay duda >>, dictaminó su mujer. Sobre la pulpa blanca, que ya empezaba a oxidarse, se distinguía la silueta oscura de un hombre barbudo con los cabellos largos. La suegra se santiguó tres veces. << También podría ser un icono hippy  >>, opinó uno de los hijos. << O un motero >>, dijo otro. Pero la señora McGrew lo tenía claro: era un milagro, por eso se tenían que afanar a cocinar la mussaca. << La carne picada y la bechamel difuminarán la imagen >>, dijo, << y los 400 grados Farenheit del horno harán el resto >>.
Durante la comida Jonas estaba incómodo: ¿habían hecho lo más correcto? La familia hacía broma. << ¡Hoy la mussaca te ha quedado divina, papa! >>, decían. Sólo la suegra comía con un ademán extático, como si tomara la comunión.
Todo tenía que quedar en una anécdota, pero alguien de la familia debía de airear la noticia, porque el sábado siguiente una docena de vecinos se esperaban en el portal de los McGrew. << Queremos ver Jonas McGrew rebanar las berenjenas sagradas >>, decían. Jonas se  negó y expulsó el gentío (<< Cómo Jesús echó los mercaderes del templo >>, citó la suegra devota). El sábado siguiente se congregaron todavía más fieles -y algún periodista infiltrado- que querían asistir a la aparición. Jonas no dejó entrar a nadie y los amenazó con llamar a la policía.
Una mañana, ante la puerta aparecieron velas y ofrendas florales. Y cuando Jonas salía hacia el taller, se acostumbró a tropezar con gente arrodillada. Se sentía la salmodia de las oraciones todo el día. Un sacerdote venía a menudo para decir misa, el mismo cura que, años después, cuando los McGrew ya se habían mudado, fundó la St. Jonas Church, popularmente conocida como                << Aubergine Temple >>.

Jordi Masó Rahola
(Traducción del catalán de A. Guri)

dimecres, 17 de gener de 2018

MICRORELATS DE DESEMBRE / MICRORRELATOS DE DICIEMBRE (2)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria de desembre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.





Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de diciembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.






*Estació / Estación de tren de Portbou (Girona).



Algunas veces la casualidad llama a la puerta

Los rayos de sol se colaban por las vidrieras de la estación iluminando, como si de una estrella de cine se tratara, la menuda figura que, enfundada en un abrigo gris, deambulaba andén arriba andén abajo. Arrastraba los pies, se retorcía las manos y miraba el reloj cada poco tiempo, golpeando contrariada después el suelo. El jefe de la estación también ojeaba su reloj de bolsillo; el último tren se retrasaba. Miró a la mujer como hacía cada día desde hacia tanto tiempo que había perdido la cuenta. Siempre a la misma hora, esperando inútilmente para volver al día siguiente.
Sin embargo, aquella noche sucedió algo imprevisto. Del tren bajó un único joven que alertó enseguida a la mujer, “Joseph, hijo”, gritó con el brazo en alto. Él giró la cabeza, más por curiosidad que por reflejarse en los desolados ojos de la mujer. Ella le acarició la cara y él se dejó. Ella lo agarró del brazo, empujándolo a la salida, “la cena está preparada”, susurró. Él la siguió sin dudarlo.

Esther Cuesta de la Cal
Barakaldo (Bizkaia)









Arrepentimiento

Un error en la numeración de las páginas, eso fue lo que me salvó la vida. La 512 ocupó el lugar de la 125 y así me enteré de que el novelista pensaba matarme. Bueno, él no, o al menos no directamente: iba a utilizar a mi mejor amigo. Ocultándome tras los adverbios para que nadie me viera, me moví entre los capítulos, y en el tercero descubrí a mi mujer encamada con él. En ese párrafo lo entendí todo. Su deslealtad me dolió más que saber que iba a morir. Tuve que agarrarme con furia a un adjetivo descalificativo para evitar saltar sobre ellos y descubrirme. Conté hasta cien, regresé al capítulo trece y cogí la escopeta del sheriff. Pacientemente esperé apoyado en una conjunción adversativa a que cayera la noche y entonces me escurrí del libro. A pesar de que mi autor me había creado con complexión atlética, me costó un gran esfuerzo arrastrar el pesado volumen sobre el escritorio hasta el borde. Extenuado, le di un último empujón, cayó al suelo y las palabras quedaron esparcidas sobre la moqueta. Al oír el ruido, tal y como había supuesto, el escritor entró rápidamente en el cuarto. Fue entonces cuando lo encañoné y le hice tragarse una a una todas sus palabras.

Margarita del Brezo
Ceuta









La cabaña

Salgo en busca de provisiones, pero cuando llego al pueblo ya está cerrado el mercadillo, y únicamente me cruzo en las casetas con un anciano al que acompaña una niña que arrastra los pies.
-¿Sabe si hay alguna tienda abierta en el centro? – le pregunto al hombre. Él no contesta, toma con fuerza la mano de la pequeña, y sigue avanzando hasta que ambos se pierden entre los árboles.
A pesar de su silencio decido, en cualquier caso, ir a la plaza, y es allí donde me encuentro con el tumulto. La hija de la panadera ha desaparecido. Vestido de flores, pelo rubio, ojos grandes. Sólo tiene cinco años y alguien sugiere buscarla en el bosque. Esa palabra me hace reaccionar.
-Yo los vi – grito. Y señalo en la dirección contraria. Sería peligroso que supieran la verdad, podrían acercarse al río y encontrarían mi cabaña. Empezarían entonces a husmear entre mis cosas, leerían mi libreta, y no tardarían demasiado tiempo en darse cuenta de que todos ellos no son más que simples personajes de un microrrelato.

Raúl Clavero Blázquez
Madrid










Amigo del alma

Ramón prefiere la película de La 2, Ramón me ruega que os calléis, Ramón y yo salimos a pasear. A menudo el abuelo mencionaba a Ramón como ese amigo inseparable que sospechábamos había nacido en su imaginación para suplir la falta irremediable de la abuela. Por eso papá recurrió a un psiquiatra afamado para tratarlo. Durante largos meses, el galeno probó con el abuelo innumerables terapias con sus respectivos medicamentos y, como Ramón nunca desapareció de su cabeza, acabó internándolo en un sanatorio. Hoy hemos recibido una llamada telefónica, era Ramón que, entre sollozos, nos ha anunciado la trágica noticia.  

Nicolás Jarque Alegre
Albuixech (Valencia)








Realidad β

Hacía años que no frecuentaba aquel barrio; cuestiones de trabajo me llevaron hasta allí. Sus calles apenas habían cambiado y, sin embargo, todo me resultaba demasiado ajeno. Pasé de nuevo por ese lugar en el que siempre desayunábamos los domingos, la mayoría todavía con resaca. Fue entonces cuando nos vi. Tu peinado era distinto si bien conservabas esa mirada cálida y envolvente. Yo, aun con las mismas canas, parecía una versión más apacible de mí mismo. Tuve la tentación de decirles algo, de preguntarles cómo lo consiguieron. Pero me limité a observarlos desde la distancia y me alejé en seguida de la zona.

Miguel Ángel Page Hernández
Madrid

dilluns, 15 de gener de 2018

MICRORELATS DE DESEMBRE / MICRORELATS DE DESEMBRE (1)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de desembre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.





Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de diciembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.









Mal despertar

Avui, quan m'he aixecat, ho he trobat tot molt estrany. La meva habitació estava mig buida i el llit tenia una vànova diferent. Al passadís he notat l'olor de xurros dels diumenges i he dubtat, no era dijous? Des de la finestra del menjador he vist el meu germà petit a punt d’entrar al portal de l'edifici, però... era ell? Bé, així ho diria jo, tot i que semblava bastant més gran i portava barba!, impossible que li hagi crescut en un dia. Intentant entendre-ho, m’he quedat aturat en veure a la paret del costat de la cuina un calendari penjat... del 2027! Llavors és quan la meva mare, també amb uns deu anys més, ha sortit del lavabo i sense fixar-se en mi ha entrat al menjador. Tot seguit, com fa de tant en tant, ha encès al bufet una petita espelma, una animeta, davant les fotos dels familiars que ens han deixat: els avis, el meu pare i el tiet Anselm. M’adono que ara hi ha una foto més en aquest grup. La meva.

M.Carme Marí
Castelldefels (Barcelona)















Pels vilatans

Ben rúfol, així era el dia. Als suricates de la vall no els importava, i menys quan van rebre la visita d’un congènere amb ulleres de sol. Portava com a regal paraules ben sonants, meloses, coses com llibertat o democràcia. Els vilatans treballaven sota l’ombra del retrat d’un porc, el qual portava un curiós complement daurat al cap. Abans no se’n van adonar ja tenien el complement daurat rodant per terra i un magnífic lloc on debatre. Els nostres amics peluts hi van anar aquell mateix matí a decidir el seu futur. La primera gran fita a superar era el color de la moqueta. Brandant la seva llibertat d’expressió el conjunt de cadires es va dividir entre blaus i vermells. Es interessant recordar el daltonisme crònic dels suricates, només resoluble amb unes ulleres que rara vegada portaven. Entre llançaments d’utensilis burocràtics es va elevar un braç i un revòlver. El nou Gran Guia dels vilatans els va portar al progrés, però al morir la cadira no es va refredar abans no s’hi posés el fill. Els vilatans van tornar a treballar, però no va trigar a venir un individu pelut de binocles tintats. I així, els complements daurats i els utensilis burocràtics van seguir rodolant.

David Garriga Vall
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)

dijous, 11 de gener de 2018

GUANYADORS DE DESEMBRE / GANADORES DE DICIEMBRE (VII EDICIÓ / EDICIÓN)












Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes de novembre de la VII edició del Microconcurs són:



Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de noviembre de la VII edición del Microconcurso son:







CATEGORIA EN CATALÀ:








Gegant

─ Aquí, ganàpia!
─ Ei, grandolàs!
─ Tu, Goliat!

Els nanos corrien al seu voltant ventant-li cops i escarnint-lo amb crits i cantarelles fins que se’n cansaven i es perdien pels carrers que donaven a la plaça. Ell els hagués pogut estabornir d’una plantofada però era incapaç d’aixecar la mà, de sis dits, contra ningú. Potser es tractava de bonhomia, mandra, toixesa, o una barreja de tot plegat. Era un xiquet de poques paraules i ni els seus pares sabien del cert què hi havia dins d’aquell cap tan gran.
En tot cas, el capità que el va albirar mentre ell cavava a l’hort es va interessar per aquell cos colossal, que va passar a engruixir les files de l’exèrcit. Ben aviat els seus superiors es van adonar que no podrien desfermar cap ardidesa guerrera en ell, però resultava ben útil en enfrontaments senzills on la intimidació era suficient.
Com en l’aixecament d’aquells quatre pastors desventurats. Tanmateix, la gran diana immòbil i apàtica va constituir un blanc massa senzill per a un brivall que encertava amb la seva fona una cabra a cent metres. Estabornit a terra, en Goliat va entreveure en la mirada del noi que s’acostava espasa en mà el mateix menyspreu d’aquells nens de la plaça.

Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)





CATEGORÍA EN CASTELLANO:







Diagrama de causa y efecto

El día que murió H. Manrique, Darío Jardiel, subió al metro por primera vez en diez años.  Mientras los hijos de Manrique redactaban la esquela, Darío se situó detrás de una mujer rubia de abrigo rojo. Mientras los amigos de Manrique se acercaban al tanatorio como hormigas en formación, Darío, lentamente, deslizó su mano por su espalda, hasta detenerla en su culo. Mientras llegaban las coronas de flores, Darío apretó su mano sobre las nalgas de la mujer. Mientras la mujer de Manrique lloraba, Darío comenzó a frotarse rítmicamente contra ese abrigo rojo. El cura preguntó a los hijos de Manrique cuándo sería el oficio, mientras Darío jadeaba en la oreja de la mujer.
Ambos acontecimientos discurren paralelos, como universos de ficción. Manrique sigue muerto. El cerdo se frota contra la rubia. No se aprecia relación entre ambas historias. Aunque les aseguro que si Manrique no hubiese resbalado en la ducha, Darío no estaría ahora a punto de correrse en un vagón abarrotado de metro.
Ahora me retiro y los dejo solos para que especulen a dónde va la rubia, por qué resbaló Manrique, o por qué demonios Darío no cogió, como cada día, el autobús número dieciséis.

Arantza Portabales Santomé
Teo (A Coruña)

dimarts, 9 de gener de 2018

NOVETATS A LA MICROBIBLIOTECA / NOVEDADES EN LA MICROBIBLIOTECA (98)






Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                 N Bal
Classificació            834.4"20"
Autor Ballester, Almu
Títol                         Normas de inseguridad / Almu Ballester ; prólogo de Clara Obligado
Publicació                Madrid : Red Libre, 2017
Descripció física      224 p. ; 21 cm
ISBN / ISSN            9788494647833










Hoy nevará

Es temprano. Gente anda por las calles. Un hombre pulsa el mando a distancia de su coche justo al pasar delante de una farola, una de esas que se están encendiendo ahora. En vez de abrirse el coche, las ondas del aparato rebotan en el metal y se proyectan hacia arriba, en el mismo instante en que Tina, asomada a la ventana del dormitorio, sacude al aire su edredón. El televisor de alcoba, bloqueado hace meses, enciende de repente las noticias. Un personaje esotérico de pelo lacio va a ser juzgado por engañar a la audiencia con sus predicciones. Hoy nevará, insiste el brujo, mirando a cámara. Tina escucha fascinada y el edredón cae al vacío. Lo hace a cámara muy lenta. Y aterriza blandamente sobre el dueño del coche, haciéndole recordar lo mal que ha dormido y lo mucho que necesita esa calidez, ese perfume, esa suavidad en la que ahora decide acurrucarse y reposar en paz.

Almu Ballester












Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                 N Mer
Classificació            834.4"19"
Autor                       Merino, José María
Títol                         Aventuras e invenciones del profesor Souto / 
                                José María Merino ; edición de Ángeles Encinar
Publicació                Madrid : Páginas de Espuma, 2017
Descripció física      331 p. ; 24 cm
Col·lecció                Voces (Páginas de Espuma) ; 246
ISBN / ISSN            9788483932223
Autor secundari       Encinar, María Ángeles










El tema del cuento

Al oír la sirena de la ambulancia, descubrió el argumento definitivo del cuento cuya idea lo tenía obsesionado: resultaba que el personaje era él mismo, y comprendió que ya conocía el final.

José María Merino









divendres, 29 de desembre de 2017

BON 2018! / ¡FELIZ 2018!











El blog de La Microbiblioteca s'acomiada de tots i totes vosaltres fins l'any que ve.
Tanmateix la Biblioteca Esteve Paluzie, amb el seu fons especialitzat dedicat al gènere microrelat, romandrà oberta en horari especial de Nadal.

Us recordem que fins l'últim segon del 31 de desembre (segons el vostre fus horari) podeu enviar els vostres microrelats al Microconcurs dins la convocatòria mensual.
El veredicte de desembre es farà públic el dijous 11 de gener.





Que el 2018 sigui molt millor!















El blog de La Microbiblioteca se despide de todos y todas vosotras hasta el año que viene.
Asimismo la Biblioteca Esteve Paluzie, con su fondo especializado dedicado al género microrrelato, se mantendrá abierta en horario especial de Navidad.

Os recordamos que hasta el último segundo del 31 de diciembre (según vuestro huso horario) podéis enviar vuestros microrrelatos al Microconcurso dentro la convocatoria mensual.
El veredicto de diciembre se hará público el jueves 11 de enero.




¡Que el 2018 sea mucho mejor!

dijous, 28 de desembre de 2017

NOVETATS A LA MICROBIBLIOTECA / NOVEDADES EN LA MICROBIBLIOTECA (97)






Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                 N Fon
Classificació            833.4"19"
Autor                        Fontanals, Joan
Títol                         300 unicorns / Joan Fontanals i Orpí
Publicació                Vilanova i la Geltrú : El Cep i la Nansa, 2012
Descripció física      142 p. ; 19 cm
Col·lecció                 La Cram ; 15
ISBN / ISSN            9788492745432
Matèria                    Microrelats
Títol secundari        Tres-cents unicorns







Salsa

L'agafo amb les dues mans i, inquieta, estiro la perellinga avall deixant al descobert aquella punta tòrrida, clara, sucosa, brillant, atraient. Aleshores, ben lubricada pels sucs que l'acompanyen, l'estiro ben amunt i me la poso a la boca engolint-la ben endins, barroerament, notant el seu sabor esclatant al paladar. En família o companyonia, el millor és xalar amb una bona calçotada.

Joan Fontanals i Orpí











Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                 N Per
Classificació            834.40"19"
Títol                         Perturbaciones : antología del relato fantástico español actual / 
                                 edición y prólogo de Juan Jacinto Muñoz Rengel ; 
                                 [José María Merino ... [et al.]
Publicació                [Madrid] : Salto de Página, cop. 2009
Descripció física      375 p. ; 21 cm
Col·lecció                Púrpura (Salto de Página) ; 17
ISBN / ISSN            9788493635466
Matèria                    Contes fantàstics castellans Antologies S. XX
Autor secundari       Muñoz Rengel, Juan Jacinto
Autor secundari       Merino, José María








Dios

El hombre tuvo que resolver dos problemas para perpetuarse. Uno, sustituir al sol cuando declinase. La tecnología que lo consiguió sirvió también para viajar por espacio y tiempo de modo prácticamente ilimitado. El otro fue bastante más difícil: conseguir que la suma de los individuos constituyera un yo que fuera un Nosotros en el que se incluyeran abuelos, padres, hijos y nietos, etcétera, etcétera, sin que la muerte marcara fronteras, puesto que la memoria y las vivencias pertenecerían a ese Nosotros que abarcaría la totalidad de la especie humana. También se consiguió. Y así se dominó el Universo durante miles de millones de años. Un día ese Nosotros comenzó a sentir el tedio de tanta monotonía. ¿Por qué no crear otro mundo habitado por criaturas hechas a nuestra imagen y semejanza? Así se hizo. Y ese Nosotros encontró en la contemplación de la aventura vital de las nuevas y modestas criaturas los estímulos suficientes para vivir con algo más de alegría. Amén.

Juan Pedro Aparicio




divendres, 22 de desembre de 2017

DEDICATÒRIA ESTESA






Una altra vegada un plaer poder tenir un exemplar dedicat d'en David Vila a La Microbiblioteca.

Moltes gràcies i ha seguir estenent microrelats!






*David Vila i Ros.



David Vila i Ros (Sabadell, 1977) és escriptor, rapsode, dinamitzador lingüístic, economista i imparteix tallers i conferències per fomentar l'ús social del català. Ha estat president de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL) i actualment Coordinador de la Comissió Permanent per la Llengua a Sabadell.
Autor de diversos llibres, ha publicat assajos, per exemple, Català a la carta (Setzevents, 2012), el conte il·lustrat El monstre Joan (2017. Il·lustracions d'Indigo Mercurial) i els reculls de contes i microrelats Ni ase ni bèstia (La Busca, 2010), Verba , non facta. 99 contes intangibles (Voliana Edicions, 2014) i Roba estesa (Voliana Edicions, 2017).

Col·labora a Cugat Ràdio i Ràdio Sabadell, podeu llegir-lo al blog Malgrat la boira.





*Aloja, d'Apel·les Mestres.



Aloges d'estar per casa

En Bernat ho té tot pensat. Quan la dona dorm, s'alça al llit, es vesteix sigil·losament i surt a fora. La nit és clara i una enigmàtica lluna il·lumina el bosc. N'ha de trobar una. Es fa pas entre els arbres i s'arriba a tots els gorgs que coneix. Però res. No en veu cap enlloc. Les aigües cristal·lines semblen convidar-lo a banyar-s'hi, però s'hi resisteix. Sap que, si ho fa, elles no sortiran. S'espera fins a trenc d'alba i, finalment, ho deixa estar. Decebut, enfila el caminoi que mena cap a casa, hi arriba, obre la porta i, intentant no fer gens de soroll, s'asseu uns instants al sofà. Mentrestant, a dalt a l'habitació, la dona, encara molla, entra per la finestra i s'estira al llit mentre recorda el crit esfereïdor de la seva darrera presa.
David Vila i Ros








Otra vez un placer poder tener un ejemplar dedicado de David Vila en La Microbiblioteca.

¡Muchas gracias y ha seguir tendiendo microrrelatos!








*David Vila i Ros.



David Vila i Ros (Sabadell, 1977) es escritor, rapsoda, dinamizador lingüístico, economista e imparte talleres y conferencias para fomentar el uso social del catalán. Ha sido presidente de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL) y actualmente Coordinador de la Comissió Permanent per la Llengua en Sabadell (Barcelona). 
Autor de diversos libros, ha publicado ensayo, por ejemplo, "Català a la carta" (Setzevents, 2012), el cuento ilustrado "El monstre Joan" (2017. Ilustraciones de Indigo Mercurial) y los conjuntos de cuentos y microrrelatos "Ni ase ni bèstia" (La Busca, 2010) y "Verba , non facta. 99 contes intangibles" (Voliana Edicions, 2014) y "Roba estesa" (Voliana Edicions, 2017).

Colabora en Cugat Ràdio y Ràdio Sabadell, podéis leerlo en el blog Malgrat la boira.







En venda

Al bell mig del desert, un rètol gegant indica En venda. El turista, sorprès, demana quina és exactament la parcel·la que venen. I el venedor, revelant la seva aparença alienígena, li respon que no és cap parcel·la. Venem el planeta sencer.

David Vila i Ros



En venta

Justo en el medio del desierto, un rótulo gigante indica En venta. El turista, sorprendido, pide cuál es exactamente la parcela que venden. Y el vendedor, revelando su apariencia alienígena, le responde que no es ninguna parcela. Vendemos el planeta entero.

David Vila i Ros (Traducción del catalán de A. Guri)







Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                 N Vil
Classificació            833.4"20"
Autor                       Vila i Ros, David
Títol                         Roba estesa / David Vila i Ros
Publicació                Argentona : Voliana, 2017
Descripció física      137 p. ; 21 cm
Col·lecció                Voliac ; 36
ISBN / ISSN            9788494634765