dilluns, 18 de gener de 2021

MICRORELATS DE DESEMBRE / MICRORRELATOS DE DICIEMBRE (1)

 


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de desembre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.



Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de diciembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.


Tinta

L’home tatuat treballava a la llibreria del barri. Li dèiem en Tinta, però ell no ho sabia. Impertèrrit i absent darrere del taulell, sempre el trobaves llegint, com si aquelles parets folrades de llibres fossin casa seva i tu, un convidat inesperat que s’havia presentat a sopar sense avisar. Era molt xerraire i, un dia, em va confessar que abans era poeta. Jo només li havia vist els braços plens de tinta però, de seguida, la meva imaginació li va recórrer la carretera sinuosa del cos, a la recerca de les lletres perdudes per culpa de tanta roba. Semblava trist i no em vaig atrevir mai a preguntar-li res més. Fins que va plegar i el vaig veure, per casualitat, dos carrers més enllà, apujant la persiana d’un negoci que es deia com la deessa de l’amor i de la guerra Tanit. Ens vam saludar i em va convidar a entrar, en nom de la poesia.

- He tornat a escriure! –em va dir ben eufòric–. Però ara he canviat el paper per la pell perquè la literatura també punxa com una agulla. Si vols, et regalo un vers... tatuat.

I és que la felicitat també pot ser una paraula: Tanit té les mateixes lletres que Tinta.

Marta Finazzi Martínez

Girona

 





Renaixements

No va conèixer els seus pares. Ella va morir durant el part. Ell, unes setmanes més tard, en un estrany accident de trànsit. La seva infantesa va estar marcada per l’amor desmesurat dels avis i la convicció que algun dia descobriria el secret de la immortalitat.

Als trenta anys ja era director de l’empresa capdavantera mundial en tractaments genètics. Després de superar entrebancs tècnics, ètics i legals va engegar el seu gran projecte: la clonació humana. Malauradament, el cos de la mare havia estat incinerat. Però va poder extreure el material necessari de les restes del pare per fer realitat el seu somni.

Avui, tot li va de cara i se sent ben feliç de tenir al costat un pare renascut i jovenívol. Per això, no entén res quan el veu entrar al despatx amb un revòlver. Amb veu vella i cansada, el pare li confessa que l’odia. Igual com va odiar aquell maleït nadó que en néixer va matar l’única persona que ell havia estimat. Mai li podrà perdonar, per moltes vides que visqui.

D’un tret, acaba amb ell. Després, es torna a treure la vida. Espera, per fi, poder descansar en pau. No està al cas de les mostres genètiques emmagatzemades ni de les últimes voluntats del seu fill.

Carles Castell Puig

Sant Cugat del Vallès (Barcelona)

 

 




N. del T.

No era el primer cop que li deien que aquell llibre espantava les criatures, i ella, la bibliotecària, havia de fingir, ja que els pares l’hi tornaven amb un aire entre ressentit i confós, com si l’acusessin d’alguna falta indefinida. Però què podia haver-hi, de pertorbador, a les pàgines d’aquell llibret il·lustrat traduït de l’alemany? No hi havia cosa més innocent que les peripècies hilarants d’un eriçó adoptat per una família de conillets peluts, i els problemes de convivència i mobilitat que causaven les seves punxes. La bibliotecària havia inspeccionat amb lupa el text i les il·lustracions, buscant-hi un misteriós «home de l’escopeta» que, segons una de les mares, s’amagava entre els matolls i tenia cara de gargot mig esborrat amb una goma bruta. Però la bibliotecària no la trobava enlloc, aquella presència terrorífica.

I tampoc no hi trobava el nom del traductor.

Una presència incerta, una absència estranya.

Intrigada, va trucar a l’editorial.

Li va respondre una noia:

–Va matar els seus dos fills. Sí. Després se’n va anar al bosc i es va suïcidar. Sí. Per això el vam fer desaparèixer.

La bibliotecària va dir:

 –Doncs encara hi és.

I va penjar.

Josep Sampere Martí

Igualada (Barcelona)

dijous, 14 de gener de 2021

GUANYADORS DE DESEMBRE / GANADORES DE DICIEMBRE (X EDICIÓ / EDICIÓN)

 








Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes de desembre de la X edició del Microconcurs són:




Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de diciembre de la X edición del Microconcurso son:





CATEGORIA EN CATALÀ:





Posteritat

Va viure amb un únic propòsit: passar a la posteritat. Ja al paradís, lluny de gaudir de la vida regalada i sense obligacions habitual, es passava el dia atenent citacions –moltes atribuïdes–, commemoracions, homenatges i retrospectives que arribaven des de la terra. “Coses de passar a la posteritat...”, li van contestar quan va reclamar el repòs etern promès.  


Oriol Garcia Molsosa

La Garriga (Barcelona)




CATEGORÍA EN CASTELLANO:





Huracán

El viento del norte trajo al sonrosado y rollizo bebé de los Smith, perfecto para ser el hijo de un granjero. Fue el viento del sur el que, sin embargo, dejó en casa del Sr. Grant, el notario, a la delicada niña de piel blanca como la leche y ojos azules. El día de la llegada de nuestros gemelos hubo viento del este y del oeste; desde entonces no se ha producido de nuevo tal casualidad, y los otros niños que fueron llegando lo hicieron de uno en uno. El pueblo se llenó de vida. Construimos una escuela, columpios para las zonas ajardinadas, y pronto nos acostumbramos a las risas y los juegos. También a los gritos y las peleas, y a los dulces besos y abrazos para los que nadie nos había preparado. Los años transcurrieron en un suspiro y, cuando quisimos darnos cuenta, los niños habían crecido dejando atrás canicas y coletas. Un día salieron a la calle, ya no iban de nuestra mano, y dejamos que el huracán los alejara de nuestro lado. Las casas resistieron con nosotros dentro. Y cuando la brisa anuncia su visita, nos asomamos para verlos llegar. A su lado caminan otros hijos del viento que, cuando se echan a nuestros brazos, nos llaman abuelos.

Beatriz Díaz Rodríguez

Barberà del Vallès (Barcelona)

dimarts, 12 de gener de 2021

NOVETATS A LA MICROBIBLIOTECA / NOVEDADES EN LA MICROBIBLIOTECA (179)

 





Fitxa bibliogràfica

Signatura N Esa
Classificació 834.4"20"
Títol Esas que también soy yo: nosotras escribimos
Edició Primera edició
Publicació Madrid : Editorial Ménades, 2019
Descripció física 288 pàgines ; 21 cm
ISBN / ISSN 9788412020465
Autora secundària Peire, Carmen; Cienfuegos, Isabel.
Matèria Microrelats







Imitatio

A la niña le gusta mirar como trabaja su padre. Orgullosa, observa las manos rudas que ajustan la soga al cuello del condenado, izan la cuerda y retiran la banqueta de madera.
La niña imagina que en el rostro oculto tras la tela negra brillan unos ojos fijos como los de las hadas cuando conceden deseos.
Las manitas ajustan la soga. Los pies menudos empujan la banqueta de madera. El fino cabello enmaraña el rostro de hada.

Lourdes Pinel










Fitxa bibliogràfica

Signatura N Mun
Classificació 833.4"20"
Títol A banda i banda del límit
Edició Primera edició
Publicació Vilanova i la Geltrú : El Cep i la Nansa edicions, gener 2018
Col·lecció La Cram, 34
Descripció física 102 pàgines ; 19 cm
ISBN / ISSN 9788417000516
Matèria Microrelats








La tomba de l'ermita

Sabíem que si compràvem la torre tindríem aquella enutjosa servitud del manteniment de l'ermita i de tenir-la disponible certs dies de l'any.
Sabíem que el sàtrapa falangista que s'havia fet construir il·legalment la torre adossada a l'ermita s'hi havia fet un pas de la casa a la capella, tot i que després la jerarquia eclesiàstica li havia fet tapiar-lo.
Sabíem que dins l'ermita hi havia la tomba de la nena.
Sabíem que la nena jugava dins del clot i per això dins la fossa hi havia joguines de l'època, que encara de vegades s'activaven soles.
Sabíem que la nena no havia mort de mort natural.
Sabíem que la nena potser ni havia mort, i potser feia setanta anys que jugava sota la llosa.
Sabíem que no era prudent baixar a l'ermita de nit, quan aquella mena de vell ermità encaputxat obria la porta de pedra que comunicava la capella amb la torre.
Si sabíem tot això, per què hi vam anar i vam alçar la llosa aquella nit?

A. Munné-Jordà





dimecres, 23 de desembre de 2020

FINS L'ANY VINENT / HASTA EL PRÓXIMO AÑO

 








El blog de La Microbiblioteca s'acomiada fins l'any que ve.
La Biblioteca Esteve Paluzie, amb el seu fons especialitzat dedicat al gènere microrelat, romandrà oberta en horari especial de Nadal.

Esperem que el proper 2021 sigui molt millor i ens ajudi a anar oblidant aquest estrany 2020.

Moltes gràcies a totes les persones que, malgrat les restriccions degudes a la situació sanitària, han fet possible que els serveis de la Biblioteca funcionessin, i a vosaltres, usuaris i usuàries que heu seguit utilitzant-los.

I us recordem que fins l'última campanada del 31 de desembre podeu enviar els vostres microrelats al Microconcurs dins la convocatòria mensual.




Bon any 2021!
















El blog de La Microbiblioteca se despide hasta el próximo año.
La Biblioteca Esteve Paluzie, con su fondo especializado dedicado al género microrrelato, se mantendrá abierta en horario especial de Navidad.

Esperemos que el próximo 2021 sea mucho mejor y nos ayude a ir olvidando este extraño 2020.

Muchas gracias a todas las personas que, a pesar de las restricciones debidas a la situación sanitaria, han hecho posible que los servicios de la Biblioteca funcionaran, y a vosotros, usuarios y usuarias que habéis seguido utilizándolos.

Y os recordamos que hasta la última campanada del 31 de diciembre podéis enviar vuestros microrrelatos al Microconcurso dentro de la convocatoria mensual.





¡Feliz 2021!

dissabte, 19 de desembre de 2020

ENVEUALTA: AUDIOMICROS X EDICIÓ /X EDICIÓN (NOVEMBRE)



 

*EnVeuAlta.



Publiquem els audiomicrorelats dels guanyadors de la convocatòria del mes de novembre a càrrec d'EnVeuAlta amb les locucions en català de Maribel Gutiérreza i  en castellà de Miquel Llobera.


Els podeu escoltar conjuntament amb altres magnífics enregistraments www.enveualta.cat i també a https://soundcloud.com/enveualtacat.



Publicamos los audiomicrorrelatos de los ganadores de la convocatoria del mes de noviembre a cargo de EnVeuAlta con las locuciones en catalán de Maribel Gutiérrez y en castellano de Miquel Llobera.


Los podéis escuchar conjuntamente con otras magníficas grabaciones en www.enveualta.cat y también en https://soundcloud.com/enveualtacat.







Homenatge, de Sabina Batlle Baró:













Los que observan, d'Arantza Portabales Santomé:


dimecres, 16 de desembre de 2020

MICRORELATS DE NOVEMBRE / MICRORRELATOS DE NOVIEMBRE (2)

 


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de novembre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.



Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de noviembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.










Desconegut de primer grau

El silenci estava tenyit de vermell. Mirés on mirés hi havia sang. Una de les seves mans estava esclafada entre el volant i el seu cos. L’altra, li penjava mòrbida. No li veia la cara. De sobte sonà com una alarma i em vaig donar un cop amb el marc de la finestra. No podia tocar l’ocupant del vehicle fins que arribessin els del SEM però la curiositat m’ enfosquia l’enteniment. Una de les portes estava encallada. Em vaig ajupir i vaig passar-li un braç per sota les cames fins a palpar el dessota del seient. Un mòbil. La suor freda provocà que em rellisqués i caigués a terra. Al recollir-lo vaig veure un nom il·luminat a la pantalla. Eva Font. Vibrava d’incomoditat posseït per una força que em conduïa a la irresponsabilitat. Vaig prémer el botó de respondre i llavors vaig sentir la seva veu: “M’has penjat? És important, t’has oblidat l’aliança al meu pis. Hi ets?” Tremolós vaig deixar anar l’aparell que caigué a terra per segona vegada i s’esberlà. Quan vaig haver aconseguit treure’m l’aliança del dit, la vaig llençar amb geni per sobre del capó del cotxe. Torbat, vaig ullar al sense cara per últim cop i vaig recular el camí fet, sense respostes.

Estel Caballé Costa

Torroella de Montgrí (Girona)

 

 






Ad libitum

Començava l’orgia! Ningú no el miraria malament ni el jutjaria amb prejudicis morals. Estava eufòric, desinhibit i amb una trempera formidable. Tant li feia que l’etiquetessin d’addicte sexual.

Es tornava boig pels cossos esvelts i ferms, tant d’homes com de dones, i aleshores en tenia un munt, al seu davant. El propòsit era gaudir d’una bacanal desenfrenada. Les corbes libidinoses que palpava l’embogien i ell, autosuficient, exhibia les que, amb passió, modelava cada dia al gimnàs.

Vestits descordats, tocaments lúbrics... Pantalons fora, calçotets avall... Ara amb l’un, ara amb l’altre... Bíceps portentosos, pits durs... Quin frenesí! Sentia que arribava el moment del clímax, la descàrrega d’un orgasme antològic. Ja no podia parar! Va engrapar un tros de tela i, amb l’ímpetu de l’ejaculació, va estirar el cortinatge amb tanta força que va cedir la barra del sostre.

A mesura que recuperava els sentits, va prendre consciència de la situació. A l’altre costat del vidre, els transeünts veien com el guarda de seguretat dels grans magatzems, nu i amb la cigala erecta, magrejava els maniquins d’un aparador en reformes.

Vicenç Ambrós Besa

Barcelona

 

 






Cures pal·liatives

Quina fe que tenia, de petit: anava a missa amb la mare i suplicava Déu que l’Anna, la noia que m’agradava de lluny, em fes cas algun dia. Aquesta mateixa fe m’empenyia a obsedir-me amb el cavall d’un veí, convençut que si el mirava i repetia prou vegades, milers, «vull que sigui meu», al final en seria.

De mica en mica, a còpia de resar i d’insistir en va, vaig començar a perdre la fe: l’Anna no em trucava mai i el cavall no es movia de lloc.

Finalment em vaig fer gran i la meva fe va tornar, si bé ja no s’assemblava gens a la d’abans: ara suplicava una mort dolça i indolora. Ara alimentava l’esperança que, si el dolor era insuportable, sempre quedaven les cures pal·liatives.

Al tercer any de la meva estada en un residència va arribar una infermera nova.

-Si mai em necessita, cridi’m. No em faré pregar.

I va afegir:

-Em dic Anna.

No vaig poder contenir les llàgrimes.

-Gràcies, Senyor -vaig dir a mitja veu.

L’Anna, desconcertada, va deixar anar una riallada estrident que recordava moltíssim el renill d’un cavall

Josep Sampere Martí

Igualada (Barcelona)

 

 






Talps

Després de la catàstrofe la superfície terrestre quedà inhabitable, com a mínim pel que fa als humans, pels següents mil o dos mil anys. Els únics supervivents foren aquells afortunats que es pogueren resguardar en algun dels refugis subterranis que comptaven amb mecanismes per abastir-se d’aire pur, aigua potable i algun tipus d’aliment. Mai més veurien la llum del sol. Però, com una espora que resta a l’aguait, els seus descendents pujarien algun dia a la superfície per dominar el planeta de nou.

Aquesta història me l’explicaven els meus pares quan jo era petit. No sé què n’hi ha de veritat o mentida. Vaig néixer al refugi, de la mateixa manera que ho havien fet ells i tots aquells de qui encara en recordem el nom. Hi ha qui es creu la història de cap a peus. D’altres diuen que és un mite, que els humans sempre hem viscut sota terra. Alguns afirmen que és una conspiració, que som esclaus dels que viuen a la superfície, perquè ningú voldria fer la nostra feina subterrània si pogués escollir. Comprovar-ho seria tan fàcil com anar fins a l’última escotilla i obrir-la. Però t’hi has d’atrevir, i assumir-ne les conseqüències. Així que, de moment, m’esperaré. Potser més endavant.

Lluís Planellas Giné

Barcelona

 

 






La cangur

Quan arriba a casa es troba la cangur escarxofada al sofà. Roncant. El primer que fa és córrer cap a l’habitació de la nena: dorm abraçada al seu osset i respira plàcidament.

També és plàcid el son de la noia, a la sala d’estar. «Verònica, desperta», li diu. Després li sacseja les espatlles. Res: està ben adormida, el cap tirat enrere i l’aire circulant entre els llavis entreoberts, els llavis carnosos que avui s’ha pintat de vermell cobalt. Els cabells rossos li cauen desmanegadament, com si la becaina els hagués agafat desprevinguts. Mai no l’havia vist tan escabellada. Els dos botons descordats de la brusa —devia passar calor— deixen al descobert unes clavícules prominents. No és una incongruència que una noia tan magra tingui uns pits tan molsuts? Seran postissos?

Damunt la tauleta hi ha el got amb el suc de poma que es pren cada vespre. Abans de posar-s’hi, l’esbandeix bé, no fos cas que l’endemà la noia hi trobi traces del somnífer.

Jordi Masó Rahola

Granollers (Barcelona)

dilluns, 14 de desembre de 2020

MICRORELATS DE NOVEMBRE / MICRORRELATOS DE NOVIEMBRE (1)

 

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria de novembre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.



Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de noviembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.







La crueldad del enemigo


Se habían propuesto acabar con nosotros exhibiendo la perversión de quien saborea la amargura de la derrota ajena. No solo humillaban a nuestras tropas en el frente, sino que disponían escurridizos pelotones desde el valle para sorprendernos en los lugares más insospechados, sin apenas posibilidad de repeler sus ataques. Además de la hiriente pérdida de efectivos sufríamos la derrota lacerante de la táctica. Los mandos, desmoralizados, optaron por una medida desesperada: ubicamos cinco puestos de francotiradores entre los riscos del sur y dispusimos allí a los soldados de mejor pulso. La orden del general fue sencilla: disparar sin compasión, sin opción al error, sin avisos ni amenazas, disparar, disparar hasta acabar con todos.

Tras semanas de constante martilleo de fusil formé parte de la patrulla que comprobaría el resultado del tiroteo sobre el terreno. Recorrimos todo tipo de hondonadas y atajos en busca de los soldados abatidos. Los primeros uniformes que encontramos eran azules, de los nuestros, probablemente soldados que regresaban del frente; pero al fin encontramos un maldito y detestable enemigo, con esa casaca verde y sucia acartonada de sangre. 

Juan Antonio Morán Sanromán

San Vicente del Monte (Cantabria)







Dios


No paran de preguntar por mí, aunque saben que no existo. 

Antonio Ortuño Casas

Amán (Jordania)

 






La maleta


Pasé de guardarte el tirachinas a llevarte vestidos que ni siquiera eran tuyos. Te acompañé en el único viaje que hiciste en avión, donde orgulloso no dejaste de mirar el anillo. Recuerdo pasarlo mal al llegar, en la cinta del aeropuerto, pensando que me habías perdido. Años más tarde, llena de patucos y pañales, hice dos visitas al hospital. Con los niños en el camping cada verano, no parabais de reír. La alegría de esos días saltó por los aires una lluviosa noche cuando, tras varias vueltas de campana, todos quedaron atrapados en el coche. Tras salir de allí, no volví a verles nunca más. Ahora, con un par de mudas, la cartera sujeta con una goma y una rama de tomillo entre las camisas blancas, permanezco a tu lado apoyada en la cama de esta pensión, tan vieja como tú, con el asa rota y atada con dos cuerdas que espero no utilices. 


Francisco Javier Cano Santa Bárbara

Sarriguren (Navarra)

 

 




*Stadio Olimpico di Roma. 
C. Rocattelli i / y A. Vitellozzi, arquitectes / arquitectos (1957).


Estadio mayor


El aplauso invade el Estadio Olímpico de Roma. Los jugadores se miran, confundidos. El árbitro detiene el juego. El partido es verdaderamente aburrido y no ha ocurrido nada interesante para que merezcan los equipos semejante ovación. Sin embargo, el aplauso que baja de las gradas cobra cada vez más intensidad, emociona, conmueve.

En un potrero remoto de Argentina se juega un torneo barrial. Los reflectores que iluminan la cancha de pastos ralos parecen velas, pero los cien simpatizantes que inclinan el tejido ya tienen los ojos acostumbrados a la penumbra y vieron con increíble claridad la jugada: la gracia de la bicicleta al borde del área, después el caño sutil, los dos amagues que perdieron a los defensores en un laberinto de sombras y la belleza de la definición ante un arquero que, tras notar que la pelota lo supera, se suma a los festejos. Los hinchas no pueden creer lo que acaba de hacer Satu, una jugada exquisita que merece sin dudas la ovación de un estadio mayor. 

Marcelo Coccino

Roldán (Argentina)

 

 






Algunos hospedaron ángeles


En cuanto lo vimos entrar por el camino de la escarpa, maltrecho y sobrecogido por un dolor insondable, todos supimos que nos había llegado un emisario de lo alto. El cielo tenía esa mañana color de ceniza fría y la cellisca azotaba la cara del ángel, translúcida de puro blanca. Le echamos una manta por encima y el menor de los Ferguson lo alzó en vilo para llevarlo a la parroquia. «Pesaba menos que una bala de paja», nos confesó después. La esposa del reverendo recuerda cómo, al despojarlo de sus ropas, el aire del templo había transverberado y se había inundado de un dulce olor a especias. Solo unas semanas más tarde, la criatura pudo desplegar de nuevo sus alas, con las cuales, en un enérgico movimiento de batida, lleva ya años alejando de nosotros todo tipo de males. Nuestras ovejas paren ahora camadas innúmeras, las mazorcas sobrepujan en el mar de nuestros maizales y el hollejo de nuestras patatas destila el mejor licor de la comarca. Por su lado, Uriel se queja de las molestias que le causan en los tobillos los grilletes que lo retienen junto al altar. Debemos reconocerlo: nuestra aldea nunca ha destacado por su hospitalidad. 

Eduardo Iáñez Pareja

Granada

 

 


dijous, 10 de desembre de 2020

GUANYADORS DE NOVEMBRE / GANADORES DE NOVIEMBRE (X EDICIÓ / EDICIÓN)

 










Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes de novembre de la X edició del Microconcurs són:




Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de noviembre de la X edición del Microconcurso son:





CATEGORIA EN CATALÀ:





Homenatge

Quan em vaig mudar al pis, la mare em va encolomar la vaixella de l’àvia. Era un conjunt desparionat de plats esquerdats de color crema, decorats amb unes flors ja despintades pel temps. Eren lletjos i poc pràctics, però també l’única relíquia familiar que ens havia arribat d’aquella dona menuda i pencaire.

Un dia vaig tenir l’oportunitat d’entrar al palauet on la meva àvia havia fet de minyona. Per a mi, aquella família era com una bèstia mitològica, i les seves riqueses havien agafat flaire de llegenda. Al final va resultar que la filla de la casa feia ioga amb mi i era d’allò més normal. Passejant entre els salons immensos i desangelats, em vaig imaginar l’àvia atrafegada feinejant aquí i allà. Però quan vam arribar al menjador, la feina va ser meva per dissimular la sorpresa en veure la vaixella exposada al bufet. Davant el meu interès (una observació més detallada me’n va corroborar la semblança) la noia em va explicar que aquells plats estaven maleïts, i que la seva àvia sempre recordava que a les minyones se’ls trencaven sovint.

Vaig sortir d’allà aferrant-me a la bossa i amb cara de no haver trencat mai cap plat.

 

Sabina Batlle Baró

Barcelona




CATEGORÍA EN CASTELLANO:






Los que observan

La madre, sigilosa, observa a la niña, que peina con esmero a su muñeca y le cuenta a esta que un monstruo de ojos amarillos vive dentro del armario.  La mujer entorna con cuidado la puerta de la habitación y vuelve al salón.

El hombre, sigiloso, observa a su mujer que habla por teléfono con su hermana. Le cuenta que su hija ve monstruos que no existen en el armario.

El hombre, sin hacer ruido, cierra la puerta y coge su móvil para llamar al psiquiatra de su esposa. Le cuenta que esta vuelve a ver a una hija que no existe dentro de la habitación de invitados.

El psiquiatra, sin interrumpirlo, con sigilo, anota en su cuaderno que su paciente vuelve a hablar de una esposa inexistente.

Y usted, lector, sigiloso, cierra la página del libro mientras piensa que ese hombre no existe.

Y yo, a sus espaldas, sigiloso, lo observo a usted.

 

Arantza Portabales Santomé

Teo (A Coruña)