dissabte, 16 de novembre de 2019

MICRORELATS D'OCTUBRE / MICRORRELATOS DE OCTUBRE (1)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria d'octubre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de octubre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.






*Fotografia de Montserrat Garnacho.



Veïns


En Benet  surt de casa ben d'hora, quan comença a clarejar i la rosada remulla l'herba dels jardins dels veïns. Fa temps que no pot dormir més enllà de les cinc. S'aixeca, renta el plat del sopar, treu els llençols i els posa a airejar als estenedors del pati. Fa cafè i encén un caliquenyo. Després surt a pixar fora, regant les males herbes que es fan vora el desguàs de les pluges. Mentre estira els braços i badalla, observa els xalets. Fa temps que envolten la casa, l'última de les que varen fer per les mines. Sap que un dia el faran fora malgrat no hagi volgut vendre mai -encara rai que els jutjats són plens i els plets naufraguen entre paperassa i desídia-. Ningú no sap que la Maria fa anys que reposa sota les herbes, marcada per una creu diminuta que només ell sabria trobar. Aquests veïns nous mai no la varen conèixer, d'estirats que són, i els que varen vendre se n'anaren quan encara vivia. Va morir, la Maria, d'un xarampió que agafà de gran. Ell espera traspassar abans de veure la caseta feta xalet, amb marrecs de serrells rossos corrent pel jardí mentre els pares jauen en les gandules de la piscina comunitària que hi faran un cop la urbanització sigui tancada.


Celestí Casòliva Morales
Barcelona






Deus in machina

Aquesta nit he sentit que el meu robot sexual, la meva Alena 90x60x90, la meva esclava articulada i amb la facultat de parlar i emetre sons de plaer, estava xiuxiuejant tota sola.M’he llevat i l’he trobat de genolls i de cara a mi, tal com l’havia deixada, tota nua, amb les mans juntes i la boca oberta. D’aquells llavis com para-xocs vermells, però, no sortien gemecs ni sorolls de succió: aquell xiu-xiu semblava més íntim, per dir-ho així, més profund.
L’Alena resava.
Era evident.
Un rampell de pudor m’ha empès a cobrir-la amb una bata, a tapar-li les vergonyes de silicona.
Quan me n’he tornat al llit, encara la sentia.
Probablement resava un rosari.
El fabricant s’ha justificat dient que les seves True Dolls eren esclaves sexuals, és clar, però que algunes, molt poques, podien convertir-se en esclaves del Senyor:
«Els designis de la intel·ligència artificial són inescrutables».
A Santes Creus hi ha un convent de neomonges quietistes. La meva Alena és allà, ara, agenollada permanentment al costat d’una infinitat de germanes estàtiques. Totes elles, màquines estrictes, resen dia i nit per les nostres ànimes corruptes com bateries caduques.

Josep Sampere Martí
Igualada (Barcelona)





    
L' Aniversari

―Bufa! Bufa! ―cridaven els grans, asseguts al voltant de la taula amb una canterella alegre.
―Que bufi! Que bufi! ―Empenyien els nets mentre intentaven aguantar-se les ganes de bufar ells les espelmes.
I l’avi mirava l’entelat espectacle a través dels seus ulls cansats. La taula cada any s’anava fent més gran, tant que no podien fer les celebracions a casa i calia buscar un restaurant.
El menjar que ja no assaboria, s’apilonava per tot arreu i les ampolles de vi i cava formaven un skyline que feia temps havia deixat de fer-li gràcia. Tots reien, cantaven i semblaven contents celebrant l’aniversari, mentre ell, s’esforçava per extreure el poc aire que quedava en aquells pulmons secs i bufar d’una vegada les espelmes, que feia estona que el desafiaven. Ningú s’adonava que cada any, mentre bufava, s’acomiadava una mica més de tots i que cada bufet l’allunyava de la vida que estava a punt de bufar-lo a ell com a una d’aquelles maleïdes espelmes.

Marta Domènech Sala
Palamós (Girona)






La lletera

El funcionari va arribar a la granja un dijous a mig matí. Ella va deixar la ferrada, es va eixugar les mans i el va anar a trobar al pati.
—Vinc del Ministeri de Tradicions Populars. Segons les nostres dades —va mostrar uns papers— aquesta granja no hauria d’existir. Fa uns anys, quan va anar a portar la primera lletera, hauria d’haver ensopegat, abocar la llet i perdre-ho tot.
—Ara soc culpable de no ser prou matussera ? —va mirar de riure malgrat la preocupació.
—La seva producció ha fet caure el preu de la llet i això és un greu problema per a tot el continent —va continuar impassible—. Li donem un mes per liquidar l’explotació —va remugar mentre girava cua.
—I com em guanyaré la vida? —només va encertar a preguntar abans no marxés.
L’home va fer una mirada al seu voltant.
—Segui sobre aquella carbassa. Si té sort, se li apareixerà un príncep blau.
Al vespre, mentre s’empassava la darrera cullerada de crema de carbassa, encara no s’ho acabava de creure. Uns sorollets a les golfes la van treure del seu capficament. Va serrar les dents, va engrapar l’escopeta de perdigons i va pujar les escales desitjant de tot cor poder descarregar tota la ira sobre uns laboriosos follets.

Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)





*Detall de la bústia / Detalle del buzón de la Casa de l'Ardiaca (Barcelona) 
de Lluís Domènech i Montaner (1895).



L’infern

Oreneta Vila era el nom que feia servir cada cop que es posava el barret i la gavardina grisa i sortia al carrer a caçar la veritat. No era un detectiu qualsevol perquè ell només perseguia els mentiders professionals, però eren difícils de veure perquè no es jugaven els verbs als casinos ni tampoc no escorxaven les síl·labes darrere d’un mostrador com si fossin trossos de carn que es venien a pes. Eren estafadors de vidre translúcid perquè escampaven enganys amb la gràcia dels vents, però eren opacs com les tempestes, tan espessos i foscos perquè cremaven per dins com si l’infern fossin ells.
El detectiu de les paraules espiava els dolents enmig del silenci perquè era entre mirades i gestos quan es delataven culpables. Llavors, l’ocell gris de ciutat desplegava les ales del vellut de la justícia per abraçar la veritat i volava lliure com només saben fer els que no tenen res per amagar.
- Me’n vaig a l’infern –deia cada cop que es vestia per anar a treballar.   

Marta Finazzi Martínez
Girona

dijous, 14 de novembre de 2019

GUANYADORS D'OCTUBRE / GANADORES DE OCTUBRE (IX EDICIÓ / EDICIÓN)






*Francisco Ferrero, guanyador / ganador 
del VI Premio de Aforismos José Bergamín amb / con "Minisculaturas".




Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes d'octubre de la IX edició del Microconcurs són:




Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de octubre de la IX edición del Microconcurso son:






CATEGORIA EN CATALÀ:





La confessió

L’àvia havia arrossegat aquell secret més de quaranta anys. Li era tan propi com el monyo, el ganxet o l’obsessió per deixar el plat ben net. “Llançar el menjar fa mal al cor”, ens deia sovint. Però una sobretaula massa llarga i els catúfols propis de l’edat van forçar la confessió.

-Jo vaig matar en Mascota.

Ens va explicar que el va matar perquè la bèstia deixava pèl per tot arreu i n’estava fins al capdamunt. Per això li havia camuflat petites dosis de verí entre el menjar, perquè morís a càmera lenta, sense fer soroll.
El relat dels fets va destrossar-nos el cor. Ningú podia imaginar-la maquinant un crim com aquell i executant-lo amb la sang freda dels millors assassins. O mentint a les filles amb el cadàver del gos encara calent: “és llei de vida, en Mascota ja era gran”.
No li vam poder perdonar mai. La confessió va arribar quan l’àvia ja feia temps que en deixava de pèls a la dutxa i nosaltres també n’estàvem fins al capdamunt. Va escurar el plat fins al darrer dels seus dies perquè llençar el menjar fa mal al cor. L’àvia va morir a càmera lenta.

-És llei de vida, ja era gran... – dèiem quan venien a donar-nos el condol.

Oriol Garcia Molsosa
La Garriga (Barcelona)











Dos silencios

Habíamos oído hablar de él. Aun así, o quizá por ello, hubo una chillería colectiva y desmesurada cuando apareció de pronto de entre la espesura. Fueron unos instantes de confusión y espanto, de nervios con cierto toque también de fascinación. Abrazadas entre nosotras, lo vimos volver a desaparecer precipitadamente, más veloz incluso que como llegó. Todas, aún escandalizadas, seguían gritando. Menos yo, que me había quedado muda. Y continué igual al llegar a casa, cuando mamá me preguntó por la excursión y no supe qué decir; ni cuando miré a papá, que no levantaba la cabeza del diario para saludarme.

Miguelángel Flores
Sabadell (Barcelona)

dimarts, 12 de novembre de 2019

NOVETATS A LA MICROBIBLIOTECA / NOVEDADES EN LA MICROBIBLIOTECA (139)






Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura JN Gon
Autor González, Víctor
Títol El Hombre sin ayer : cuentos de ayer y de mañana / Víctor González ;
         ilustración: Sean Mackaoui
Publicació Fuenlabrada : Anaya, 2010
Descripció física 173 p. : il. ; 22 cm
ISBN / ISSN 9788466793094





*Il·lustració / Ilustración de Sean Mackaoui.



La niña infotografiable

La niña que nunca salía en las fotos era un caso único. Si se hacía una foto con su familia, salían todos menos ella. Si se hacía una foto ella sola, no salía nada. Lo mismo le pasaba con los vídeos.
Por lo demás , la niña era normal y en persona se la veía perfectamente, como a cualquier otra niña de su edad. No era una vampira porque en los espejos su imagen se reflejaba correctamente. Además, le gustaba el ajo.
El asunto era tan raro que un día la llevaron a un programa de televisión para entrevistarla, pero fue un fracaso, porque la gente no pudo verla y nadie creyó que estuviera allí. Lo único que veía el público era una silla vacía frente al presentador. Los espectadores se decían:
-¡Qué truco tan burdo! Están chiflados si esperan que nos creamos esta tontería.
Esta niña, en el carné de identidad, en lugar de foto llevaba un retrato a plumilla que le había hecho un amigo.

Víctor González







Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura JN Sch
Classificació 842.4"19"
Autor Schubiger, Jürg
Títol Cuando el mundo era joven todavía / Jürg Schubiger ;
         ilustraciones: Rotraut Susanne Berner ; traducción: Amaya Bárcena y Marisa Barreno
Publicació Madrid : Anaya, 2015
Descripció física 189 p. : il. col. ; 23 cm
ISBN / ISSN 9788467871005
ISBN / ISSN 8420782149





*Il·lustració / Ilustración de Rotraut Susanne Berner.


La invitación

Verano en el jardín. bajo el peral, chispeantes insectos. Ellos zumbaban; yo canturreaba con ellos. Estaba sujetando una malva a un bastón, quitando malas hierbas, haciendo esto y lo otro, y entre una cosa y otra, nada.
Entonces me habló una abeja:
-Hoy se casa nuestra reina -dijo-. Mi pueblo y yo necesitamos un padrino. Te hemos elegido a ti.
Me quité la tierra seca de los dedos.
-Gracias -dije-. ¿Qué debo ponerme?
-Alas -dijo la abeja.

Jürg Schubiger






divendres, 8 de novembre de 2019

NOVETATS A LA MICROBIBLIOTECA / NOVEDADES EN LA MICROBIBLIOTECA (138)






Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Min
Classificació 834.40"20"
Títol Minitextos comprometidos / Elena Morales [editora]
Edició Primera edición en Ediciones Idea
Publicació Santa Cruz de Tenerife : Ediciones Idea , 2013
Descripció física 173 pàgines ; 21 cm
Col·lecció Tid microcuentos
ISBN / ISSN 9788415872092
Matèria Microrelats
Autora secundària Morales, Elena








Elogio del abandono

Lo había estado observando toda la tarde. de repente, reparó en que el niño se había dejado olvidado su osito de peluche en un banco del parque. Lo recogió y lo guardó confiando en que su dueño, entristecido por la pérdida, regresaría al día siguiente a buscarlo. Efectivamente, al otro día, el niño apareció corriendo ansioso hacia el mismo banco y depositó, en el mismo lugar, a otro oso más grande.

María Afonso









Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Min
Classificació 834.40"20"
Títol Minitextos para sonreír / Elena Morales [editora]
Edició Primera edición en Ediciones Idea
Publicació Santa Cruz de Tenerife : Ediciones Idea, 2013
Descripció física 173 pàgines ; 21 cm
Col·lecció Tid microcuentos
ISBN / ISSN 9788415872115
Matèria Microrelats
Autora secundària Morales, Elena









Seleccione tipo de prenda

La cabeza del hombre que amó da vueltas en el interior de la lavadora mientras ella observa desde la mecedora con aire pensativo. Hace ya algunos meses que sus crisis de ausencia se manifiestan con más virulencia y ahora, en pleno uso de sus facultades, observa con asombro que no solo pronto llegarán sus hijos y marido a casa, sino que se ha equivocado en el tipo de lavado.

Yurena González Herrera



dimecres, 6 de novembre de 2019

DONATIU / DONATIVO: ANTOLOGIA DE MICRORELATS CATALANS







El passat dissabte 19 d'octubre va tenir lloc dins la III Jornada ARC del microrelat en català la presentació de Bones confitures, la primera antologia de microrelats d'autors i autores catalans, edició de la mà de Jordi Masó Rahola i editada per Témenos Edicions.

Recull de 173 microrelats de 85 autors i autores extrets del blog La Bona Confitura, l'antologia és una excel·lent mostra del microrelat en català contemporani.

Moltes gràcies a Carles Cervelló i Jordi Masó pel donatiu!







El regal

En Robert s'asseu a dinar amb els companys de feina per celebrar l'àpat de comiat. Avui ell és el protagonista, l'espera la seva desitjada jubilació. Segur que li faran un bon regal, per favor que no sigui el típic rellotge, pensa. Una sorpresa, la que sigui estarà bé. Fa per oblidar que ell mai no ha col·laborat amb cap regal per a ningú: ni per la criatura que neix ni per la companya que es casa ni pel company que es jubila. El dinar transcorre entre bromes i comentaris sobre què farà amb el seu temps lliure. En acabat, salutacions, abraçades, petons i bons desitjos, tothom desfila. Com l'estimen! Queden ell i el seu amic Jordi. Un cambrer s'acosta amb un sobre a la mà i demana qui és l'homenatjat. Per fi, el regal, es diu el Robert. Que discrets. Quan l'obre només hi ha la factura del dinar de tots i una breu nota: << Gràcies per la teva generositat, Robert! Mai no és tard >>.

Carme Ballús







El pasado sábado 19 de octubre tuvo lugar durante la III Jornada ARC del microrrelato en catalán la presentación de Bones confitures, la primera antología de microrrelatos de autores y autoras catalanes, edición bajo la batuta de Jordi Masó Rahola y editada por Témenos Edicions.

Recopilación de 173 microrrelatos de 85 autores y autoras extraídos del blog La Bona Confitura, la antología es una excelente muestra del microrrelato en catalán contemporáneo.

¡Muchas gracias a Carles Cervelló y Jordi Masó por el donativo!








Toponímia recreativa

Una tarda, l’agrimensor Franz Schmeck va tornar a casa d’imprevist i va trobar la seva dona allitada amb el capità Hess. Li va venir el rampell de desafiar-lo a un duel, però va bandejar la idea perquè tenia les de perdre: l’altre estava tan avesat a les armes com ell als altímetres i a la cadena de Gunter, així que, prudent, va limitar-se a foragitar l’intrús, estomacar la dona –l’agrimensor era un home de caràcter–, i esperar que el temps anés esvaint el tràngol.
Però res no va aturar la cursa dels heroics espermatozous del capità Hess i, nou mesos després de l’incident, la senyora Schmeck donava a llum un nen que reproduïa en miniatura la fesomia del capità: els gens fins i tot havien proveït al nadó del clotet al bell mig de la barbeta, tan característic de Johann Hess.
Grübchenstadt (que aleshores encara no es deia Grübchenstadt) era una ciutat petita, i durant uns dies els Schmeck van ser el centre de les tertúlies. Just quan el safareig començava a minvar, la senyora Grass –la dona del sabater– va parir una bessonada. La notícia hauria passat desapercebuda si no hagués estat perquè les dues criatures lluïen també el clotet marca de la casa. La commoció va agreujar-se quan l’esposa de Hans Nöll, el carnisser, va portar al món una setmesona, malgirbada i a mig fer, però també amb aquell sot inconfusible al mentó.
Es va estendre el desconcert. La facilitat del capità Hess per fecundar les dones del poble era temuda pels marits, secretament admirada per les senyores, i condemnada pel reverend Bauer, qui en els sermons es referia a la vigorosa esperma del capità com a la “llavor del diable”. Però no s’hi podia fer res: inevitablement, cada nounat portava el clot a la barbeta incorporat i, amb el pas de les generacions, l’estigma va propagar-se. No és d’estranyar que a tota la comarca se’n mofessin i que acabessin batejant el poble amb un malnom: “Grübchenstadt”, literalment “la ciutat dels clotets”. El nom va fer fortuna i avui apareix en tots els mapes.

Jordi Masó Rahola




Toponimia recreativa

Una tarde, el agrimensor Franz Schmeck volvió a casa de improviso y encontró su mujer en la cama con el capitán Hess. Le vino el pronto de desafiarlo a un duelo, pero desterró la idea porque tenía las de perder: el otro estaba tan avezado a las armas como él a los altímetros y a la cadena de Gunter, así que, prudente, se limitó a echar el intruso, dar una paliza a su mujer -el agrimensor era un hombre de carácter-, y esperar que el tiempo fuera desvaneciendo el trance.
Pero nada paró la carrera de los heroicos espermatozoides del capitán Hess y, nueve meses después del incidente, la señora Schmeck daba a luz un niño que reproducía en miniatura la fisionomía del capitán: los genes incluso habían proveído al bebé del hoyuelo en medio de la barbilla, tan característico de Johann Hess.
Grübchenstadt (que entonces todavía no se decía Grübchenstadt) era una ciudad pequeña, y durante unos días los Schmeck fueron el centro de las tertulias. Justo cuando las habladurías empezaban a menguar, la señora Grass -la mujer del zapatero- parió gemelos. La noticia habría pasado desapercibida si no hubiera sido porque las dos criaturas lucían también el hoyuelo marca de la casa. La conmoción se agravó cuando la esposa de Hans Nöll, el carnicero, trajo al mundo una sietemesina, desgarbada y a medio hacer, pero también con aquel bache inconfundible en el mentón.

Se extendió el desconcierto. La facilidad del capitán Hess para fecundar las mujeres del pueblo era temida por los maridos, secretamente admirada por las señoras, y condenada por el reverendo Bauer, quien en los sermones se refería a la vigorosa esperma del capitán como la “semilla del diablo”. Pero no se podía hacer nada: inevitablemente, cada neonato traía el hoyo en la barbilla incorporado y, con el paso de las generaciones, el estigma se propagó. No es de extrañar que en toda la comarca se mofaran y que acabaran bautizando el pueblo con un mote: “Grübchenstadt”, literalmente “la ciudad de los hoyuelos”. El nombre hizo fortuna y hoy aparece en todos los mapas.

Jordi Masó Rahola (traducción del catalán de A. Guri)





Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Bon
Classificació 833.40"20"
Títol Bones confitures : antologia de microrelats catalans / 
         Edició de Jordi Masó Rahola
Edició 1a. edició
Publicació Barcelona : Témenos, setembre 2019
Descripció física 392 pàgines ; 21 cm
Col·lecció La Bona confitura ; 7
ISBN / ISSN 9788494989711
Matèria Microrelats
Autor secundari Masó Rahola, Jordi
Títol secundari Antologia de microrelats catalans

dijous, 31 d’octubre de 2019

NOVETATS A LA MICROBIBLIOTECA / NOVEDADES EN LA MICROBIBLIOTECA (137)






Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Per
Classificació 834.4"20"
Autor Pérez Isasi, Santi
Títol Imposibles impensables / Santi Pérez Isasi
Edició Primera edición
Publicació Granada : Editorial Nazarí, mayo 2016
Descripció física 176 pàgines ; 21 cm
Col·lecció Colección Mexuar
ISBN / ISSN 9788416764051
Matèria Microrelats






Lo terrible

En mi escuela había una cosa terrible:
El sonido del bastón.
El sonido del bastón.
El sonido del bastón.
El sonido del bastón.
El sonido del bastón.
El sonido del bastón.
El sonido del bastón.
El sonido del bastón.
El sonido del bastón.
El sonido del bastón.

Pero había una cosa más terrible:
No oír el sonido del bastón.

Santi Pérez Isasi







Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Skr
Classificació 874.4"20"
Autora Škrabec, Simona‏
Títol Torno del bosc amb les mans tenyides / Simona Škrabec
Publicació Barcelona : L'Avenç, 2019
Descripció física 186 p. : il. ; 22 cm
Col·lecció Literatures (L'Avenç)
ISBN / ISSN 9788416853281






Tot era diferent

perquè el paisatge erm es negava a acollir-me. No hi havia roques que es desplomessin damunt l'oceà ni prats fustigats pel vent. Em va semblar que els estels allí no sabien volar. Al mig del desert s'hi erigien només els gratacels. Els camps de golf d'entremig groguejaven tot i la irrigació persistent, sofisticada.
-On deuen morir els ocells migratoris? -em vas preguntar quan vam arribar a la península aràbiga.
-On deuen morir els ocells migratoris -vaig repetir amb un somriure tímid, trista i desconcertada.
N'hi havia tants, d'ocells, en aquelles ciutats artificials, en aquella lenca de terra que uneix els tres continents. Les puputs són més petites del que em pensava. Un estol d'ocells negres ballava a l'aire dens del capvespre, en un aire amarat de sol i fragments de sorra. Vaig clavar la vista a les ones successives de la manada mòbil, a la tremolor de les ales diminutes que sostenien a dalt del cel els seus cossos fràgils.
I en lloc de respondre't, plorava.

Simona Skrabec


dimarts, 29 d’octubre de 2019

NOVEMBRE: TALLER DE CREACIÓ DE MICRORELATS / NOVIEMBRE: TALLER DE CREACIÓN DE MICRORRELATOS








TALLER:

Descripció: 
"Taller literari de microrelat: 
VAL MÉS QUE EN FALTI QUE NO PAS QUE EN SOBRI".

TALLER DE DUES SESSIONS
Dimecres 13 i Dimecres 20 de novembre de 18 a 20:30 hores.
Lloc: Barberà del Vallès.
          Biblioteca Esteve Paluzie.
Docència: en català, a càrrec de Víctor Sunyol i Costa, professor i escriptor.
Aforament: 15 places.
Gratuït
Inscripcions: al telèfon 937186866, al correu electrònic lamicrobiblioteca@gmail.com o a la mateixa Biblioteca.


S'expedirà certificat d'assistència electrònic (mínim 80% d'assistència obligatòria).




Les places s'adjudicaran per ordre de sol·licitud.









*Víctor Sunyol (fotografia d'Adrià Costa).



Víctor Sunyol i Costa (Vic, 1955), és professor de llengua, escriptor, poeta i editor. Ha dirigit nombrosos tallers d'escriptura literària i de recursos per a la creativitat.  Ha col·laborat en les publicacions El 9 Nou, Reduccions i Transversal i publicat més d'una vintena de llibres de poesia, premiats molts d'ells, entre els que destaquen els premis Amadeu Oller i el Rosa Leveroni. També ha publicat narrativa, Birnam (La Breu, 2014) com a últim títol, i els estudis literaris Màquines per a escriure: recursos per a l'animació a la creativitat escrita (1992), El buit i la novel·la: 50 assajos de buidatge novel·lístic (1994) i Escriptura creativa: recursos i estratègies (2013), tots tres a Eumo Editorial.




(Programa del curs al final de l'entrada)













TALLER:

Descripción: 

"Taller literario de microrrelato:
VAL MÉS QUE EN FALTI QUE NO PAS QUE EN SOBRI"

TALLER DE DOS SESIONES
Miércoles 13 y Miércoles 20 de noviembre de 18 a 20:30 horas.
Lugar: Barberà del Vallès.
            Biblioteca Esteve Paluzie.
Docencia: en catalán, a cargo de Víctor Sunyol i Costa, profesor y escritor.
Aforo: 15 plazas.
Gratuïto
Inscripciones: llamando al teléfono 937186866, por correo electrónico: lamicrobiblioteca@gmail.com o en la misma Biblioteca.


Se expedirá certificado de asistencia electrónico (mínimo 80% de asistencia obligatoria).




Las plazas se adjudicarán por orden de solicitud.










Víctor Sunyol i Costa (Vic, 1955), es profesor de lengua, escritor, poeta y editor. Ha dirigido numerosos talleres de escritura literaria y de recursos para la creatividad.  Ha colaborado en las publicaciones El 9 NouReduccions y Transversal y publicado más de una veintena de libros de poesía, premiados muchos de ellos, entre los que destacan los premios Amadeu Oller y el Rosa Leveroni. También ha publicado narrativa, Birnam (La Breu, 2014) como último título, y los estudios literarios Màquines per a escriure: recursos per a l'animació a la creativitat escrita (1992), El buit i la novel·la: 50 assajos de buidatge novel·lístic (1994) y Escriptura creativa: recursos i estratègies (2013), los tres en Eumo Editorial.







PROGRAMA DEL TALLER:


Taller literari: 
"VAL MÉS QUE EN FALTI QUE NO PAS QUE EN SOBRI"

Sessió 1

-Introducció teòrica
-Lectura i anàlisi d'alguns textos
-Trebal col·lectiu sobre microcontes
-Propostes de creació col·lectiva a partir d'estímuls concrets
-Anàlisi de les creacions
-Explicació i comentaris d'estratègies i possibilitats de creació
(Propostes de treball a casa)



Sessió 2

-Lectura i comentari de les obres escrites
-Lectura i comentari de microcontes
-Altres propostes a partir d'estímuls diversos
-Creació, anàlisi i correcció col·lectiva

divendres, 25 d’octubre de 2019

DONATIUS / DONATIVOS (65)






Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Bar
Classificació 833.4"20"
Autor Bardera Poch, Damià
Títol Contes de propina / Damià Bardera Poch
Publicació Vilanova i la Geltrú : El Cep i la Nansa, 2013
Descripció física 191 p. : il. ; 19 cm
Col·lecció La Cram ; 21
ISBN / ISSN 9788492745869






Bressol

Caminaràs sense desvcans per passadissos d'hospital, blancs i llargs com un hivern sota zero. Les habitacions es buidaran. No salvaràs mai més cap vida. Tot tu aniràs convertint-te en una estàtua de llet condensada, dolça com l'ocell petit que cau de l'arbre. Serà llavors quan l'àngel més fred et cantarà una cançó de bressol a cau d'orella.

Damià Bardera Poch








Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliogràfica

Signatura N Con
Classificació 834.40"20"
Autor Concurso de Microrrelatos o Relato Breve  (3r : 2018 : Cuencas Mineras)
Títol Microrrelatos contra la violencia de género : (una antología)
Edició Primera edició
Publicació Comarca de Cuencas Mineras : Comarca de Cuencas Mineras, 2018
Descripció física 94 pàgines ; 21 cm
Matèria Microrelats
Matèria Dones maltractades Contes









¿Merece la pena sufrir por amor?

Tras una jornada agotadora como cajera en la carnicería, lo primero que hizo Fernande al llegar a su vivienda fue quitarse los zapatos. renegó al percatarse que una de las suelas se estaba agujereando.
Siempre que la mujer se quitaba los zapatos Pablo acudía a su memoria y sus pensamientos retrocedían a la época en que ambos compartieron apartamento-estudio en Montmatre.
Ella era una modelo que se ganaba la vida posando para pintores bohemios de mano siempre larga, excepto cuando debían echársela al bolsillo y pagarle los honorarios debidos. Así conoció a Pablo, desnuda frente al lienzo. Fernande adivinó en aquel español bajito de flequillo desmesurado y ojos hipnotizadores, una especie de aura. Fue ella la primera en vislumbrar que sería un gran artista y se abrazó a ese destino con la pasión de una mujer enamorada.
Pablo, niño precoz, celoso hasta lo enfermizo, la obligaba a vestir de negro, de pies a cabeza, para que ningún otro se fijara en ella cuando paseaba por la calles. Eso, si la dejaba salir, porque muchas veces la encerraba en el estudio o se llevaba sus zapatos, pues temía que huyera; ese era su gran miedo, la gran inseguridad del pequeño hombre. La mujer, que soportó aquellas humillaciones junto a las demás penurias de una vida mísera, se decía a sí misma que merecía la pena sufrir por amor.
Acertó Fernande Olivier. Pablo llegó a ser un gran artista, el más reconocido de su siglo. El pintor se hizo millonario, pero ella no recibió un sólo céntimo, aunque los cuadros para los que posó se vendieron a precios astronómicos.
Veinte años después de que Pablo Picasso la abandonara, Fernande se frotaba los pies doloridos mientras se respondía a sí misma que no, que no valía la pena sufrir por amor.

Héctor Daniel Olivera Campos





Moltes gràcies a la Biblioteca l'Ateneu d'Esparraguera i a Héctor Daniel Olivera Campos pels seus donatius.


Muchas gracias a la Biblioteca l'Ateneu de Esparraguera (Barcelona) y a Héctor Daniel Olivera Campos por sus donativos.