dimarts, 25 de juny de 2019

FINAL ANUAL 2019: 27 DE JUNY EL VEREDICTE / 27 DE JUNIO EL VEREDICTO









Els jurats de cada categoria de la final del Microconcurs estan deliberant...



Los jurados de cada categoría de la final del Microconcurso están deliberando...





CATALÀ:

Vacances. M. Carme Marí. Castelldefels (Barcelona).
El temps recobrat. Josep Sempere Martí. Igualada (Barcelona).
Llaços invisibles. Anna López Artiaga. Sant Joan Despí (Barcelona).
Bigfoot. Carles Castell Puig. Sant Cugat del Vallès (Barcelona).
Baf. Josep Casals Arbós. Prades (Tarragona).
Reina. Maribel Gutiérrez Gallego. La Garriga (Barcelona).
Referents. Jordi Masó Rahola. La Roca del Vallès (Barcelona).
Remitent. Cecília Capdet Plaza. Barcelona.





CASTELLANO:

Reencuentro. Jorge Aguiar. Mendoza (Argentina).
La vida ahogada. Miguelángel Flores. Sabadell (Barcelona)
Heredar. Tomás del Rey Tirado. Sevilla.
Abrazos. Arantza Portabales Santomé. Teo (A Coruña).
Desap     da. Asier Susaeta Diez de Baldeón. Vitoria-Gasteiz (Álava).
Aventuras. Hernando Escobar Vera. Bogotá (Colombia).
La eterna sonrisa. Asun Gárate Iguarán. Bilbao.
Madre. Asun Gárate Iguarán. Bilbao.











I mentre esperem el veredicte final volem donar les gràcies als Directors i Directores de Biblioteques Municipals de Catalunya que han format part del jurat de les convocatòries mensuals d'aquesta vuitena edició del Microconcurs:




Y mientras esperamos el veredicto final queremos dar las gracias a los Directores y Directoras de Bibliotecas Municipales de Catalunya que han constituïdo el jurado de las convocatorias mensuales de esta octava edición del Microconcurso:





Emília Sànchez MotaBiblioteca Nou Barris de Barcelona.
David Hernández GaschBiblioteca Octavi Viader i Margarit de Sant Feliu de Guíxols (Girona).
Francesc Puig Riera, Biblioteca de Gironella (Barcelona).
Isaac Barrachina Sánchez, Biblioteca del Nord de Sabadell (Barcelona).
Núria Camps Mir, Biblioteca de Ponent de Sabadell (Barcelona).
Queralt Ambròs i Flores, Biblioteca Guillem de Berguedà de Puig-reig (Barcelona).
Rubén Senserrich Pérez, Biblioteca Vicente Aleixandre de Badia del Vallès (Barcelona).
Rut Jiménez Alonso, Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès (Barcelona).
Berta Cama Sànchez, Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès (Barcelona).

dijous, 20 de juny de 2019

ENVEUALTA: AUDIOMICROS VIII EDICIÓ / EDICIÓN (MAIG)





*EnVeuAlta.



Publiquem els audiomicrorelats dels guanyadors de la convocatòria del mes de març per cortesia de EnVeuAlta amb les locucions de Maribel Gutiérrez.


Els podeu escoltar conjuntament amb altres magnífics enregistraments a www.enveualta.cat i també a https://soundcloud.com/enveualtacat.




  
Publicamos los audiomicrorrelatos de los ganadores de la convocatoria del mes de marzo por cortesía de EnVeuAlta con las locuciones de Maribel Gutiérrez.



Los podéis escuchar conjuntamente con otras magníficas grabaciones en www.enveualta.cat y también en https://soundcloud.com/enveualtacat.








Remitent, de Cecília Capdet Plaza:


 





Madre, d'Asun Gárate Iguarán:

   

dimarts, 18 de juny de 2019

MICRORELATS DE MAIG / MICRORRELATOS DE MAYO (2)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de maig.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de mayo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.









*Als braços de Morfeu / En los brazos de Morfeo
de William Reynols-Stephens (1894).


Tot esperant Morfeu

El jove metge enfilava, un cop més, l'empinat carreró que conduïa a ca la Sisqueta. En el seu maletí nomes hi duia morfina, però un pes a l’ànima li feia arrossegar els peus.
La tardor havia estat benèvola al poble, però aquell dia moria entre calfreds, car un vent provinent de l'Oest, gèlid i ferotge, havia començat a bufar. Aquell vent udolava com un llop malferit, però els gemecs de la Sisqueta eren més feréstecs encara. Aleshores, el jove doctor no sabia que aquells udols l'acompanyarien la resta de la seva vida, però li van servir per esvair els dubtes que encara el rossegaven i per pujar, de dos en dos, els graons que conduïen a la habitació de la Sisqueta.
En entrar a la cambra, l'anciana el mirà amb ulls vidriosos i, qui sap si per fer el cor fort, o perquè els dolors minvaren just en aquell moment, deixà de cridar.
El doctor s'obligà a examinar la dona com si fos un dia qualsevol, però els ossos que quasi s'entreveien sota la seva pell no permetien gaires interpretacions. Un darrer creuament de mirades, just abans d’injectar-li la darrera dosi, rubricà, per sempre més, el pacte que havien assolit temps enrere metge i pacient.

Misericordiós, el mateix vent callà de cop.

Carles Quílez Cunillera
Sabadell (Barcelona)









Acompanyar àvies

Una velleta prima, aferrada al taulell del pa que hi ha a la sortida del súper, em crida nena, nena! Em diu que li fa por relliscar, que si la puc acostar a la porta. Se’m penja del bracet i, amb passos de pardal, arribem al carrer. Un cop a la vorera, m’estreny pel colze i, forçant-me a girar a la dreta, em demana que l’acompanyi al seu portal; és aquí mateix, m’indica.
L’ajudo a pujar l’escala de la porteria, li noto els ossos escanyolits i la pell tova, però té ímpetu, la punyetera. Em tiba per travessar el vestíbul i que la dugui al racó de l'ascensor, i és aleshores quan em ve al cap un conte de Cristina Fernández Cubas. Em miro de reüll la dona, que porta un mocador blau cel i un impermeable gris marengo, i penso: A veure si la vella em fa pujar a casa seva, em convida a magdalenes seques i acabo com al conte...
Pitja el botó de l’ascensor i em parla d'un nebot a qui van atropellar i va quedar completament esguerrat, sense tíbies . Veus?, m’he dit, segur que té el nebot mutilat en una habitació fosca, ara em farà passar i no sabré com sortir-me’n!
Però no; em dona les gràcies i fins a una altra. I jo torno al carrer sentint-me miserable i sense conte.

Caterina Pérez Gómez
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)








Cendres

Tan bon punt he començat a exposar-li el cas, la tarotista ha encès una cigarreta. “És part del ritual” –m’ha etzibat, tallant-me el discurs. I mentre buidava a la paperera el cendrer ple de burilles, ha afegit amb to imperatiu: “Són les cendres el que li preocupa, oi? Doncs deixi’m fer. Vostè talli la baralla i no digui res més”.
He obeït a contracor. Entre el fum de l’espelma, el del tabac i l’encens ja em venia mareig. Redéu!, si no hagués estat pels cent euros per endavant, m’hauria deixat estar de remordiments estúpids i hauria fugit corrents. I és que, al capdavall, el pare ja no és més que matèria; tant se val quina sigui... Ves quin rampell m’ha agafat avui, amb les restes del pobre home!
“Sí, té raó- ha sentenciat en estendre les cartes–. El seu pare està enutjat perquè el cos no és on ell volia. Però no s’amoïni: per cent euros més, el seu esperit, que es aquí (ha assenyalat l’espelma) s’encarnarà en les cendres de les cigarretes (n’havia fumat dues més) i  els cucs deixaran de turmentar-lo. Li ho garanteixo!”.
He esclatat a riure de tal manera que tot de cendres han voleiat per l’estança. Sort que les del pare continuen al menjador de casa. L’esperit, ja no ho sé.

Maria Carme Alerm Viloca
Cerdanyola del Vallès (Barcelona)






*Sylvester Stallone a Acorralat / Acorralado
de Ted Kotcheff (1982).


Acorralat

Les bèsties l’han acorralat. No té escapatòria. I si en tingués tampoc serviria de res perquè la por el té garratibat. No és capaç ni de fer un crit d’auxili.
En canvi les bèsties criden. Criden perquè estan afamades, segur. Cada vegada són més a prop. El miren fixament amb uns ulls ferotges i mouen el cap, nervioses. No en té cap dubte: el devoraran. Demà trobaran el seu cadàver esquarterat dins la gàbia pudent. Les bèsties, tacades de sang, seguiran endrapant la seva carn encara tendre. I xisclaran i es barallaran entre elles per qui arreplega el tros més gros.
L’únic consol és saber que l’àvia el plorarà i maleirà mil vegades la truita de patates. I els ous. Tot és culpa dels ous:
-Porta’m mitja dotzena d’ous del galliner, si-us-plau
Les bèsties ja són a tocar. Ja no hi ha esperança. O sí?
-Nano! Els ous! Va, que l’àvia t’espera! – crida l’avi.
I li obra la porta del galliner i es fa pas entre les gallines a crits. A ell aquest avi rabassut que camina un mica encorbat, put a caliquenyo i li grinyolen els genolls li sembla Sant Jordi empunyant la llança dalt del cavall blanc.
Avui s’ha salvat. Però diumenge que ve segur que l’àvia tornarà a fer truita de patates.

Oriol Garcia Molsosa
La Garriga (Barcelona)








Cançó de bressol

La criatura no parava de plorar. Ella la va treure del bressol i la va agafar entre els seus braços, per provar de calmar-la. El balanceig no semblava tenir els efectes desitjats, la criatura seguia plorant. Ella, carregada de paciència, va començar a xiuxiuejar-li una cançó a cau d’orella. La criatura, a poc a poc, es va anar calmant, fins que els plors van deixar d’escoltar-se i s’adormí. Llavors la va tornar al seu llitet.
De sobte, la porta s’obrí. Era la mare de la criatura que, alertada pels plors del seu fill, havia vingut a comprovar què passava. Va anar directa cap al bressol. Ell hi jeia sense fer soroll. La mare el va agafar, però no es movia. Llavors va fixar-se en la cara i el seu to blavós. Tremolant, va tornar a deixar-lo al llitet i sortí corrents per trucar a emergències.
Ella no s’havia mogut de l’habitació. S’havia quedat allà contemplant l’escena: una mare impotent davant del cadàver del seu fill, víctima d’una mort sobtada. Era d’aquells dies que no li agradava la seva feina. Va tornar a agafar a la criatura i se la va endur per sempre. Descuidada en un racó, hi va quedar una godalla.

Robert Siscart Rodríguez
Sabadell (Barcelona)










Preàmbuls

Per tal de proporcionar els elements imprescindibles que permetin entendre el relat en totes les seves dimensions podria començar amb una acurada descripció de l’entorn. Tant de l’escenari immediat on transcorre la història com del paisatge que l’envolta. Ambdós són cabdals per al desenvolupament de la trama.
O potser millor encara, iniciar la narració amb un perfil detallat dels personatges principals. Clàssic i ordenat. L’aspecte físic, el caràcter, les misèries i esperances, i sobretot les relacions entre ells, ja que constitueixen el detonant de tots els esdeveniments posteriors.
Però ben pensat, per no deixar-me cap fonament essencial m’hauria de remuntar força temps enrere. Anys, generacions, segles, tal vegada. Fins a les èpoques en què es van anar bastint pedra a pedra els escenaris als quals em referia. I es van teixir els lligams antics i tortuosos que acabarien duent a les connexions actuals entre els protagonistes. I al consegüent drama.
Tanmateix, em temo que un microrelat no permet aquests recursos literaris. Caldrà deixar-ho en aquest punt, sense entrar detalls, i passar directament a la història. Ara que, de fet, potser l’acció tampoc no era tan important.

Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)

dissabte, 15 de juny de 2019

MICRORELATS DE MAIG / MICRORRELATOS DE MAYO (1)





Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria de maig.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de mayo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.











Un día cualquiera


El canto del gallo rasga la madrugada, deben ser las seis.
El borboteo del café huele a despertar, deben ser las ocho.
La vecina tararea el ritmo de su trajín, deben ser las once.
Los grillos corean la siesta del barrio, deben ser las tres.
Los niños jalean su vitalidad a golpes de pelota, deben ser las seis.
El silbido del tren hiende el aire, deben ser las ocho.
El chisporroteo del aceite anuncia el destino del huevo, deben ser las nueve.
La televisión se enciende con griteríos de protesta, deben ser las diez.
La oxidada cerradura de mi habitáculo suena quejumbrosa, deben ser las once.
Se enciende la luz.

Ana Grandal
Madrid







Democracia

Un día, Alfonso desapareció de repente. Aunque muchos en el pueblo tenían algún motivo para acabar con él, nadie confesó el crimen y comenzaron a sospechar unos de otros. Convencidos de que el asesino podía ser cualquiera de ellos, firmaron un pacto mediante el cual, todos se comprometieron a no volver a hablar de él, ni de su extraña desaparición. Alfonso estaba muerto y asunto terminado.
Otro día, Alfonso regresó y los vecinos hicieron otro pacto: Alfonso no podía desafiar la decisión de todo un pueblo siguiendo vivo. Poco después, Alfonso volvió a desaparecer esta vez para siempre.
«Un pueblo entero no puede estar equivocado. En eso consiste la verdadera democracia», dijeron.

José Luis Chaparro
Salvatierra de los Barros (Badajoz)







El país en tus ojos

Se sientan en mi consultorio y me señalan sus córneas, quejándose de ardor y dolores crónicos. Procedo entonces con los exámenes y les muestro las imágenes captadas por las radiografías: las persecuciones, los gritos tras las paredes, las balas sibilantes, los uniformes que marchan, los cuerpos en las calles. Les explico que no puedo hacer nada, que sus nervios ópticos guardarán para siempre este horror, pero ellos se agarran de mi bata y me suplican que acabe con su sufrimiento. Me resigno entonces. Les hago firmar un contrato especial, les aplico anestesia y lentamente introduzco las pinzas metálicas en las órbitas de sus ojos.

Alberto Sánchez Argüello
Managua (Nicaragua)







Cómo lanzarse al vacío en tres sencillos pasos

1.- Hacer la primera limpieza profunda en casa después de varios años.

2.- Encontrar, en un rincón en sombra del estante más alto de la cocina, una lenteja roja, pequeña, sin hollejo, de las que solíamos usar para los purés de Martín.

3.- Y descubrir de pronto que no sirvió de nada pintar su habitación de otro color, ni regalar su ropa y sus juguetes, ni vender el carrito de paseo que no llegó a estrenar, porque el vacío siempre estuvo ahí, paciente, impredecible, capaz de tomar cualquier forma, como la de una lenteja roja, pequeña, sin hollejo, para estallar y llenarlo, de nuevo, todo.

Raúl Clavero Blázquez
Madrid







El nuevo abuelo

Este abuelo es un primor, nos dijo la asistente señalando a un hombrecillo sonrosado que olía a colonia. Y después en voz alta para que él la oyera: Vamos, Antonio, que viene la familia a recogerle. Yo hubiera preferido una abuela, como la que les tocó a los del quinto, que les hacía croquetas para cenar, pero al parecer, las abuelas estaban más pedidas. Dentro del coche papá empezó a despotricar: Me cago en el gobierno, con la excusa de la crisis cierra las residencias y los de siempre nos tenemos que hacer cargo de los viejos sin hogar. Eso para que vuelvas a votarlos, recriminaba mi madre. Mi nuevo abuelo miraba por la ventanilla atento a todo lo que pasaba fuera. A saber cuánto tiempo llevaría sin salir a la calle. Después se giró hacia mí para preguntar: ¿Tenéis televisión en casa? Claro, le contesté, y tú ¿sabes jugar a la consola?

Paloma Casado Marco
Santander







La madre del cordero

Ideas parásitas, pequeños hurtos, quejas autocompasivas, acné persistente, resentimiento, faltas de ortografía, y esa desagradable halitosis vital que me caracteriza. Todo. Ahora lo sé. Absolutamente todo lo que soy se remonta a aquel  paseo por el parque. He necesitado diez años de terapia y cuatro sesiones de hipnosis para que saliera a la luz el origen de todas mis miserias. Hoy lo he revivido, de alguna forma lo he vuelto a experimentar: el fatídico momento en que levanto la vista y me doy cuenta -con el desamparo de un corderito que es llevado a sacrificar- de que le he cogido la mano a una señora que no es mi mamá. Ese vértigo. Ese trauma germinal. Inmediatamente remachado por las risas de mi hermano Abel.  El favorito. El médico. El listillo incapaz de imaginar que en breve recibirá una visita. 

Paz Monserrat Revillo
Molins de Rei (Barcelona)

dijous, 13 de juny de 2019

GUANYADORS DE MAIG / GANADORES DE MAYO (VIII EDICIÓ / EDICIÓN)










Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes de maig de la VIII edició del Microconcurs són:



Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de mayo de la VIII edición del Microconcurso son:






CATEGORIA EN CATALÀ:



Remitent

La vaig convidar a passar uns dies a casa després d'haver rebut una carta seva de l'estranger. Al principi, la visita va transcórrer feliçment tot rememorant llargament els simpatiquíssims episodis de la nostra vella amistat que es remuntava a... Per moltes voltes que vam donar-hi, cap de les dues va aconseguir on, quan i com ens havíem conegut per primer cop. Aquella natural confiança que fins aleshores havia fluït entre nosaltres de sobte va esdevenir oníricament sinistra fins al punt que ella va haver de marxar abans del previst. La meva estranyesa va ser encara més gran quan, pocs mesos després, la carta on jo l'havia convidada a visitar-me va tornar a la meva bústia sense haver estat llegida per causa d'un receptor inexistent.
  
Cecília Capdet Plaza
Barcelona




CATEGORIA EN CASTELLANO:






Madre

Es noche de luna llena. Recostada en un sofá de terciopelo gastado, una mujer embarazada lee una novela. A ratos, interrumpe la lectura y se acaricia el enorme vientre, tan a punto ya. El bebé se llamará François o Juliette, según.

Al notar las primeras contracciones, cierra el libro, abandona el sofá y se dirige hacia el pequeño dormitorio. Antes de acostarse, abre la ventana de par en par. Durante horas, la luna la ilumina: su piel arrugada, sus cabellos canos, el esfuerzo de su cuerpo enjuto. Amanece cuando la criatura sale de sus entrañas.

Entonces, el aleteo. Puntual, impaciente. Entrando como una flecha por la ventana y posándose a los pies de la cama. El largo pico rojo, las largas patas rojas. La mujer mira al ave. Se pregunta si es siempre la misma.

Ella se siente vieja y cansada, sabe que no habrá más François ni Juliettes. Y decide que esta vez no. Saca de la mesilla el cuchillo de cortar cordones umbilicales. Lo blande en el aire para espantar a la cigüeña –todos esos años le pareció un bicho asqueroso, très antipathique–, que se marcha volando con el hatillo vacío. La mujer coge a su bebé amorosamente y se lo pone al pecho. Por fin, un hijo. François. Para ella.

Asun Gárate Iguarán
Bilbao


dimarts, 11 de juny de 2019

PARAIGÜES DE COLORS DEDICATS / PARAGUAS DE COLORES DEDICADOS






Avui, 11 de juny, a Barberà del Vallès no ha parat de ploure desde primera hora del matí, sort que ens han arribat els paraigües de colors de Sara Nieto, i a més dedicats!

Moltes gràcies!





*Sara Nieto.


Sara Nieto Yuste (Madrid, 1974) és Diplomada en Biblioteconomia i Documentació i Llicenciada en Periodisme. Des del 2004 compagina la seva feina de bibliotecària amb l'aprenentatge en cursos d'escriptura creativa tan per infants com per a persones adultes.
Ha participat en varis llibres col·lectius del gènere com Amarrar el sol (Escuela de Escritores, 2012), De antología: la logia del microrrelato (Talentura, 2013. Ed. de R. Alonso i M. Espada) i Despojos del REC: microrrelatos ilustrados (Bombín Rojo, 2014).
Administra el blog de literatura Cuentos contigo
Paraguas de colores para días grises (Saralejandria Ediciones, 2018) és el seu primer llibre de microrelats en solitari.






El día que dejamos el pueblo

-¡Al carajo con la Rosa! ¡Que le den a la Juliana! -mascullaba mamá entre dientes-.
Basta ya de secretos y de esquivar miradas tras las cortinas-. Se puso sus mejores ropas, me agarró con decisión y salimos por la puerta.
-Levanta bien la cabeza, Agustín, que hoy vamos a ver a tu padre -dijo en voz bien alta al pasar frente a las casas de las cotillas. Yo, confundido, pensé que mi madre había perdido la chaveta porque en vez de ir al cementerio fuimos directos a casa del cura.

Sara Nieto










Hoy, 11 de junio, en Barberà del Vallès no parado de llover desde primera hora de la  mañana, suerte que nos han llegado los paraguas de colores de Sara Nieto, ¡y además dedicados!

¡Muchas gracias!





*Sara Nieto.


Sara Nieto Yuste (Madrid, 1974) es Diplomada en Biblioteconomía y Documentación y Licenciada en Periodismo. Desde el 2004 compagina su trabajo de bibliotecaria con el aprendizaje en cursos de escritura creativa tanto para niños y niñas como para personas adultas.
Ha participado en varios libros colectivos del género como Amarrar el sol (Escuela de Escritores, 2012), De antología: la logia del microrrelato (Talentura, 2013. Ed. de R. Alonso y M. Espada) y Despojos del REC: microrrelatos ilustrados (Bombín Rojo, 2014).
Administra el blog de literatura Cuentos contigo
Paraguas de colores para días grises (Saralejandria Ediciones, 2018) es su primer libro de microrelats en solitario.





*Raval, fotografia de Joan Colom (1958).


Hambre

España 1942.

Jugaban a estar muertos. Juan solía hacerlo de forma dramática hincando las rodillas en el suelo y dejándose caer hacia delante. Aseguraba que había visto morir así a un fusilado detrás del cementerio. El Pelao prefería caerse hacia atrás torpemente. Pero el que mejor lo hacía era Angelillo, el hijo de la viuda. Se agarraba el estómago con manos crispadas y se desplomaba poniendo un gesto de agonía tan real que daba escalofríos. A todos les sorprendía su manera de meterse en el papel porque, cuando volvían a su casa, por el camino seguía agarrándose la barriga y poniendo gesto de dolor.

Sara Nieto





Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Nie
Classificació 834.4"20"
Autora Nieto, Sara
Títol Paraguas de colores para días grises / Sara Nieto
Edició Primera edición
Publicació Castelló de la Plana : Sar Alejandria Ediciones , 2018
Descripció física 253 pàgines ; 21 cm
ISBN / ISSN 9788417409135
Matèria Microrelats





divendres, 7 de juny de 2019

NOVETATS A LA MICROBIBLIOTECA / NOVEDADES EN LA MICROBIBLIOTECA (131)






Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Mar
Classificació 834.4"20"
Autor Martínez, Elena
Títol Cuentos cada vez más cortos / Elena M.
Edició Primera edición
Publicació Barcelona : Comanegra , enero 2011
Descripció física 140 pàgines : il·lustracions ; 17 cm
ISBN / ISSN 9788415097013
Matèria Microrelats





M.H.A

Un mes después de la desaparición se cruzaron por la calle.
Que conste, se vieron.

elena m






Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Zap
Classificació 834.4"20"
Autor Zapata, Ángel
Títol Luz de tormenta / Ángel Zapata
Edició Primera edición
Publicació Madrid : Editorial Páginas de Espuma , octubre de 2018
Descripció física 96 pàgines  ; 23 cm
Col·lecció Voces (Páginas de Espuma).  Literatura ; 267
ISBN / ISSN 9788483932506
Matèria Microrelats






Pasaje

Sin permiso, sin derecho a hacerlo, entro en la casa indemne que aún se sostiene en el pasado, como se sostendría una atalaya en la frontera. Después de tantos años, todavía conservo las llaves. Así que la recorro, transito su interior desamueblado, me pierdo en su dulzura promisoria, me abismo en su penumbra abarcadora, exenta. Y deseo -con qué ardor- convertirme otra vez en su inquilino, por más que entiende dolorosamente que con lo exiguo de sus dimensiones no bastaría para alojarme ahora: que no podré habitarla nunca más.

Ángel Zapata