dissabte, 28 de gener de 2023

DONATIUS / DONATIVOS (68)

 




Fitxa bibliogràfica

Signatura N Bus
Classificació 834B.40"20"
Autor Bustamante Zamudio, Guillermo
Títol Convicciones y otras debilidades mentales / Guillermo Bustamante Zamudio
Edició Primera edición
Publicació Cali, Colombia : Deriva Ediciones, junio de 2005
Descripció física 114 pàgines ; 19 cm
Col·lecció Los tres pelos del Diablo  ; 4
ISBN / ISSN 9789589748466
Matèria Microrelats









Lector in fabula

Cuando Augusto encontró en el libro de cuentos que leía uno titulado << Lector in fabula >>, no le sorprendió tanto hallarse allí, como leer que el personaje, Augusto, se sorprendía de ver sorprenderse al lector, un tal Augusto, quien encontraba un cuento cuyo título lo remitía, de su propia condición d elector, a su propia condición de actor de un cuento del que no había conseguido salir y sólo ahora lo lograba, gracias a haber dado con un narrador que le permitía advenir a su posición de alguien hecho de discurso, y no, a la manera usual, como alguien a quien las palabras le adosan actos que promueven a la existencia una historia imaginaria, remitida a tiempos y espacios, a pasiones e impresiones, a seres y entes, sin reconocerlo como inflexión, como signo de puntuación, como cifra, como letra.

Guillermo Bustamante Zamudio










Fitxa bibliogràfica

Signatura N Ovi
Classificació 834.4"20"
Autor Oviedo, Alex
Títol El Sueño de los hipopótamos / Alex Oviedo ; 
         Ilustraciones: Olga Zulueta. Cómic: Alain M. Urrutia
Edició Primera edición
Publicació Bilbao : Libros de Pizarra , noviembre 2011
Descripció física 163 pàgines : il·lustracions ; 21 cm
ISBN / ISSN 9788493931711
Matèria Microrelats









La pregunta

Alguna tarde, al verla sonreír, no podía evitar preguntarse cuál había sido el motivo de que todo saliera mal.

Alex Oviedo



Moltes gràcies a Fernando Valls pels seus donatius.

Muchas gracias a Fernando Valls por sus donativos.

dilluns, 23 de gener de 2023

QUIMERA 469: PAZ MONSERRAT REVILLO



 



Dins la secció "Los pescadores de perlas" del número 469 (gener) de la revista Quimera, podem llegir els microrelats inèdits de Paz Monserrat Revillo (Tortosa, 1962), biòloga de formació i professora d'institut de professió. Viu a Molins de Rei (Barcelona).
Ha publicat el llibre de relats Hormonautas (Nazarí, 2015) i conjuntament amb Jordi de Manuel100 situacions extraordinàries a l'aula (Cossetània, 2014) i el de microrelats Jardinería de interior (Enkuadres, 2019), finalista del Premio Setenil.
Els seus microrelats han estat inclosos en antologies com Mar de pirañas, nuevas voces del microrrelato español (Menoscuarto, 2012. Edició de F. Valls) i Los pescadores de perlas: los microrrelatos de Quimera (Montesinos, 2019. Edició de Ginés S. Cutillas) i han guanyat diversos certàmens literaris, entre ells la VII edició del Microconcurs de La Microbiblioteca.

Des de gener de 2013 gestiona el blog Crónicas desenfocadas.


Ja hi ha disponible el número de la revista a la Biblioteca Esteve Paluzie








*Paz Monserrat Revillo.


Dentro de la sección Los pescadores de perlas del número 469 (enero) de la revista Quimera, podemos leer los microrrelatos inéditos de Paz Monserrat Revillo (Tortosa, 1962) es bióloga de formación y profesora de instituto de profesión. Vive en Molins de Rei (Barcelona).

Ha publicado el libro de relatos Hormonautas (Nazarí, 2015) y conjuntamente con Jordi de Manuel, 100 situacions extraordinàries a l'aula (Cossetània, 2014) y el de microrrelatos Jardinería de interior (Enkuadres, 2019), finalista del Premio Setenil.
Sus microrrelatos han sido incluïdos en antologías como Mar de pirañas, nuevas voces del microrrelato español (Menoscuarto, 2012. Edición de F. Valls) y Los pescadores de perlas: los microrrelatos de Quimera (Montesinos, 2019. Edición de Ginés S. Cutillas) y han ganado diversos certámenes literarios, entre ellos la VII edición del Microconcurso de La Microbiblioteca.

Desde enero de 2013 gestiona el blog Crónicas desenfocadas.


Ya está disponible el número de la revista en la Biblioteca Esteve Paluzie











La tristeza original

Para ella lo más complicado no fue el primer pecado, sino el primer duelo. No resultó nada fácil ser la madre tanto de la víctima como del verdugo del primer asesinato. Y menos aún saber que la humanidad entera descendería de Caín, y no del bueno de Abel.

Paz Monserrat Revillo







Fitxa bibliogràfica

Signatura R 80 Qui
Classificació 80(05)
Títol Quimera : revista de literatura
Publicació Mataró : Ediciones de Intervención Cultural, 1980-
Periodicitat Mensual
Descripció física Il. ; 28 cm
Descripció física N. 1 (nov. 1980)-
ISBN / ISSN 0211-3325
Matèria Literatura Revistes

dijous, 19 de gener de 2023

MICRORELATS DE DESEMBRE / MICRORRELATOS DE DICIEMBRE (2)

 


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria de desembre.


Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.




Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de diciembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.





Meditación

Después de tanto estrés, con el corazón a punto de saltarme del pecho, intento calmarme. Decido poner en práctica mis clases de mindfulness. Pensar en el pasado me hace sufrir y el futuro me causa mucha preocupación. Intento centrarme en el presente. Me tumbo en el suelo y cierro los ojos. Soy consciente de mi espalda sobre las frías baldosas. Comienzo a respirar profundamente con el abdomen. El olor ferruginoso del cercano charco de la cocina inunda mis fosas nasales aunque, no me resulta desagradable. Empiezo a relajarme, mi mente se centra en mi respiración. Aparece un pensamiento, lo identifico, digo para mí: “pensamiento” y, lo dejo marchar. Me concentro en el aquí y el ahora. Las ideas se van diluyendo. Después de un buen rato, abro los ojos. Me siento tranquila. La ansiedad se ha ido. Pero el cadáver sigue aquí, obstinado.

Mar Horno García

Torredonjimeno (Jaén)

 






 

Espino blanco

-Cada día es un sobresalto. Ayer comenzó a mirar por la ventana y en apenas cinco minutos llenó de lava el salón, la semana pasada encontré un soldado tártaro en la cocina, y hace un par de meses, mientras mojaba, ensimismado, la magdalena en el café, hizo que un cohete atravesara la casa a toda la velocidad y que saliese al exterior por la chimenea. Se estrelló a las afueras de Amiens y, gracias a Dios, nadie salió herido. Además, todas las noches, en cuanto cierra los ojos, cubre de algas el techo del dormitorio, las paredes de corales, y el suelo de crías de tiburón. Estoy agotada – confesé al médico -. De hecho, creo que de haberlo sabido antes, jamás me habría casado con un tipo de imaginación tan incontenible.

-La comprendo, señora Verne, pero he de decirle que el de su marido es un comportamiento habitual entre escritores.

-¿Y tiene remedio?

-Claro que sí, toda enfermedad puede tratarse – dijo.

Desde entonces, antes de dormir, tomo la infusión de espino blanco que me recetó, una bebida repugnante que, sin embargo, me hace soñar invariablemente con editores de gustos anticuados, los únicos capaces de mantener a raya las fantasías más alocadas de mi esposo.

Raúl Clavero Blázquez

Madrid

 






 

Completamente solo

Te internas en el área. Solo, como cuando quedaste colgado de una concertina aquella primera vez. Como lo estuviste luego al intentarlo por mar, solo entre los gritos de los cuerpos que se hundían. Solo escabulléndote desde la playa. Solo en el área contraria. Sin papeles, ni dinero, ni nada, solo con miedo. Malviviendo apenas, en los márgenes. Solo cuando te llevaron a aquel campamento donde apareció el ojeador como un milagro, y te prometió que ya nunca estarías solo. Solo en aquel equipo de tercera. Solo cuando el representante, y el fichaje, y los periódicos. Solo ante aquel estadio imitando aullidos de mono. Solo para firmar el contrato: no te preocupes, chaval, nosotros nos ocupamos de nacionalizarte y en dos días estás jugando en la selección. Solo en el vestuario, solo ante la masa que ahora corea tu nombre, que te pide autógrafos mientras sospecha de tus hermanos. Solo ya ante el portero, no te distraigas, para el tanto decisivo. El país pendiente de tus botas. Serás leyenda. Te amarán para siempre. Te perdonarán lo que eres. Solo a ti. Salvo que hagas esto que estás haciendo: el toque suave con que entregas el balón directamente a las manos del portero.

Tomás del Rey Tirado

Sevilla







 

Un día especial

Encontré un billete de cincuenta euros entre las hojas caídas de los árboles mientras paseaba por el parque. Había escuchado historias sobre este tipo de hallazgos entre mis compañeros, pero siempre creí que era una tomadura de pelo o ellos unos ingenuos. Aunque ahí estaba ese billete y era real. Lo cogí, me lo guardé en el bolsillo y, sin dejar de acariciarlo, pensé en gastarlo en lo que nunca hacía. Compré el diario. Sentado en la terraza de un bar lo leí y desayuné un bocadillo de jamón. Fui al cine, a la sesión doble, y comí palomitas. Merendé un par de hamburguesas con su menú de patatas y refresco. Compré pilas para mi vieja radio y pedí que me devolvieran todo el cambio en monedas. Las conté dejándolas caer una a una dentro del vaso del refresco. Coloqué las hojas del diario sobre mi pecho y regresé a la puerta del supermercado que aún no había cerrado.

Beatriz Díaz Rodríguez

Barberà del Vallès (Barcelona)

dilluns, 16 de gener de 2023

MICRORELATS DE DESEMBRE / MICRORRELATOS DE DICIEMBRE (1)

 


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de desembre.


Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.




Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de diciembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.





Desenllaç

Mai no es deia igual. Unes vegades apareixia més gras i amb aire distingit, d’altres més alt i tartamudejava. En alguna ocasió caminava coix. Podia parlar amb accent estranger, provenir de Talamanca... Tampoc no succeïa mai en les mateixes circumstàncies. Les combinacions eren infinites. Però el cas és que acabava sempre criant malves.

M’havia tornat previsible, per això, d’un temps ençà, quan el protagonista em veia venir s’escapolia per on podia per tal de salvar la vida.

Núria Pelegrí Bobet

Almenar(Lleida)

 





El fred

El Constantí fa estona que espera el tren. Pensa que no n'hi ha ni un que passi a l'hora que li toca. Aquest mateix ja ve quinze minuts tard, se sent com toquen les nou del matí al campanar del poble. Ahir ho discutia amb un veí. Els trens, com moltes altres coses, anaven millor fa uns anys que ara. No ha agafat l'abric i té fred, el vent de desembre sacseja les canyes a l'altre cantó de les vies. Mou els peus nerviós. Fins que se sent la sirena, ja ve! D'un salt surt de darrere el bardissar i es llança a les vies, no arriba ni a sentir el xerric de la inútil frenada.

Francesca Vila Guàrdia

Parets del Vallès (Barcelona)





 

Contrasentit

Li agradava presumir dels errors; dels errors dels altres. Ell no els cometria mai. Riure’s dels errors de tercers era un bon tema de conversa. Havia llegit a algun lloc que parlar dels altres —sobretot, parlar-ne malament— era una de les coses que ens fan humans. Al tren, va trobar l’ocasió d’explicar a uns desconeguts companys de vagó la seva anècdota preferida: un amic d’un amic seu que havia agafat un tren en sentit equivocat i no se n’havia adonat fins a arribar al destí. Però això no era l’únic de què presumia. També li agradava molt parlar de les ciutats que coneixia. I, aprofitant la complicitat amb els nous col·legues, va descriure’ls-hi efusivament els secrets de la ciutat de destí. En acabat un llarg monòleg, els companys van agrair-li l’explicació. De fet, van afirmar que els havia agradat molt la ciutat: acabaven de visitar-la.

Jesús Ribosa Martínez

Argentona (Barcelona)

 



 


Reafirmació

Fa uns dies em va visitar la filla que vaig decidir no tenir. Jo, que m’havia negat a ser mare, em trobava cara a cara amb una adolescent que, des del replanell, em mirava amb actitud desafiant. Em recordava el meu aspecte a eixa edat. Per desgràcia.

—No m'has de deixar passar o què?

—Sí, dona, sí. Com si fores a ta casa.

—Sarcasme?

—Entra, va!

—Vés tu davant, que em molesta l’alè d’alcohol.

Encara no havíem començat i ja em retreia que haguera begut una simple cervesa. Això confirmava que havia fet bé en no tenir fills. Problemes i absència de llibertat!

La xiqueta venia enfadada. La rebel·lia de l’edat de la ignorància. Reivindicava el «dret a existir», separant les síl·labes com un polític. Jo l’escoltava amb el got a la mà, indiferent. Però què sabia ella del dolor de l’existència, la finitud i tota la pesca? No tenia resposta, clar que no! Va caure també el tòpic: jo acabaria sent una vella solitària. Se’m va escapar un rot fort, com un ronc nocturn. Potser l’impuls de riure.

—Qui m’havia de fer companyia? Tu?

Li vaig oferir alguna beguda, però es va limitar a jutjar-me amb la mirada.

Vaig tancar els ulls. Quan els vaig obrir ella ja no hi era. La botella de whisky era buida.

Vicent G. Terol

Xàtiva (València)

 



 


Agraïments

Aquest microrelat no hauria estat possible sense el suport abnegat de la Remei, la meva exdona, que tothora va fer-me costat i va conservar el bon humor en els moments més crítics (i va proveir-me, a més, dels estris d’escriptura!).

El meu agraïment als sanitaris que em van procurar els primers auxilis i als metges que van atendre’m: si no fos per ells jo no hauria pogut redactar aquestes línies.

I només puc tenir paraules de gratitud per les infermeres que van desenvolupar les seves tasques amb discreció, vetllant per mantenir la quietud que la creació literària demana.

A en Joan Lluís, el meu soci, he d’agrair que se saltés el semàfor en vermell: si no m’hagués atropellat amb el seu BMW mentre jo travessava confiadament el pas de vianants, aquest microrelat no hauria existit.

També tinc un deute amb els membres del cos de la policia, amb els pèrits i amb testimonis que van testificar. I amb l’inspector Ramallo que, amb sagacitat i perseverança, va saber desentrellar la veritat.

Finalment, no puc deixar de mencionar la Fina, l’exdona d’en Joan Lluís. Pels somriures, pels dies de plenitud i les nits ardents: aquest microrelat va néixer amb ella.

A tots, moltes gràcies.

Jordi Masó Rahola

Granollers (Barcelona)

dijous, 12 de gener de 2023

GUANYADORS DE DESEMBRE / GANADORES DE DICIEMBRE (XII EDICIÓ / EDICIÓN)

 


*Marc Vintró Castells, 
25è Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions per / 
25º Premio Mercè Rodoreda de cuentos y narraciones por
MUnes ganes salvatges de cridar







Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes de desembre de la XII edició del Microconcurs són:



Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de diciembre de la XII edición del Microconcurso son:





CATEGORIA EN CATALÀ:





Enxampat

Si hi havia algú al món a qui Gaspar Melquíades no volia trobar-se, mentre dipositava els paquets sota l'arbre il·luminat amb llumenetes, era la personeta que ara l'observa fixament, del llindar de la porta estant, amb l'expressió desvalguda que provoca en la xicalla l'efecte devastador de la descoberta.

Gaspar Melquíades no està preparat per a gestionar la decepció de la seua filla, el desconsol que acompanya la mort de la il·lusió. És per això que, tot i la inqüestionable discreció que comporta el càrrec, no pot estar-se de contar-li la veritat, per molt inversemblant que resulte revelar-li el seu secret. A hores d'ara, però, la seua credibilitat està sota mínims, de manera que la xiqueta se'l mira incrèdula, fent el bot amb una ganyota trista que trenca l'ànima, i desapareix cridant la mare.

Gaspar està desolat. I tampoc no pot comptar amb Melcior i Baltasar que, aclaparats per la situació i no sabent ben bé què fer per tal d'animar-lo, finalment han decidit que no podien esperar més i han pujat als camells per a continuar amb la feina. Ja els agafarà ell més tard, si vol. Que no poden perdre més temps o se'ls farà de dia.

Manuel Pérez Alegre

València

 





 CATEGORÍA EN CASTELLANO:







Cuestión de prioridades

Dos días antes de que comenzasen las fiestas patronales del pueblo, justo en ese momento en el que la noche se extiende sigilosamente entre las esquinas, cayó un meteorito en mitad de la plaza. Se llevó por delante guirnaldas, templetes, algodones de azúcar y todo lo que encontró a su paso. El socavón, inmenso y profundo como un primer amor, se llenó con las inclementes lluvias que no cesaron hasta tres meses más tarde. Pertrechados con un chubasquero, incrédulos y consumidos por la inquietud, los vecinos nos arremolinábamos en la zona para no perder detalle. Hasta que un martes por la mañana, con un tímido sol de testigo, la alcaldesa se quitó la ropa, se tiró de cabeza y empezó a nadar. Fue entonces cuando algunos trajeron sombrillas y extendieron a toda prisa las toallas de playa con el apresto todavía intacto. Alguien montó un chiringuito y puso música de reguetón a todo volumen. Y llegaron enjambres de turistas de exóticos colores y los hoteles crecieron como un sarpullido de varicela. ¡Al fin aparecemos en los mapas! Estamos muy contentos, aunque con tanto bullicio hace tiempo que no oímos ya los lamentos de los que quedaron sepultados en el fondo.

Margarita del Brezo

Ceuta

dimarts, 10 de gener de 2023

NOVETATS A LA MICROBIBLIOTECA / NOVEDADES EN LA MICROBIBLIOTECA (221)

 




Fitxa bibliogràfica

Signatura 80.8 Don
Classificació 80.8
Títol Donde el tamaño sí importa... : La minificción: una cuestión de géneros / 
        José Antonio Ramos Arteaga, Nieves Mª Concepción Lorenzo, Darío Hernández (eds.) ; 
        con prólogo de Luisa Valenzuela
Publicació Madrid : Iberoamericana ; Frankfurt am Main : Editorial Vervuert, 2021
Descripció física 285 pàgines ; 22 cm
ISBN / ISSN 9788491922575 Iberoamericana
ISBN / ISSN 9783968692319 Vervuert
Matèria Microrelat
Matèria Homosexualitat en la literatura
Matèria Identitat de gènere en la literatura
Autor secundari Ramos Arteaga, José A.
Autora secundària Concepción Lorenzo, Nieves María
Autor secundari Hernández, Darío












Fitxa bibliogràfica

Signatura N Fes
Classificació 834.4"20"
Autor Festival LEA (12è : 2020 : Atenes)
Títol Minificciones en tiempos de pandemia = Mikrōafïgïseis en kairō pandïmias / Festival LEA
Edició Primera edició
Publicació Munich, Alemania : Isuku Verlag, 2020
Descripció física 39 pàgines : il·lustracions ; 21 cm
Nota Text en castellà i grec
ISBN / ISSN 9783944605296
Matèria Microrelats


dimecres, 28 de desembre de 2022

ACABEM L'ANY / ACABAMOS EL AÑO

 




El blog de La Microbiblioteca s'acomiada fins l'any vinent.

La Biblioteca Esteve Paluzie, amb el seu fons especialitzat dedicat al gènere microrelat, romandrà oberta en horari especial de Nadal.




I us recordem que fins l'última campanada del 31 de desembre podeu enviar els vostres microrelats al Microconcurs dins la convocatòria mensual.



Bon Micro2023!








El blog de La Microbiblioteca se despide hasta el próximo año.

La Biblioteca Esteve Paluzie, con su fondo especializado dedicado al género microrrelato, se mantendrá abierta en horario especial de Navidad.


Y os recordamos que hasta la última campanada del 31 de diciembre podéis enviar vuestros microrrelatos al Microconcurso dentro de la convocatoria mensual.



¡Feliz Micro2023!

divendres, 23 de desembre de 2022

QUIMERA 468: DÉBORA BENACOT

 



Dins la secció "Los pescadores de perlas" del número 468 (desembre) de la revista Quimera, podem llegir els microrelats inèdits de Débora Benacot (Mendoza, Argentina, 1976), titulada en Lletres (UNCuyo) és autora de cinc poemaris i del llibre de microficcions Escrito en un grano de arroz (2014). Formant part de la Cofradía del Cuento Corto (Triple C) ha publicat Con la literatura no se juega (2012) i Beber para contarla; cosecha tardía (2017). Ha participat en diverses antologies i revistes nacionals i internacionals. Actualment resideix a California.

Ja hi ha disponible el número de la revista a la Biblioteca Esteve Paluzie








*Débora Benacot.


Dentro de la sección Los pescadores de perlas del número 468 (diciembre) de la revista Quimera, podemos leer los microrrelatos inéditos de Débora Benacot (Mendoza, Argentina, 1976), egresada en Letras (UNCuyo) es autora de cinco poemarios y del libro de microficciones Escrito en un grano de arroz (2014). Formando parte de la Cofradía del Cuento Corto (Triple C) ha publicado Con la literatura no se juega (2012) y Beber para contarla; cosecha tardía (2017). Ha participado en diversas antologías y revistas nacionales e internacionales. Actualmente reside en California.



Ya está disponible el número de la revista en la Biblioteca Esteve Paluzie










La suerte del entomólogo

Quién iba a decir que estar desde pequeño interesado en los insectos traería a la larga tantas satisfacciones. Como la de pasar muchas horas al asombro de la naturaleza, corretear especímenes con el cazamariposas, respirar aire puro... O la de disfrutar del concierto que dan las hadas. Ser testigo privilegiado de sus voces iridiscentes, sus clamores piadosos y feéricos en mitad de la bruma de polvo mágico, justo antes de ser traspasadas por los alfileres sobre el panel de corcho

Débora Benacot







Fitxa bibliogràfica

Signatura R 80 Qui
Classificació 80(05)
Títol Quimera : revista de literatura
Publicació Mataró : Ediciones de Intervención Cultural, 1980-
Periodicitat Mensual
Descripció física Il. ; 28 cm
Descripció física N. 1 (nov. 1980)-
ISBN / ISSN 0211-3325
Matèria Literatura Revistes

dimarts, 20 de desembre de 2022

MICRORELATS DE NOVEMBRE / MICRORRELATOS DE NOVIEMBRE (2)

 


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de novembre.


Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.




Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de noviembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.






Justícia

Al Parlament no es recordava un debat tan encès. Partidaris i detractors de la pena de mort duien setmanes discutint sense que ningú donés el braç a tòrcer. Modernització versus tradició. Drets humans enfrontats a la seguretat de les persones.

Després d’una sessió maratoniana es va arribar a un acord salomònic. Es mantindria la pena capital per als crims més terribles, però s’eliminaria la crueltat del càstig: no hi hauria data per a l’execució, ni corredor de la mort, amb l’angoixa que suposa. En qualsevol moment ―mesos o anys més tard―, funcionaris de l’estat anirien a cercar el condemnat i farien efectiva la sentència. Amb humanitat i sense cap ànim de revenja.

Ningú va quedar del tot satisfet, però la llei va ser feta. Els pocs convictes que hi havia van respirar alleujats, mirant de tornar a la vida normal de la presó. I les autoritats van evitar cap execució immediata perquè no semblés que tot plegat havia estat una comèdia.

Així, el temps va anar passant i, de mica en mica, tothom va oblidar les sentències pendents. Ja fa més de trenta anys que no hi ha hagut cap execució ni cap crim execrable. Només de tant en tant encara se sent als cafès: “No sé on anirem a parar”.

Carles Castell Puig

Sant Cugat del Vallès (Barcelona)






Infidel

Estava sempre allà, mig amagada però sempre present. Rossa, atractiva, fresca, desitjable… Ell s'hi aproparia en silenci, la miraria, se la faria seva, l'acaronaria amb els seus llavis i després la lleparia fins al final. En acabat, se'n desfaria, com havia fet amb totes les altres. No tenia més remei. La seva dona i els seus fills no la podien descobrir. No ho entendrien. Però aquella seria la darrera, ho prometia.

Un calfred de remordiment li va recórrer l'espinada abans de prendre la decisió. Va obrir la nevera, va agafar la cervesa amagada darrere dels formatges i se la va beure en dos glops, cobrint la vergonya amb la porta de l'armari.

Albert González Farran

Arbeca (Lleida)




 

L’oblit

Quan va complir trenta-tres anys, Johannes Hildebrandt, poeta prussià autor de quatre poemaris de culte, va decidir suïcidar-se. Estava convençut que només assoliria la posteritat si moria jove i en la cúspide de la celebritat. En un calaix del seu secreter, mig centenar de poemes manuscrits refermarien pòstumament la seva glòria.

Però el tret de l’escopeta de caça només va provocar-li una esgarrinxada al front; l’arsènic i el cianur, innocus mals d’estómac. Les aigües del Lannenbach van acollir gentilment la seva caiguda des d’un barranc, sense que cap roca li esberlés el cap. Ni les rodes del carruatge ni les peülles dels cavalls van provocar-li la lesió fatal que buscava. Un duel d’honor va procurar-li una estocada al ventre, dolorosa però no pas mortal. Freqüentava els bordells amb l’esperança d’una sífilis, d’una gonorrea. Desafiava els delinqüents, els reptava. Abusava de l’aiguardent, de l’opi, del cànnabis. Però un àngel de la guarda, implacable i tossut, el protegia.

Johannes Hildebrandt, l’autor de quatre poemaris de culte, va morir als noranta anys. Un antiquari va adquirir el seu secreter: abans de restaurar-lo, va desempallegar-se de la paperassa dels calaixos.

Jordi Masó Rahola

Granollers (Barcelona)