dijous, 22 de febrer de 2018

NOVETATS A LA MICROBIBLIOTECA / NOVEDADES EN LA MICROBIBLIOTECA (103)







Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                N Bug
Classificació            834B.4"20"
Autor                       Bugarín, Ricardo Alberto
Títol                         Bonsai en compota / Ricardo Alberto Bugarín
Publicació                Morón : Macedonia, 2014
Descripció física      150 p. ; 20 cm
Col·lecció                Microficción
ISBN / ISSN            9789871692613
Matèria                    Microrelats





*Julius Caesar.


Consecuencias de la enseñanza

Mi tutor era un hombre riguroso y malvado. En la mirada ya se le notaba la intencionalidad de modelarnos a su antojo. Mi padre había dispuesto mi educación con la intención de sacar de mí un hombre letrado y dominador de alfabetos. Las jornadas de instrucción comenzaban con el alba y no se daban por concluidas hasta muy entrada la noche. El tutor todo lo supervisaba y si por alguna razón se le había faltado a la enseñanza recibida, a puro golpe nos lo hacía saber a la par que no dejaba de gritar su sagrada consigna: la letra con sangre entra. Mi padre, a quien no volví a ver hasta mi madurez, no hubiese aceptado el más mínimo reproche.
No sé si ustedes aceptarán conmigo el hecho de que hay aprendizajes que nos marcan para toda la vida. << La letra con sangre entra >> retumba en mis oídos. Ahora, cuando entremos en Alejandría, vamos a saquear y quemar su renombrada biblioteca.

Ricardo Alberto Bugarín









Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                 N Cam
Classificació            834B.4"20"
Autor                       Campra, Rosalba
Títol                         Ficciones desmedidas / Rosalba Campra
Publicació                Morón : Macedonia, 2015
Descripció física      116 p. ; 20 cm
Col·lecció                Microficción
ISBN / ISSN            9789871692712
Matèria                    Microrelats







La visita

Se nos parecía lo bastante como para engañarnos por un rato, pero no tanto como para que la confundiéramos con uno de nosotros.
El problema era que no fuera a sentirse demasiado a sus anchas y se lo contara a las otras, porque ya éramos muchos, y no estaba la situación como para que siguieran llegando.
Por otra parte siempre fuimos hospitalarios, tampoco era cosa de dejarla a la intemperie, así que tomamos una decisión.
Y nos la comimos, como si fuera de la familia.

Rosalba Campra



dimarts, 20 de febrer de 2018

QUIMERA 410, ANGÉLICA SANTA OLAYA







Dins la secció "Los pescadores de perlas" del número 410 corresponent al mes de febrer de la revista Quimera podem llegir els microrelats inèdits d'Angélica Santa Olaya (Ciudad de México, 1962), poeta, escriptora, dramaturga, historiadora i mestra de la ENAH i de la Universidad del Claustro de Sor Juana. Ha participat en nombroses antologies llatino i iberoamericanes i en diversos diaris i revistes mexicanes i internacionals. És autora d'una dotzena de publicacions de poesia, conte, minificció i novel·la.





Ja hi ha disponible el número de la revista per consultar a sala a la Biblioteca Esteve Paluzie.









*Angélica Santa Olaya.



Dentro de la sección Los pescadores de perlas del número 410 correspondiente al mes de febrero de la revista Quimera podemos leer los microrrelatos inéditos de Angélica Santa Olaya (Ciudad de México, 1962), poeta, escritora, dramaturga, historiadora y maestra de la ENAH y de la Universidad del Claustro de Sor Juana. Ha participado en numerosas antologías latino e iberoamericanas y en diversos diarios y revistas mejicanas e internacionales. Es autora de una docena de publicaciones de poesía, cuento, minificción y novela.



Ya hay disponible el número de la revista para consulta en sala en la Biblioteca Esteve Paluzie.













Irresistible

Cuando Laura conoció a Rubén supo que era el hombre con quién debía tener un perro, dos hijitos y una mecedora para arrullar su vejez; en ese orden. Se casaron como era de esperarse. Un día llegó Memo, con su irresistible sonrisa, a pedir posada unos meses. Era tan divertido verlo pasearse en calzoncillos por la casa contando chistes y haciendo bromas que Laura se olvidó del perro. Por eso ahora, en el fondo, comprendía por qué Rubén había salido por aquella puerta, junto con Memo, dejándola sola; sin marido, sin hijitos, sin mecedora. Desolada, tomó su bolso y se dirigió a la veterinaria.

Angélica Santa Olaya






Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                  R 80 Qui
Classificació             80(05)
Títol                          Quimera : revista de literatura
Publicació                 Mataró : Ediciones de Intervención Cultural, 1980-
Periodicitat                Mensual
Descripció física        Il. ; 28 cm
Descripció física        N. 1 (nov. 1980)-
ISBN / ISSN              0211-3325
Matèria                      Literatura Revistes

dijous, 15 de febrer de 2018

NOVETATS A LA MICROBIBLIOTECA / NOVEDADES EN LA MICROBIBLIOTECA (102)







Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                 N Agu
Classificació            834B.4"20"
Autor                       Aguilera, Gabriela
Títol                         Fragmentos de espejos / Gabriela Aguilera
Publicació                Santiago de Chile : Asterion, 2011
Descripció física      88 p. ; 16 cm
Col·lecció                Las Lunas de Venegas
ISBN / ISSN            9789567281657
Matèria                    Microrelats









Acosador

Persigo tu rastro, sé lo que haces, leo lo que escribes, adivino lo que piensas. Así como habitas mis pesadillas, yo he tomado posesión de tu vida. Te tendré en cada una de estas fotos, en cada línea que redactes, encerrada bajo llave, tal como debí haber echo apenas diste muestras de querer librarte de mí. Nunca podrás escapar, nunca podrás salir de donde te he puesto.
Me miras y sé que no me crees, porque tu boca se curva con la sonrisa irónica que conozco bien. "Sólo cuando la muerte nos separe", susurro, inclinándome hacia ti.
Entonces veo tu miedo, lo huelo, lo palpo. Tu miedo, que nos envuelve a los dos.

Gabriela Aguilera










Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                 N Raf
Classificació            834B.40"19"
Títol                         Ráfaga imaginaria : minificción en Puebla /
                                 Fernando Sánchez Clelo, compilador
Publicació                Puebla : Universidad Autónoma de Puebla, 2014
Descripció física      188 p. ; 21 cm
Col·lecció                Asteriscos
ISBN / ISSN            9786074877533
Matèria                    Microrelats
Autor secundari       Sánchez Clelo, Fernando










La cautiva

Se habla del encanto de La Gioconda, de la sutilidad de su sonrisa, de la mirada que nos sigue o de los borrosos contornos que la dibujan. De lo que no se habla es de la respiración que escuchan los que se acercan al cuadro, una respiración apenas perceptible que empaña el cristal que la protege.

Alejandro Badillo

dimarts, 13 de febrer de 2018

MICRORELATS DE GENER / MICRORRELATOS DE ENERO (2)


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de gener.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.





Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de enero.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.






Mentides

Sovint diu mentides, és propensa a dir mentides sobre coses que estarien bé si fossin veritat. Són mentides que espera la faran més agradable als ulls dels altres. Li complau complaure i s’hi esforça. S’hi esforça tant que de les mentides en fa històries, i esbossa anècdotes i elabora raons i justificacions. I ja fa temps que es va adonar que refiar-se de la memòria seria un risc. Així que metòdicament i disciplinada recull sobre el paper aquests relats, semblances i arguments, sense escatimar un detall. Tants detalls inclou que ha vist necessari establir uns índexs. Índexs de continguts, de topònims, onomàstics i temàtics, que detalla en fitxes que elabora per duplicat per poder ordenar alfabèticament i per cronologia. La  tasca li reclama constància i mètode, i són tantes les hores que hi inverteix que amb prou feines recorda la darrera vegada que va sortir de les quatre parets emparedades de lleixes, fins al sostre plenes de mentides. Mentides ben endreçades i catalogades que sent a les nits com fan cruixir el terra i les parets mestres del seu pis.

Imma Torné Sans
Barcelona








Mirada fixa

Des de feia setmanes es llevava amb una facilitat inusual. A casa no se'n sabien avenir, i la dona li deia que estava irreconeixible. Un cop dutxat, vestit, i més empolainat del compte, s'acomiadava dels nens amb un petó al front, i sortia de casa esperitat.
Cada matí, a la mateixa hora, les seves mirades s'entrecreuaven en el mateix punt del carrer Verdi. Al principi procurava dissimular —què dirien els veïns?—, però amb el temps es va anar relaxant. N’estava tan enamorat que li era tot igual. Feia anys que no se sentia així i no tenia cap intenció de reprimir allò que passa poques vegades a la vida. Quan es trobaven cara a cara, en aquell racó precís del barri de Gràcia, el món s’aturava al seu voltant, com si no hi hagués ningú més damunt la faç de la terra. I si no li va adreçar mai ni una sola paraula és perquè no hagués servit de res.
Finalment, però, arribà el moment temut. En acudir a la cita diària, puntual com sempre, va sentir que se li esmicolava el cor en mil bocins. Aleshores va entendre que ja mai més el travessarien aquells ulls penetrants pels quals havia perdut el cap.
Algun malànima havia canviat la cartellera.

Òscar Turull Basart
Granollers (Barcelona)








La visita

En la foscor de la nit, ell sent uns passos pel corredor. És a l’habitació i es mostra molt inquiet. Tracta de pensar que no hi ha motius per a cap sobresalt, que no passarà res. Els sorolls continuen; hi ha un clic, una llum que entra per sota la porta. Sap que no és lògic fer-ho, però s’amaga al costat de l’armari. Tremola.
Ara percep que s’apropa al dormitori, que està a punt d’entrar-hi. Ell no es mou. Sent com si anara a perdre la consciència, però, al mateix temps, té la seguretat que això no és possible. La porta s’obri, l’estança s’il·lumina.
La veu, per fi. Radiant, tan bonica com sempre. Per uns instants, es queda quieta i a ell li fa l’efecte que l’observa, que fixa els ulls en els seus. Espantat, té un impuls fugaç d’amagar-se, però, de seguida, s’adona que ha estat una falsa alarma, com era d’esperar. Sospira, alleujat. Ella comença a desvestir-se. La mira amb un somriure amarg. Sent el desig d’abraçar-la, com sap que ja no pot fer, com feia totes les nits abans de l’accident.

Vicent Terol
Xàtiva (València)

dissabte, 10 de febrer de 2018

MICRORELATS DE GENER / MICRORRELATOS DE ENERO (1)



Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria de gener.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.





Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de enero.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.







*Noia a la finestra / Muchacha en la ventana, de Salvador Dalí (1925).


Un recuerdo maravilloso

Existen en este mundo las mujeres invisibles. Se deslizan entre nosotros sin manifestar su presencia: no susurran, no mueven objetos, no crean corrientes de aire frío. Nadie las imagina a sus espaldas y nadie las teme.
De carácter soñador, frecuentan las ventanas, las azoteas, los puentes, los miradores. A veces, cuando se ponen románticas, empujan a alguien. Solo para lanzarse detrás, para abrazar sus cuerpos, para bailar un vals en el aire. Quienes caen sienten una mezcla de miedo y placer, creen estar fuera de la realidad, pero al final alcanzan el suelo de pie y suavemente. El recuerdo los acompañará siempre. Hasta hacerse insoportable de tan maravilloso y –tarde o temprano– terminan todos tirándose ellos mismos al vacío. Con la esperanza.

Asun Gárate Iguarán
Bilbao







Y lo llaman Destino

Desde la primera ventana alcanza a ver una niebla uniforme rota por las copas de lo que cree son baobabs. En la siguiente  ve una pradera  inmensa  y  un  caballo blanco, se sube al alféizar y llega  a poner un pie en la hierba, pero recula.  La tercera ventana se asoma a un precipicio, al fondo un mar de cristal y una isla en el centro, hay unas escaleras talladas en la pared; demasiado arriesgado, se dice. Y así  recorre  una tras otra sin decidirse. Al final del pasillo hay una ventana estrecha que deja ver una  oficina, la mesa parece esperarle con expedientes y archivos, es una imagen familiar que le conforta, pasa al otro lado y se pone a trabajar.

Kumiko Kasahara
Madrid








Accesorios

Un día, de tanto jurar por Dios, a aquel hombre le creció una Biblia en la palma de su mano. “Al principio resulta algo incómodo, no digo yo que no, pero al final te acabas acostumbrando, como a todo”, suele repetir a todo el que le pregunta. El principal inconveniente que tienen esa clase de biblias de mano es que resultan sumamente contagiosas. Un día, por casualidad, te presentan a un hombre como ese, le estrechas cortésmente la mano y es más que probable que se te quede algún evangelio enredado entre las falanges de los dedos. Pudiera parecer que llevar un evangelio entre los pliegues de la mano es algo inocuo, pero quienes lo hemos padecido sabemos que no es así. Uno tiene la inquietante sensación de que hay cientos de personajes bíblicos deambulando por debajo de tus guantes, observándote, escudriñando cada uno de tus movimientos, siguiendo tus pasos a lo largo de todo el día. Y luego, lo peor, es cuando llega la noche. Cuesta un verdadero infierno llegar a conciliar el sueño. No resulta  nada fácil dormirse cuando sientes un constante cosquilleo entre los dedos, como si un ejército de iracundos filisteos estuviese atravesando la palma de tu mano.

José Manuel Dorrego Sáenz
Madrid









Combinado del hogar

Yo ya había supuesto que algo así iba a pasar. Y allí lo tenía, delante de mí, enfundado en el mono de la aseguradora, con el maletín de herramientas a sus pies y ese gesto de suficiencia pintado en el rostro. Había escuchado mi descripción de la avería con creciente desinterés e incluso terminó resoplando, visiblemente hastiado de mi relato. Cuando lo concluí, pulsó con alivio el interruptor para comprobar él mismo mi diagnóstico. La habitación quedó en la más absoluta oscuridad: no una penumbra reconocible de contornos familiares, sino una tiniebla abisal, pelágica. En un instante desaparecieron la tenue luz del atardecer y la silueta de la ventana, los objetos y su relieve; quedaron en su ensimismamiento metros y horas, centímetros y minutos; y nos devoró la nada, que se desvaneció en cuanto volvió a pulsar la clavija y regresó la luz eléctrica, aliada con el sol que de nuevo atravesaba el cristal para iluminar la vida cotidiana. A la vista de su cara desencajada, he de reconocer que me invadió cierto desdén; pero también comprendí que no era momento de mostrarle el cuarto de baño ni de preguntarle si sabía de un buen fontanero en la compañía.

Eduardo Iáñez Pareja
Granada









Arrepentimiento

El dolor le inunda el pecho. Le es insoportable verlo en el suelo sobre el charco de sangre. Es el amor de su vida y haría lo que sea para que siga vivo. Se siente desconsolada. Desea poder volver el tiempo atrás. Se sienta, apoya los codos en las rodillas y se cubre la cara con las manos. Las lágrimas se deslizan por sus rodillas, suben a sus mejillas, se cuelan entre sus dedos y entran a sus ojos. Se para, apunta el arma al aire. Su marido se incorpora. La bala sale del corazón y retrocede hasta entrar en la pistola. Ella guarda el arma en el cajón del escritorio. Escucha toda la confesión de su esposo otra vez. Llena de dolor, se resigna. Lo ve agarrar las valijas y tomar el picaporte. Se da cuenta de que, realmente, no podría soportarlo. Vuelve a dispararle.

Jorge Aguiar
Mendoza (Argentina)

dijous, 8 de febrer de 2018

GUANYADORS DE GENER / GANADORES DE ENERO (VII EDICIÓ / EDICIÓN)





*Ernesto Ortega Garrido, 
Guanyador de la Xena edició del concurs "Relatos en Cadena" 
organizat per la Escuela de Escritores i la Cadena Ser /
Ganador de la X edición de "Relatos en Cadena" 
organizado por la Escuela de Escritores y la Cadena Ser.






Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes de gener de la VII edició del Microconcurs són:



Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de enero de la VII edición del Microconcurso son:







CATEGORIA EN CATALÀ:



*Bandera de Pennsylvania.



Últimes paraules

Pennsylvania,
4 d’Agost de 1947

Estimats fills i filles:
Us deixo aquest nota perquè entengueu el que va passar. A hores d’ara, ja en deveu tenir una idea, però escolteu-me.
Tot va començar el dia que va tornar. Feia vint anys que no en sabíem res d’ell. Des de la seva marxa que no el vam tornar a veure. La mare tenia l’esperança que algun dia tornaria. Jo no deia res. Però va tornar.
Quan el vaig veure, el meu primer instint va ser alegrar-me’n. Tot va passar molt ràpid. Però vaig arribar a veure com ell no em mirava als ulls. I és per això, que us demano que no el condemneu. Jo considero que els seus actes van ser fruit de la desesperació, i sé de què parlo. Abans de jutjar-lo, tingueu present el que ha viscut.
Segur que tots quatre recordeu els bons moments amb el vostre oncle, i no vull que els oblideu. Us demano que feu l’esforç, perquè al cap d’un temps, us en penedireu. I estic segur, que en aquell moment, ja no hi serà.
I ara, un cop jo ja no hi sigui, vull que mireu pel vostre futur, però que per res del món, caigueu on va caure el vostre oncle. Sigueu prudents. I per sobre de tot, cuideu de la meva estimada Amanda.

Sigueu feliços,

El pare.

Divina Plans Tió
Calldetenes (Barcelona)









CATEGORÍA EN CASTELLANO:






El origen de las especies

Quise añadir un poco de fantasía en la educación tan estricta que le dan en el colegio, y le conté a mi hijo que los cisnes nacen de la nieve. Por eso a la mañana siguiente quemó el campo de trigo, para salvarnos, dijo, de la invasión de los tigres.

Sus rugidos lastimeros se escucharon hasta el anochecer.

Raúl Clavero Blázquez
Madrid




dimarts, 6 de febrer de 2018

PINYOLS MADURS D'ISIDRE GRAU: DEDICATÒRIA I PRESENTACIÓ







El dimecres 7 de febrer sortirà a la venda el llibre Pinyols madurs, vuitanta-cinc biolits (Voliana Edicions, 2018) d'Isidre Grau, i el divendres 2 de març tindrà lloc la seva presentació a la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès, on de moment ja podem disfrutar d'un exemplar dedicat.

Aquests Pinyols madurs són el fruit d'extremar la brevetat a l'hora d'explicar històries. Biolits (instants de vida passats per la literatura) nascuts del repte d'escriure cada setmana durant quatre anys un microrelat a la revista digital el Núvol, i que ara es presenten després d'haver madurat, a punt de nova lectura, més lliure i interconnectada.

Moltes gràcies per la dedicatòria i us esperem a la presentació del llibre!






*Isidre Grau i Antolí.


Isidre Grau i Antolí (Sabadell, 1945), resident a Cerdanyola del Vallès, enginyer tècnic químic i industrial, novel·lista i narrador, és autor de quinze novel·les -entre les quals destaca la pentalogia d'Els colors de l'aigua (Proa, 1986. Premi Sant Jordi, 1985) i la darrera La ciutat dels solitaris (Gregal, 2017)- i sis reculls de contes, a més de Primer paisatge (Gregal, 2016), unes memòries d'infància ficcionades, i de l'imprescindible assaig L'Arquitectura del conte (Octaedro-Accent, 2001; Godall, 2016, reedició).
Professor jubilat de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i col·laborador de premsa. Durant més de quatre anys ha publicat a la revista digital Núvol els contes breus aplegats a Pinyols madurs, vuitanta-cinc biolits (Voliana Edicions, 2018).







Canya de pescar

La fi del meu Enric em va deixar tan baldada que em fonia sense sortir de casa. Sort de tenir una filla superespavilada. Perquè la nena aviat ho va tenir clar, “et sobra pis i et falta moviment”, em va dir, i encara que viu a l’altra punta de la ciutat, ella ho va dirigir tot i en un mes vaig tenir una ala del pis convertida en un apartament prou bufó per llogar-lo a hores. Sí, és clar, a parelles que s’estimen i no tenen lloc on esplaiar-se. No negaré que al principi em va xocar, però la nena em va fer entendre que era un servei social d’allò més net i que em donaria una ocupació tan agraïda com mantenir el niuet en estat de revista. En assegurar-me que seria clientela de la màxima discreció, vaig intuir que parlava per experiència després del fracàs del seu trist matrimoni.
No me n’he penedit mai, perquè em sento útil i em fa conèixer un personal molt variat. No és gent que gasti gaires paraules, però sempre trobes qui t’explica la vida, com per exemple la Bàrbara, d’uns quaranta llargs, que fa set divendres que ve pel matí a recollir la clau i paga, que no sap mai a quina hora del vespre vindrà amb el seu amic. Diu que fa anys que està embolicada amb el mateix home, amb temporades de viure junts, i després de deixar-ho córrer, ara que ell està amb una altra, han trobat que amb una nit a la setmana els va la mar de bé. La gràcia és que cada divendres l’home diu que se’n va a pescar de nit amb uns amics, agafa tots els estris i quan es fa de dia sap d’un peixater que li omple la cistella. Tal com m’ho contava la Bàrbara, era per partir-se de riure, i anit mateix, quan vaig sentir soroll de claus, els vaig vigilar per l’espiell de la porta. No els vaig pas distingir sencers, però sí la canya de color verd menta i la cistella caqui. A dins, reien com criatures, fins que devien anar de cara al principal, i jo em vaig adormir.
Després de mesos de no veure-la, aquest dissabte la nena m’havia convidat a dinar a casa seva, amb sorpresa inclosa, m’havia avisat, i jo em moria de ganes d’explicar-li les distraccions que em procura la feina. Però l’alegria se m’ha tallat de cop quan entro a la seva galeria i em veig la canya de pescar menta i la cistella caqui, mentre ella neteja la peixada que li ha dut en Damià, el seu nou company –el quart des que va penjar el penques del marit. Ella ni s’ha adonat de la meva cara, i vinga a cantar-me les meravelles del Damià, una bellíssima persona que només està per ella, sobretot des que ha superat la mitja depressió de quan el va conèixer, tan estressat per l’empresa. I tot gràcies al veí de dalt que li va presentar uns amics aficionats a la pesca nocturna, i les sortides de cada divendres li van com oli en un llum. M’ho deia ben fluix, que no volia despertar-lo després de la nit en blanc, i a mi se’m regiraven les tripes de veure amb quina fe preparava la cassolada. Però, mira, no he obert la boca.
Abans de dinar en Damià s’ha despertat i ha estat molt content de conèixer la nova sogra. Després ha baixat el Genís, el veí del segon segona, que s’ha quedat a dinar i tots tres han fet molta broma sobre la pesca. A mi ja m’agrada la gent de bona pasta, i que la nena estigui satisfeta de la vida, però quan he vist que per sota la taula ella feia peuets amb en Genís, és que ja no he entès res. Ara que torno a estar sola a casa, pendent de la parelleta que vindrà a les vuit, encara em pregunto si a les superespavilades també se’ls escapa algun detall o si és que tenen estómac per a tot. Una servidora no ho pensa pas aclarir, ja estic prou entretinguda.

Isidre Grau











El miércoles 7 de febrero saldrá a la venta el libro "Pinyols madurs, vuitanta-cinc biolits" (Voliana Edicions, 2018) de Isidre Grau, y el viernes 2 de marzo tendrá lugar su presentación en la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès, donde de momento ya podemos disfrutar de un ejemplar dedicado.

Estos Pinyols madurs (Huesos maduros) son el fruto de extremar la brevedad en el momento de explicar historias. Biolits (instantes de vida pasados por la literatura) nacidos del reto de escribir cada semana durante cuatro años un microrrelato en la revista digital el Núvol, y que ahora se presentan después de haber madurado, a punto de una nueva lectura, más libre e interconectada.

¡Muchas gracias por la dedicatoria y os esperamos a la presentación del libro!






*Isidre Grau i Antolí (Fotografia d'Ester Roig).


Isidre Grau i Antolí (Sabadell -Barcelona-, 1945), residente en Cerdanyola del Vallès, ingeniero técnico químico e industrial, novelista y narrador, es autor de quince novelas entre las que destaca la pentalogía de "Els colors de l'aigua" (Proa, 1986. Premio Sant Jordi, 1985) y la última "La ciutat dels solitaris" (Gregal, 2017)- y seis recopilatorios de cuentos, además de "Primer paisatge" (Gregal, 2016), unas memorias de infancia ficcionadas, y del imprescindible ensayo "L'Arquitectura del conte" (Octaedro-Accent, 2001; Godall, 2016, reedición).
Profesor jubilado de la Escuela de Escritura del Ateneu Barcelonès y colaborador de prensa. Durante más de cuatro años ha publicado en la revista digital Núvol los cuentos breves reunidos en "Pinyols madurs, vuitanta-cinc biolits" (Voliana Edicions, 2018).








Els vius

Aquella seria la primera nit de Nadal que passarien sols a casa. Amb la pèrdua de les tietes Marquès, se’ls havien acabat les llargues taules, parades com obres d’art, i les enceses controvèrsies entre parents i coneguts d’un cop a l’any. Prop de festes, els altres nebots no havien ni respirat, i ells tenien els fills lluny, massa lluny, per no caure en la vaga melancolia de quan comprens que el món ja no és el que era.
Nostàlgies a banda, ella no permetria que aquella nit fos com tantes altres i es va enginyar un menú amb tots els ets i uts, al menjador gran, i tots dos vestits de gala. Va ser una vetllada impecable; les menges exquisides, la música de Schubert que va escollir ell, la conversa amena com feia temps que no els sorgia. Van brindar pels futurs Nadals, van riure amb ganes, i encara els va quedar humor per relaxar-se al sofà. Ell havia consultat els programes de la tele i precisament feien “Els morts” de John Houston. “Continuar amb un sopar dublinès tan memorable, serà el millor final del nostre”, va exclamar, molt engrescat. Ella hi va estar d’acord i, ben enllaçats, van seguir la pel·lícula amb un silenci estricte.
Just quan Gretta es queda immòbil al peu de l’escala, atenta a la cançó que ve de dalt, ell va notar el gest brusc de la seva dona, però només va ser per redreçar l’esquena i deixar-se absorbir encara més per la pantalla. No la va perdre de cua d’ull, i quan Gretta confessa a Gabriel la vella història d’amor interrompuda a la joventut, es va adonar de les llàgrimes a les galtes. No era d’estranyar, tots dos compartien la veneració pel relat de Joyce i reviure’l aquella nit els uniria més. Però la comunió es va trencar de cop, quan ella es va aixecar, presa d’algun desfici; va confessar que estava rendida, que preferia estirar-se al llit.
El tall el va deixar massa tocat i ell no va acabar de veure la pel·lícula. Quan al cap d’una estona va entrar a l’habitació, ella feia com si dormís. Va estar temptat de desvetllar-la, però no s’ho va permetre. Tot sol a la terrassa, amb els llums de la ciutat a sota, es va sentir tan infeliç com en Gabriel Conroy. Ell també havia viscut amb la certesa de tenir una dona que no es mereixia, admirada per tothom, amb una intel·ligència desperta i amb molt de món al darrere. Quan la va conèixer, ella acabava de tornar d’uns anys a Anglaterra, sobtadament, i ell no li va preguntar mai què era tot allò, tan ingrat, que intentava oblidar. Ara n’estava segur, ella també tenia la seva història d’amor, potser tan intensa com amarga, i ell no hi podria competir mai. Ell estava fet per a la vida discreta, anodina, com aquella nit massa càlida, sense neu, sense màgia. Aviat s’adormiria, sabent que l’endemà l’esperava un altre dels seus dies buits de grandesa, mentre ella continuaria nodrint-se dels seus records més íntims.  
No va sentir la porta que s’obria, ni els passos que se li acostaven, fins que el pes d’una mà sobre l’espatlla l’estremí. Ben aviat, la galta d’ella es va fondre amb la seva, mentre el xiuxiueig li amorosia l’orella. “Què fas aquí? Que no saps com et necessito? I avui encara més, ens hem de demostrar que estem vius, escandalosament vius”.

Isidre Grau




Los vivos

Aquella sería la primera Nochebuena que pasarían solos en casa. Tras el deceso de las tías Marqués, se habían terminado las largas mesas, preparadas como obras de arte, y las arduas controversias entre parientes y amigos ocasionales. Otra vez próximas las fiestas navideñas, los demás sobrinos no habían dicho nada, y ellos tenían sus hijos lejos, demasiado lejos, para no caer en la vaga melancolía de cuando comprendes que el mundo ya no es el de antes.
Nostalgias aparte, ella no permitiría que aquella noche fuera una de tantas e ideó un menú con todos los detalles, en el gran comedor, y ambos vestidos de gala. Fue una velada impecable; el manjar exquisito, la música de Schubert escogida por él, la conversación tan amena como desde hacía tiempo no mantenían. Brindaron por las futuras navidades, se rieron con auténticas ganas, y aún les quedaron arrestos para relajarse en el sofá. Él había consultado los programas de la televisión y precisamente repetían “Los muertos” de John Houston. “Continuar con una cena dublinesa tan memorable, será el mejor colofón de la nuestra”, exclamó él, muy animado. Ella estuvo de acuerdo y, debidamente entrelazados, siguieron la película en estricto silencio.
Cuando Gretta permanece inmóvil al pie de la escalera, atenta a la canción que le llega desde arriba, él notó el gesto brusco de su esposa, pero solo sirvió para enderezar la espalda y dejarse absorber aún más por la pantalla. No la perdió de reojo, y cuando Gretta confiesa a Gabriel su vieja historia de amor interrumpida en la juventud, se dió cuenta de las lágrimas en las mejillas. No era nada sorprendente, puesto que los dos compartían la veneración por el relato de Joyce y revivirlo en aquella noche les unía más. Pero la comunión se rompió de súbito, cuando ella se levantó, aquejada de alguna ansiedad, aunque adujo que estaba muy cansada y prefería echarse en la cama.
La interrupción le dejó demasiado afectado y él no acabó de ver la película. Cuando después de un rato entró en la habitación, ella parecía dormida. Estuvo tentado de despertarla, pero no se atrevió. Solo en la terraza, con las luces de la ciudad a sus pies, se sintió tan infeliz como Gabriel Conroy. Él también había vivido con la certidumbre de tener una mujer que no se merecía, admirada por todos, con una inteligencia aguda y con mucha vida detrás suyo. Cuando la conoció, ella acababa de regresar de unos años en Inglaterra, repentinamente, y él nunca le preguntó qué era aquello, tan ingrato, que intentaba olvidar. Ahora estaba seguro de que ella también tenía su historia de amor, quizás tan intensa como amarga, y él nunca podría competir. Él estaba destinado a una vida discreta, anodina, como aquella noche demasiado cálida, sin nieve, sin magia. Pronto se adormecería, sabiendo que al día siguiente le esperaba otra de sus jornadas despojadas de grandeza, mientras ella continuaría alimentándose de sus recuerdos más íntimos.  
No se apercibió de que la puerta se abría, ni de los pasos que se le acercaban, hasta que el peso de una mano sobre su espalda le estremeció. Enseguida, la mejilla de ella se fundió con la suya, mientras un susurro le acariciaba la oreja. “¿Qué haces aquí? ¿No sabes cómo te necesito? Hoy más que nunca, nos hemos de demostrar que estamos vivos, escandalosamente vivos”.

Isidre Grau (traducción del catalán del autor)






Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                 N Gra
Classificació            833.4"19"
Autor                       Grau, Isidre
Títol                         Pinyols madurs, vuitanta-cinc biolits / Isidre Grau
Publicació                Argentona : Voliana, 2018
Descripció física      213 p. ; 21 cm
Col·lecció                Voliac ; 40
ISBN / ISSN            9788494751134