dimarts, 28 de gener de 2020

QUIMERA 433, GINÉS S. CUTILLAS. III PREMIO DE MICRORRELATO IASA ASCENSORES





Dins la secció "Los pescadores de perlas" del número 433 de la revista Quimera podem llegir el microrelat inèdit de Ginés S. Cutillas (València, 1973) guanyador del III Premio de Microrrelato IASA Ascensores amb un jurat format per Carmen Posadas, Clara Obligado, Erika Martínez i Sergio Ramírez i dotat en 3.000€.



Ja hi ha disponible el nou número de la revista per consultar a sala a la Biblioteca Esteve Paluzie.








*Ginés S. Cutillas.

Dentro de la sección Los pescadores de perlas del número 433 de la revista Quimera podemos leer el microrrelato inédito de Ginés S. Cutillas (Valencia, 1973) ganador del III Premio de Microrrelato IASA Ascensores con un jurado compuesto por Carmen Posadas, Clara Obligado, Erika Martínez y Sergio Ramírez y dotado con 3.000€.



Ya hay disponible el nuevo número de la revista para consulta en sala en la Biblioteca Esteve Paluzie.












El pacto

Cada día cambian las fronteras. El lunes amanecemos en Rusia y el domingo nos acostamos en Polonia, no sin haber sido alemanes algunas jornadas entre semana. Ante tal disparidad de nacionalidades, y para evitar fusilamientos malentendidos, los contendientes han decretado libertad de movimiento para la población civil en la franja fronteriza; y como las noticias son más lentas que los carros de combate de turno que vienen a conquistarnos, sólo tenemos que esperar a oírlos hablar para comunicarles en su mismo idioma que ya somos una extensión de su país. Ellos tan contentos, nos dan pan.

Ginés S. Cutillas






Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                   R 80 Qui
Classificació              80(05)
Títol                          Quimera : revista de literatura
Publicació                 Mataró : Ediciones de Intervención Cultural, 1980-
Periodicitat                Mensual
Descripció física        Il. ; 28 cm
Descripció física        N. 1 (nov. 1980)-
ISBN / ISSN              0211-3325
Matèria                      Literatura Revistes

dissabte, 25 de gener de 2020

DONATIU / DONATIVO: ARTS, IX CONCURS ARC DE MICRORELATS







El Concurs ARC de Microrelats, actualment amb la convocatòria oberta de la Xena edició, és un dels referents del gènere microrelat en català.

Cliqueu aquí per a concursar-hi o llegir-ne tota la informació.

Moltes gràcies a l'Associació de Relataires en Català pel donatiu del llibre de la IX edició dedicat al tema de les arts.






*Centre penitenciari / Centro penitenciario 
Madrid V a / en Soto del Real (Madrid).


La fageda

Quan en Xevi va entrar a la presó li van preguntar si volia participar en cap de les activitats que oferien. Va escollir la pintura, una cosa o altra havia de fer per passar el temps. No seria el primer a parcticar aquest art com a evasió; de fet, allà ho anomenaven art-teràpia: un cop per setmana utilitzaven els pinzells per explorar i manifestar els seus desitjos. Ell, però, s'interessà pel paisatge i, davant la impossibilitat de portar el cavallet al mig de la natura, el professor li proporcionà bones fotografies on inspirar-se. Amb atenció escoltà, observà, imità, recreà i, tot i que li costava dominar les formes, anà agafant destresa a l'hora de barrejar els colors i aplicar-los.
Avui té tot el taller per a ell sol, li han donat permís per anar-hi una estona, encara que no és dia de classe ni hi ha cap monitor per supervisar-lo. Es posa la bata, col3loca la tela damunt el cavallet, prepara paleta, pinzells, tubs, draps, aiguarràs, trementina... No mira cap a les fotografies que tenen penjades d'un cordill com si fossin roba estesa, aquesta vegada el paisatge és dins del seu cap.
Una, una altra, dues llargues pinzellades color ocre, sense arribar a tocar-se, s'acosten a un hipotètic punt de fuga. Perpendicularment a aquests primers traços, finíssimes línies violeta, clar al costat dret, més fosc a l'esquerre, s'enlairen fins al límit superior de la tela; prenen gruixària, es defineixen al primer terme, se superposen. Els colors terrosos prenen el relleu, reflecteixen la llum, marquen ombres, dibuixen desnivells. Ara són els tocs verds, agrans taques o a petits punts, els que insinuen molsa i escampen fullatge. Resta encara blanc, en primer terme, el tronc més gruixut i l'inici de les seves arrels; les tonalitats violeta en comencen a definir volum i textura, posen llum a la filera de troncs del segon terme.
En Xevi deixa la paleta empastifada damunt el tamboret, signa el quadre i s'evadeix fageda enllà.

E. Viladoms









El Concurso ARC de Microrrelatos, actualmente con la convocatoria abierta de la X edición, es uno de los referentes del género microrrelato en catalán.

Clicar aquí para concursar o leer toda la información.

Muchas gracias a la Associació de Relataires en Català por el donativo del ejemplar de la IX edición dedicado al tema de les artes.







Llar

Home, sweet home, el text més recent del dramaturg gal·lès Cornelius Pritchard —l'autor més reputat del «nou hiperrealisme»—, només es pot representar en cases o pisos particulars. Els que volen veure l'obra han de reservar una data. La companyia es trasllada al domicili a l'hora convinguda. L'escenògraf fa una exploració ràpida dels espais i els tècnics en verifiquen la il·luminació mentre els actors i les actrius es van familiaritzant amb els nous escenaris.

Cada acte té lloc en un espai diferent: la sala d'estar, la cuina, un lavabo, un dormitori. En l'últim acte, els actors, que ja s'han avesat a la distribució de la casa, es van movent amb aplom per tot el pis, com si fossin inquilins habituals, i els espectadors han de perseguir-los per poder escoltar els diàlegs i no perdre el fil de la història. L'escena culminant es produeix al rebedor. En acabar, els personatges surten per la porta i així abandonen l'obra i la casa. Un mutis total. No hi ha aplaudiments ni salutacions. Pritchard es vanta d'haver creat la primera peça teatral que «desafia la convenció burgesa de l'ovació» (segons les seves paraules).

Però Home, sweet home, diguem-ho sense embuts, no és una obra complaent ni lleugera. Ben al contrari, «enfronta l'espectador amb els seus propis dimonis» (paraules de l'autor) retrata la misèria, els vicis, la maldat inherent en la naturalesa humana. En acabar les tres hores d'espectacle, ningú no en surt indemne. És un cop de puny. Costa reprendre la vida entre les mateixes parets que han presenciat tanta perversitat, tant horror. En els dies que segueixen a la funció, entre els membres de les famílies hi ha tibantor, discussions, baralles. S'han denunciat casos d'agressions i violència domèstica. Fins i tot, tres suïcidis i dos assassinats s'han atribuït a la «malignitat contagiosa de la peça» (de nou, l'autor).

Diverses entitats catòliques ja n'ha demanat la prohibició. La companyia té compromesos els pròxims dos anys i mig.

Jordi Masó Rahola



Hogar


Home, sweet home, el texto más reciente del dramaturgo galés Cornelius Pritchard —el autor más reputado del «nuevo hiperrealismo»—, solo se puede representar en casas o pisos particulares. Los que quieren ver la obra tienen que reservar una fecha. La compañía se traslada al domicilio a la hora convenida. El escenógrafo hace una exploración rápida de los espacios y los técnicos verifican la iluminación mientras los actores y las actrices se van familiarizando con los nuevos escenarios.
            Cada acto tiene lugar en un espacio diferente: la sala de estar, la cocina, un lavabo, un dormitorio. En el último acto, los actores, que ya se han acostumbrado a la distribución de la casa, se van moviendo con aplomo por todo el piso, como si fueran inquilinos habituales, y los espectadores tienen que perseguirlos para poder escuchar los diálogos y no perder el hilo de la historia. La escena culminante se produce en el recibidor. Al acabar, los personajes salen por la puerta y así abandonan la obra y la casa. Un mutis total. No hay aplausos ni saludos. Pritchard se enorgullece de haber creado la primera pieza teatral que «desafía la convención burguesa de la ovación» (según sus palabras).
            Però Home, sweet home, digámoslo sin rodeos, no es una obra complaciente ni ligera. Muy al contrario, «enfrenta al espectador con sus propios demonios» (palabras del autor) retrata la miseria, los vicios, la maldad inherente en la naturaleza humana. Al finalizar las tres horas de espectáculo, nadie sale indemne. Es un puñetazo. Cuesta reanudar la vida entre las mismas paredes que han presenciado tanta perversidad, tanto horror. En los días que siguen a la función, entre los miembros de las familias hay tensión, discusiones, peleas. Se han denunciado casos de agresiones y violencia doméstica. Incluso tres suicidios y dos asesinatos se han atribuido a la «malignidad contagiosa de la pieza» (de nuevo, el autor).
            Varias entidades católicas ya han exigido su prohibición. La compañía tiene comprometidos los próximos dos años y medio.

Jordi Masó Rahola (traducción del catalán del autor)






Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Con
Classificació 833.40"20"
Autor Concurs ARC de Microrelats (9è : 2018-2019)
Títol Arts / diversos autors ; 
         il·lustració: Ramón Navarro Bonet "RnBonet"
Edició Primera edició
Publicació Barcelona : Associació de Relataires en Català, octubre, 2019
Descripció física 136 pàgines : il·lustracions ; 21 cm
Col·lecció Col·lecció literària Elisenda Sala ; 13
ISBN / ISSN 9788417220143
Matèria Microrelats

dimecres, 22 de gener de 2020

MICRORELATS DE DESEMBRE / MICRORRELATOS DE DICIEMBRE (2)



Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria de desembre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de diciembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.









El cuarto

Cayó a tierra desplomado, con la espada aún atravesada, derramando a borbotones la escasa vida que le quedaba. El implacable calor iba espesando el charco de sangre que ya lo rodeaba, aunque la tierra se esforzara en absorberla, como queriendo simbolizar algo trascendental. El vencedor de la contienda continuaba en pie, sin apenas un rasguño pero embadurnado por la lenta agonía de su adversario. Clavó decidido la rodilla en el suelo, empuñó su puñal de gracia y, mirando a los ojos de su noble contrincante, terminó con él de una certera punzada.
Nada hacía presagiar al héroe de multitudes que, minutos más tarde, con otro atinado pinchazo en la arteria correcta, el sexto de la tarde vengaría a su inseparable compañero de dehesa.

Álvaro Abad San Epifanio
Calahorra (La Rioja)

Circe se equivocó

Qué vergüenza. Con esa pelusilla en el labio superior y lloriquear. Menos mal que su madre y sus hermanas creen que es valiente. “Volveré a rescataros”, les dijo. Como si fuera posible traer la lluvia a esas tierras desérticas. ¡Pero ha pasado tanto miedo hasta llegar a la costa! Y ahora, en alta mar, incluso es peor. Aunque venía prevenido por la hechicera de la aldea, no se esperaba esto. Ella le habló de cantos de sirenas y no de los ¡plof! que, a veces, escucha durante la noche. Son cuerpos que caen al agua. Siempre los más débiles. Por eso, cuando le vence el sueño, se amarra al bote. No se fía. Lo de las sirenas, piensa, sólo son cuentos. Hasta que un día, le despiertan sus voces. Las trae el viento desde muy lejos. Y son tan bellas que no se puede resistir. Como no consigue desatarse, pide ayuda a sus compañeros. Enseguida le quitan las cuerdas y lo arrojan por la borda. Nada guiado por la melodía. Nada sin parar. Exhausto. Hasta que distingue sus colas sobre la arena de una playa: verdes, rojas, azules… Un último esfuerzo y alcanza la orilla. Antes de desmayarse, reconoce la canción de Beyoncé que llega desde el chiringuito.

María Gil Sierra
Madrid









El deseo inmerso

Las tardes de por sí aquietadas de los domingos, amordazadas además por el calor de agosto, las esquivábamos en el remanso grande del río. Allí los chicos, entre los que no estaba bien visto tomar el sol tumbado en la toalla, nos retábamos para ser los primeros en sacar del agua cualquier cosa que las muchachas lanzaran y se hundiese: unas llaves, un collar, un brazalete. Al competir él y yo, como líderes en continua rivalidad, siempre proponíamos complicar el juego, de forma que tuviéramos que coger la presa sin manos y sacarla entre los dientes. Han pasado muchos años y, aunque jamás hemos hablado de ello, sé, sabíamos ambos, que era una manera de, en el fondo, comernos las bocas durante la refriega, sin que nadie lo sospechara en la superficie.

Miguelángel Flores
Sabadell (Barcelona)












Mar de fondo

  - No tienes nada que recriminarte; nadie puede exigirte responsabilidad por lo sucedido. Es cierto que influyeron en él todos esos cuentos de bucaneros que te gusta narrar a los chavales en la plaza, o los libros de Conrad y Stevenson que le prestaste; eso lo dejó bien claro en aquella carta. Pero, ¿quién en su sano juicio iba a pensar que un muchacho criado en estos páramos querría algún día ser marinero? Sus padres no pueden culparte por guiar su imaginación sobre las olas, por permitir que se evadiera siquiera un instante de estos secarrales en los que sólo se cosecha hambre y miseria. ¿Cómo adivinar que aquellas historias lo llevarían a escaparse de casa, a enrolarse en la tripulación de un barco mercante? No, no debes torturarte con remordimientos. Al fin y al cabo lo único que hiciste fue enseñarle a volar.

     - ¿Y de qué le sirvió eso? Mejor hubiera sido haberle enseñado a nadar.

José Andrés Arbués Ramos
Huesca










Fin del mundo

“¡Se va a acabar el mundo!”

Y ahí nos tenían, abriendo paraguas dentro de casa, votando sin reflexionar y abusando de las grasas trans. Ahí, follando con la regla, hablando con la boca llena y mirándonos descaradamente; mirándonos y viéndonos unos a otros los ojos calientes y huecos, ahítos de preguntas obvias sobre el fin del mundo.
El apremio y las prisas de aquellos días diezmaron la población; de vidas exprimidas al máximo, eso sí.
Y el mundo siguió como si nada.

Los pocos que quedamos, incrédulos y escarmentados, bajamos el ritmo al principio, era necesario un respiro.

Pero al poco echamos la vista atrás y, viéndonos unos a otros los ojos calientes y llenos, nos vinimos arriba y gritamos:

“¡Se va a acabar el mundo!”

María Fidalgo García
Figueres (Girona)

dilluns, 20 de gener de 2020

MICRORELATS DE DESEMBRE / MICRORRELATOS DE DICIEMBRE (1)



Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de desembre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de diciembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.






*Basílica de Santa Maria del Pi, Barcelona (S. XV).



L’Església del Pi


No m’interessen les religions, ni hi estic en contra mentre no perjudiquin ningú. Però en Ramon em va despertar la curiositat.
Ens coneixíem de vista a la feina, en uns gran magatzems força coneguts. Parlava de l’Església del Pi.
—La de Barcelona? —Vaig preguntar-li.
—No, home! No tenim edificis oficials.
Deia que la seva fe no només nodria l’ànima, sinó també el cos i la terra. No parlava de concepcions virginals, de reencarnació ni de déus ignots. Com que no tenia edificis oficials, cada seguidor tenia un altar a casa. De manera que quan m’hi va convidar a dinar un dia, no m’ho vaig pensar dues vegades.
Després del cafè, finalment em va fer passar a l’habitació on tenia l’altar.
Sobre una taula amb un cobertor de setí marró, dins un gibrell metàl·lic blanc, hi havia una “figura” del seu déu. Només se sentia una forta olor d’encens. Es va ajupir en una postura de caganer de pessebre perfecte i va ajuntar les mans per pregar. Devia fer setmanes que va plantar la “figura”, per com era de seca.
Vaig sortir de casa seva sense fer soroll. No m’agrada interferir en assumptes religiosos. Ja no som amics, però qualsevol fe és respectable si no destorba, oi?

Andrea Quintana i Alemany
Rubí (Barcelona)






Família adoptiva

Encara que treballant a un geriàtric havíem vist de tot, era desolador veure tantes pàgines buides en un diari, tanta vida oblidada per culpa d'una malaltia.  Se'ns va acudir la idea d'animar-la a escriure explicant-li històries del seu passat, en realitat inventades, en les que cadascun de nosaltres representava un paper. Vam ser amics, cosins, germans i companys de treball, fins i tot algú va fer d'antic xicot. Avui ha sortit de la seva habitació cridant que havia recuperat la memòria i que tornava a casa, impacient per veure de nou als seus éssers estimats. El retrobament ha estat molt emotiu. Només veure-la arribar a la residència, ens hem fos tots en una abraçada.

Lluís Talavera
Barcelona






El dermatòleg

El cert és que soc metge. Metge de la pell, metge de les taques, metge de les berrugues, de les mitges llunes, de les crostes dels palmells de les mans i de les esquerdes. El que faig és receptar pomades, blanques o translúcides, més aviat fredes, però no sempre. Veig a gent despullada davant meu i he aprés a anticipar els meus gests, estalviar sobresalts. Veig fils de venes i pells que tenen a veure amb el desert i els piulets de la sorra quan s’escalfen. Algunes cauen a tires, algunes sagnen, amb algunes es podrien fer abrics molsuts. Hi ha hematomes i hi ha forats. Forats que sembla que els hagin fet un seguit de claus picats amb fúria. Hi ha qui ve amb els braços plens de llagues, de ferides, fins i tot de talls en vertical, talls per tot arreu. Us n’atiparíeu, de veure esgarrapades! A vegades no en pregunto el motiu només en faig guariment, soc discret, no em fan el pes, els problemes. No han estat pensats per mi. Ni els problemes ni les fantasies, que venen a ser la mateixa cosa. El que vull dir amb tot això és que jo no soc pas un ingenu. I tanmateix, allò, m’ho vaig creure.

Mònica Cabanas Vidal
Corbera del Llobregat (Barcelona)






La bicicleta vermella

Va ser culpa seva. Ells l’animaven cada dia a engreixar aquell tronc amb barretina. “Atipa’l fort, Bernat, així el dia de nadal cagarà força!”, l’incitaven. Però qui s’engreixa a base de mandarines, galetes passades i engrunes de torró?

Encegat per la bicicleta vermella que havia vist a l’aparador de la botiga d’esports, en Bernat va decidir posar-hi remei. La desaparició del conillet blanc de la Mercè no va suposar un gran enrenou més enllà dels brams de la germana. Ningú va sospitar res. Però amb l’àvia... Amb l’àvia va errar el càlcul. La pròtesis de genoll i el marcapassos damunt del plat de ceràmica del tió el van delatar.

Aquell Nadal en Bernat es va quedar sense la bicicleta vermella.

Oriol Garcia Molsosa
La Garriga (Barcelona)

dijous, 16 de gener de 2020

GUANYADORS DE DESEMBRE / GANADORES DE DICIEMBRE (IX EDICIÓ / EDICIÓN)









Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes de desembre de la IX edició del Microconcurs són:




Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de diciembre de la IX edición del Microconcurso son:






CATEGORIA EN CATALÀ:



L’herència

Només faltaves tu, el fill més jove. Tal i com han fet els teus germans, has entrat escopetejat per la porta sense dignar-te a saludar. Total, soc una simple minyona. No obstant això, jo no he deixat de fer la mitja reverència a la qual us tinc acostumats. Has pujat els graons de l’escalinata de dos en dos i t’has dirigit de pet cap a l’habitació de la mare, on t’esperaven la resta de familiars que s’han reunit per acomiadar la moribunda. Els presents t’hauran rebut amb certa indiferència, però segurament els hauràs correspost amb la mateixa fredor, marca de la casa. Després d’engaltar-li un petó forçat a la dona que et va donar la vida t’hauràs assegut a l’única cadira lliure. N’he posat una per cadascun de vosaltres, tal i com m’havia demanat la mestressa. Conscient que és qüestió d’hores, la senyora ha decidit fer venir el notari i convocar a tothom. Ho volia deixar tot ben lligat i per res del món s’hauria perdut la vostra reacció. I mentrestant aquí em teniu, escombrant el saló amb un somriure d’orella a orella, convençuda que aquesta vegada cap de vosaltres m’ignorarà.

Òscar Turull Basart
Granollers (Barcelona)





CATEGORÍA EN CASTELLANO:





El pacto

Nuestra comunidad no es muy numerosa, pero hace tiempo tuvimos la fuerza suficiente para enfrentarnos a la Muerte. Durante muchos años fue una lucha desigual, a veces implacable, hasta que poco a poco los avances científicos y el poder de los remedios descubiertos redujeron tanto el suyo que solo se atrevía con los más ancianos, los débiles o los suicidas. Pero aspirábamos a más.

Fue entonces cuando ella nos propuso el pacto. Dijo encontrarse cansada y que se comprometía a llevarse solo a uno de los nuestros al año si pudiera elegir a quien quisiese. Era una oferta tentadora, imposible de conseguir por nuestra cuenta, y aunque sospechamos que la Muerte empezaría con nosotros, los hombres más importantes de la comunidad, decidimos aceptarla y sacrificarnos. Nos sentimos más que importantes. Nos sentimos héroes.

Solo al hacer efectivo el acuerdo comprendimos cómo nos había derrotado. Primero escogió a una niña que acababa de nacer, y luego, año tras año, invariablemente, a otra niña o a una adolescente o a una mujer recién casada. Ahora sabemos que la Muerte nunca renunció a lograr su único objetivo, y mientras tanto a nosotros nos esperan los años más tristes de nuestra vida.


Rafa Heredero García
Laguna de Duero (Valladolid)

dimarts, 14 de gener de 2020

ISABEL-CLARA SIMÓ







Dilluns 13 de gener va morir Isabel-Clara Simó i Monllor, escriptora i periodista. Llicenciada en Filosofia, Periodisme i doctorada en Filologia Romànica, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i Premi Sant Jordi, entre moltíssims altres reconeixements, va publicar més d'una seixantena d'obres: novel·la, poesia, teatre, assaig, microrelat...

En aquesta IX edició del Microconcurs de La Microbiblioteca formava part del jurat final de la categoria en català.

En aquesta tasca la substituirà l'escriptora i docent del programa de formacions de microrelats de la Biblioteca, Alba Dalmau Viure, a qui li donem les gràcies.

Des de la Biblioteca Esteve Paluzie, l'Ajuntament de Barberà del Vallès i la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona acompanyem en el condol a la família i al conjunt de la ciutadania.

Com ha expressat l'escriptora Núria Cadenes "Que plorin les paraules".









El lunes 13 de enero murió Isabel-Clara Simó i Monllor, escritora y periodista. Licenciada en Filosofía, Periodismo y doctorada en Filología Románica, Premio de Honor de las Letras Catalanas y Premio Sant Jordi, entre muchísimos otros, publicó más de sesenta obras: novela, poesía, teatro, ensayo, microrrelato...

En esta IX edición del Microconcurso de La Microbiblioteca formaba parte del jurado final de la categoría en catalán.

En esta tarea la sustituirá la escritora y docente del programa de formaciones de microrrelatos de la Biblioteca, Alba Dalmau Viure, a quién le damos las gracias.

Desde la Biblioteca Esteve Paluzie, el Ayuntamiento de Barberà del Vallès y la Red de Bibliotecas Municipales de la Diputación de Barcelona acompañamos en el duelo a la familia y al conjunto de la ciudadanía.

Com ha expresado la escritora Núria Cadenes "Que lloren las palabras".

dissabte, 11 de gener de 2020

NOVETATS A LA MICROBIBLIOTECA / NOVEDADES EN LA MICROBIBLIOTECA (145)







Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura 80.8 Gar
Classificació 80.8
Autor García Cebollero, Rubén
Títol Manual de cuento: narrativa breve e hiperbreve / Ruben García Cebollero
Edició Primera edición en papel
Publicació Barcelona : Rubén García Cebollero, octubre de 2014
Descripció física 163 pàgines ; 23 cm
Col·lecció Manual y escribir
ISBN / ISSN 9781502891280
Matèria Art d'escriure
Matèria Creació literària
Matèria Microrelats








Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura 834B.40 Pas
Classificació 834B.40
Títol Pasado, presente y futuro del microrrelato hispánico /
         María Martínez Deyros, Carmen Morán Rodríguez (eds.)
Publicació Berlin : Peter Lang, [2019]
Descripció física 183 pàgines ; 22 cm
ISBN / ISSN 9783631772683
Matèria Microrelat hispanoamericà
Matèria Microrelat castellà
Autora secundària Martínez Deyros, María
Autora secundària Morán Rodríguez, Carmen

dijous, 9 de gener de 2020

NOVETATS A LA MICROBIBLIOTECA / NOVEDADES EN LA MICROBIBLIOTECA (144)






Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Bar
Classificació 833.4"20"
Autora Barquet, Violant
Títol La Pell bruna i altres relats / Violant Barquet ; il·lustracions: José Luis Martín Espés
Edició Primera edició
Publicació Barcelona : Edicions Els Llums, febrer de 2014
Descripció física 216 pàgines : il·lustracions ; 21 cm
Col·lecció Contes, o no? ; 3






Primavera

En Fede no s'imaginava que es resistiria tant. Potser la mare tenia raó i resultava que això també tenia ànima. Per fi es va rendir al pessic metàl·lic: ¡ja era seva! La malifeta l'impregnà d'una fortor herbàcia. Però a ell també li feien mal els dits; pura justícia natural, potser. Va rentar les tisores a corre-cuita i les va desar altre cop al calaix. La mare es posaria histèrica, quan ho sabés. Tanta dedicació, tants blogs i fòrums i cures intensives, fins que: Joia de la naturalesa!, havia cridat, la pobra. El mataria, com a mínim el mataria... Va desar-la dins la bossa de plàstic, amb dits matussers. Fràgil com un animaló, de tacte suau com de cuc de seda, i els cucs sí que es recargolaven dins la caixa quan s'esqueixaven, pobrissons, i et castigaven amb la mateixa pudor d'herba. Es va penjar la motxilla a l'esquena i va sortir camí de l'escola. Li agradarà, perquè segur que menja nuvolets ensucrats només pel color rosa, i les ungles pintades i la tireta del sostenidor fúcsia... Per a sostenir què? Res, només pel color.
Esperava trobar-la sola, seriosa, com si pensés...
Tam tam al pit i formigueig a la panxa. Suava. Suava com quan corria amb el Mustafà per aquella costa tan bèstia de la plaça del castell. Això era més fort encara, com volar sense moure's del lloc.
No es podia treure del cap el que li havien dit aquelles dues pàmfiles, i a penes havia dormit, turmentat per la fascinant imatge: Dins el tutú, oh, dins el tutú...
<< Saps Fede? L'Ona ja té pèls. Li vam veure a ballet quan es treia el tutú >>. El van fer sentir més petit, i ara es moriria de vergonya si ella sabés del seu trist borrissol de préssec. I es posarà histèrica, la mare, quan el vegi escapçat. Un bon bolet, li fumerà! Dins el tutú, bah...!
Era allà, sola, seriosa, com si pensés... I ara semblava més gran perquè sie ra veritat que dins el tutú...
En Fede va treure la rosa de la bossa: densa poncella a punt d'esclatar com un petó. L'Ona va entomar-la amb timidesa, i fou ella qui, de sobte, va expandir-se en un màgic, al·lucinat somriure...

Violant Barquet






Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Ros
Classificació 834B.4"19"
Autor Rosero Diago, Evelio
Títol Cuentos completos : (1978-1998) / Evelio Rosero
Edició 1ª edición
Publicació Barcelona : Tusquets editores, enero de 2019
Descripció física 355 pàgines ; 23 cm
Col·lecció Andanzas ; 935
ISBN / ISSN 9788490666302








Un hombre

Un hombre puso el siguiente aviso frente a la puerta de su casa: << Se venden pobres >>. Otro hombre que pasaba se acercó a preguntar el precio. << Depende >>, dijo el primer hombre, << tendría usted que elegir qué pobre quiere >>. Entraron los dos hombres en la casa y no tardó en salir el comprador con un pobre bajo el brazo -sin explicarse aún para qué realmente necesitaba un pobre-. Al poco tiempo los demás hombres se enteraron de la noticia y no tardó en llenarse la casa de compradores. Cada quien salía con su respectivo pobre bajo el brazo. Algunos llevaban hasta tres y cinco pobres sobre las espaldas. Eran paquetes de pobres. Se anunciaban pobres en los periódicos. Se exportaban. Todo así hasta que el primer hombre quedó sin más pobres para vender. El último pobre que se llevaron fue su mujer, aunque meses más tarde también él tendría que venderse como pobre. Entonces la competencia no se hizo esperar. Aparecieron empresas vendedoras de pobres, industrias productoras de pobres. Y eran pobres de todos los tamaños y colores. Hubo muchos concilios y guerras, exposiciones y discusiones que intentaron determinar el origen de tanto pobre. Se publicaron cientos de libros. Nadie habló de pobreza, únicamente de pobres. Demasiado tarde. Se remataban pobres en África, en Pakistán, en los Estados Unidos, en la Argentina. No tardó el mundo entero en llenarse de pobres.

Evelio Rosero

dissabte, 28 de desembre de 2019

TORNEM LA PRÒXIMA DÈCADA! / ¡VOLVEMOS LA PRÓXIMA DÉCADA!









El blog de La Microbiblioteca s'acomiada de tots i totes vosaltres fins l'any que ve.
La Biblioteca Esteve Paluzie, amb el seu fons especialitzat dedicat al gènere microrelat, romandrà oberta en horari especial de Nadal.

Us recordem que fins l'última campanada del 31 de desembre podeu enviar els vostres microrelats al Microconcurs dins la convocatòria mensual.

El veredicte de desembre es farà públic el dijous 16 de gener.





Bon any 2020!















El blog de La Microbiblioteca se despide de todos y todas vosotras hasta el año que viene.
La Biblioteca Esteve Paluzie, con su fondo especializado dedicado al género microrrelato, se mantendrá abierta en horario especial de Navidad.

Os recordamos que hasta la última campanada del 31 de diciembre podéis enviar vuestros microrrelatos al Microconcurso dentro la convocatoria mensual.

El veredicto de diciembre se hará público el jueves 16 de enero.





¡Feliz 2020!