DONATIUS / DONATIVOS: I PREMIO ISCARIOTE (VIII)

 

Fitxa bibliogràfica

Signatura N Mar

Classificació 834.4"20"

Autor Martínez Carnicer, Eduardo

Títol 99 formas de caer y levantarse / Eduardo Martínez Carnicer

Publicació Huesca : Scribo Editorial, [2022]

Descripció física 123 pàgines ; 21 cm

ISBN / ISSN 9788418692338

Matèria Microrelats

Títol secundari Noventa y nueve formas de caer y levantarse

Fitxa bibliogràfica

Signatura N Rat

Classificació 834.4"20"

Autora Ratón Díaz, Soraya

Títol Catálogo de micro-relatos para (m)entes sin amueblar / Soraya Ratón Díaz

Edició Primera edición

Publicació Castellón : Soraya Ratón Díaz, mayo 2022

Descripció física 66 pàgines : il·lustracions ; 24 cm

ISBN / ISSN 9788412547252

Matèria Microrelats

Títol secundari Catálogo de microrrelatos para mentes sin amueblar

Moltes gràcies al Comité Urbach, organitzador del Premio Iscariote al millor llibre de microrelats publicat a Espanya, pels seus donatius.

Muchas gracias al Comité Urbach, organizador del Premio Iscariote al mejor libro de microrrelatos publicado en España, por sus donativos.

DONATIUS / DONATIVOS: I PREMIO ISCARIOTE (VII)

 

Fitxa bibliogràfica

Signatura N Gil

Classificació 834.4"20"

Autor Gil Aguilera, Francisco J.

Títol Balas de corcho : microrrelatos / Francisco J. Gil Aguilera

Edició 1.ª edició

Publicació [Estados Unidos] : Amazon, junio 2022

Descripció física 129 pàgines ; 23 cm

ISBN / ISSN 9798447787165

Matèria Microrelats

Fitxa bibliogràfica

Signatura N Per

Classificació 834.4"20"

Autora Pertinaz Pertinaz, P.

Títol Cuentos a sangre fría / Pertinaz Pertinaz ; Mar Alonso [il·lustradora]

Edició Primera edició

Publicació Sitges : Ediciones Oblicuas, 2022

Descripció física 52 pàgines : il·lustracions en color ; 20 cm

ISBN / ISSN 9788419246011

Matèria Microrelats

Fitxa bibliogràfica

Signatura N Tom

Classificació 834.4"20"

Autora Tomás García, Ana

Títol Instrucciones para salir de un charco y otros relatos para leer en un minuto / Ana Tomás García

Publicació [Lloc de publicació no identificat] : Ana Tomás García, 2022

Descripció física 61 pàgines ; 21 cm

Matèria Microrelats

Moltes gràcies al Comité Urbach, organitzador del Premio Iscariote al millor llibre de microrelats publicat a Espanya, pels seus donatius.

Muchas gracias al Comité Urbach, organizador del Premio Iscariote al mejor libro de microrrelatos publicado en España, por sus donativos.

DONATIUS / DONATIVOS: I PREMIO ISCARIOTE (VI)

 

Fitxa bibliogràfica

Signatura N Gue

Classificació 834.4"20"

Autora Guerra, Victoria (Escriptora)

Títol Que reviente la grieta / Victoria Guerra

Edició Primera edición

Publicació Sevilla : Caligrama Editorial, 2022

Descripció física 182 pàgines ; 23 cm

Col·lecció Talento (Caligrama)

ISBN / ISSN 9788417717285

Fitxa bibliogràfica

Signatura N Pra

Classificació 834.4"20"

Autora Prada en esencia

Títol Con el cielo abierto / Prada en esencia

Edició Primera edició

Publicació [Almería] : Letrame Editorial, 2022

Descripció física 123 pàgines : il·lustracions ; 22 cm

ISBN / ISSN 9788411442367

Matèria Microrelats

Fitxa bibliogràfica

Signatura N Tor

Classificació 834.4"20"

Autor Toribios, Antonio

Títol El Envés de los días : hojas de almanaque / Antonio Toribios

Edició Primera edició

Publicació San Román de la Vega, León : Marciano Sonoro Ediciones, 2022

Descripció física 428 pàgines ; 21 cm

Col·lecció Relatos al viento rugidor ; 9

ISBN / ISSN 9788412525908

Matèria Microrelats

Moltes gràcies al Comité Urbach, organitzador del Premio Iscariote al millor llibre de microrelats publicat a Espanya, pels seus donatius.

Muchas gracias al Comité Urbach, organizador del Premio Iscariote al mejor libro de microrrelatos publicado en España, por sus donativos.

DEDICATÒRIA: UN BOCADO Y MEDIO

 

Moltíssimes gràcies a Margarita del Brezo per enviar-nos un exemplar dedicat del seu llibre de microrelats.

Guanyadora de més d'una convocatòria mensual del concurs de La Microbiblioteca, el seu recull entra a formar part del fons especialitzat de la Biblioteca Esteve Paluzie.

*Margarita del Brezo.

Margarita del Brezo és el seu nom sense els cognoms. (Valladolid, 1966). Psicòloga de professió i per devoció. A estones contista. Sempre aprenenta. Treballa com a orientadora laboral a Ceuta.

Guanyadora de varis concursos de contes i microrelats, entre altres: Relatos con banda sonora, Certamen Manuel J. Peláez, #cuentosdeNavidad de Zenda e Iberdrola, Relatos del Mar Menor, 100 palabras para la igualdad, La Volandina, Camp de Turia, Red de Bibliotecas Municipales de Avilés, Valentina Ventura, Grupo Marmo...

En el seu blog escribirsobrelapuntadelai.es poden llegir-se algunes de les seves històries.

Els seus textos han aparegut a diverses antologies col·lectives.

A l'abril de 2023 publica el seu primer llibre de microrelats, Un bocado y medio.

Magia

Supo que había conseguido su mejor número de magia cuando  en la grada vacía sonaron los aplausos.

Margarita del Brezo

Muchísimas gracias a Margarita del Brezo por enviarnos un ejemplar dedicado de su libro de microrrelatos.

Ganadora de más de una convocatoria mensual del concurso de La Microbiblioteca, su recopilación entra a formar parte del fondo especializado de la Biblioteca Esteve Paluzie.

*Margarita del Brezo.

Margarita del Brezo es su nombre sin apellidos. (Valladolid, 1966). Psicóloga de profesión y por devoción. A ratos cuentista. Siempre aprendiz. Trabaja como orientadora laboral en Ceuta.

Ganadora de varios concursos de cuentos y microrrelatos, entre otros: Relatos con banda sonora, Certamen Manuel J. Peláez, #cuentosdeNavidad de Zenda e Iberdrola, Relatos del Mar Menor, 100 palabras para la igualdad, La Volandina, Camp de Turia, Red de Bibliotecas Municipales de Avilés, Valentina Ventura, Grupo Marmo...

En su blog escribirsobrelapuntadelai.es pueden leerse algunas de sus historias.

Sus textos han aparecido en diversas antologías colectivas.

En abril de 2023 publica su primer libro de microrrelatos, Un bocado y medio.

Lazos de sangre

Los Alberola somos una familia unida. Aunque en estos tiempos, ya se sabe, todos andamos muy liados. Eso sí: cuando un Alberola muere, ninguno falta al sepelio. En el tanatorio nos saludamos con mucha efusividad: abrazos largos y apretados, besos, palmaditas en la espalda, << ¡chico, qué bien te veo! >> ... Y ya luego nos ponemos al día: << al primo Rafael le han ascendido en la empresa y le va genial >>; << Eloísa está embarazada de trillizos >>; << la tía Soledad tiene nuevo novio >>. En fin, momentos inolvidables que aprovechamos al máximo para estrechar vínculos y restablecer afectos. ¡Qué importante es la familia! No voy a dejar pasar tanto tiempo para vernos de nuevo. Y sí, ya tengo decidido que el próximo difunto será el primo Rafael.

Margarita del Brezo

Fitxa bibliogràfica

Signatura N Bre

Classificació 834.40"20"

Autora Brezo, Margarita del

Títol Un Bocado y medio : microrrelatos / 

         Margarita del Brezo ; prólogo de Antonio Torconal

Edició Primera edición

Publicació [Ceuta] : Margarita del Brezo, abril 2023

Descripció física 135 pàgines ; 22 cm

ISBN / ISSN 9788409502776

Matèria Microrelats

QUIMERA 479: GABRIEL PÉREZ MARTÍNEZ

 

Dins la secció "Los pescadores de perlas" del número 479 (novembre) de la revista Quimera, podem llegir els microrelats inèdits de Gabriel Pérez Martínez (Málaga, 1970), enginyer informàtic i escriptor de microrelats, ha publicat en diverses antologies, obres col·lectives i revistes. Guardonat amb varis premis ha publicat en solitari A Marte y otras obsesiones (Editorial Platero, 2023).

 

Ja hi ha disponible el número de la revista a la Biblioteca Esteve Paluzie. 

*Gabriel Pérez Martínez.

Dentro de la sección Los pescadores de perlas del número 479 (noviembre) de la revista Quimera, podemos leer los microrrelatos inéditos de Gabriel Pérez Martínez (Málaga, 1970), ingeniero informático y escritor de microrrelatos, ha publicado en diversas antologías, obras colectivas y revistas. Galardonado con varios premios ha publicado en solitario A Marte y otras obsesiones (Editorial Platero, 2023).

Ya está disponible el número de la revista en la Biblioteca Esteve Paluzie. 

Política de guerra

Cuando el batallón enemigo lanza una ofensiva ladera abajo, el soldado de primera Miller, de dieciocho años, recibe un disparo en el hígado. Pero Miller no piensa en la muerte, sino en su novia Elizabeth. Imagina que se casa con ella y tienen un hijo al que llaman Harry... Las alucinaciones se acrecientan mientras agarra la cantimplora en sus brazos y la mece, momento en el que el cabo segundo Wilson llega para socorrerlo. Miller, que ya sabe que no verá amanecer, le pasa la cantimplora y le pide que cuide a Harry, a lo que Wilson responde que cuente con ello. Miller ya ha muerto cuando una ráfaga de metralla agujerea el estómago de Wilson que narra a gritos, en el medio minuto que permanece vivo, cómo Harry se hace mayor de edad y trabaja, al igual que sus padres y abuelos, para un terrateniente en la recolecta del maíz.

El corresponsal de guerra Bodwell presencia la escena y escribe una crónica con el titular << Vidas que no fueron >>. A la mañana siguiente, sale en todos los periódicos del país y el presidente la lee mientras desayuna con su hijo, brillante alumno de Derecho. Luego pone todo su empeño en localizar a Elizabeth: Harry ya tiene edad para ingresar a filas.

Gabriel Pérez Martínez

Fitxa bibliogràfica

Signatura R 80 Qui
Classificació 80(05)
Títol Quimera : revista de literatura
Publicació Mataró : Ediciones de Intervención Cultural, 1980-
Periodicitat Mensual
Descripció física Il. ; 28 cm
Descripció física N. 1 (nov. 1980)-
ISBN / ISSN 0211-3325
Matèria Literatura Revistes

MICRORELATS D'OCTUBRE / MICRORRELATOS DE OCTUBRE (2)

 

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria d'octubre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.

Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de octubre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.

«Voy a empezar contigo el desayuno»

Las ensaimadas de ayer nos salieron endecasílabas y se nos acabaron al poco de ponerlas a la venta. Se las llevaban en bolsas de ocho —«Póngame una octava real», decían algunos—, cuando no de catorce en catorce —«Separadas en estrofas, por favor»—. Muchos hasta aprovechaban para soltar bromas como «Estas me las manda comprar Violante, pero me las pienso comer yo», o bien, «Ay, qué pena, si hubiese también heptasílabas me llevaba una lira o dos». Aunque breve, la cosa resultó divertida, lo bastante como para que hoy tuviéramos muy altas las expectativas. El que nos hayan salido octosílabas parecía que iba a dar mucho juego. Así se lo hemos hecho saber a la larga cola de clientes que había nada más abrir la panadería. Nadie podía pensar que el primero, entre abucheos del resto, se las habría de llevar todas en un romance.

Enrique Mochón Romera

Puerto Sagunto (Valencia)

 

 

 

Matías, gran reserva

Matías nació tarde. El número de serie del óvulo del que procedía señalaba el 1900 como año de concepción. Por una extravagancia genética, se saltó una generación hasta que su madre, que en condiciones normales hubiera sido su hija, lo tuvo varios años después sin haber conocido varón, hecho con solo un precedente bíblico. Cuando vino al mundo sabía hablar, leer y escribir. En el colegio obtuvo magníficas notas menos en Historia. Corregía a su profesor cada vez que hablaba de la primera mitad del siglo XX, y este se vengó haciéndole repetir la asignatura. Al acabar sus estudios se hizo famoso al publicar La auténtica historia del siglo XX, donde revelaba la verdad sobre aquella época con todo tipo de detalles. Desde entonces vivió de las ganancias de su obra. Aunque era joven, vestía con ropas de otros tiempos y usaba un vocabulario pasado de moda. La gente sospechaba que el éxito lo había convertido en un excéntrico; y se convenció el día en que murió su abuelo. Se presentó en el velatorio con un anillo y pidió matrimonio a su abuela. Se casaron a la mañana siguiente y se fueron, bajo la mirada inquisidora del resto de la familia, a recuperar el tiempo perdido.

Pablo Núñez

Sevilla

 

 

 

 

La conjura de los necios

Entre el panadero y el dueño de la pescadería lo apresaron en un monte próximo. Exhibieron ante él varios clavos, un martillo enorme y una gran cruz de madera, que le obligaron a cargar.

Dieron por hecho que hablaría antes de la tortura y que no sería preciso emplearse a fondo; pero ni el trenzado de espinas sobre su cabeza, después de crucificado, ni emborracharlo con vinagre o hincarle una lanza en las costillas, lograron arrancar su confesión y aquel desgraciado murió sin revelar ni una pista siquiera del truco de los panes y los peces.

Esteban Torres Sagra

Úbeda (Jaén)

 

 

La octava esfera

La sirvienta agarra por el cuello al viejo millonario inválido. Entre los radios de las ruedas, se adivina el reflejo de un reloj de oro, una mano masculina escondida tras las cortinas de raso. El minutero indica directamente a la bocallave de la puerta, por la que la joven heredera espía la escena mascando chicle. No se percata que, detrás de ella, le apunta su hermanastro mayor con el cañón de una Beretta, de incrustaciones en la culata pero sin balas. El primo de ambos, escondido entre las barandillas de la escalera, sonríe y lo enfoca con el objetivo de su móvil, mientras en la mansión de enfrente, el vecino, bibliófilo y observador de estrellas, calibra con su telescopio de precisión la secuencia del saloncito azul, en el que, de la mano del viejo millonario inválido, caen unos prismáticos sobre las páginas de un tratado medieval alfonsí.

Antonio Javier Álvarez Linares.

Sevilla

 

 

Memorias de un viajero

Antes del despegue, observa por la ventanilla una última vez. Roza con la derecha el cristal, que le devuelve una caricia fría. Después parpadea un par de veces, y el rugido de los motores ahoga sus pensamientos. Solo cuando el avión ha ganado altura acuden a su memoria las expresiones felices del matrimonio, unos sonrientes jóvenes de no más de treinta años. Un placer, señor, un placer, repitieron a coro al recibir las llaves. Estos jóvenes, piensa. Cambiarán esto y aquello, harán planes de reformas, llenarán la casa de críos. Pero los rosales permanecerán en su lugar; apostaría por ello.

Con suavidad felina, se recuesta sobre el respaldo. No tarda en quedarse dormido.

Daniel Loza

San José de la Dormida (Argentina)

MICRORELATS D'OCTUBRE / MICRORRELATOS DE OCTUBRE (1)

 

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria d'octubre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.

Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de octubre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.

Adopció

Sortint de la feina, un noi se’m va acostar i va dir-me: «Papà». Es confonia, jo no era pas el seu pare —amb l’Alba havíem decidit no tenir fills—, però ho va dir amb tanta convicció que me’l vaig creure. Alt, desmanegat, uns quinze anys, cabells llargs, granellut. Al cotxe, de camí cap a casa, va explicar-me que l’examen de llengua no li havia anat bé. Vaig pensar que potser el seu fort eren les ciències: no em volia desil·lusionar abans d’hora.

La meva dona se’l va mirar amb recel. «I diu que és fill teu?», va preguntar-me. «Fill nostre», vaig puntualitzar. Vam instal·lar-lo al despatx. Vaig desar el meu ordinador perquè ell pogués fer servir la taula: tenia deures, va dir-me, un punt insolent. «De moment, hauràs de dormir en un llit plegable.» S’hi va avenir.

L’Alba es va passar la tarda espiant els moviments del noi: potser buscava un gest que delatés alguna petja genètica nostra? «No se’ns assembla gens», va sentenciar. Ja érem al llit i del despatx ens arribava el zumzeig d’una música percussiva. No, no se’ns assemblava, però allò no era pas una prova concloent. Va recordar-me que havíem decidit no tenir fills. La veu em va sortir entretallada: «Es que l’estimo».

Jordi Masó Rahola

Granollers (Barcelona)

 

La descendència

“D’entre tots en farem un”

La meva àvia

El fill gran va ser un lector precoç. Els pares s’inflaven d’orgull quan el veien amorrat a les pàgines de l’Odissea, Anna Karènina o El Quixot. En tota la resta, però, era un autèntic inepte. A la nena, en canvi, era estrany veure-la enganxada a un llibre. Ella preferia fer cabrioles al sofà. Ben aviat els van donar la notícia: tenia una capacitat física fora del comú.

I en van tenir més. El tercer era capaç de resoldre els problemes matemàtics més complexos, sí, però de tan lleig, ofenia. I tot i que els ulls blaus del petit, enamoraven, el seu cervell eixut i erm feia basarda. Cap d’ells, doncs, era perfecte.

Tips de no trobar-ne cap que complís les expectatives, els pares —uns cirurgians de mans precises— van decidir passar pel quiròfan.

Ara, des de la presó, miren satisfets la fotografia del seu fill. Perfecte. Únic.

Oriol Garcia Molsosa

La Garriga (Barcelona)

 

 

Recuperacions

«Tens els malucs destrossats: primer t’operarem el dret; més endavant, l’esquerre», em va dir el traumatòleg. «L’operació serà una carnisseria: et serraran el fèmur», em va etzibar amb traïdoria la quiromassatgista de confiança. «El cartílag de tauró t’anirà molt bé per a les articulacions, i, aquests peixos, no els maten expressament per obtenir-lo: no te’n sentis pas culpable», em va assegurar la dependenta de la botiga de productes naturals.

El producte d’origen animal em mitigava el dolor articular i m’ajudava a allunyar les operacions: vaig recobrar el vigor i l’ànim i vaig començar a fer passejades esperançades fins a la platja, on nedava en paral·lel a la línia de la costa, sense separar-me gaire de l’exposició de cossos sans ajaguts, amb articulacions que no devien cruixir: em feien pànic els corrents —tenia somnis recurrents en què era arrossegat mar endins— i, sobretot, les meduses, decidides a defensar silenciosament llur hàbitat natural dels intrusos humans.

Em van venir al cap les paraules del metge, de la terapeuta i de la dependenta quan se m’acostaven uns taurons, que em van queixalar les cames (primer la dreta; després l’esquerra) i se les van endur.

Lluís López Fructuoso

Barberà del Vallès (Barcelona)

 

 

Pulmons

A en Pau no li va doldre que sa mare s’oblidés de portar-lo a la botiga de menuts a comprar l’espècimen per a la classe de medi: en època de grip estava molt ocupada amb el negoci familiar. Tampoc va molestar-lo que el pare el dugués a l’escola amb el cotxe de la feina ja engalanat amb les corones de flors: en època de grip calia optimitzar recursos. Ni va irritar-lo que en Roc l’assenyalés mentre reia sorollosament per assegurar-se que tota l’escola el veia baixar d’aquell vehicle: l’escudava la sobrietat de qui és a punt de servir la revenja en safata de plata. O més aviat, carmanyola de plàstic, com les que varen obrir-se a classe de medi abans de dipositar els exemplars sobre el banc d’assaig. Ni tan sols va avergonyir-lo la diferència de mida. << Si no n’heu trobat de vaca, els d’un mamífer més perit també valen >> va consolar-lo innecessàriament la mestra. Amorrats a la tràquea varen insuflar aire, aguantant-se les nàusees, fins que en el moment de màxima dilatació l’exemplar d’en Pau va deixar anar un patètic << Psssssssst >> que fou seguit per la rialla explosiva de tots els companys. Tots menys en Roc que acabava d’enterrar l’avi a causa d’un pneumotòrax derivat de la grip.

Meritxell Genescà Francitorra

Sant Salvador de Guardiola (Barcelona)

 

 

 

Arrels

Des del primer dia que la va veure va pensar que ella també volia tenir els seus cabells. No, no els volia, els necessitava. Aquell color daurat, combinat amb una sedositat lluminosa, i a l’altura perfecta per poder ensenyar les espatlles tocades pel sol, la convertirien en la reina de la seva pròpia selva. Sí, els necessitava. Li urgia sentir-se segura, desitjada, viva.

Ara, per primer cop en molt de temps, es mira al mirall i se n’hi sent. Ja no és la de sempre, la dèbil, la invisible, la malalta. És una persona renovada, feliç: estava convençuda que amb aquest canvi, la seva vida milloraria. Com l'últim cop.

I mentre destrueix qualsevol rastre que la pugui relacionar amb la noia, abans rossa, ara pelada; pensa que aquells cabells pèl-rojos i impecablement arrissats de la dona que es troba diàriament quan va a córrer, li quedarien la mar de bé.

Roger Serra Castilla

Igualada (Barcelona)

GUANYADORS D'OCTUBRE / GANADORES DE OCTUBRE (XIII EDICIÓ / EDICIÓN)

 

*Luís Mateo Díez, 

guanyador / ganador del Premio Cervantes 2023.

Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes d'octubre de la XIII edició del Microconcurs són:

Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de octubre de la XIII edición del Microconcurso son:

CATEGORIA EN CATALÀ:

Maièutica

Llarg, rinxolat i pèl-roig, aquell cabell posseïa un elevat sentit de l'ètica. No en va havia llegit les grans obres dels pensadors clàssics des de les alçades del cap de la seva propietària, una jove estudiant de Filosofia a la Universitat de Leipzig.

Amb aquell assumpte se li plantejava un dilema moral, així que, seguint el mètode socràtic -el cabell en diria maièutica-, va convocar una assemblea amb els cabells més savis i influents d'aquella noia per resoldre el seu conflicte interior.

El debat va ser intens, però improductiu. En aquella cabellera pèl-roja hi va trobar estoics, existencialistes i fins i tot algun cínic, però cap d'ells li va mostrar la veritat. Va comprendre que l’única sortida era passar a l’acció.

L’endemà, va esperar el moment adequat i, amb totes les seves forces, es va deixar caure a la solapa de la mateixa americana grisa on l'Helga Müller, dona del degà, acaba de descobrir-lo i l’examina amb incredulitat.

Mónica Amorós Hernández

Barcelona

 

 CATEGORÍA EN CASTELLANO:

Al revés

La vidente se asoma a los ojos de la mujer. Ve un iris marrón y una pupila que es un abismo. Ve a dos personas que chocan al doblar una esquina. Ve una disculpa y oye una sonrisa, o quizá es al revés. Ve otro encuentro casual.

Profundiza en esos ojos.

Ve una cita y unas sábanas. Ve una alianza de oro y una casa. Ve un gemido de placer y oye dos cuerpos desnudos, o quizá es al revés. Ve una patada en el vientre. Ve sangre corriendo entre las piernas. Ve un bofetón y un ojo morado. Ve los mismos bofetones y los mismos ojos morados durante veinte años. Oye un brazo roto y ve un chillido de dolor, o quizá es al revés. Ve un cuchillo y un hombre muerto. Ve flores mustias. Oye lágrimas de alivio y ve un sollozo también de alivio, o quizá es al revés. Ve un policía y una celda. Ve y oye treinta años descolgarse segundo a segundo de un reloj de pared. Ve a una anciana decir que no cree en las videntes. Que una vez fue a una que únicamente le dijo que al salir a la calle fuera en dirección contraria.

—Al salir a la calle, vaya en dirección contraria —dice la vidente tras separarse bruscamente de esos ojos.

Ya en la calle, la mujer duda. Se dirige a su derecha. ¿O quizá era al revés?

Arantza Portabales Santomé

Teo (A Coruña)