Gorg
En les hores de més calor la gent
cerca la frescor de l’aigua en aquesta zona del riu on el corrent s’aquieta.
Els més porucs hi entren a poc a poc. Albiro primer els peus a la riba, després
els panxells de las cames, les cuixes i finalment tot el cos. Com un àpat
saborós que em servissin plat a plat. Fan de bon mossegar, perquè els veig
venir de lluny i els enxampo abans no comencin a nedar.
En canvi, els que es tiren de cop
al gorg són de mal arreplegar. Sobretot els joves, que es mouen amb rapidesa.
Cal estar atenta i aprofitar l’oportunitat quan passen a prop. A no ser que es
banyin en parella. En aquest cas solen quedar-se quiets, s’envolten amb les
cames i tinc tot el temps del món per triar el millor lloc per queixalar i
succionar, ara l’un, ara l’altra.
El cos d’avui ha aparegut de
sobte. S’ha llençat vora meu i s’ha deixat caure fins al fons seguint el
moviment de vaivé de l’aigua. Llavors s’ha quedat allà baix com si no
necessités pujar a respirar. Ben curiós. M’he enfonsat i m’hi he arrapat, però
en xuclar no n’he tret ni una gota de sang. No m’hi havia trobat mai. Potser la
resposta es troba en la soga que duu al peu, lligada a una gran pedra en
l’altre extrem.
Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)
La botiga
Cerró los ojos en la fusión
total,
rehuyendo las sensaciones de
fuera, la luz crepuscular.
'Lejana', Julio Cortázar
Quan va passar per davant de la
botiga, la noia dels pantalons vermells va mirar l’aparador de reüll, però no
es va aturar. Al cap de quatre passes, va recular. Es delia de no haver-hi
entrat. El botiguer, un vellet amb camisa emmidonada i armilla de setí, la va
rebre al portal.
A l’interior, el sostre era
farcit d’avionetes i globus amb passatgers que la saludaven amb la mà oberta. A
la paret, lleixes atapeïdes de personatges menuts que desprenien una naturalitat
extraordinària.
Ella mirava les figuretes, i el
botiguer la mirava a ella.
Va avançar fins al mostrador.
Darrere, s’hi endevinava el taller: un tauló de fusta esquitxat de pintura
vermella, els pinzells escampats, retalls de roba. Ell la va convidar a entrar,
amb un gest teatral.
—El que hi ha aquí, no existeix
enlloc més.
Li va costar d’entendre. Fins que
un so metàl·lic a la seva esquena la va fer estremir: la persiana de la botiga
es tancava. Ara s’adonava que el botiguer tenia una esgarrapada al front i el
coll de la camisa tacat de roig. Ell va alçar el puny i, a dins, empresonada,
una figureta de pantalons vermells l’observava sense expressió al rostre. No
desprenia, encara, la vivor de la resta de peces.
Núria Tort Armengol
Vilafranca del Penedès
(Barcelona)
Pàrquing
Són dos quarts d'onze de la nit,
el meu fill m'ha trucat perquè el passi a recollir a casa d'un amic, està
plovent i no porta paraigües. Agafo l'ascensor cap el pàrquing del bloc de
pisos on vivim. Em moc en la penombra fins arribar al cotxe. Des que van fer un
pla per reduir la despesa de la corrent, la majoria de llums del pàrquing estan
sempre apagats, només en crema un cada deu o dotze metres. Pujo al cotxe i em
dirigeixo cap a la porta, premo el comandament a distància, espero. M'ha
semblat veure algú dins d'un dels cotxes. A aquestes hores és estrany. Sembla
que hi ha algú assegut al seient del conductor del cotxe que hi a la meva
dreta. I què hi fa allà a les fosques? No li veig la cara. I la porta que no
s'obre, torno a prémer el botó del comandament. La persona dins del cotxe no es
mou. Sembla que tingui els ulls tancats. M'esborrono. Obre els ulls de cop! Se
m'escapa un crit. Em mira! I la maleïda porta que no s'obre. M'adono que al
cotxe de l'esquerra del meu també hi ha algú a dins, em mira. Em miren! Començo
a fer marxa enrere per retornar a la meva plaça, la porta es deu haver
espatllat. M'estaciono. Espero. Tanco els ulls. Ja els obriré quan algú em
miri.
Francesca Vila Guàrdia
Parets del Vallès (Barcelona)
Després de la pluja
Feia temps que no em trucava, per
això em va sorprendre que em digués de fer un cafè.
A fora plovia i bufava un vent
glaçat.
Dins del bar, mentre ella
sostenia una tassa fumejant, em va mirar als ulls i va sospirar amb aire
desesperançat. Va atansar el cos cap a mi i, xiuxiuejant tímidament, em va
confessar que portava anys enamorada d'un company de feina casat.
Em va explicar que de vegades ell
era càlid, seductor, i gairebé ja sentia l'alè d'un bes, però que d'altres es
mostrava distant, capritxós i, fins a cert punt, tirànic.
El desig la consumia i no sabia
com canalitzar tota aquella passió reprimida.
Després d'un silenci compartit,
li vaig suggerir que escrivís, que era una bona manera de canalitzar les
pulsions no resoltes.
Ens vam acomiadar a la parada de
l'autobús. Ja no plovia, el terra era moll i la llum dels fanals s'hi
reflectia.
Al darrer instant, molt de
passada, em va dir que havia llegit la meva novel·la i que li havia agradat.
Mentre me n'anava avinguda enllà
amb les mans a les butxaques de la gavardina, em vaig prometre que no hi
tornaria a quedar. Al cap i a la fi, si escrivia era per ella i per tot el que
mai arribaria a passar.
Ariadna Herrero i Molina
Les Franqueses del Vallès
(Barcelona)
Noé dins d’un Ford Fiesta
I les cataractes dels cels foren
obertes
Gènesis 7
Surto de casa a correcuita a les
6 del matí, el món sencer roman a les fosques. Arrenco el cotxe, obre les
llargues i premo l'accelerador. Enfilo el camí polsós cap a la feina escoltant
les primeres tragèdies del dia a les notícies. Però quan encara no he fet ni
100 metres, un conill s’inventa un pas zebra i comença a creuar pel meu davant
a pas de tortuga, s'atura senyorial al mig del pas per alçar-se sobre les dues
potes del darrere i em planta cara: <<On vas, tan cansat i ple de
presses?>>, endevino que em diu per esbatanar-me el senderi.
És gran, deu ser una llebre
fornida. I no sé què coi contestar-li a la fera; només, tan sols, se m’acut
obrir-li al mamífer pelut la porta del copilot, passar-li la sivella del
cinturó per la pitrera amb el seu permís, parar la ràdio, apagar el motor,
tancar els llums que graten la negra nit i posar-me a somicar enmig de la
matinada, a raig fet, sense aturador, pels segles dels segles, fins que el suc
de la meva pena colgui l'última cinglera i tot sigui de nou una mar plana,
plena calma.
Gerard Vilardaga Cunill
Berga (Barcelona)
Miss Somriure
La Mireia es va instal·lar a
l'apartament d’enfront i als dos dies va trucar a la nostra porta per
sol·licitar-nos una granera. Com era tan atractiva i el seu somriure ens feia
sentir-nos millors persones, era impossible negar-li res. Amb el temps ens va
demanar un trepant, després una estufa, un ventilador, la televisió. Quan ens
vàrem donar compte gairebé tots els nostres objectes vivien al seu apartament.
Però no ens importava, la seva felicitat era la nostra. Ahir va trucar a la
porta plorant. La convidarem a passar, es va calmar, i somrient, va llançar la
proposta de si en Joan podria anar a viure amb ella durant una setmana. Per
descomptat, li vàrem dir que sí.
Nicolás Jarque Alegre
Albuixech (València)
