dijous, 2 de juliol de 2020

VEREDICTE FINAL IX EDICIÓ MICROCONCURS / VEREDICTO FINAL IX EDICIÓN MICROCONCURSO




El jurat de la fase final de la categoria en català de la IX edició del Microconcurs de La Microbiblioteca format per l'escriptora i professora d'escriptura creativa, l'escriptor i dinamitzador lingüístic, i l'escriptor i poeta:





El jurado de la fase final de la categoría en catalán de la IX edición del Microconcurso de La Microbiblioteca constituïdo por la escritora y profesora de escritura creativa, el escritor y dinamizador lingüístico, y el escritor y poeta:















(fotografia d'Òscar Espinosa).













Ha decidit atorgar el premi com a guanyador anual al microrelat:

Ha decidido otorgar el premio como ganador anual al microrrelato:








*Vals dels quatre sous, dels Ministrils del Raval (2017).




L’herència

Només faltaves tu, el fill més jove. Tal i com han fet els teus germans, has entrat escopetejat per la porta sense dignar-te a saludar. Total, soc una simple minyona. No obstant això, jo no he deixat de fer la mitja reverència a la qual us tinc acostumats. Has pujat els graons de l’escalinata de dos en dos i t’has dirigit de pet cap a l’habitació de la mare, on t’esperaven la resta de familiars que s’han reunit per acomiadar la moribunda. Els presents t’hauran rebut amb certa indiferència, però segurament els hauràs correspost amb la mateixa fredor, marca de la casa. Després d’engaltar-li un petó forçat a la dona que et va donar la vida t’hauràs assegut a l’única cadira lliure. N’he posat una per cadascun de vosaltres, tal i com m’havia demanat la mestressa. Conscient que és qüestió d’hores, la senyora ha decidit fer venir el notari i convocar a tothom. Ho volia deixar tot ben lligat i per res del món s’hauria perdut la vostra reacció. I mentrestant aquí em teniu, escombrant el saló amb un somriure d’orella a orella, convençuda que aquesta vegada cap de vosaltres m’ignorarà.

Òscar Turull Basart
Granollers (Barcelona)














I el jurat de la fase final de la categoria en castellà de la IX edició del Microconcurs de La Microbiblioteca format per l'escriptora, l'escriptor, i l'escriptor i columnista:





Y el jurado de la fase final de la categoría en castellano de la VIII edición del Microconcurso de La Microbiblioteca constituïdo por la escritora, el escritor, y el escritor y columnista:










*Clara Obligado
(fotografía de Manolo Ylera).



















Ha decidit atorgar el premi com a guanyador anual al microrelat:

Ha decidido otorgar el premio como ganador anual al microrrelato:









El pacto

Nuestra comunidad no es muy numerosa, pero hace tiempo tuvimos la fuerza suficiente para enfrentarnos a la Muerte. Durante muchos años fue una lucha desigual, a veces implacable, hasta que poco a poco los avances científicos y el poder de los remedios descubiertos redujeron tanto el suyo que solo se atrevía con los más ancianos, los débiles o los suicidas. Pero aspirábamos a más.

Fue entonces cuando ella nos propuso el pacto. Dijo encontrarse cansada y que se comprometía a llevarse solo a uno de los nuestros al año si pudiera elegir a quien quisiese. Era una oferta tentadora, imposible de conseguir por nuestra cuenta, y aunque sospechamos que la Muerte empezaría con nosotros, los hombres más importantes de la comunidad, decidimos aceptarla y sacrificarnos. Nos sentimos más que importantes. Nos sentimos héroes.

Solo al hacer efectivo el acuerdo comprendimos cómo nos había derrotado. Primero escogió a una niña que acababa de nacer, y luego, año tras año, invariablemente, a otra niña o a una adolescente o a una mujer recién casada. Ahora sabemos que la Muerte nunca renunció a lograr su único objetivo, y mientras tanto a nosotros nos esperan los años más tristes de nuestra vida.


Rafa Heredero García
Laguna de Duero (Valladolid)
















L'acte de lliurament de premis i de l'antologia dels microrelats seleccionats al llarg del Microconcurs serà el divendres 25 de setembre a les 19:00 hores a la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès, i comptarà amb l'assistència de les persones premiades i amb l'espectacle "EL MICRORRELATO DEFINITIVO" a càrrec del duo teatral Absurdópatas





Volem agrair a totes aquelles persones i institucions que han fet possible el desenvolupament del Microconcurs, a l'equip humà de la Biblioteca Esteve Paluzie, a les Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Barberà del Vallès, a la Diputació de Barcelona, a les llibreries LibreRío de la Plata i Niu de Lletres, als jurats mensuals i finals, i a totes les persones participants que han enviat els seus microrelats a concurs durant aquests vuit mesos. Moltes gràcies!

I una menció especial a l'escriptora Alba Dalmau Viure per suplir a Isabel-Clara Simó i Monllor, morta el passat gener de 2020 i membre del jurat del Concurs. 
Dediquem aquesta IX edició a la memòria de la Isabel-Clara.










*Baricentro (Barberà del Vallès), 
el primer centre comercial d'Espanya dissenyat per / 
el primer centro comercial de España diseñado por L35 (1980).




El acto de entrega de premios y de la antología de los microrrelatos seleccionados durante el Microconcurso será el viernes 25 de septiembre a las 19:00 horas en la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès, y contará con la asistencia de las personas premiadas y con el espectáculo "EL MICRORRELATO DEFINITIVO" a cargo del dúo teatral Absurdópatas




Queremos agradecer a todas aquellas personas e instituciones que han hecho posible el desarrollo del Microconcurso, en especial al equipo humano de la Biblioteca Esteve Paluzie, a la Regiduría de Cultura del Ayuntamiento de Barberà del Vallès, a la Diputación de Barcelona, a las librerías LibreRío de la Plata y Niu de Lletres, a los jurados mensuales y finales, y a todos las personas participantes que han enviado sus microrrelatos a concurso durante estos ocho meses. ¡Muchas gracias!

Y una mención especial a la escritora Alba Dalmau Viure por suplir a Isabel-Clara Simó i Monllor, que murió el pasado enero de 2020 y miembro del jurado del Concurso. 

Dedicamos esta IX edición a la memoria de Isabel-Clara.

dimarts, 30 de juny de 2020

RAFA SASTRE: DEDICATÒRIA DOBLE








Des de València ens arriba el doble donatiu dedicat a La Microbiblioteca de Rafa Sastre!

Moltíssimes gràcies!





*Rafa Sastre.


Rafael Sastre Carpena, Rafa Sastre (València, 1959) és Llicenciat en Ciències Econòmiques i treballa en el sector financer. Ha publicat els llibres de relats i microrelats Jazzesinato (ACVF, 2015), Sueños y desatinos (ACVF, 2015) i El ciego es el rey (ACEN, 2018) i el conte infantil Peppof y Kampeón (Weeble Books, 2016).

Ha participat i ha estat inclòs en més de 25 antologies de relats dels col·lectius literaris Generación Bibliocafé i Valencia Escribe, ha guanyat varis premis literaris i ha col·laborat en nombroses publicacions periòdiques i digitals.

Administra i escriu al blog Los restos del naufragio.







La sospecha

Siempre intuí que no eran mis padres biológicos. Y el presentimiento se acentuaba esas noches en las que me ordenaban callar cuando aullaba a la luna llena.

Rafa Sastre







Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Sas
Classificació 834.40"20"
Autor Sastre, Rafa
Títol Sueños y desatinos / Rafa Sastre
Edició Primera edición
Publicació Madrid : ACVF Editorial, noviembre de 2015
Descripció física 151 pàgines ; 22 cm
Col·lecció ACVF Relata ; 6
ISBN / ISSN 9788494354199
Matèria Microrelats










¡Desde Valencia nos llega el doble donativo dedicado a La Microbiblioteca de Rafa Sastre!

¡Muchísimas gracias!





*Rafa Sastre amb / con Juan José Millás.

Rafael Sastre CarpenaRafa Sastre (Valencia, 1959) es Licenciado en Ciencias Económicas y trabaja en el sector financiero. Ha publicado los libros de relatos y microrrelatos Jazzesinato (ACVF, 2015), Sueños y desatinos (ACVF, 2015) y El ciego es el rey (ACEN, 2018) y el cuento infantil Peppof y Kampeón (Weeble Books, 2016).

Ha participado y ha sido incluïdo en más de 25 antologías de relatos de los colectivos literarios Generación Bibliocafé y Valencia Escribe, ha ganado varios premios literarios y ha colaborado en numerosas publicaciones periódicas y digitales.

Administra y escribe en el blog Los restos del naufragio.







A la deriva

Fuimos los últimos. No precisamente porque capitaneásemos un barco hundiéndose a la deriva, sino porque nos consideraban despreciables al ser los únicos que habíamos cuestionado y combatido las decisiones que los poderosos imponían a la mayoría de la humanidad. Cuando todos los demás nos abandonaron para colonizar y destruir otro planeta tras descartar la posibilidad de continuar viviendo en este, nos organizamos y poco a poco enmendamos las brechas que los desertores creían irreparables. Y aunque conseguimos que nuestro mundo volviese a ser habitable, cometimos un error de bulto: pensar que jamás volverían.

Rafa Sastre






Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Sas
Classificació 834.40"20"
Autor Sastre, Rafa
Títol El Ciego es el rey / Rafa Sastre
Edició Primera edición
Publicació Castellón : ACEN Editorial, marzo 2018
Descripció física 212 pàgines ; 21 cm
ISBN / ISSN 9788494806698
Matèria Microrelats


dijous, 25 de juny de 2020

FINAL ANUAL 2020: 2 DE JULIOL EL VEREDICTE / 2 DE JULIO EL VEREDICTO










Els jurats de cada categoria de la final del Microconcurs estan deliberant...




Los jurados de cada categoría de la final del Microconcurso están deliberando...





CATALÀ:

La confessió. Oriol Garcia Molsosa. La Garriga (Barcelona).
Transsiberià. Josep Sempere Martí. Igualada (Barcelona).
L'herència. Òscar Turull Basart. Granollers (Barcelona).
Etiqueta. Andrea Quintana i Alemany. Rubí (Barcelona).
Principis. Oriol Garcia Molsosa. La Garriga (Barcelona).
Fer el salt. Jordi Masó Rahola. Granollers (Barcelona).
Tafaneries. Carles Castell Puig. Sant Cugat del Vallès (Barcelona).
Miniatures. Francesc Barberá Pascual. Benissa (Alacant).





CASTELLANO:

Dos silencios. Miguelángel Flores. Sabadell (Barcelona).
Cine de verano. Ana Grandal. Madrid.
El pacto. Rafa Heredero García. Laguna de Duero (Valladolid).
En família. Margarita del Brezo. Ceuta.
La otra continuidad. Marcelo Coccino. Roldán (Argentina).
Dioses. Ernesto Ortega Garrido. Madrid.
La librería. Pedro Herrero Amorós. Castellar del Vallès (Barcelona).
Una historia de terror psicológico. Ezequiel Varone. Buenos Aires (Argentina).














I mentre esperem el veredicte final volem donar les gràcies als Directors i Directores de Biblioteques Municipals de Catalunya que han format part del jurat de les convocatòries mensuals d'aquesta novena edició del Microconcurs:




Y mientras esperamos el veredicto final queremos dar las gracias a los Directores y Directoras de Bibliotecas Municipales de Catalunya que han constituïdo el jurado de las convocatorias mensuales de esta novena edición del Microconcurso:





Susanna Galí GarretaBiblioteca Plaça Europa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelona).
Jordi Bosch Canalies, Biblioteca del Sud de Sabadell (Barcelona).
David Hernández GaschBiblioteca Octavi Viader i Margarit de Sant Feliu de Guíxols (Girona).
Montserrat Lobato Just, Biblioteca Central d'Igualada (Barcelona).
Josep Maria Simon Saballs, Biblioteca Enric Miralles de Palafolls (Barcelona).
Rubén Senserrich Pérez, Biblioteca Vicente Aleixandre de Badia del Vallès (Barcelona).
Rut Jiménez Alonso, Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès (Barcelona).
Berta Cama Sànchez, Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès (Barcelona).

dimarts, 23 de juny de 2020

NOVETATS A LA MICROBIBLIOTECA / NOVEDADES EN LA MICROBIBLIOTECA (166)






Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Mil
Classificació 834.4"20"
Autor Millán Vivancos, Óscar
Títol Sucesos dispersos / Óscar Millán Vivancos
Publicació Córdoba : Ediciones Alféizar, 2017
Descripció física 159 pàgines ; 23 cm
ISBN / ISSN 9788494740947
Matèria Microrelats











Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Sar
Classificació 834B.4"20"
Autor Saravia Vargas, José Roberto
Títol Instantes tenebrosos : microrrelatos perturbadores / José Roberto Saravia Vargas
Edició Primera edición
Publicació San José, C. R. : José Roberto Saravia Vargas, 2018
Descripció física 120 pàgines ; 20 cm 
ISBN / ISSN 9781983399954
Matèria Microrelats










Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura N Sig
Classificació 834.4"20"
Autor Börkur Sigurbjörnsson
Títol 52 momentos : microrrelatos / Börkur Sigurbjörnsson
Publicació Urban Volcano, 2018
Descripció física 111 pàgines : il·lustracions ; 20 cm
ISBN / ISSN 9789935933775
Matèria Microrelats
Títol secundari Cincuenta y dos momentos

dijous, 18 de juny de 2020

MICRORELATS DE MAIG / MICRORRELATOS DE MAYO (2)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de maig.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de mayo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.









La pregunta

El paquet ha d’arribar d’un moment a l’altre. Quins nervis! Ja fa estona que deambula per tota la casa sense fer res en concret. Sent el timbre. Per fi, ja era hora! Li demana al missatger que deixi la caixa al menjador. S’acomiaden –«no cal que m’acompanyi, sé el camí, gràcies»– i trenca l’embalatge. Somriu emocionada. Agafa un exemplar. L’olora. Percep una barreja indestriable de tinta, pega i paper. Mira la portada. «Versos d’una vida», de Regina Tomeu. Els colors no semblen tan vius com quan els va veure a la pantalla, però fa patxoca. Aireja les pàgines. En veure’s a la solapa, s’atura. Li fa un salt el cor. Quina errada! Quin mal gust! Telefona a l’editor i li explica. «Apareix l’any de naixement, sí, però també l’actual.» L’editor, sorprès, intenta defensar-se. Diu que només ha tractat amb el nebot de l’autora, i afegeix que el noi va revisar i validar les galerades. Ella, èrtiga, sent una sola frase abans d’interrompre’s la connexió: «qui és, vostè?»

Vicenç Ambrós Besa
Barcelona







Amistat

Feia tants anys que no el veia. Potser trenta, des que vam acabar l’institut i cadascú va estudiar la seva carrera. Un dia qualsevol ens devien acomiadar: “Ja ens veurem”, sense saber que potser ho fèiem per sempre. I ara el tinc aquí davant, repenjat a la barana del passeig mirant el mar. L’he reconegut de seguida, tampoc ha canviat tant. Fa bona cara i sembla feliç. A mi també m’han anat bé les coses, estic content de la vida que tinc. M’imagino quan cridi el seu nom, es giri i em reconegui i sento que el cor se m’eixampla, m’acaricia la gola, els braços i em fa pessigolles a l’estómac. La nostra amistat havia estat profunda i indestructible, ens havíem enfrontat junts als misteris del món de la infantesa i a les sacsejades cegues de l’adolescència i la primera joventut. M’imagino l’abraçada i sé que em saltaran les llàgrimes. Ens presentarem les nostres dones i ens mirarem als ulls somrient buscant aquella guspira ingènua i rebel que els plecs dels anys han anat cobrint. I després?

Passem darrere seu, només un gest i un allau d’emocions ens envairà a tots dos, però no faig res, continuo caminant, mentre li dic a la meva dona que aquesta nit podríem sopar a la terrassa.

Dario Alberca Badenes
Vilafranca del Penedès (Barcelona)







L’autòctona

Mirava cap a la porta d’entrada a través de les cortinetes. No volia que la veiessin, però sabia que l’esperaven: una aglomeració de desconeguts amb càmeres i mòbils.

Feia tres dies que no sortia i se li havia acabat el pa. Va baixar les escales a poc a poc. Quan va arribar al vestíbul, es va aturar. Va agafar aire i es va asserenar. En obrir la porta, els flaixos la van enlluernar. Com va poder, es va obrir pas entre la gent mentre sentia paraules inintel·ligibles i veia les mirades de curiositat amb les quals l’escodrinyaven.

Era l’única en tota la ciutat i, des que havien editat aquella maleïda guia, sabien on vivia.

Georgina Argimon Maza
Barcelona







De com l'ascensió de l’Antònia, al cel sia, no va incrementar el nombre d'ànimes que l'habiten

L’Antònia ha entrat al cel. Ella ja ho esperava, tenint en compte la vida modèlica que sempre ha portat, tan altruista, tan treballadora, tan com cal. Per això no estava gens capficada quan, els primers dies després de morta, va quedar la seva ànima donant voltes entre els vius. De fet, així va poder comprovar que l'estimaven de veres els familiars i coneguts.
A la porta, a més de Sant Pere, lˋhan rebut els seus pares, la germana, els avis, i també la veïna i amiga de tota la vida. Quines abraçades es poden arribar a fer tot i no tenir cos!
L'eternitat és ampla en espai i temps. Però l’Antònia pensa "Que petit és també aquest món!" quan intueix clarament l'ànima del Rafel. "Per aquí no hi passo...", afegeix anant cap a la porta celestial. "Sant Pere, si us plau, us prego que reviseu el procés d'admissió del meu marit. No pot ser que s’hagi guanyat el cel amb tot el que ha hagut d’aguantar de tardes i nits de futbol amb els amigots a casa, els crits a l’àrbitre, les cerveses i els puros. Ja ho van valorar això? No mereix passar una temporada al purgatori? No em mereixo jo descansar una mica?”

M. Carme Marí
Castelldefels (Barcelona)









Guieu-nos cap al cel

“il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al cel”
Jacint Verdaguer


-Feu el que demanen. Sense compassió.

Vici i Caprici, dos serafins de currículum excels - ells són els responsables d’haver serrat amb habilitat i bon gust les muntanyes de Montserrat -, reben l’encàrrec amb incredulitat. 

-Com?
-Amb fletxes o amb la serra d’or. Encara la teniu, oi?
-Però serà una carnisseria! No podríem actuar amb més... subtilesa?
-Se me’n refot! Però guieu-los cap al cel. No vull més petons, ni precs, ni cants, ni ofrenes, ni res! Vull viure tranquil·la!
-No fallarem.
-Més us val o la sang que correrà serà la vostra.

Unes setmanes més tard, un virus terrible d’origen desconegut il·lumina la catalana serra - i les serres de més enllà -  i s’ocupa de guiar despietadament cap al cel a milers de feligresos. Al temple, ja no hi ha ni espelmes ni cants ni precs.
Vici i Caprici s’ho miren des d’un núvol amb les mans immaculades i el cap a lloc.
La Moreneta somriu mentre es desenganxa la bola envernissada de petons de la mà i la desa a les golfes. Si s’afanya, encara podrà agafar un corrent d’aire que la porti fins al Carib. Segur que l’àvia Anna i l’avi Joaquim estaran encantats de cuidar el nen. És un Sant.

Oriol Garcia Molsosa
La Garriga (Barcelona)







La taula

Al carrer Major número cinc de Forès, els diumenges a la tarda hi arriben cotxes de tota la comarca i més enllà. Els forasters, amb cita prèvia, venen a preguntar a la taula. Paguen l’entrada a la tia i enfilen les escales fins a les golfes; en penombra i sota la biga carenera hi troben la taula. Els quatre avis asseguts al voltant, un a cada costat, els ulls clucs i els palmells de les mans fermament recolzats sobre la superfície llisa i polida. La taula comença a trontollar i a repicar a terra, ara amb una pota ara amb l’altra. Un pic és un sí, dos repics un no, fa saber la tia. Els forans a peu dret, amb el cor encongit, interroguen la taula sobre les seves quimeres i angoixes; i sospiren i assenteixen en escoltar els seus repics. Al cap de mitja hora la tia els acompanya escales avall i els adverteix que s’agafin fort a la barana, perquè a tots els tremolen les cames i alguns tenen els ulls plorosos. A la sortida, en una mena de capelleta, les imatges de la taula s’hi multipliquen per cent: en pòsters i postals, estampades en samarretes, tallades en fusta, en bolígrafs, ventalls i imants de nevera; la tia les ven a preu d’or però les hi prenen de les mans.

Imma Torné Sans
Barcelona

dimarts, 16 de juny de 2020

MICRORELATS DE MAIG / MICRORRELATOS DE MAYO (1)



Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria de maig.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de mayo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.










Casa vacía

Acabó de escuchar el mensaje grabado en el contestador. El tono de la voz era calmado, sin atisbo de hostilidad, como si una separación pudiera llevarse a cabo de forma civilizada, aunque a ella las palabras le sonaron despiadadas: Marina, pasaré a recoger la maleta mañana a las cinco, si no quieres verme déjasela al portero. Corrió al dormitorio a abrir el altillo donde guardaba las maletas, miró como quien busca alguna cosa pero no sabe qué y rompió a llorar. Ni se llamaba Marina ni nunca había tenido la maleta de nadie en casa.

Lluís Talavera
Barcelona












"Para Claire"

Bungalows para gente sin esperanza. Así era el hotel que reservó Claire.
Cada día íbamos a una playa cercana. Lucy participaba en los talleres infantiles y, durante ese tiempo, podíamos ignorarnos sin disimulo. Tras cenar, tomábamos algo en el bar pero Claire insistía en retirarnos en cuanto Lucy se dormía.
Una noche dije a Claire que se acostaran, que yo me quedaría un rato. Tras varias cervezas escuché aplausos y apareció una cantante en el escenario. Llevaba un vestido amarillo que me hizo delirar, ajustado y amplio donde debía serlo. Contrastaba con su piel morena. Yo estaba medio borracho y, mientras cantaba, solo podía pensar en levantar ese vestido y follármela. Mi mundo se redujo a eso.
Tras la actuación pregunté al camarero si era posible felicitarla. Me dio acceso al almacén que hacía de camerino pero ya no estaba allí, solo encontré un tenue aroma a coco. En una silla reposaba el vestido amarillo. Lo escondí en mi chaqueta y huí, apresurado.
La mañana siguiente, logré que una camarera lo lavara y planchara por veinte dólares. Compré una gorra en la tienda, le coloqué su etiqueta, lo envolví de regalo y escribí: "Para Claire". Y lo coloqué sobre su almohada.

Salvador Terceño Raposo
Sevilla








Me negarás tres veces

La humedad de tus labios hizo crecer el musgo en mi piel. Pero se estaba secando. Por eso vine a buscarte a la ciudad. Tus hermanos y tus padres volvieron al cortijo después del verano. Tú no. Tú seguías en Estados Unidos, con la memoria llena de mí—así lo dijiste en tu despedida—.

Me enteré por mi madre de tu regreso y conseguí acudir a tu fiesta sorpresa. Apareciste a la vez que la noche. En cuanto te sentí, me abalancé a la puerta. Tú, en cambio, ni siquiera te fijaste en mí. Entraste con esa rubia americana ansioso por presentarla a la familia. Volviste a ignorarme cuando te ofrecí algo de comer. Y otra vez al pasar junto a ti con las bebidas. Abandoné la bandeja en un rincón. Allí quedaron algunas copas llenas, la cofia que llevaba y mi inocencia. Al salir, oí cantar a un gallo. Y nadie me  lloró.

María Gil Sierra
Madrid








La última bala

Después de muchos años de insistencia por su cuenta, y tras fracasar con cada método, —a cuál más desesperado—, Ethan Marshall está a punto de arrojar la toalla. Mientras camina cabizbajo por Westminster, y maldice el destino entre dientes, se detiene frente a Scotland Yard, y con más resignación que disposición de ánimo, decide entrar para que puedan empezar la búsqueda con la mayor celeridad. Lo primero es hacer un retrato robot, de modo que el oficial de policía le ruega que no escatime en detalles: cabello negro como el azabache, ojos verde oliva, tez lechosa, nariz respingona y labios carnosos. Sin olvidar una sonrisa perfecta, reclamo de cualquier anuncio publicitario. Por último, le pregunta por la edad y por el nombre. Que se conserve bien, entre 20 y 30 años, a poder ser. El nombre le da igual.

Iñaki Goitia Lucas
Oñati (Guipúzcoa)









La siesta

Los primeros aullidos rebasaron el espacio entre la talanquera y la casona, dividiendo al mediodía en dos. Se alzaron, reverberantes, sobre el polvo reseco y los corrales, como espasmos de aire caliente que apenas alcanzaban el portal infinito y exageradamente quieto. El estertor de Negrita bajo la trampa que su cuello no supo evitar, se fue apagando a medida que el reloj de la sala sumaba otra nueva campanada. No fue mayor el peso de la talanquera rota que el sopor con que la familia entonces espesaba una siesta, interminable, definitiva; mientras la perra de todos quedaba con el hocico atrapado por terrones, y la certeza de que junto a su aliento aplastado moría absurdamente también nuestra inocencia.

Manuel Armando Navea Fernández
Cárdenas (Cuba)