Tot va per dins
Quan la Remei mira el fill de la
seva amiga no pot evitar pensar que ha heretat el nas del pare, però que si fos
d'ella tindria els ulls blaus, no els marrons de l'Elisabet. Tampoc lluiria un
cap ple de rínxols, sinó uns cabells ben llisos com els seus.
És curiós que li assaltin aquests
pensaments passats tants anys. Al final s'ha quedat sense els fills que
anhelava. O ja estaria contenta amb un únic noi, com té l'Elisabet. No es pot
endevinar mai per on ens portarà la vida, oi?
Guarda a l’ànima el record
d'aquell primer amor tan especial, i del mal que li va fer veure’l en una festa
petonejant-ne una altra. No li va servir l’excusa que anava massa begut, que no
sabia el que feia, que no era el que ell volia.
Encara conserva la nota que havia
escrit per dir-li que tant li era i que podien continuar junts, per a quan ell
li anés a demanar perdó dies més tard.
S'ha plantejat sovint si havia
estat excessivament dura llavors o si, en lloc d'esperar que ell tornés després
de la forta discussió, li hauria d'haver portat la nota on el perdonava i volia
oblidar aquell petó amb l'Elisabet. Sovint. Com unes deu mil vegades.
M. Carme Marí
Castelldefels (Barcelona)
Un so familiar
Amb la desencusa del ascens,
l'home amb qui convivia, arribava cada cop més tard. Fins a aquest dissabte,
havia respectat tots els festius. Cansada d’esperar-lo es va recollir entre
llençols. Feia estona que s’hi regirava quan va escoltar un soroll al pis de
dalt. Hi vivia un policia, tot just
divorciat amb el qual s’havia creuat un parell de cops, a l'escala. Va notar com s’aixecava una tapa de vàter i
poc desprès sentia com, tot intentant pixar, l’orina s’ entretallava.
Diumenge al migdia, tot fent cafè,
li va recordar al marit: “ Ja t’ho he dit unes quantes vegades però ara és
urgent. Has d'anar a l’uròleg, si us plau”.
Marià Cerqueda Bagués
La Seu d'Urgell (Lleida)
Revenja
La dona va reconèixer de seguida
l'home que acabava de fer desaparèixer un pintallavis del mostrador sense que
la dependenta se n'adonés. Era el mag que havia amenitzat la festa d'aniversari
de la seva filla el dia abans. A la festa, després que ell anés al bany, ella
va trobar-hi a faltar el flascó de perfum acabat de comprar als mateixos
magatzems de luxe on ara es trobaven. En ser acusat, el mag va negar els fets,
però ara ella l'acabava d'enxampar in fraganti. Va seguir-lo discretament per
testimoniar com deixava caure un mocador sobre unes ulleres de marca i en
recollir-lo aquestes s'havien esfumat, i com un fermall de fantasia es feia
fonedís a les seves mans. Quan es dirigia a delatar-lo, es varen creuar en un
passadís, ella va dissimular mirant-se unes mitges i ell, malgrat passar-li a
tocar, no li va parar atenció. Mentre informava als agents de seguretat, una
dependenta va retornar-li el flascó de perfum, se l’havia oblidat sobre el
mostrador el dia abans. Amb certs remordiments es dirigí a la sortida. En
disparar-se l'alarma va pensar que el flascó no havia estat ben desmagnetitzat,
però dins la bossa varen trobar-li el pintallavis, les ulleres i el fermall.
Meritxell Genescà Francitorra
Sant Salvador de Guardiola (Barcelona)
Mides i merdes
Tothom coneix la llegenda del rei
Mides, a qui el bromista de Dionís va concedir el do de transformar en or tot
allò que toqués. I per més bonic que pugui ser, encara resulta més difícil de
pair.
El que gairebé ningú sap és que
un altre rei va demanar-li el do oposat: transformar-ho tot en merda, motiu pel
qual va ser rebatejat lògicament com el rei Merdes.
A diferència d’en Mides, que va
dinyar-la en qüestió de dies, en Merdes va tenir una vida llarga sense alegries
ni sorpreses, ja que no es pot alegrar ni sorprendre a qui sempre veu el pitjor
en tot.
Les dues històries s’explicaven
com un díptic, però la d’en Merdes va caure del programa a l’Edat Mitjana
perquè podia interpretar-se com una burla al pessimisme que pregonava
l’Església (en aquesta vida hem vingut a patir, pecadors).
Des d’aquí proposo que recuperem
el format original. I posats a fer, que els adoptem com a patrons dels autors.
Perquè tots els sentim mentre escrivim. Això val el seu pes en or!, diu un.
Quina merda!, diu l’altre. Uns exagerats. Els contes són contes. Ni més ni
menys. Ocupa’t d’enllestir-los. Exposa’ls al judici del públic sobirà. I passi
el que passi, recorda: hi ha sobirans idiotes.
Lluís Planellas Giné
Barcelona
