dissabte, 28 de gener de 2023
DONATIUS / DONATIVOS (68)
dilluns, 23 de gener de 2023
QUIMERA 469: PAZ MONSERRAT REVILLO
Dentro de la sección Los pescadores de perlas del número 469 (enero) de la revista Quimera, podemos leer los microrrelatos inéditos de Paz Monserrat Revillo (Tortosa, 1962) es bióloga de formación y profesora de instituto de profesión. Vive en Molins de Rei (Barcelona).
Fitxa bibliogràfica
Signatura R 80 Qui
Classificació 80(05)
Títol Quimera : revista de literatura
Publicació Mataró : Ediciones de Intervención Cultural, 1980-
Periodicitat Mensual
Descripció física Il. ; 28 cm
Descripció física N. 1 (nov. 1980)-
ISBN / ISSN 0211-3325
Matèria Literatura Revistes
dijous, 19 de gener de 2023
MICRORELATS DE DESEMBRE / MICRORRELATOS DE DICIEMBRE (2)
Meditación
Después de tanto estrés, con el
corazón a punto de saltarme del pecho, intento calmarme. Decido poner en
práctica mis clases de mindfulness. Pensar en el pasado me hace sufrir y el
futuro me causa mucha preocupación. Intento centrarme en el presente. Me tumbo
en el suelo y cierro los ojos. Soy consciente de mi espalda sobre las frías
baldosas. Comienzo a respirar profundamente con el abdomen. El olor ferruginoso
del cercano charco de la cocina inunda mis fosas nasales aunque, no me resulta
desagradable. Empiezo a relajarme, mi mente se centra en mi respiración.
Aparece un pensamiento, lo identifico, digo para mí: “pensamiento” y, lo dejo
marchar. Me concentro en el aquí y el ahora. Las ideas se van diluyendo.
Después de un buen rato, abro los ojos. Me siento tranquila. La ansiedad se ha
ido. Pero el cadáver sigue aquí, obstinado.
Mar Horno García
Torredonjimeno (Jaén)
Espino blanco
-Cada día es un sobresalto. Ayer
comenzó a mirar por la ventana y en apenas cinco minutos llenó de lava el
salón, la semana pasada encontré un soldado tártaro en la cocina, y hace un par
de meses, mientras mojaba, ensimismado, la magdalena en el café, hizo que un
cohete atravesara la casa a toda la velocidad y que saliese al exterior por la
chimenea. Se estrelló a las afueras de Amiens y, gracias a Dios, nadie salió
herido. Además, todas las noches, en cuanto cierra los ojos, cubre de algas el
techo del dormitorio, las paredes de corales, y el suelo de crías de tiburón.
Estoy agotada – confesé al médico -. De hecho, creo que de haberlo sabido
antes, jamás me habría casado con un tipo de imaginación tan incontenible.
-La comprendo, señora Verne, pero
he de decirle que el de su marido es un comportamiento habitual entre
escritores.
-¿Y tiene remedio?
-Claro que sí, toda enfermedad
puede tratarse – dijo.
Desde entonces, antes de dormir,
tomo la infusión de espino blanco que me recetó, una bebida repugnante que, sin
embargo, me hace soñar invariablemente con editores de gustos anticuados, los
únicos capaces de mantener a raya las fantasías más alocadas de mi esposo.
Raúl Clavero Blázquez
Madrid
Completamente solo
Te internas en el área. Solo,
como cuando quedaste colgado de una concertina aquella primera vez. Como lo
estuviste luego al intentarlo por mar, solo entre los gritos de los cuerpos que
se hundían. Solo escabulléndote desde la playa. Solo en el área contraria. Sin
papeles, ni dinero, ni nada, solo con miedo. Malviviendo apenas, en los
márgenes. Solo cuando te llevaron a aquel campamento donde apareció el ojeador
como un milagro, y te prometió que ya nunca estarías solo. Solo en aquel equipo
de tercera. Solo cuando el representante, y el fichaje, y los periódicos. Solo
ante aquel estadio imitando aullidos de mono. Solo para firmar el contrato: no
te preocupes, chaval, nosotros nos ocupamos de nacionalizarte y en dos días
estás jugando en la selección. Solo en el vestuario, solo ante la masa que
ahora corea tu nombre, que te pide autógrafos mientras sospecha de tus hermanos.
Solo ya ante el portero, no te distraigas, para el tanto decisivo. El país
pendiente de tus botas. Serás leyenda. Te amarán para siempre. Te perdonarán lo
que eres. Solo a ti. Salvo que hagas esto que estás haciendo: el toque suave
con que entregas el balón directamente a las manos del portero.
Tomás del Rey Tirado
Sevilla
Un día especial
Encontré un billete de cincuenta
euros entre las hojas caídas de los árboles mientras paseaba por el parque.
Había escuchado historias sobre este tipo de hallazgos entre mis compañeros,
pero siempre creí que era una tomadura de pelo o ellos unos ingenuos. Aunque
ahí estaba ese billete y era real. Lo cogí, me lo guardé en el bolsillo y, sin
dejar de acariciarlo, pensé en gastarlo en lo que nunca hacía. Compré el
diario. Sentado en la terraza de un bar lo leí y desayuné un bocadillo de
jamón. Fui al cine, a la sesión doble, y comí palomitas. Merendé un par de
hamburguesas con su menú de patatas y refresco. Compré pilas para mi vieja
radio y pedí que me devolvieran todo el cambio en monedas. Las conté dejándolas
caer una a una dentro del vaso del refresco. Coloqué las hojas del diario sobre
mi pecho y regresé a la puerta del supermercado que aún no había cerrado.
Beatriz Díaz Rodríguez
Barberà del Vallès (Barcelona)
dilluns, 16 de gener de 2023
MICRORELATS DE DESEMBRE / MICRORRELATOS DE DICIEMBRE (1)
Desenllaç
Mai no es deia igual. Unes
vegades apareixia més gras i amb aire distingit, d’altres més alt i
tartamudejava. En alguna ocasió caminava coix. Podia parlar amb accent
estranger, provenir de Talamanca... Tampoc no succeïa mai en les mateixes
circumstàncies. Les combinacions eren infinites. Però el cas és que acabava
sempre criant malves.
M’havia tornat previsible, per
això, d’un temps ençà, quan el protagonista em veia venir s’escapolia per on
podia per tal de salvar la vida.
Núria Pelegrí Bobet
Almenar(Lleida)
El fred
El Constantí fa estona que espera
el tren. Pensa que no n'hi ha ni un que passi a l'hora que li toca. Aquest
mateix ja ve quinze minuts tard, se sent com toquen les nou del matí al
campanar del poble. Ahir ho discutia amb un veí. Els trens, com moltes altres
coses, anaven millor fa uns anys que ara. No ha agafat l'abric i té fred, el
vent de desembre sacseja les canyes a l'altre cantó de les vies. Mou els peus
nerviós. Fins que se sent la sirena, ja ve! D'un salt surt de darrere el
bardissar i es llança a les vies, no arriba ni a sentir el xerric de la inútil
frenada.
Francesca Vila Guàrdia
Parets del Vallès (Barcelona)
Contrasentit
Li agradava presumir dels errors;
dels errors dels altres. Ell no els cometria mai. Riure’s dels errors de
tercers era un bon tema de conversa. Havia llegit a algun lloc que parlar dels
altres —sobretot, parlar-ne malament— era una de les coses que ens fan humans.
Al tren, va trobar l’ocasió d’explicar a uns desconeguts companys de vagó la
seva anècdota preferida: un amic d’un amic seu que havia agafat un tren en
sentit equivocat i no se n’havia adonat fins a arribar al destí. Però això no
era l’únic de què presumia. També li agradava molt parlar de les ciutats que
coneixia. I, aprofitant la complicitat amb els nous col·legues, va descriure’ls-hi efusivament els secrets de la ciutat de destí. En acabat un llarg monòleg, els
companys van agrair-li l’explicació. De fet, van afirmar que els havia agradat
molt la ciutat: acabaven de visitar-la.
Jesús Ribosa Martínez
Argentona (Barcelona)
Reafirmació
Fa uns dies em va visitar la
filla que vaig decidir no tenir. Jo, que m’havia negat a ser mare, em trobava
cara a cara amb una adolescent que, des del replanell, em mirava amb actitud
desafiant. Em recordava el meu aspecte a eixa edat. Per desgràcia.
—No m'has de deixar passar o què?
—Sí, dona, sí. Com si fores a ta
casa.
—Sarcasme?
—Entra, va!
—Vés tu davant, que em molesta
l’alè d’alcohol.
Encara no havíem començat i ja em
retreia que haguera begut una simple cervesa. Això confirmava que havia fet bé
en no tenir fills. Problemes i absència de llibertat!
La xiqueta venia enfadada. La
rebel·lia de l’edat de la ignorància. Reivindicava el «dret a existir»,
separant les síl·labes com un polític. Jo l’escoltava amb el got a la mà,
indiferent. Però què sabia ella del dolor de l’existència, la finitud i tota la
pesca? No tenia resposta, clar que no! Va caure també el tòpic: jo acabaria
sent una vella solitària. Se’m va escapar un rot fort, com un ronc nocturn.
Potser l’impuls de riure.
—Qui m’havia de fer companyia?
Tu?
Li vaig oferir alguna beguda,
però es va limitar a jutjar-me amb la mirada.
Vaig tancar els ulls. Quan els
vaig obrir ella ja no hi era. La botella de whisky era buida.
Vicent G. Terol
Xàtiva (València)
Agraïments
Aquest microrelat no hauria estat
possible sense el suport abnegat de la Remei, la meva exdona, que tothora va
fer-me costat i va conservar el bon humor en els moments més crítics (i va
proveir-me, a més, dels estris d’escriptura!).
El meu agraïment als sanitaris
que em van procurar els primers auxilis i als metges que van atendre’m: si no
fos per ells jo no hauria pogut redactar aquestes línies.
I només puc tenir paraules de
gratitud per les infermeres que van desenvolupar les seves tasques amb
discreció, vetllant per mantenir la quietud que la creació literària demana.
A en Joan Lluís, el meu soci, he
d’agrair que se saltés el semàfor en vermell: si no m’hagués atropellat amb el
seu BMW mentre jo travessava confiadament el pas de vianants, aquest microrelat
no hauria existit.
També tinc un deute amb els membres del cos de la policia, amb els pèrits i amb testimonis que van testificar. I amb l’inspector Ramallo que, amb sagacitat i perseverança, va saber desentrellar la veritat.
Finalment, no puc deixar de
mencionar la Fina, l’exdona d’en Joan Lluís. Pels somriures, pels dies de
plenitud i les nits ardents: aquest microrelat va néixer amb ella.
A tots, moltes gràcies.
Jordi Masó Rahola
Granollers (Barcelona)
dijous, 12 de gener de 2023
GUANYADORS DE DESEMBRE / GANADORES DE DICIEMBRE (XII EDICIÓ / EDICIÓN)
Enxampat
Si hi havia algú al món a qui Gaspar Melquíades no volia trobar-se, mentre dipositava els paquets sota l'arbre il·luminat amb llumenetes, era la personeta que ara l'observa fixament, del llindar de la porta estant, amb l'expressió desvalguda que provoca en la xicalla l'efecte devastador de la descoberta.
Gaspar Melquíades no està preparat per a gestionar la decepció de la seua filla, el desconsol que acompanya la mort de la il·lusió. És per això que, tot i la inqüestionable discreció que comporta el càrrec, no pot estar-se de contar-li la veritat, per molt inversemblant que resulte revelar-li el seu secret. A hores d'ara, però, la seua credibilitat està sota mínims, de manera que la xiqueta se'l mira incrèdula, fent el bot amb una ganyota trista que trenca l'ànima, i desapareix cridant la mare.
Gaspar està desolat. I tampoc no pot comptar amb Melcior i Baltasar que, aclaparats per la situació i no sabent ben bé què fer per tal d'animar-lo, finalment han decidit que no podien esperar més i han pujat als camells per a continuar amb la feina. Ja els agafarà ell més tard, si vol. Que no poden perdre més temps o se'ls farà de dia.
Manuel Pérez Alegre
València
Cuestión de prioridades
Dos días antes de que comenzasen las fiestas patronales del pueblo, justo en ese momento en el que la noche se extiende sigilosamente entre las esquinas, cayó un meteorito en mitad de la plaza. Se llevó por delante guirnaldas, templetes, algodones de azúcar y todo lo que encontró a su paso. El socavón, inmenso y profundo como un primer amor, se llenó con las inclementes lluvias que no cesaron hasta tres meses más tarde. Pertrechados con un chubasquero, incrédulos y consumidos por la inquietud, los vecinos nos arremolinábamos en la zona para no perder detalle. Hasta que un martes por la mañana, con un tímido sol de testigo, la alcaldesa se quitó la ropa, se tiró de cabeza y empezó a nadar. Fue entonces cuando algunos trajeron sombrillas y extendieron a toda prisa las toallas de playa con el apresto todavía intacto. Alguien montó un chiringuito y puso música de reguetón a todo volumen. Y llegaron enjambres de turistas de exóticos colores y los hoteles crecieron como un sarpullido de varicela. ¡Al fin aparecemos en los mapas! Estamos muy contentos, aunque con tanto bullicio hace tiempo que no oímos ya los lamentos de los que quedaron sepultados en el fondo.
Margarita del Brezo
Ceuta
dimarts, 10 de gener de 2023
NOVETATS A LA MICROBIBLIOTECA / NOVEDADES EN LA MICROBIBLIOTECA (221)
dimecres, 28 de desembre de 2022
ACABEM L'ANY / ACABAMOS EL AÑO
El blog de La Microbiblioteca se despide hasta el próximo año.
La Biblioteca Esteve Paluzie, con su fondo especializado dedicado al género microrrelato, se mantendrá abierta en horario especial de Navidad.
Y os recordamos que hasta la última campanada del 31 de diciembre podéis enviar vuestros microrrelatos al Microconcurso dentro de la convocatoria mensual.
¡Feliz Micro2023!
divendres, 23 de desembre de 2022
QUIMERA 468: DÉBORA BENACOT
Dentro de la sección Los pescadores de perlas del número 468 (diciembre) de la revista Quimera, podemos leer los microrrelatos inéditos de Débora Benacot (Mendoza, Argentina, 1976), egresada en Letras (UNCuyo) es autora de cinco poemarios y del libro de microficciones Escrito en un grano de arroz (2014). Formando parte de la Cofradía del Cuento Corto (Triple C) ha publicado Con la literatura no se juega (2012) y Beber para contarla; cosecha tardía (2017). Ha participado en diversas antologías y revistas nacionales e internacionales. Actualmente reside en California.
Fitxa bibliogràfica
Signatura R 80 Qui
Classificació 80(05)
Títol Quimera : revista de literatura
Publicació Mataró : Ediciones de Intervención Cultural, 1980-
Periodicitat Mensual
Descripció física Il. ; 28 cm
Descripció física N. 1 (nov. 1980)-
ISBN / ISSN 0211-3325
Matèria Literatura Revistes
dimarts, 20 de desembre de 2022
MICRORELATS DE NOVEMBRE / MICRORRELATOS DE NOVIEMBRE (2)
Justícia
Al Parlament no es recordava un
debat tan encès. Partidaris i detractors de la pena de mort duien setmanes
discutint sense que ningú donés el braç a tòrcer. Modernització versus
tradició. Drets humans enfrontats a la seguretat de les persones.
Després d’una sessió maratoniana
es va arribar a un acord salomònic. Es mantindria la pena capital per als crims
més terribles, però s’eliminaria la crueltat del càstig: no hi hauria data per
a l’execució, ni corredor de la mort, amb l’angoixa que suposa. En qualsevol
moment ―mesos o anys més tard―, funcionaris de l’estat anirien a cercar el
condemnat i farien efectiva la sentència. Amb humanitat i sense cap ànim de
revenja.
Ningú va quedar del tot satisfet,
però la llei va ser feta. Els pocs convictes que hi havia van respirar
alleujats, mirant de tornar a la vida normal de la presó. I les autoritats van
evitar cap execució immediata perquè no semblés que tot plegat havia estat una
comèdia.
Així, el temps va anar passant i,
de mica en mica, tothom va oblidar les sentències pendents. Ja fa més de trenta
anys que no hi ha hagut cap execució ni cap crim execrable. Només de tant en
tant encara se sent als cafès: “No sé on anirem a parar”.
Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)
Infidel
Estava sempre allà, mig amagada
però sempre present. Rossa, atractiva, fresca, desitjable… Ell s'hi aproparia
en silenci, la miraria, se la faria seva, l'acaronaria amb els seus llavis i
després la lleparia fins al final. En acabat, se'n desfaria, com havia fet amb
totes les altres. No tenia més remei. La seva dona i els seus fills no la
podien descobrir. No ho entendrien. Però aquella seria la darrera, ho prometia.
Un calfred de remordiment li va
recórrer l'espinada abans de prendre la decisió. Va obrir la nevera, va agafar
la cervesa amagada darrere dels formatges i se la va beure en dos glops,
cobrint la vergonya amb la porta de l'armari.
Albert González Farran
Arbeca (Lleida)
L’oblit
Quan va complir trenta-tres anys,
Johannes Hildebrandt, poeta prussià autor de quatre poemaris de culte, va
decidir suïcidar-se. Estava convençut que només assoliria la posteritat si
moria jove i en la cúspide de la celebritat. En un calaix del seu secreter, mig
centenar de poemes manuscrits refermarien pòstumament la seva glòria.
Però el tret de l’escopeta de
caça només va provocar-li una esgarrinxada al front; l’arsènic i el cianur,
innocus mals d’estómac. Les aigües del Lannenbach van acollir gentilment la
seva caiguda des d’un barranc, sense que cap roca li esberlés el cap. Ni les
rodes del carruatge ni les peülles dels cavalls van provocar-li la lesió fatal
que buscava. Un duel d’honor va procurar-li una estocada al ventre, dolorosa
però no pas mortal. Freqüentava els bordells amb l’esperança d’una sífilis,
d’una gonorrea. Desafiava els delinqüents, els reptava. Abusava de
l’aiguardent, de l’opi, del cànnabis. Però un àngel de la guarda, implacable i
tossut, el protegia.
Johannes Hildebrandt, l’autor de
quatre poemaris de culte, va morir als noranta anys. Un antiquari va adquirir
el seu secreter: abans de restaurar-lo, va desempallegar-se de la paperassa
dels calaixos.
Jordi Masó Rahola
Granollers (Barcelona)