Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals a la convocatòria del mes de maig de les categories local i general en català.
Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la convocatoria del mes de mayo de las categorías local y general en catalán.
LOCAL:
Cara y cruz
En el funeral, el hombre que luego discutiría con el cura, traía buenas intenciones.
-¡El coche fúnebre! -Entró gritando- ¡Se lo lleva la grúa!
Los vecinos -sentados al fondo- salieron como alma que lleva el diablo para ver alejarse al vehículo municipal mientras aparcaban en el hueco el coche del siguiente difunto. El empleado de la funeraria llamó sin suerte a la central. A hombros, el segundo féretro avanzó lento, como dando tiempo a una posible solución. Sus familiares y allegados colapsaban el acceso a la iglesia. El segundo muerto llegó al altar sin sitio donde dejarlo. Los portadores sudaban estoicamente. El sacerdote pidió calma, dudaba si acabar el primer funeral o empezar el segundo. Las viudas lloraban. El hombre del principio propuso echarlo a suertes. El cura se negó y de ahí la discusión, que solo cesó cuando un muerto gritó cara y el otro dijo cruz.
Fernando Martínez Esteban
Barberà del Vallès
CATALÀ:
A l'oficina
El rellotge marca les vuit i deu. Estic sol a l'oficina, al meu voltant les taules i cadires buides són com un paisatge assolat després de la batalla. A fora és fosc, i aquí dins només queda el resplendor de la pantalla del meu ordinador i la petita llum d'emergència damunt la porta d'entrada. Envio el darrer email i marxo cap a casa, ja tinc la bossa a punt. Mentre s'apaga l'ordinador, amb les notes estridents del windows com a música de fons, miro per la finestra. Des del desè pis els cotxes de bombers i la policia semblen playmobils movent-se frenèticament allà baix. Probablement sóc l'última persona en sortir de l'edifici. Mentre em poso l'abric aprofito per endreçar els últims papers. Jo no deixo mai res a mig fer. Encara que els bombers hagin ordenat desallotjar l'edifici. Encara que el soroll de les alarmes antiincendis no em permetin concentrar-me. Encara que el fum gris comenci a entrar per sota la porta del meu despatx...
Cinta Pons Domingo
Tarragona
Desinfecció
Aquest matí quan ha marxat, l'operari ens ha avisat que no baixéssim al soterrani fins l'endemà.
És la tercera empresa que contractem en un mes, però de nit, com totes, els sorolls del soterrani segueixen sense deixar-nos dormir.
Sònia Ainós
Croydon (Anglaterra)
Primera comunió
La Clara s'ho passava bé a cataquesis, ja que explicaven històries curioses i després cantaven. Però es veu que feia preguntes inapropiades i a partir del tercer dissabte li van donar una llibreta per pintar i la van fer seure al fons de la sala. Només la deixaven tornar al grup a l'hora de cantar perquè tenia la veu nítida i afinada.
Abans del Gran Dia, les van portar a confessar.
-Ave Maria Puríssima -va anunciar, d'esma, una veu gastada.
-Sense pecat fou concebuda -va recitar la Clara dòcil i expectant.
-Quins pecats vols confessar, filleta?
-Jo no tinc pecats, mossèn, jo sóc una nena -va contestar, espontània, la Clara.
-Però algunes mentidetes hauràs dit... -continuà el capellà, condescendent.
-Les mentidetes que jo pugui dir no són pecat. Sóc una bona nena -va reivindicar ella, una mica alterada.
-Però alguna vegada hauràs desobeït els pares! -insistia el clergue, ja impacient -o t'hauràs barallat amb el teu germanet...
La Clara, tot somicant, li va replicar que no entenia perquè s'entestava a fer-la sentir culpable. El confessor, escandalitzat com si la criatura hagués proferit la més greu de les blasfèmies, la va fer fora a crits.
Ella mai no hi ha tornat.
Josep Casals i Arbós
Prades (Tarragona)
