dimarts, 15 de desembre de 2015

MICRORELATS DE NOVEMBRE / MICRORRELATOS DE NOVIEMBRE (2)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de novembre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de noviembre.


Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.



Es van conèixer a la Convenció robòtica d’Oregon i tan bon punt llurs sensors òptics es van detectar, quelcom semblant a un calfred els va sacsejar.

En Robowar era un prototipus de robot soldat d’un fabricant sudcoreà; i l’Àlex 3.1 era un androide que tenia la capacitat de dibuixar objectes senzills.

Una nit que el vigilant es va quedar adormit, van sortir plegats a fer un tomb. A fora, una tempesta omplia els carrers de pluja i de trons.

El terra moll va fer relliscar l’Àlex i va caure a terra. En Robowar es va posar  automàticament en mode “auxili” i l’ajudà a aixecar-se, però just en aquell moment, un llamp els va impactar.

Curtcircuitat, els mecanismes de seguretat de l’androide es van activar, i abans d’apagar-se del tot, va tenir temps de transferir la seva CPU.


Uns mesos més tard, un enginyer era acomiadat a Seul. En mig d’una campanya militar, un dels seus robots havia desobeït l’ordre de disparar l’enemic i s’havia posat a pintar fruites vermelles amb la sang dels caiguts. 

Carles Quílez Cunillera
Sabadell (Barcelona)









Instint de supervivència

El trot rítmic sobre el mantell de fulles seques ens ha anunciat que era a prop. De sobte ha emergit entre la boira. Quan l'hem vist, enfangat i amb la pell plena d'esgarrapades, no ens acabàvem de creure que fos en Tità. En només tres setmanes el mastí preferit del nostre amo no semblava el mateix animal afable i juganer.

Tots dos van sortir de caça un matí fred i gris. Lord John ens anuncià que tornaria cap al migdia, però van anar passant les hores, es va fer fosc i no va aparèixer. Els dies següents vam organitzar, sense èxit, diverses batudes pels boscos circumdants. Algú esmentà aleshores antigues llegendes sobre profundes fosses que s'empassen la gent.

Quan aquesta tarda s'ha presentat a les portes de la mansió, en Tità no bellugava la cua com en ell és habitual. No només això: es mantenia a distància i ens observava amb malfiança. Ens hi hem atansat a poc a poc mentre ell grunyia i ens mostrava unes dents com ganivets. I aferrat entre elles, un objecte que al principi ens ha semblat una branca. Ben aviat hem descobert que es tractava d'un os descarnat, que a un dels seus extrems conservava encara les restes del que havia estat una bota.

Joaquim Valls Arnau
Barcelona






*Il·lustració / Ilustración de Ken Wong.


Vet aquí un drac

La princesa, presonera, somiava amb l'arribada del seu príncep blau... aquell que vindria a rescatar-la d'aquella torre custodiada per un terrorífic drac que escopia flames incendiàries.

Deixava lliscar el temps mirant a través de la minúscula finestra de l'alcoba les postes de sol i les estrelles nocturnes, esperant l'imminent rescat.

Dia rere dia, creixia amb l'esperança que el seu salvador la veiés formosa i bella, sense altre objectiu que el que li van ensenyar a creure… Les princeses han d’esperar que el seu cavaller les deslliuri del seu turment, deia la seva mare, la reina.

I els anys passaren... Envellida per l'espera i sentint la mort ben a prop, un pensament va il·luminar de cop el cap de la vella princesa. Potser, els seus pares, els reis, les persones més sàvies del regne, s’havien equivocat… Aquesta idea va arrelar el suficient temps per obtenir el coratge d'escapar d'aquella garjola, ara ja ho havia decidit, tot i que no sabia si tindria la força suficient per obrir aquella porta...

La veritat és que mai ho havia intentat, de la mateixa manera que mai havia vist el temible animal que la tenia retinguda.

Ester Sànchez Moro
La Garriga (Barcelona)








Els cinc d'Uguai

L’home sense nom tenia una mirada inquisidora que em fascinava. Feia mitja vida que l’espiava, però ell em va desemmascarar primer quan em va dir: Només quedem tu i jo. Em va desarmar amb la força àcida i punyent d’aquells mots. Vaig desviar la mirada a la fotografia de la paret. Cinc desconeguts que m’interrogaven; tants anys i jo encara no havia desxifrat com es deien. L’home sense nom era el que feia cinc, l’únic que quedava viu. Els cinc d’Uguai. Jo els havia posat aquell nom, jo els havia fet aquella foto. Uguai només era una paraula secreta que em protegia, el meu abric de cinc lletres que sempre duia posat.
Llavors, ell va fer una ganyota enmig de la boira del temps, de victòria, mentre jo m’empassava el fum de la derrota. M’havia quedat atrapat com un insecte a la teranyina del meu joc d’espies. Tots els jugadors aposten i jo havia estat imprudent perquè ho havia arriscat tot a una sola fitxa. I ara, sobre el rovell de la memòria, havia perdut en la tirada que feia cinc.

Marta Finazzi Martínez
Girona

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada