dimarts, 6 de febrer de 2018

PINYOLS MADURS D'ISIDRE GRAU: DEDICATÒRIA I PRESENTACIÓ







El dimecres 7 de febrer sortirà a la venda el llibre Pinyols madurs, vuitanta-cinc biolits (Voliana Edicions, 2018) d'Isidre Grau, i el divendres 2 de març tindrà lloc la seva presentació a la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès, on de moment ja podem disfrutar d'un exemplar dedicat.

Aquests Pinyols madurs són el fruit d'extremar la brevetat a l'hora d'explicar històries. Biolits (instants de vida passats per la literatura) nascuts del repte d'escriure cada setmana durant quatre anys un microrelat a la revista digital el Núvol, i que ara es presenten després d'haver madurat, a punt de nova lectura, més lliure i interconnectada.

Moltes gràcies per la dedicatòria i us esperem a la presentació del llibre!






*Isidre Grau i Antolí.


Isidre Grau i Antolí (Sabadell, 1945), resident a Cerdanyola del Vallès, enginyer tècnic químic i industrial, novel·lista i narrador, és autor de quinze novel·les -entre les quals destaca la pentalogia d'Els colors de l'aigua (Proa, 1986. Premi Sant Jordi, 1985) i la darrera La ciutat dels solitaris (Gregal, 2017)- i sis reculls de contes, a més de Primer paisatge (Gregal, 2016), unes memòries d'infància ficcionades, i de l'imprescindible assaig L'Arquitectura del conte (Octaedro-Accent, 2001; Godall, 2016, reedició).
Professor jubilat de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i col·laborador de premsa. Durant més de quatre anys ha publicat a la revista digital Núvol els contes breus aplegats a Pinyols madurs, vuitanta-cinc biolits (Voliana Edicions, 2018).







Canya de pescar

La fi del meu Enric em va deixar tan baldada que em fonia sense sortir de casa. Sort de tenir una filla superespavilada. Perquè la nena aviat ho va tenir clar, “et sobra pis i et falta moviment”, em va dir, i encara que viu a l’altra punta de la ciutat, ella ho va dirigir tot i en un mes vaig tenir una ala del pis convertida en un apartament prou bufó per llogar-lo a hores. Sí, és clar, a parelles que s’estimen i no tenen lloc on esplaiar-se. No negaré que al principi em va xocar, però la nena em va fer entendre que era un servei social d’allò més net i que em donaria una ocupació tan agraïda com mantenir el niuet en estat de revista. En assegurar-me que seria clientela de la màxima discreció, vaig intuir que parlava per experiència després del fracàs del seu trist matrimoni.
No me n’he penedit mai, perquè em sento útil i em fa conèixer un personal molt variat. No és gent que gasti gaires paraules, però sempre trobes qui t’explica la vida, com per exemple la Bàrbara, d’uns quaranta llargs, que fa set divendres que ve pel matí a recollir la clau i paga, que no sap mai a quina hora del vespre vindrà amb el seu amic. Diu que fa anys que està embolicada amb el mateix home, amb temporades de viure junts, i després de deixar-ho córrer, ara que ell està amb una altra, han trobat que amb una nit a la setmana els va la mar de bé. La gràcia és que cada divendres l’home diu que se’n va a pescar de nit amb uns amics, agafa tots els estris i quan es fa de dia sap d’un peixater que li omple la cistella. Tal com m’ho contava la Bàrbara, era per partir-se de riure, i anit mateix, quan vaig sentir soroll de claus, els vaig vigilar per l’espiell de la porta. No els vaig pas distingir sencers, però sí la canya de color verd menta i la cistella caqui. A dins, reien com criatures, fins que devien anar de cara al principal, i jo em vaig adormir.
Després de mesos de no veure-la, aquest dissabte la nena m’havia convidat a dinar a casa seva, amb sorpresa inclosa, m’havia avisat, i jo em moria de ganes d’explicar-li les distraccions que em procura la feina. Però l’alegria se m’ha tallat de cop quan entro a la seva galeria i em veig la canya de pescar menta i la cistella caqui, mentre ella neteja la peixada que li ha dut en Damià, el seu nou company –el quart des que va penjar el penques del marit. Ella ni s’ha adonat de la meva cara, i vinga a cantar-me les meravelles del Damià, una bellíssima persona que només està per ella, sobretot des que ha superat la mitja depressió de quan el va conèixer, tan estressat per l’empresa. I tot gràcies al veí de dalt que li va presentar uns amics aficionats a la pesca nocturna, i les sortides de cada divendres li van com oli en un llum. M’ho deia ben fluix, que no volia despertar-lo després de la nit en blanc, i a mi se’m regiraven les tripes de veure amb quina fe preparava la cassolada. Però, mira, no he obert la boca.
Abans de dinar en Damià s’ha despertat i ha estat molt content de conèixer la nova sogra. Després ha baixat el Genís, el veí del segon segona, que s’ha quedat a dinar i tots tres han fet molta broma sobre la pesca. A mi ja m’agrada la gent de bona pasta, i que la nena estigui satisfeta de la vida, però quan he vist que per sota la taula ella feia peuets amb en Genís, és que ja no he entès res. Ara que torno a estar sola a casa, pendent de la parelleta que vindrà a les vuit, encara em pregunto si a les superespavilades també se’ls escapa algun detall o si és que tenen estómac per a tot. Una servidora no ho pensa pas aclarir, ja estic prou entretinguda.

Isidre Grau











El miércoles 7 de febrero saldrá a la venta el libro "Pinyols madurs, vuitanta-cinc biolits" (Voliana Edicions, 2018) de Isidre Grau, y el viernes 2 de marzo tendrá lugar su presentación en la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès, donde de momento ya podemos disfrutar de un ejemplar dedicado.

Estos Pinyols madurs (Huesos maduros) son el fruto de extremar la brevedad en el momento de explicar historias. Biolits (instantes de vida pasados por la literatura) nacidos del reto de escribir cada semana durante cuatro años un microrrelato en la revista digital el Núvol, y que ahora se presentan después de haber madurado, a punto de una nueva lectura, más libre e interconectada.

¡Muchas gracias por la dedicatoria y os esperamos a la presentación del libro!






*Isidre Grau i Antolí (Fotografia d'Ester Roig).


Isidre Grau i Antolí (Sabadell -Barcelona-, 1945), residente en Cerdanyola del Vallès, ingeniero técnico químico e industrial, novelista y narrador, es autor de quince novelas entre las que destaca la pentalogía de "Els colors de l'aigua" (Proa, 1986. Premio Sant Jordi, 1985) y la última "La ciutat dels solitaris" (Gregal, 2017)- y seis recopilatorios de cuentos, además de "Primer paisatge" (Gregal, 2016), unas memorias de infancia ficcionadas, y del imprescindible ensayo "L'Arquitectura del conte" (Octaedro-Accent, 2001; Godall, 2016, reedición).
Profesor jubilado de la Escuela de Escritura del Ateneu Barcelonès y colaborador de prensa. Durante más de cuatro años ha publicado en la revista digital Núvol los cuentos breves reunidos en "Pinyols madurs, vuitanta-cinc biolits" (Voliana Edicions, 2018).








Els vius

Aquella seria la primera nit de Nadal que passarien sols a casa. Amb la pèrdua de les tietes Marquès, se’ls havien acabat les llargues taules, parades com obres d’art, i les enceses controvèrsies entre parents i coneguts d’un cop a l’any. Prop de festes, els altres nebots no havien ni respirat, i ells tenien els fills lluny, massa lluny, per no caure en la vaga melancolia de quan comprens que el món ja no és el que era.
Nostàlgies a banda, ella no permetria que aquella nit fos com tantes altres i es va enginyar un menú amb tots els ets i uts, al menjador gran, i tots dos vestits de gala. Va ser una vetllada impecable; les menges exquisides, la música de Schubert que va escollir ell, la conversa amena com feia temps que no els sorgia. Van brindar pels futurs Nadals, van riure amb ganes, i encara els va quedar humor per relaxar-se al sofà. Ell havia consultat els programes de la tele i precisament feien “Els morts” de John Houston. “Continuar amb un sopar dublinès tan memorable, serà el millor final del nostre”, va exclamar, molt engrescat. Ella hi va estar d’acord i, ben enllaçats, van seguir la pel·lícula amb un silenci estricte.
Just quan Gretta es queda immòbil al peu de l’escala, atenta a la cançó que ve de dalt, ell va notar el gest brusc de la seva dona, però només va ser per redreçar l’esquena i deixar-se absorbir encara més per la pantalla. No la va perdre de cua d’ull, i quan Gretta confessa a Gabriel la vella història d’amor interrompuda a la joventut, es va adonar de les llàgrimes a les galtes. No era d’estranyar, tots dos compartien la veneració pel relat de Joyce i reviure’l aquella nit els uniria més. Però la comunió es va trencar de cop, quan ella es va aixecar, presa d’algun desfici; va confessar que estava rendida, que preferia estirar-se al llit.
El tall el va deixar massa tocat i ell no va acabar de veure la pel·lícula. Quan al cap d’una estona va entrar a l’habitació, ella feia com si dormís. Va estar temptat de desvetllar-la, però no s’ho va permetre. Tot sol a la terrassa, amb els llums de la ciutat a sota, es va sentir tan infeliç com en Gabriel Conroy. Ell també havia viscut amb la certesa de tenir una dona que no es mereixia, admirada per tothom, amb una intel·ligència desperta i amb molt de món al darrere. Quan la va conèixer, ella acabava de tornar d’uns anys a Anglaterra, sobtadament, i ell no li va preguntar mai què era tot allò, tan ingrat, que intentava oblidar. Ara n’estava segur, ella també tenia la seva història d’amor, potser tan intensa com amarga, i ell no hi podria competir mai. Ell estava fet per a la vida discreta, anodina, com aquella nit massa càlida, sense neu, sense màgia. Aviat s’adormiria, sabent que l’endemà l’esperava un altre dels seus dies buits de grandesa, mentre ella continuaria nodrint-se dels seus records més íntims.  
No va sentir la porta que s’obria, ni els passos que se li acostaven, fins que el pes d’una mà sobre l’espatlla l’estremí. Ben aviat, la galta d’ella es va fondre amb la seva, mentre el xiuxiueig li amorosia l’orella. “Què fas aquí? Que no saps com et necessito? I avui encara més, ens hem de demostrar que estem vius, escandalosament vius”.

Isidre Grau




Los vivos

Aquella sería la primera Nochebuena que pasarían solos en casa. Tras el deceso de las tías Marqués, se habían terminado las largas mesas, preparadas como obras de arte, y las arduas controversias entre parientes y amigos ocasionales. Otra vez próximas las fiestas navideñas, los demás sobrinos no habían dicho nada, y ellos tenían sus hijos lejos, demasiado lejos, para no caer en la vaga melancolía de cuando comprendes que el mundo ya no es el de antes.
Nostalgias aparte, ella no permitiría que aquella noche fuera una de tantas e ideó un menú con todos los detalles, en el gran comedor, y ambos vestidos de gala. Fue una velada impecable; el manjar exquisito, la música de Schubert escogida por él, la conversación tan amena como desde hacía tiempo no mantenían. Brindaron por las futuras navidades, se rieron con auténticas ganas, y aún les quedaron arrestos para relajarse en el sofá. Él había consultado los programas de la televisión y precisamente repetían “Los muertos” de John Houston. “Continuar con una cena dublinesa tan memorable, será el mejor colofón de la nuestra”, exclamó él, muy animado. Ella estuvo de acuerdo y, debidamente entrelazados, siguieron la película en estricto silencio.
Cuando Gretta permanece inmóvil al pie de la escalera, atenta a la canción que le llega desde arriba, él notó el gesto brusco de su esposa, pero solo sirvió para enderezar la espalda y dejarse absorber aún más por la pantalla. No la perdió de reojo, y cuando Gretta confiesa a Gabriel su vieja historia de amor interrumpida en la juventud, se dió cuenta de las lágrimas en las mejillas. No era nada sorprendente, puesto que los dos compartían la veneración por el relato de Joyce y revivirlo en aquella noche les unía más. Pero la comunión se rompió de súbito, cuando ella se levantó, aquejada de alguna ansiedad, aunque adujo que estaba muy cansada y prefería echarse en la cama.
La interrupción le dejó demasiado afectado y él no acabó de ver la película. Cuando después de un rato entró en la habitación, ella parecía dormida. Estuvo tentado de despertarla, pero no se atrevió. Solo en la terraza, con las luces de la ciudad a sus pies, se sintió tan infeliz como Gabriel Conroy. Él también había vivido con la certidumbre de tener una mujer que no se merecía, admirada por todos, con una inteligencia aguda y con mucha vida detrás suyo. Cuando la conoció, ella acababa de regresar de unos años en Inglaterra, repentinamente, y él nunca le preguntó qué era aquello, tan ingrato, que intentaba olvidar. Ahora estaba seguro de que ella también tenía su historia de amor, quizás tan intensa como amarga, y él nunca podría competir. Él estaba destinado a una vida discreta, anodina, como aquella noche demasiado cálida, sin nieve, sin magia. Pronto se adormecería, sabiendo que al día siguiente le esperaba otra de sus jornadas despojadas de grandeza, mientras ella continuaría alimentándose de sus recuerdos más íntimos.  
No se apercibió de que la puerta se abría, ni de los pasos que se le acercaban, hasta que el peso de una mano sobre su espalda le estremeció. Enseguida, la mejilla de ella se fundió con la suya, mientras un susurro le acariciaba la oreja. “¿Qué haces aquí? ¿No sabes cómo te necesito? Hoy más que nunca, nos hemos de demostrar que estamos vivos, escandalosamente vivos”.

Isidre Grau (traducción del catalán del autor)






Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                 N Gra
Classificació            833.4"19"
Autor                       Grau, Isidre
Títol                         Pinyols madurs, vuitanta-cinc biolits / Isidre Grau
Publicació                Argentona : Voliana, 2018
Descripció física      213 p. ; 21 cm
Col·lecció                Voliac ; 40
ISBN / ISSN            9788494751134


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada