dimecres, 20 de juny de 2018

MICRORELATS DE MAIG / MICRORRELATOS DE MAYO (2)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de maig.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de mayo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.









Quina fresqueta

Al rei li agradava anar conill. A l'estiu hi trobava bo i a l'hivern ordenava encendre focs, grossos com cases de pagès, a les nombroses sales i cambres barroques del seu palau. Així podia passejar confortablement la seva dignitat per tot arreu, sense cap indumentària engavanyívola (si se'm permet l'adjectiu). També li plaïa que els quissos reials l'anessin ensumant d'estança en estança. A cops —que trapella!—, feia enrojolar servents i cortesans de tot gènere i condició  (si se'm permet el clixé) quan davant la seva magna presència havien de fer una genuflexió submisa i ell aprofitava per acostar-se'ls ben a prop mentre els entretenia en aquella posició amb una conversa intranscendent. Era molt de la broma.

No sempre havia tingut aquesta dèria peculiar però arran d'aquell afer deplorable del vestit que havia de ser invisible pels imbècils[1], la desfilada inacabable per mitja ciutat i el nen bocamoll que, es digui el que es digui, era tan ximple com la resta de súbdits, ja no se'n sabia estar. Ves per on! Li va agafar gustet a la cosa.


Albert Peracaula Bosch
Girona











L'estepa

Presideix el paisatge un terreny immaculat, buit d’efectes sonors. Si aposte per quants kilòmetres he recorregut, estic convençut que hi perdré. Tanmateix, és un bon matí des de tots els punts de vista, i em sent poderós, clarivident, de la meua omnipresència.
Pensar és com si t’emportara el vent, que crepita contra la vegetació xeròfila, mentre teixeix un fil musical abstracte. Això em fa oblidar i deixar tot l’abatiment darrere meu. No hi ha manera de cercar les paraules per explicar-ho; les llàgrimes dels meus ulls s’assequen quan mire el sol, que batega sense cremar-me la pell. El més a prop que tinc és la meua pròpia ombra. Camine, i tot s’allunya, però s’hi manté el plaer dels colors, que sostenen l’horitzó.
Creix la incertesa per totes les parets dels petits turons, uns rostres arrodonits que són el vell llit d’animals sedentaris. He ignorat que hi ha núvols estàtics, rupestres, com si foren les deixalles d’una tempesta. Després de tot, mai sabré si em perseguia.     
La vida, ací, és un acte simbòlic. 

Josep Jorge i Fernández
La Pobla de Vallbona (València)











Crim

Estic mig morta al peu de l’escala. Encara escolto els crits escandalitzats d’un dels meus agressors. “L’hem morta!”, xiscla. Però no són crits d’espant, més aviat són d’excitació. Entre tots cinc han jugat amb el meu cos fins deixar-me allà, plena de cops, abandonada a la meva sort.

Les hores següents són d’una llarga i penosa agonia, fins que el silenci queda esberlat pel soroll d’una porta obrint-se i aquell nen cridant “Mama, hi ha una rata morta a l’entrada!”.

Robert Siscart Rodríguez
Sabadell (Barcelona)











Equilibri

En els arxius de la Companyia neerlandesa de les Índies Orientals es conserva un plec de fulls atribuïts al naturalista francès François Leguat, en els quals descriu dues espècies endèmiques de la illa de Rodrigues que no apareixen en la seva obra Un nou viatge a les Índies Orientals. Segons el meu parer, la raó d’aquesta omissió podria respondre al convenciment que la seva presència i la dels altres set hugonots que van intentar colonitzar-la van trencar l’equilibri entre les dues espècies i provocaren la seva extinció, la qual ja era manifesta quan el 1693 van abandonar l’illa. Es tractava d’un ocell que pel seu plomatge negre va batejar com Éclipse, que s’alimentava només de l’altre espècie, un escarabat el qual no tenia cap altre predador. La raó, segons Leguat, era la bosseta de verí que l’escarabat amagava en les seves entranyes i que només  l’Éclipse tolerava, tot i que, ja en edat adulta, l’acabava matant. Era llavors quan l’escarabat Fossoyeur iniciava la seva tasca de carronyaire, però reservava el cor de l’ocell per fer una bola que enterrava després que la femella en diposités els ous i que havia de ser el primer aliment de les noves larves. 

Dario Alberca Badenes
Vilafranca del Penedès (Barcelona)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada