dissabte, 10 de novembre del 2018

MICRORELATS D'OCTUBRE / MICRORRELATOS DE OCTUBRE (1)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria d'octubre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de octubre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.









Cohabitació

Primer, van deixar de fer l’amor. Sense cap motiu. Simplement van anar espaiant les relacions fins que van desaparèixer. No en van parlar mai, si més no amb paraules, però l’actitud, els gests, denotaven que a tots dos ja els estava bé.
Després, van començar a evitar-se, sense fer cap escena, tan sols modificant els horaris dels àpats i els hàbits generals d’utilització de la casa. No mostraven cap mena de ressentiment, tan sols una creixent i somorta indiferència.
Com a conseqüència inevitable, van deixar de parlar-se, ja que no n’hi havia cap necessitat. Alguna nota a la nevera era suficient. I així, a còpia de no veure’s, de no comunicar-se, en van convertir en dos autèntics desconeguts.
Fins que un matí van coincidir a la cuina a l’hora d’esmorzar. Es van quedar plantats l’un davant de l’altra i es van ullar de fit a fit, com cercant a la memòria de què els sonava aquell rostre vagament familiar.
Un d’ells, no importa qui, va deixar anar un hola amable i l’altre va preparar cafè. Entre frases cada cop més còmplices es va escolar el matí mentre les ombres del sol marcaven les hores. Al migdia, com si fos allò més natural, es van donar la mà i van pujar escales amunt.

Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)








Hipnosi

L’hipnotitzador va demanar un voluntari. En Jesús, descregut de mena, va aixecar el braç. Ho va fer pel simple fet de demostrar-li a la seva xicota que allò era una enganyifa. Dit i fet. Va pujar a l’escenari, tot disposat a fer fracassar l’espectacle. L’hipnotitzador el va fer seure a una cadira i després va intentar fer-li creure que era una gallina, però ell es va mostrar impertèrrit i no es va moure en cap moment.
Veient que no se’n sortia, l’hipnotitzador es va donar per vençut i va preferir deixar-lo marxar. En Jesús va aixecar-se amb un somriure murri dibuixat a la cara. A mig camí, va recordar que les gallines no volaven i va caure sobre el pati de butaques, just a sobre de la mare de la seva xicota.

Robert Siscart Rodríguez
Sabadell (Barcelona)







La mosca

Últimament la meva parella viatja molt. Massa temps fora de casa i massa vols en solitari. N'estic farta. Des de fa dies no deixa de fregar-se amb humans de totes les espècies. No sé pas d´on li ve aquesta  vena zoofílica. Ja sé que molts amics i familiars ho fan però a mi, què vols que et digui, no m'agrada. Jo sóc més de quietud, de compartir: un carmelet desfet per aquí, una cacona per allà…
Està decidit. Avui mateix el faré fora de casa. Això sí, serà a les bones. No l'engegaré pas a la merda que encara ens hi  trobaríem.

Toni Mora Aldeguer
Barberà del Vallès (Barcelona)







*Man in a Bowler Hat de René Magritte, 1964.


Ocells

Tot va començar quan no feia ni vint minuts que havia sortit d'aquell edifici. L'individu que l'havia atès li havia dit que durant unes setmanes podia tenir sensacions inusuals. No va tardar en experimentar-les. Quan es dirigia a la cafeteria es va creuar amb el primer colom. En veure'l la resta del món es va aturar. El va trobar magnífic, senyorial, i no podia entendre com havia estat tant de temps sense adonar-se com de bonics eren aquells animals.
Més tard, va topar-se amb una dotzena d'aquells ocells. Va sentir un impuls molt fort d'anar cap a ells. Quan se'n va adonar, estava assegut a terra rodejat de coloms i la gent que passava el mirava com si no hi fos tot. En aquell moment va començar a posar-se nerviós, però quan es va espantar de debò va ser quan va fer cap a un terrat darrera d'un grup d'orenetes i es va posar a moure els braços com si pogués volar. Quan per fi va trobar forces per baixar al carrer va trucar al telèfon d'aquell individu:
−Bon dia. Sóc Jaume Subirats. Avui he estat a la seva consulta.
−Ah, vostè és el noi que he hipnotitzat per tractar el pànic als ocells?
−No, a mi m'ha tractat per deixar el tabac. I ara que hi penso, no he fumat en tot el dia.

Dolors Beltran Mateu
Mont-roig del Camp (Tarragona)