*Karen Uhlenbeck, guanyadora del Premi Abel de Matemàtiques 2019 /
Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes d'abril de la VIII edició del Microconcurs són:
Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de abril de la VIII edición del Microconcurso son:
CATEGORIA EN CATALÀ:
Referents
Tot va començar quan va proposar-me que la nena es digués
Sílvia, com ella. Jo vaig protestar: ¿és que no en teníem prou amb una Sílvia,
a casa? ¿No serveixen els noms per distingir les persones? Però la meva dona és
tossuda i no vaig poder-m'hi negar. Un any després, va néixer el nen. «Es dirà
Pau», va decidir. Pau, com el seu germà. Quan, passats tres anys, va tornar-se
a quedar embarassada, vaig endevinar el nom que suggeriria: el de la meva
cunyada Isabel.
Però allò només va ser el principi. La decoració de casa
nostra era una rèplica de la dels seus pares: peces de terrissa, quadres de
marines, mobles rústics. I reproduíem també els hàbits de la seva infància:
caps de setmana a Puigcerdà, estius a Platja d'Aro. Cada rutina del seu passat
idíl·lic, la repetíem.
Amb els anys, en els gestos de la meva dona he reconegut els
de la sogra. I parla amb expressions d'ella, es pentina com ella. Un dia em va
demanar que em deixés un bigoti espès, calcat al del meu sogre en les fotos
antigues.
Jo sempre m'he avingut a tot. Al capdavall tothom té uns
models, uns referents. Però estic inquiet. No deixo de pensar en el meu sogre:
va morir jove, d'un inexplicable accident domèstic.
Jordi Masó Rahola
La Roca del Vallès (Barcelona)
CATEGORÍA EN CASTELLANO:
La eterna sonrisa
Mi marimoño me abraza amorosamente contra su costelación,
mientras soportamos la gran calorina y el canselo en la coladera frente al
Museo del Louvre. No quiero alarmar a Ernesto, pero me invade una soñolencia de
cuajaenredos, la cabeza me da vulcanios y no logro pensar con clarimento
–supongo que son los efectos de una marasmolita nochiela de bodas–. Ya en el
interior de la pinacle, nos dirigimos a la sala de La Gioconda, es el primer
cuadrifolio que deseamos ver siendo marimoño y mujeruca. Durante la contemplación,
Ernesto me da un besuqueo y me pide que sonría como ella. Y yo sonrío,
preguntándome qué habrá detrás de esa sondaleza. De repente, un verticilo.
Oscitación. Silepsis.
Luego, un fuerte olor a pintura. Abro los ojos. Me hallo en
una habitación llena de luz, sentada en un sillón de brazos, con un vestido
verde y dorado. Leonardo está a punto de terminar mi retrato. Me pide que
sonría. Y yo sonrío, sabiendo que dentro de varios siglos volveré a reunirme
con mi marido.
Asun Gárate Iguarán
Bilbao
