Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de febrer.
Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.
Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de febrero.
Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.
A tall de faula
Dins de cada arbust se sentia un so constant i mecànic que
s’acoblava al dels matolls veïns i omplia el sotabosc d’un brogit inquietant.
Milers d’erugues mastegaven incansables les fulles i brots en total sincronia.
Era l’estació del creixement i el seu únic objectiu passava per engreixar-se
ben de pressa i tancar-se dins del capoll. D’allà en sorgiria una papallona
bella i lleugera. Com les que, amb enveja, veien volar gràcils sobre els seus
cossos grassos, lletjos i feixucs.
Excepte una eruga que descansava immòbil sobre l’àpex més
alt d’un arboç, completament aliena al frenesí de la comunitat. Just acabada de
sortir de l’ou havia observat com les papallones morien als pocs dies d’emergir
del capoll. I ella no tenia cap pressa per abandonar aquell paradís. Per això,
menjava només el mínim necessari per sobreviure. Amb el seu metabolisme alentit
comptava poder perllongar l’existència uns quants anys.
Impertorbable davant les mirades de fàstic i menyspreu de
les seves germanes, es va cargolar una mica més sobre la tija i va rosegar
superficialment una fulleta tendra. En acabat, va girar el cap per cercar
l’escalfor d’un raig de sol que s’esmunyia entre les branques.
Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)
Violència verbal
- Marc Puig, quaranta-tres anys, de Manresa, casat, sense
fills, filòleg.
- Hora de la mort?
- Per la temperatura del fetge, entre les dotze i les dues
del migdia.
- Possible causa?
- Fins que no li realitzi l’autòpsia és quasi impossible
d’assegurar, però per les laceracions que presenta el cos, els blaus a la zona
cranial i el sagnat de les orelles, sospito que estem davant d’un nou cas de
violència verbal.
- Violència verbal?
- Sens dubte! Veus aquestes marques? Són d’uns quants “pues”
i “buenos”.
- Mmm! I les taques al contorn dels llavis?
- Això és de mossegar-se a sí mateix després de sentir
“ficar” en comptes de “posar” repetides vegades.
- Déu meu! Però això no l’ha pogut matar....
- No voldria equivocar-me, però segurament el cop de gràcia
va ser un “tenir que”.
- Quin horror!
- Els adolescents poden ser terriblement cruels. És el
tercer mestre de català mort en aquest institut en el que va de curs.
- Que Pompeu Fabra ens agafi confessats!
Ivan Bonache Cuadrado
Santpedor (Barcelona)
Dimecres
Els dimecres a la tarda, qui em treu és ella. Anem al parc,
em deixa que faci les necessitats més urgents al tancat i de seguida pugem a
aquell apartament que hi ha a prop. Jo em quedo a la saleta, ajagut en una
manta de llana. A vegades, al cap d’una estona, escolto uns gemecs semblants
als que se senten a casa algunes nits. Després tornem al nostre pis de sempre.
Mentre sopen, ella li explica a quins llocs hem anat i les coses que hem fet.
N’exagera unes i n’oblida altres. En acabat, diu que li fa mal el cap i aquella
nit mai no sento cap gemec.
Josep Casals Arbós
Prades (Tarragona)
Familioteca
Va atansar-se al taulell amb una iaia, una tieta i un nebot.
Li va apropar la targeta d’usuari i la noia la va escanejar mecànicament.
Havent fet un parell de consultes, se’l va mirar amb posat
greu.
-Ha acumulat massa punts de demèrit – el va interpel·lar-.
Encara té el gat persa a casa i l’últim cop va retornar un avi fora de termini
i sense ulleres.
-Què vol? –va justificar ell–. Durant el Nadal l’home em va
agafar estima i volia quedar-se...
La noia feia que no amb el cap.
-No tenen cor! Són per passar el meu aniversari! –li
esbroncà ell, excitat.
-Només li’n puc deixar un parell en préstec a partir de
dijous. És la norma. –afegí ella, continguda.
En Pere es quedà palplantat mirant la família, intentant fer
un triatge complicadíssim.
Quim Ciuró i Romero
Barcelona
