dissabte, 14 de març del 2020

MICRORELATS DE FEBRER / MICRORRELATOS DE FEBRERO (1)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de febrer.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de febrero.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.








A tall de faula


Dins de cada arbust se sentia un so constant i mecànic que s’acoblava al dels matolls veïns i omplia el sotabosc d’un brogit inquietant. Milers d’erugues mastegaven incansables les fulles i brots en total sincronia. Era l’estació del creixement i el seu únic objectiu passava per engreixar-se ben de pressa i tancar-se dins del capoll. D’allà en sorgiria una papallona bella i lleugera. Com les que, amb enveja, veien volar gràcils sobre els seus cossos grassos, lletjos i feixucs.
Excepte una eruga que descansava immòbil sobre l’àpex més alt d’un arboç, completament aliena al frenesí de la comunitat. Just acabada de sortir de l’ou havia observat com les papallones morien als pocs dies d’emergir del capoll. I ella no tenia cap pressa per abandonar aquell paradís. Per això, menjava només el mínim necessari per sobreviure. Amb el seu metabolisme alentit comptava poder perllongar l’existència uns quants anys.
Impertorbable davant les mirades de fàstic i menyspreu de les seves germanes, es va cargolar una mica més sobre la tija i va rosegar superficialment una fulleta tendra. En acabat, va girar el cap per cercar l’escalfor d’un raig de sol que s’esmunyia entre les branques.

Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)







Violència verbal

- Marc Puig, quaranta-tres anys, de Manresa, casat, sense fills, filòleg.
- Hora de la mort?
- Per la temperatura del fetge, entre les dotze i les dues del migdia.
- Possible causa?
- Fins que no li realitzi l’autòpsia és quasi impossible d’assegurar, però per les laceracions que presenta el cos, els blaus a la zona cranial i el sagnat de les orelles, sospito que estem davant d’un nou cas de violència verbal.
- Violència verbal?
- Sens dubte! Veus aquestes marques? Són d’uns quants “pues” i “buenos”.
- Mmm! I les taques al contorn dels llavis?
- Això és de mossegar-se a sí mateix després de sentir “ficar” en comptes de “posar” repetides vegades.
- Déu meu! Però això no l’ha pogut matar....
- No voldria equivocar-me, però segurament el cop de gràcia va ser un “tenir que”.
- Quin horror!
- Els adolescents poden ser terriblement cruels. És el tercer mestre de català mort en aquest institut en el que va de curs.
- Que Pompeu Fabra ens agafi confessats!

Ivan Bonache Cuadrado
Santpedor (Barcelona)







Dimecres

Els dimecres a la tarda, qui em treu és ella. Anem al parc, em deixa que faci les necessitats més urgents al tancat i de seguida pugem a aquell apartament que hi ha a prop. Jo em quedo a la saleta, ajagut en una manta de llana. A vegades, al cap d’una estona, escolto uns gemecs semblants als que se senten a casa algunes nits. Després tornem al nostre pis de sempre. Mentre sopen, ella li explica a quins llocs hem anat i les coses que hem fet. N’exagera unes i n’oblida altres. En acabat, diu que li fa mal el cap i aquella nit mai no sento cap gemec.

Josep Casals Arbós
Prades (Tarragona)







Familioteca

Va atansar-se al taulell amb una iaia, una tieta i un nebot. Li va apropar la targeta d’usuari i la noia la va escanejar mecànicament.
Havent fet un parell de consultes, se’l va mirar amb posat greu.
-Ha acumulat massa punts de demèrit – el va interpel·lar-. Encara té el gat persa a casa i l’últim cop va retornar un avi fora de termini i sense ulleres.
-Què vol? –va justificar ell–. Durant el Nadal l’home em va agafar estima i volia quedar-se...
La noia feia que no amb el cap.
-No tenen cor! Són per passar el meu aniversari! –li esbroncà ell, excitat.
-Només li’n puc deixar un parell en préstec a partir de dijous. És la norma. –afegí ella, continguda.
En Pere es quedà palplantat mirant la família, intentant fer un triatge complicadíssim.

Quim Ciuró i Romero
Barcelona