Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.
La pregunta
El paquet ha d’arribar d’un
moment a l’altre. Quins nervis! Ja fa estona que deambula per tota la casa
sense fer res en concret. Sent el timbre. Per fi, ja era hora! Li demana al
missatger que deixi la caixa al menjador. S’acomiaden –«no cal que m’acompanyi,
sé el camí, gràcies»– i trenca l’embalatge. Somriu emocionada. Agafa un
exemplar. L’olora. Percep una barreja indestriable de tinta, pega i paper. Mira
la portada. «Versos d’una vida», de Regina Tomeu. Els colors no semblen tan
vius com quan els va veure a la pantalla, però fa patxoca. Aireja les pàgines.
En veure’s a la solapa, s’atura. Li fa un salt el cor. Quina errada! Quin mal
gust! Telefona a l’editor i li explica. «Apareix l’any de naixement, sí, però
també l’actual.» L’editor, sorprès, intenta defensar-se. Diu que només ha
tractat amb el nebot de l’autora, i afegeix que el noi va revisar i validar les
galerades. Ella, èrtiga, sent una sola frase abans d’interrompre’s la connexió:
«qui és, vostè?»
Vicenç Ambrós Besa
Barcelona
Amistat
Feia tants anys que no el veia.
Potser trenta, des que vam acabar l’institut i cadascú va estudiar la seva
carrera. Un dia qualsevol ens devien acomiadar: “Ja ens veurem”, sense saber
que potser ho fèiem per sempre. I ara el tinc aquí davant, repenjat a la barana
del passeig mirant el mar. L’he reconegut de seguida, tampoc ha canviat tant.
Fa bona cara i sembla feliç. A mi també m’han anat bé les coses, estic content
de la vida que tinc. M’imagino quan cridi el seu nom, es giri i em reconegui i
sento que el cor se m’eixampla, m’acaricia la gola, els braços i em fa
pessigolles a l’estómac. La nostra amistat havia estat profunda i
indestructible, ens havíem enfrontat junts als misteris del món de la infantesa
i a les sacsejades cegues de l’adolescència i la primera joventut. M’imagino
l’abraçada i sé que em saltaran les llàgrimes. Ens presentarem les nostres
dones i ens mirarem als ulls somrient buscant aquella guspira ingènua i rebel
que els plecs dels anys han anat cobrint. I després?
Passem darrere seu, només un gest
i un allau d’emocions ens envairà a tots dos, però no faig res, continuo
caminant, mentre li dic a la meva dona que aquesta nit podríem sopar a la
terrassa.
Dario Alberca Badenes
Vilafranca del Penedès
(Barcelona)
L’autòctona
Mirava cap a la porta d’entrada a
través de les cortinetes. No volia que la veiessin, però sabia que l’esperaven:
una aglomeració de desconeguts amb càmeres i mòbils.
Feia tres dies que no sortia i se
li havia acabat el pa. Va baixar les escales a poc a poc. Quan va arribar al
vestíbul, es va aturar. Va agafar aire i es va asserenar. En obrir la porta,
els flaixos la van enlluernar. Com va poder, es va obrir pas entre la gent
mentre sentia paraules inintel·ligibles i veia les mirades de curiositat amb les
quals l’escodrinyaven.
Era l’única en tota la ciutat i,
des que havien editat aquella maleïda guia, sabien on vivia.
Georgina Argimon Maza
Barcelona
De com l'ascensió de l’Antònia,
al cel sia, no va incrementar el nombre d'ànimes que l'habiten
L’Antònia ha entrat al cel. Ella
ja ho esperava, tenint en compte la vida modèlica que sempre ha portat, tan
altruista, tan treballadora, tan com cal. Per això no estava gens capficada
quan, els primers dies després de morta, va quedar la seva ànima donant voltes
entre els vius. De fet, així va poder comprovar que l'estimaven de veres els
familiars i coneguts.
A la porta, a més de Sant Pere,
lˋhan rebut els seus pares, la germana, els avis, i també la veïna i amiga de
tota la vida. Quines abraçades es poden arribar a fer tot i no tenir cos!
L'eternitat és ampla en espai i
temps. Però l’Antònia pensa "Que petit és també aquest món!" quan
intueix clarament l'ànima del Rafel. "Per aquí no hi passo...",
afegeix anant cap a la porta celestial. "Sant Pere, si us plau, us prego
que reviseu el procés d'admissió del meu marit. No pot ser que s’hagi guanyat
el cel amb tot el que he hagut d’aguantar de tardes i nits de futbol amb els
amigots a casa, els crits a l’àrbitre, les cerveses i els puros. Ja ho van
valorar això? No mereix passar una temporada al purgatori? No em mereixo jo
descansar una mica?”
M. Carme Marí
Castelldefels (Barcelona)
Guieu-nos cap al cel
“il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al cel”
Jacint Verdaguer
-Feu el que demanen. Sense compassió.
Vici i Caprici, dos serafins de
currículum excels - ells són els responsables d’haver serrat amb habilitat i
bon gust les muntanyes de Montserrat -, reben l’encàrrec amb incredulitat.
-Com?
-Amb fletxes o amb la serra d’or. Encara
la teniu, oi?
-Però serà una carnisseria! No podríem
actuar amb més... subtilesa?
-Se me’n refot! Però guieu-los cap al
cel. No vull més petons, ni precs, ni cants, ni ofrenes, ni res! Vull viure
tranquil·la!
-No fallarem.
-Més us val o la sang que correrà serà la
vostra.
Unes setmanes més tard, un virus
terrible d’origen desconegut il·lumina la catalana serra - i les serres de més
enllà - i s’ocupa de guiar
despietadament cap al cel a milers de feligresos. Al temple, ja no hi ha ni
espelmes ni cants ni precs.
Vici i Caprici s’ho miren des
d’un núvol amb les mans immaculades i el cap a lloc.
La Moreneta somriu mentre es
desenganxa la bola envernissada de petons de la mà i la desa a les golfes. Si
s’afanya, encara podrà agafar un corrent d’aire que la porti fins al Carib.
Segur que l’àvia Anna i l’avi Joaquim estaran encantats de cuidar el nen. És un
Sant.
Oriol Garcia Molsosa
La Garriga (Barcelona)
La taula
Al carrer Major número cinc de
Forès, els diumenges a la tarda hi arriben cotxes de tota la comarca i més
enllà. Els forasters, amb cita prèvia, venen a preguntar a la taula. Paguen
l’entrada a la tia i enfilen les escales fins a les golfes; en penombra i sota
la biga carenera hi troben la taula. Els quatre avis asseguts al voltant, un a
cada costat, els ulls clucs i els palmells de les mans fermament recolzats
sobre la superfície llisa i polida. La taula comença a trontollar i a repicar a
terra, ara amb una pota ara amb l’altra. Un pic és un sí, dos repics un no, fa
saber la tia. Els forans a peu dret, amb el cor encongit, interroguen la taula
sobre les seves quimeres i angoixes; i sospiren i assenteixen en escoltar els
seus repics. Al cap de mitja hora la tia els acompanya escales avall i els
adverteix que s’agafin fort a la barana, perquè a tots els tremolen les cames i
alguns tenen els ulls plorosos. A la sortida, en una mena de capelleta, les
imatges de la taula s’hi multipliquen per cent: en pòsters i postals,
estampades en samarretes, tallades en fusta, en bolígrafs, ventalls i imants de
nevera; la tia les ven a preu d’or però les hi prenen de les mans.
Imma Torné Sans
Barcelona
