Tinta
L’home tatuat treballava a la
llibreria del barri. Li dèiem en Tinta, però ell no ho sabia. Impertèrrit i
absent darrere del taulell, sempre el trobaves llegint, com si aquelles parets
folrades de llibres fossin casa seva i tu, un convidat inesperat que s’havia
presentat a sopar sense avisar. Era molt xerraire i, un dia, em va confessar
que abans era poeta. Jo només li havia vist els braços plens de tinta però, de
seguida, la meva imaginació li va recórrer la carretera sinuosa del cos, a la
recerca de les lletres perdudes per culpa de tanta roba. Semblava trist i no em
vaig atrevir mai a preguntar-li res més. Fins que va plegar i el vaig veure,
per casualitat, dos carrers més enllà, apujant la persiana d’un negoci que es
deia com la deessa de l’amor i de la guerra Tanit. Ens vam saludar i em va
convidar a entrar, en nom de la poesia.
- He tornat a escriure! –em va
dir ben eufòric–. Però ara he canviat el paper per la pell perquè la literatura
també punxa com una agulla. Si vols, et regalo un vers... tatuat.
I és que la felicitat també pot
ser una paraula: Tanit té les mateixes lletres que Tinta.
Marta Finazzi Martínez
Girona
Renaixements
No va conèixer els seus pares.
Ella va morir durant el part. Ell, unes setmanes més tard, en un estrany
accident de trànsit. La seva infantesa va estar marcada per l’amor desmesurat
dels avis i la convicció que algun dia descobriria el secret de la
immortalitat.
Als trenta anys ja era director
de l’empresa capdavantera mundial en tractaments genètics. Després de superar entrebancs tècnics, ètics
i legals va engegar el seu gran projecte: la clonació humana. Malauradament, el
cos de la mare havia estat incinerat. Però va poder extreure el material
necessari de les restes del pare per fer realitat el seu somni.
Avui, tot li va de cara i se sent ben feliç de tenir al costat un pare renascut i jovenívol. Per això, no entén res quan el veu entrar al despatx amb un revòlver. Amb veu vella i cansada, el pare li confessa que l’odia. Igual com va odiar aquell maleït nadó que en néixer va matar l’única persona que ell havia estimat. Mai li podrà perdonar, per moltes vides que visqui.
D’un tret, acaba amb ell. Després, es torna a treure la vida. Espera, per fi, poder descansar en pau. No està al cas de les mostres genètiques emmagatzemades ni de les últimes voluntats del seu fill.
Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)
N. del T.
No era el primer cop que li deien
que aquell llibre espantava les criatures, i ella, la bibliotecària, havia de
fingir, ja que els pares l’hi tornaven amb un aire entre ressentit i confós,
com si l’acusessin d’alguna falta indefinida. Però què podia haver-hi, de
pertorbador, a les pàgines d’aquell llibret il·lustrat traduït de l’alemany? No
hi havia cosa més innocent que les peripècies hilarants d’un eriçó adoptat per
una família de conillets peluts, i els problemes de convivència i mobilitat que
causaven les seves punxes. La bibliotecària havia inspeccionat amb lupa el text
i les il·lustracions, buscant-hi un misteriós «home de l’escopeta» que, segons
una de les mares, s’amagava entre els matolls i tenia cara de gargot mig
esborrat amb una goma bruta. Però la bibliotecària no la trobava enlloc,
aquella presència terrorífica.
I tampoc no hi trobava el nom del
traductor.
Una presència incerta, una
absència estranya.
Intrigada, va trucar a
l’editorial.
Li va respondre una noia:
–Va matar els seus dos fills. Sí.
Després se’n va anar al bosc i es va suïcidar. Sí. Per això el vam fer
desaparèixer.
La bibliotecària va dir:
–Doncs encara hi és.
I va penjar.
Josep Sampere Martí
Igualada (Barcelona)
