Aprendre a tocar el piano
El Mateu va decidir aprendre a
tocar el piano el dia que s'havia d'acabar el món. Ell no ho sabia, clar. Ni
tampoc cap altre humà. Però aquell diumenge en que va decidir obrir la tapa del
piano del seu avi per primera vegada, era el mateix diumenge que els àngels
havien decidit acabar amb la vida terrestre. Començaria al capvespre, quan el
Sol es posés per darrera vegada. El Mateu va aprendre la escala de do major
sobre les dues del migdia, després d’haver dinat mirant un vídeo per internet
de teoria musical bàsica. La raó de que hagués decidit aprendre a tocar ara el
piano, després de tants anys amb l’instrument agafant pols a casa seva, era res
més que l’avorriment. Vivia sol i treballava des de casa, així que tenia molt
de temps lliure.
A les quatre de la tarda, ja era
capaç de tocar l'Himne a l'Alegria, molt lentament. Igualment, era una fita
impressionant, per algú amb la seva nul·la experiència. I el millor de tot: ell
es divertia aprenent. No podia evitar pensar en el seu avi i en les cançons que
hi solia tocar quan encara estava viu. A les cinc de la tarda, va baixar la
tapa del piano i, amb un somriure al rostre, va dir: “Demà continuaré”.
Gabriel Rosselló Salleras
Porreres (Illes Balears)
La iaia Antònia
La iaia Antònia era molt sorda. Tot i això, en els seus
aniversaris es tapava les orelles quan bufava les espelmes perquè deia que
escoltava crepitar els anys. Recordo molt bé el seu últim aniversari. A fora
bufava el vent de tardor, salvatge i descontrolat. Una branca d’arbre del jardí
es va partir sense pietat deixant anar un crec sec i fort que fins i tot la
iaia va sentir. Aquell dia es va negar a
bufar les espelmes.
Marta Artigas Mateo
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)
La castanyera
Va començar fent cagar el tió el
dia que no era. El raïm se’l va menjar el deu d’agost i l’aniversari el va
celebrar sis cops en un mateix any. El van multar per calar foc als mobles
vells un tretze de maig. Es va presentar vestit de zombi a casa dels nebots la
nit de Reis. Es va comprar un llibre el vint-i-tres de gener.
El dia que l’havien d’incinerar,
la seva família se sentia molt feliç. Per fi ho podrien celebrar com tocava.
Fins que al tanatori va entrar la castanyera.
Núria Tort Armengol
Vilafranca del Penedès
(Barcelona)
Miratges
Algú m’havia suplantat. Ho vaig
saber en revisar l’historial de compres a la web. Després de l’alarma inicial,
vaig tractar de racionalitzar les coses: la quantitat de diners no era tan
elevada. I vaig sentir —per què no dir-ho?— una certa calidesa de proximitat
humana. Podria conèixer aquella persona algun dia? Dir-li que estava disposat a
deixar-ho córrer? Fins i tot, no m’importava que fera més comandes, sempre que
es mantinguera dins d’uns marges econòmics raonables. Vaig parar esment en les
compres, de nou, i em vaig adonar que els seus gustos eren semblants als meus:
dues novel·les policíaques i varetes d’encens. Uns dies més tard, em va
sorprendre rebre aquells productes a casa. Pensava que hauria fet servir un
punt de recollida. Aleshores vaig entendre que es tractava d’un regal, fet amb
els meus diners, això sí, però la intenció d’apropament era clara. Compartíem
aquell desig. O això em semblava... Per la meua banda, no podia fer res més que
esperar. Però el temps passava i no donava noves senyals de vida. No sé si es
va arribar a enfadar amb mi. El cas és que hui, quan he volgut accedir a la
web, he vist, abatut, que m’havia canviat la contrasenya.
Vicent G. Terol
Xàtiva (València)
Taques
Quan mestresses sota la morera
del Molino Vell, amb molts dels seus madurs fruits besant la terra, mentre
escoltes la música de la revetlla de la plaça i les estreles titil·len com en un
aplaudiment dedicat, no estàs en una experiència nímia ni en un estiu qualsevol.
Cruixen les mores i cruixen els
cossos en brots d'un plaer compartit una miqueta nerviós i inconscient, i parar
és l'últim verb possible quan la bogeria preval i s'apodera.
Després, ja recuperat l'alè
assossegat, només queda esperar que ella arribe a casa abans que el meu oncle
perquè aquest no descobrisca en el seu vestit el que tot el poble intueix.
Javier Palanca Corredor
València