El Concurs ARC de Microrelats és un dels referents del gènere microrelat en català.
Preparant-ne ja la XII edició, el proper dissabte 16 d'octubre en el marc de la IV Jornada ARC del microrelat en català, que tindrà lloc a Barberà del Vallès, es lliuraran els premis de la XI edició.
Cliqueu aquí per a llegir-ne els finalistes.
Cliqueu aquí per a llegir-ne els finalistes.
Moltes gràcies a l'Associació de Relataires en Català pel donatiu del llibre de la X edició.
Pecat no tan original
L'Adam va irrompre en aquell soterrani rònec com si vingués de barallar-se a cops de puny amb un calamar gegant, xop de cap a peus i amb els cabells tot esvalotats.
Fora, un huracà de categoria 4 escombrava el que quedava de Barcelona. Dins, una fumera densíssima emboirava tant l'ànima com els pulmons.
El noi va esmunyir-se ràpid cap als lavabos, delerós de fotre's l'últim gram de pols màgica que li restava. Just quan anava a empènyer la porta, però, va topar de morros amb una xicota que en sortia esperitada. Duia el pèl carbassa desordenat en onades rebels que li ocultaven la tristor dels ulls, rere traces de rímel escorregut, però així i tot va reconèixer-la.
-Eva?
-A...Adam?
Van seure plegats en el racó més ombrívol del tuguri.
Ella va demanar vodka, així a seques. Ell, un combinat de whisky a continuació de l'altre. Llavors ella va confessar que es guanyava la vida despullant-se davant d'una webcam. Ell, que no se la guanyava, ni poc ni molt. Després van callar, i durant força estona van romandre silents, simplement mirant-se com si precenciessin un miracle.
-D'això... espero que hagis pogut perdonar-me -va dir Eva en acabat, alçant la veu per sobre la matraca de la música.
-Per què?
-Ja saps... si no hagués estat per mi, mai ens haurien expulsat de l'Edèn.
L'Adam va arronsar-se d'espatlles.
-Tan se val.
-Ni tans sols ara, que el món s'acaba?
-Hem viscut prou. No ens hem de penedir de res, Eva -va aquietar-la, fitant-la amb dolçor-. Si de cas, només del fet que hagin hagut de passar tots aquests mil·lenis abans de retrobar-nos.
Damunt la taula, les mans van acaronar-se.
-I si poguéssim tornar al Paradís?
Esperant hi havia un bitllet enrotllat i dues ratlles.
-Ho dubto. Som el que som.
Aquella nit l'Adam i l'Eva van compartir llit en una càpsula d'un hotel-nínxol del Raval. No seria fins uns mesos més tard, quan les aigües s'ho haguessin empassat tot per sota la Diagonal, que descobririen que ella havia quedat prenyada.
Una criatura enmig de la desfeta...
David d'Argent
El Concurs ARC de Microrelats es uno de los referentes del género microrrelato en catalán.
Preparando ya la XII edición, el próximo sábado 16 de octubre en el marco de la IV Jornada ARC del microrrelato en catalán, que tendrá lugar en Barberà del Vallès, se entregarán los premios de la XI edición.
Clicad aquí para leer los finalistas.
Clicad aquí para leer los finalistas.
Muchas gracias a la Associació de Relataires en Català por su donativo del libro de la X edición.
Culleres buides
Dormint, fem la cullera. Encara, malgrat els anys, m'agrada sentir la seva virilitat somorta entre les natges i prémer-li la mà enmig dels meus pits. Tal vegada és l'única cosa que em continua plaent del nostre matrimoni. Ell no ho sap, però. Com no sap que quan al matí se'n va trobo més ample i més còmode el llit i m'arrapo als coixins i beso el primer amor que mai no va ser. Que quan soc a la feina no penso mai en ell i em sento delir pels becaris, tan simpàtics ells i tan joves. Que quan passo pel forn a recollir el xusco -abans n'eren dos però els nens ja no hi són- li compraria aquell xuixo que tant li agrada, però no ho faig -<<No et va bé pel colesterol>>, li dic-. Que cuino tot allò que li agrada -sense greix, és clar- perquè no ho deixi al plat, que no estan les coses per tirar el menjar. Que els diumenges només vull dormir. Que els seus amics m'enfarfeguen i no m'agrada el futbol. No en sap res de tot això i per això m'estima. Té molta paciència, és la seva virtut.
Arribo de matinada traient-me les sabates i mirant d'amortir la fresa de la clau al pany. La Maria dorm sorollosament enmig de roncs i d'apnees cada dia més feixugues i més llargues. És dolça, la Maria. Ella sap que soc tot el dia fora per no acabar discutint, ara que els nens ja no hi són. Ara que no hi ha ningú més no sabem què dir-nos. Tants anys atrafegats i ara el pis se'ns fa immens. Sort en tinc dels meus amics. Ens trobem al bar els dies de partit, que no estan les coses per pagar la televisió, i mirem el futbol prenent unes cerveses. De vegades, quan la Maria dorm i l'abraço pel darrere, penso amb la Conxita, aquella primera coïssor entre les cames que no va anar més enllà. La Maria m'agafa la mà i la posa entre els seus pits i li sento bategar el cor. Sembla com si volgués recordar el temps en els quals aquest gest era el començament de les nits de passió, però ja no sento bategar la sang allà baix. Quina paciència que té, la Maria, i quant ens estimem. És la seva gran virtut.
Celestí Casòliva i Morales
Cucharas vacías
Durmiendo, hacemos la cuchara. Todavía, a pesar de los años, me gusta notar su virilidad mortecina entre las nalgas y ponerle la mano en medio de mis pechos. Tal vez es lo único que me continúa placiendo de nuestro matrimonio. Él no lo sabe, pero. Cómo no sabe que cuando por la mañana se va encuentro más ancha y más cómoda la cama y me agarro a las almohadas y beso el primer amor que nunca fue. Que cuando estoy en el trabajo no pienso nunca en él y me deleito por los becarios, tan simpáticos ellos y tan jóvenes. Que cuando paso por la panadería a recoger el chusco -antes eran dos pero los niños ya no están- le compraría aquel chucho que tanto le gusta, pero no lo hago -<<No te va bien para el colesterol>>, le digo-. Que cocino todo aquello que le gusta -sin grasa, está claro- para que no lo deje en el plato, que no están las cosas para echar la comida. Que los domingos sólo quiero dormir. Que sus amigos me cargan y no me gusta el fútbol. No sabe nada de todo esto y por eso me quiere. Tiene mucha paciencia, es su virtud.
Llego de madrugada sacándome los zapatos y mirando de amortecer el ruido de la llave en la cerradura. María duerme ruidosamente en medio de ronquidos y de apneas cada día más pesadas y más largas. Es dulce, María. Ella sabe que estoy todo el día fuera para no acabar discutiendo, ahora que los niños ya no están. Ahora que no hay nadie más no sabemos qué decirnos. Tantos años ajetreados y ahora el piso se nos hace inmenso. Suerte tengo de mis amigos. Nos encontramos en el bar los días de partido, que no están las cosas para pagar la televisión, y miramos el fútbol tomando unas cervezas. A veces, cuando María duerme y la abrazo por detrás, pienso en Conchita, aquel primer escozor entre las piernas que no fue más allá. María me coge la mano y la pone entre sus pechos y le noto latir el corazón. Parece como si quisiera recordar el tiempo en los que este gesto era el comienzo de las noches de pasión, pero ya no noto latir la sangre allí abajo. Qué paciencia que tiene, María, y cuánto nos queremos. Es su gran virtud.
Celestí Casòliva i Morales
(Traducción del catalán de A. Guri)
