Moltes gràcies a tots els autors i autores per participar i felicitar-los per la qualitat de les obres presentades, cada cop augmenta la dificultat pel jurat. I recordem que podeu participar a cada convocatòria mensual.
En succesives entrades del bloc publicarem els microrelats que han arribat a les deliberacions finals.
Muchas gracias a todos los autores y autoras por participar y felicitarles por la calidad de las obras presentadas, cada vez augmenta la dificultad para el jurado. Y recordamos que podéis participar en cada convocatoria mensual.
En sucesivas entradas del blog publicaremos los microrrelatos que han llegado a las deliberaciones finales.
*Jugador de la selecció espanyola de hanbol guanyadora de la medalla de bronze en els
JJOO d'Atlanta'96 /
Jugador de la selección española de balonmano ganadora de la medalla de bronce en los
JJOO de Atlanta'96
Els microrelats guanyadors del microconcurs corresponents a la convocatòria del mes de novembre en les tres categories són:
LOCAL:
Encargo real
Me ahogo. Me cuesta respirar, pero a nadie le importa. Odio el corsé, a los enanos y a los perros. Cada tarde se cuelan por la ventana las risas del patio abofeteándome la cara hasta el sonrojo. No puedo más, tengo calambres en las piernas y el óleo me produce náuseas. Mañana no vengo. Velázquez le aseguró a papá que acabaría en seis meses. Llevamos ocho.
Mònica Sempere i Creus
Barberà del Vallès
CATALÀ:
*Antiga escola pública / Antigua escuela pública. Represa, Alentejo (Portugal)
Fer-se home
Al noi li fa vergonya anar del col·le a casa acompanyat per un adult que li arriba al pit. Els amics se'n riuen quan el veuen marxar amb la tieta Eulàlia, petita i alegre com un pardal. Per això ell camina amb les espatlles corves. Amb la motxilla de camuflatge sembla una tortuga que segueixi la tieta parlant sola.
Han de travessar dos carrils de carretera sense semàfors. El pare, que té un càrrec a l'Ajuntament i viu a l'altra banda del poble, el fa acompanyar perque tot li semblen perills i amenaces, viu amargat. I vol amargar els altres, pensa el noi.
Aquesta tarda el sol fa mirallets a la plata de l'entrepà. La tieta mira a banda i banda de la carretera i diu: ara. Ell la segueix dòcil. Però quan són a mig passar nota que li agafa la mà..., i això sí que no! Quin ridícul! Per aquí no passa! Dóna una estrebada i s'avança amb unes gambades furioses, amb tota la seva alçada d'home, desbordat per l'insult.
És llavors que sent el clàxon aterridor del camió, i la frenada. Sobretot la frenada. És llavors que veu la bèstia que els ve al damunt imparable, i que s'emporta la tieta Eulàlia de la seva vista, de la seva vida i del seu cor d'infant.
Susana Camps Perarnau
Barcelona
CASTELLANO:
Rutina
Cada día que abro el buzón encuentro un dedo dentro. Un día, un dedo. Pero no todos -días y dedos- son iguales. A medida que decae el estupor, aumenta la dificultad.
Agustín Martínez Valderrama
Gavà (Barcelona)
