dimarts, 17 de desembre de 2013

MICRORELATS DE NOVEMBRE / MICRORRELATOS DE NOVIEMBRE (III EDICIÓ / EDICIÓN) (1)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de novembre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.






Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de noviembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.








La cort

-D'aquí una setmana justa li envies un missatge al fill de puta des del mòbil de la Marta, t'inventes alguna cosa, el que sigui, li dius que us heu de veure aquella mateixa nit, que l'esperes a l'Ametlla sobre les 9.

-Què? Què pretens? Ets boig! Què collons xerres?

-Tu fes el que et dic, no es tan difícil, no? -em sentia amb l'obligació moral d'ajudar-lo, pobre cornut. Sóc una bona persona, un pou de bondat, una obra social...

L'endemà, com cada matí, a les 7 en punt estava donant menjar a les truges de la granja. Vaig abocar el pinso als cóms de totes les corts, excepte una. Quedaven 6 dies. A mitja setmana, els porcs d'aquella nau estaven famèlics i es mossegaven els uns als altres sense miraments.

El diumenge va arribar sense presses i va ser un bon dia, el Barça va guanyar amb dos gols de Messi i potser encara veuríem algun fredolic. Després de la victòria blaugrana, passades les 10 del vespre, a una hora poc habitual, els porcs de la cort que quedava més a la vora del paller es van atipar. Són unes bèsties molt netes i agraïdes, no deixen engrunes. Després del tiberi van callar, portaven una setmana amb una cridòria plena de gana que m'amoïnava.

Gerard Vilardaga Cunill
Berga (Barcelona)










Notícia de Hamelin

Qualsevol que hagi visitat Hamelin sap que en aquesta ciutat no hi queda ni una sola rata. No en veureu ni una, enlloc. Ni en els barris més desfavorits, ni al voltant dels contenidors d'escombraries, ni a les golfes, als soterranis o a les bodegues de les cases. I si us endinséssiu en les profunditats del clavegueram tampoc no en trobaríeu ni rastre. Cap rata, cap ratolí, ni tan sols un innocent ratolinet de camp. Tots els rosegadors han desaparegut de la ciutat.
El que hi ha a Hamelin  -i en grans quantitats-  són flautistes. N'hi ha per tot arreu, surten de sota les pedres. Dia i nit, l'aire de Hamelin està impregnat del so sibilant de flautes dolces, travesseres, de Pan, flautins i xiulets. Pel xivarri que sura en l'ambient, el viatger sap que s'aproxima a Hamelin fins i tot abans de divisar el perfil de la torre Klütturm. Des que un cèlebre taumaturg va demostrar les propietats raticides del so de la flauta, no hi ha cap ciutadà que no hagi après a tocar aquest instrument.
Ara el Hameliner Zeitung publica la notícia: en un edicte, l'alcalde demana algú capaç de combatre aquesta plaga. Algú que enviï els flautistes al fons del riu Weser, a fer companyia les rates.

Jordi Masó Rahola
La Roca del Vallès (Barcelona)










Amor de mare (Va caure del cel)

L'impacte de la plantofada i els plors desconsolats de la criatura ressonen al vagó de tren. El que em sorprèn és la indiferència que mostra la dona.
Me n'oblido, dels plors, en arribar a l'institut. Avui les aules són mig buides. Segons diuen hi ha una mena de passa de grip.
En acabar les classes, marxo cap a casa. No hi ha ningú i pujo a l'habitació. Tinc temps de sobres per fumar-me un mai.
El motor d'un cotxe em desperta. M'apropo a la finestra. És el Volvo de la mare. L'enllumenat del carrer no s'ha encès i les cases adjacents són a les fosques. Sento un crit llunyà, també trencadissa de vidres. Una lluminositat verdosa solca el cel, tot caient darrere les muntanyes properes.
Algú obre amb violència la porta de casa i puja l'escala. Puc sentir talonejar amb nitidesa. Tot d'una, el pom de la porta comença a girar lentament.
Retrocedeixo espantat. Llavors, un objecte pesat impacta contra la fusta i l'esquerda. Obro la finestra i salto al jardí. Corro com un esperitat mentre, per damunt del meu cap, dotzenes d'estels fugaços de color verd cauen per tot el barri.

Sergi G. Oset
Barcelona









*Michael Petrucciani (1962-1999).


La maleta

Bufa vent violent i fred. Penetra per les esquerdes i xiula tan fort que l'atabala. Prem el << play >> i apuja el volum al màxim. Amb els colzes sobre la taula, s'embolcalla el cap amb les mans i mira de concentrar-se. Estava pensant com anar a un lloc des d'on bellugar cap un altre indret. Mudar per tornar a canviar, com si donés voltes per cercles excèntrics. N'està fart. A terra, la maleta mig plena resta oberta per la meitat enmig l'habitació.
El dia clareja mentre Michel Petrucciani interpreta Silence. El vent s'asserena. Abaixa el volum i omple la banyera amb l'aigua molt calenta. Potser quan s'hi poso s'endormisqui i somiï que ha arrelat, a vegades li passa. Però quan aixequi el cap i obri els ulls, veurà la maleta. Fins que no la buidi del tot, no haurà arribat enlloc.

Josep Casals i Arbós
Prades (Tarragona)










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada