MICRORELATS DE MAIG / MICRORRELATOS DE MAYO (2)

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de maig.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.

Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de mayo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.

Però no vaig dir res

Ni es van molestar a lligar-me, em van embolicar en un llençol i el gegant em va abraçar des d'enrere com si fóra la seua preuada presa.

Després, la pèl-roja que m'havia entabanat com a un panoli, em va tapar la boca i el nas amb el seu estrany artefacte. Vaig sentir que m'asfixiava, però em vaig sentir agraït perque el retirés just a temps.

Estava desconcertat, i no vaig arribar a intuir que tot formava part del mateix pla, preparar-li el camí al seriós i eixut individu que se m'acostava. Aquest, va triar unes tenalles d'entre d'altres ferramentes, i després de posar-me un obriboques, va actuar.

Eren els temps del twist, del NODO i de les operacions d'angines.

Javier Palanca Corredor

València

La marca de l'home

Els dos vells amics comparteixen tertúlia amb nous i bóta de vi a l'ombra d'un roure frondós. En Jep acaba de tancar els seus vedells i l'altre el visita després de molt temps sense veure's.

-Ja ho veus, els temps canvien i ho fan de pressa  -I mentre ho diu, rosega un tros de fonoll que li penja dels llavis, agafa una nou i l'esclafa amb dos dits. N'ofereix un tros al seu amic-. Jo ja ho porto tot amb ordinadors i les tabletes del dimoni. Tot modern, tot controlat, tu. I m'ajuda el nen, que és qui sap d'aquestes collonades. Voràs. Nen, vine aquí!

El nen, que es banya a la bassa amb uns calçotets de superman descolorits, s'apropa a on són els grans. El fred de l'aigua mostra blaus als braços i algun altre a la cara. Al costat dret, sota les costelles i a l'espatlla dreta se li veuen unes cicatrius amb relleu. Una J majúscula. L'amic agafa el braç del noi i el fa girar en rodó. Contempla les marques al sol ataronjat. No surt del seu atordiment. Assenyala la marca i assenyala al seu amic.

-Ets un mentider fill de la gran puta. Però... que no t'havies modernitzat? No, si encara resultarà que marques el bestiar a l'antiga? És?

Francesc López Camacho

Barberà del Vallès (Barcelona)

Perfecció

És simplement perfecta. Els seus rínxols d'atzabeja, els seus ulls ambarins, la seva mirada fogosa, els seus pòmuls roents, els seus llavis ambrosíacs, la seva pell melosa, les seves corbes delitoses... Tot plegat, composa la seva bella perfecció que m'esclavitza amb el seu embruix.

Un xiulet em torna a la realitat. M'haig d'afanyar a endollar-la o bé se li esgotarà la bateria.

Edgar Cotes i Argelich

Balaguer (Lleida)

*Konstantin Stanislavsky.

Insistència

El mal actor tenia una oportunitat. L'havien trucat d'una agència i el necessitaven.

-Tenim un paper per tu. Has de fer de mal actor, un dels que no sap interpretar. És un paper idoni per tu. Li hem dit al director que ets la persona perfecta.

El mal actor s'hi llençà de cap, un paper és un paper i aquest semblava fet a mida.

A l'última obra va fer el paper d'espectador i no va tenir bona crítica: "L'espectador no va reeixir en el seu intent, s'hauria de dedicar a una altra cosa, com a espectador no val res" van dir els crítics. Aquests criticaren especialment que l'espectador, al final de l'obra, cofoi del seu paper, s'alcés a saludar somrient enmig de la platea. Un espectador de veritat no ho hagués fet mai, deien. A més, no havia tossit en cap moment.

Quan va fer el paper de mal actor, com que era un autèntic mal actor, tampoc va agradar. El mal actor era tossut i decidit a aprendre el seu art estudià seguint el mètode Stanislavsky per sentir realment el paper. Ho feu amb determinació i arribà fins al final. Sentí de tal manera el paper que finalment, ell mateix es convertí en paper. Havia conseguit l'excel·lència, ara li escrivien versos damunt.

Janot Vila Fonolleda

Sabadell (Barcelona)

MICRORELATS DE MAIG / MICRORRELATOS DE MAYO (1)

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria de maig.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.

Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de mayo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.

Madera de héroe

Acallado ya el eco del desgarrador desconsuelo de familiares y amigos, el carpintero se acerca disimuladamente al ataúd del soldado, mira furtivo en ambas direcciones y acaricia con orgullo el fruto de su trabajo.

David Vivancos Allepuz

Barcelona

Corrección

Mario se puso muy nervioso cuando de pronto recordó que había olvidado santiguarse en la ducha, como solía. Aquello le mantuvo desconcertado toda la mañana. Asignó por error dos ventas al mes anterior y salió a fumar en unas diecisiete ocasiones. Con el último cigarrillo del paquete entre los dedos, se preguntó si no podría conjurar el olvido de alguna manera, por ejemplo, desabotonando y volviéndose a abotonar trece veces la camisa en el baño, o permaneciendo muy quieto durante cinco minutos delante del mendigo que dormía en la esquina. Pero no lo hizo. Terminó el cigarrillo, lo pisó y tuvo una tarde febril de dolores de estómago y redacciones farragosas.

Al llegar a su casa, abrió una lata de atún, vertió el aceite en un vaso y, muy lentamente, pasó el dedo corazón por el filo, una, dos, tres veces.

Almudena Ballester

Madrid

*Amilcar GS (1924).

Faux pas

Isadora se pone la chalina. Le da dos vueltas alrededor del cuello, una por la brisa de la tarde, la otra por vanidad. Benoït y, ella con ademán de gacela, suben al Amilcar a ondear su amor por las calles de Niza. El coche deportivo que se pone en marcha, el chal, como un cometa caído, con la cola en el suelo, que se enreda en los neumáticos. Las ruedas que pasan por encima del echarpe y lo inmovilizan, el tejido que se tensa y le oprime el alma, le corta el aliento, le quiebra la nuca. El último paso de baile. Al abismo.

Mei Morán

Freiburg (Alemania)

Lenguaje de magos

Cuando sea mayor seré mago.

Como el que vemos todas las mañanas mamá y yo desde el tranvía, en la parada de la plaza España, preparado para ejecutar el poder de su magia cuando paramos.

Antes de que nadie se acerque, con un elegante pase de sus manos recorriendo en el aire la puerta que tiene más cerca, hace que se abra sola. Yo doy codazos para acercarme a la ventanilla y le aplaudo cada día. Él extiende la mano y algunas personas le dan monedas. Eso es porque es un mago muy bueno, le digo a mamá.

A veces me ve y me guiña un ojo. Esos días son especiales porque la mirada del mago me da buena suerte.

Los fines de semana practico trucos y me imagino bajando del tranvía y demostrándole mis habilidades mágicas.

Hoy, mientras comíamos en casa de los abuelos, ha salido en el telediario y mamá ha dicho que no lo vamos a volver a ver en una larga temporada. Se lo llevaba la policía y han dicho que había entrado a robar en una joyería. Pero yo sé que no es cierto. Habrá abierto la puerta para practicar, como yo los fines de semana, y ha sonado la alarma. Lo sé porque cuando entraba en el coche patrulla se ha vuelto a la cámara y me ha guiñado un ojo.

Patricia Richmond

Zaragoza

MICRORELATS D'ABRIL / MICRORRELATOS DE ABRIL (2)

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria d'abril.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.

Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de abril.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.

*Home parlant per telèfon / 

Hombre hablando por teléfono de Pamela Contreras.

Soledades

A veces, coge el teléfono y marca su número. Cuando salta el contestador, deja grabadas todas esas cosas que nunca se atrevió a decir. Otras, en cambio, cuando no puede más, llama directamente al buzón de voz y escucha todo eso que le hubiese gustado que le dijesen.

Ernesto Ortega Garrido

Madrid

La mano

Dos moscas corretean, se persiguen ligeras, traviesas, sobre el tapete. El crupier las espanta con un gesto incierto, como acariciando el aire. Entonces el manco de los párpados hinchados, tras una pausa valorativa que se prolonga demasiado, vuelve a mirarme con expresión neutra y descubre, al fin, sus cartas. Yo muestro mi trío de jotas con despego vencedor y gano la mano. La tiro al cubo, con las demás, y se levanta una nube cabreada de moscardones que zumban. A una señal del crupier, el manco abandona desolado la mesa de juego y un hombrecito con aire desafiante lo sustituye.

David Vivancos Allepuz

Barcelona

Trofeo

Todos aplauden cuando la máxima autoridad de la mesa presidencial pronuncia su nombre. Tranquilo, se levanta en la penúltima fila del patio de butacas y avanza con paso firme hacia el escenario. Sube los escalones sin un temblor y, frente a los rostros sonrientes, estrecha las manos efusivas que le tienden para felicitarlo, sonríe a su vez y recoge el trofeo con dignidad. A petición del público, que vitorea hasta la extenuación, se da la vuelta y muestra el premio con orgullo, lo eleva en sus brazos y lo agita como si se tratara de un permiso para entrar en la gloriosa historia de los hombres del país. Muy despacio, tras agradecer con meneos de cabeza y gestos risueños las muestras de afecto recibidas, baja al patio de butacas custodiando el símbolo de su éxito, con mimo entre sus brazos. Cuando alcanza la penúltima fila, donde se encuentra su asiento, se para, gira su cuerpo y, mirando a la mesa presidencial con expresión impenetrable, estampa el delicado galardón contra la moqueta roja. Ante el asombro de los presentes, abandona el teatro dando brincos.

Isabel Martínez Barquero

El Esparragal (Murcia)

Volver a la tierra

Una noche regresaron los milicianos. Tocaron a sus puertas cubiertos de barro y pólvora, pero seguros de su victoria. Sus mujeres creyeron soñar, cerraron los postigos y limpiaron sus ojos de arena. Durante la madrugada, aquellos jóvenes amaron a sus encanecidas esposas e hicieron planes para la paz.

Al alba, sin que nadie pudiera impedirlo, volvieron cantando a sus cunetas.

Miriam Márquez Arias

Madrid

MICRORELATS D'ABRIL / MICRORRELATOS DE ABRIL (1)

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria d'abril.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.

Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de abril.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.

*Caront creuant la llacuna Estígia (detall) /

Caronte cruzando la laguna Estigia (detalle) de Joachim Patinir (1520).

Caront

Als inferns també es notava la crisi. Aviat el Còcit, el riu de les lamentacions, estaria més ple d'ànimes errants que els mateixos Camps Asfòdels. I es que cada vegada menys esperits disposaven de calés per poder pagar el trajecte per travessar el riu Aqueront.

Els únics clients de Caront eren individus amb les butxaques curulles d'òbols, però que, tot i així, no acostumaven a pagar ni un cèntim més del que valia el viatge ni repartien les monedes sobreres. Ni per una trista propina.

Per aquest motiu, el barquer s'estava plantejant abaixar el preu del tiquet. Perquè si no ho feia, tot plegat acabaria fent fallida. I aleshores Hades, el seu cap, no tindria cap més remei que abaixar-li el sou. O inclús despatxar-lo.

Edgar Cotes i Argelich

Balaguer (Lleida)

Dinar familiar

L'altre dia tornant de treballar, durant la petita retenció quotidiana a Montcada, l'Armand escoltava a la ràdio que parlaven de la importància que la física quàntica té i tindrà a les nostres vides, i deixaven entreoberta la posiibilitat d'un canvi de paradigma que contradigués Albert Einstein i ens permetés viatjar més ràpid que la llum, en el temps. Qui sap si algun dia picaran a la porta i serà el teu rebesnét que ve a visitar-te des del 2075  - especulava divertit, el locutor.

És per això que quan dues setmanes més tard, un diumenge a l'hora de dinar, van picar a la porta i aparegué la seva rebesnéta, l'Armand no se'n va estranyar gaire.

-Crec que d'alguna manera t'estava esperant.

Laia Prat Garcia

Sant Quirze del Vallès (Barcelona)

L'avisador

Nit de divendres. Avui no surto, em toca vigilar els peques. Bé, si, surto... al balcó. Per fumar.

I amb mi, l'avisador, per si es desperten. Dues llumetes verdes i el rum-rum de cigales artificials, que a mi em tranquil·litza. I al mig la línia vertical de leds apagats. Ai, avisador..., el meu estimat avisador! Quantes hores en el meu camp de visió, pendent de tu. Resant perquè els leds blaus del mig continuïn apagats.

Nit tranqui·la, d'avisador callat. I ja ho tinc tot fet. Plats rentats, roba plegada, dinar de demà, mails al dia. Fins i tot m'he afaitat.

Res a fer, a part de seguir resant i decidir si em faig una palla o l'espero. Per si arriba amb ganes de gresca. I l'avisador mut, fumador passiu que amb el rum-rum em diu que deixi de fumar.

Llàstima que tot és fum. Que ella ja no hi és i aquest pont li toca tenir el nens.

Podria apagar-lo, però és precisament en nits com aquesta quan més necessito tenir-lo encès. Per que tot sembli més normal. I perquè algú ha de vigilar la meva estupefacció i el meu amor ferit, que dormen als seus llitets, profundament. De cansament, no de tranquils.

Quan es comenci a fer de dia vindran al meu llit, per despertar-se amb mi.

Jordi Penalva Tudó

Sabadell (Barcelona)

Designis

Vaig contrariar els designis de la naturalesa engruixant els meus pits a mesures desproporcionades. Estava cansat de ser objecte de burles, per ser bicèfal i capaç de parlar dues llengües alhora.

Fco. Manuel Marcos Roldán

Sabadell (Barcelona)

MICRORELATS DE MARÇ / MICRORRELATOS DE MARZO (2)

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de març.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.

Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de marzo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.

Una història versemblant

"La gran victòria del diable és fer-nos creure que no existeix"

Si bé tothom pressuposa uns tres porquets feliços i lliures en acabar el famós conte popular, no és menys cert que pel que fa el llop, ningú va tenir notícies de la seva sort un cop va sortir disparat com un coet d'aquella xemeneia. I aquest va ser precisament l'error: a ningú li va interessar el que va succeir un cop finalitzat el conte. Posats a fer suposicions i entrant en el terreny dels rumors i les mentides oficials, podem situar-lo en altres representacions tradicionals, com ara fent la guitza al pastor Pere, cruspint-se les set cabretes, o mirant d'entabanar a la Caputxeta vermella. Però la veritat és ben diferent i la realitat s'hi ha acabat barrejant i confonent, capgirant-se com un mitjó. I així és com avui en dia tenim, per un costat al gruix de la població de porquets, que tranquil·la i aliena a l'amenaça del llop, s'ha acostumat a viure en cases de pedra robustes i confortables, i per l'altre al llop, ben vestit, alimentat i despreocupat d'empaitar noves preses, perquè sap que, al cap i a la fi són elles les que acaben passant, tard o d'hora, per la seva oficina com si fossin xais.

Francesc López Camacho

Barberà del Vallès (Barcelona)

La joguina de la senyora

A la fruiteria, una senyora no em treia l'ull de sobre. Vaig sentir el seu esguard intens fins que va començar a lloar la meva bellesa en veu alta, cercant la complicitat de la meva acompanyant. Aquesta, que és ben conscient del meu atractiu superior, semblava cofoia de les paraules que em dedicava la mestressa, mentre jo, que havia esdevingut l'eix on confluïen totes les mirades, em fonia de vergonya. Tot seguit se'm va acostar, i ben a prop del meu nas es va posar a dir tonteries i fer sorollets estranys. Jo me la mirava amb ulls esbatanats, i ella, sense tallar-se un pèl, em va agafar la mà i me la va acariciar pel dors i pel palmell. Ja vaig veure que, pobra, no hi era tota, i la vaig deixar fer. Però no tenint-ne prou amb això, va gosar tocar-me també la cara, dibuixant amb el dit les comisures del meu llavi. Quina esgarrifança si s'havia burxat el nas, o gratat l'aixella! Jo cercava al meu voltant un bri de solidaritat i tothom feia l'orni. Vaig mirar de fugir, però el lloc era tan estret que gairebé no podia bellugar-me, i just quan estava a punt de xisclar, la mare  -al·leluia!-  va reaccionar i es va afanyar a empènyer el cotxet i treure'm d'allà.

Susana Batalla Duran

Barcelona

Celobert amunt

Estava assegut a la taula de la cuina un diumenge al matí. Mentre em prenia un cafè vaig veure que una llesca de pa integral fugia celobert amunt. Era evident que fugia segons la meva lògica, perquè sinó quin motiu tindria per saltar-se la llei de la gravetat?

Uns segons més tard els fets m'ho van confirmar, vaig veure passar per la finestra una torradora que pujava pel pati interior amunt, fent el mateix camí de la llesca. Era evident que la torradora empaitava la llesca segons la meva lògica, la raó de les torradores és torrar pa.

<< Aconseguirá la llesca escapar-se o serà atrapada per l'electrodomèstic? >>, em vaig preguntar. Com que em feia molta mandra treure el cap pel la finestra per veure què passava, em vaig posar a llegir el diari i em vaig oblidar de l'assumpte.

Al cap de poc una olor de pa torrat em va omplir els narius, venia de la finestra del celobert, << Un desenllaç feliç per la torradora >>, vaig pensar.

Eulàlia Pagès i Morales

Sabadell (Barcelona)

*Fotograma de Terminator Salvation, de Joseph McGinty Nichol (2009).

Fidelitat

És millor que triguis encara uns dies a venir a visitar-nos, iaia. El pare segueix d'un humor de mil dimonis després que divendres convidés una rossa anomenada Mònica a sopar amb nosaltres. Al matí ens havia anunciat, amb un somriure d'orella a orella, que desitjava que la coneguéssim. Només entrar a casa li va demanar, agafant-la per la cintura, que s'assegués a la cadira que sempre havia ocupat la mama. Aleshores en Terminator, que semblava endormiscat al seu racó, es va precipitar per sorpresa a sobre d'ella. Quan el pare va aconseguir subjectar-lo pel collar, ja li havia clavat les dents a l'avantbraç i la dona sagnava i s'exclamava de mala manera. Tant la Júlia com jo estem convençuts que aquesta infeliç mai tornarà a posar els peus en aquesta casa. I ja en són tres.

Joaquim Valls Arnau

Barcelona

MICRORELATS DE MARÇ / MICRORRELATOS DE MARZO (1)

*El blog de la La Microbiblioteca fa vacances, tornem el 22 d'abril.

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria de març.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.

*El blog de la La Microbiblioteca estará de vacaciones, volvemos el 22 de abril.

Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de marzo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.

Aquel año

Estaba siendo una estación inusual. Casi a las puertas del invierno, la humedad y el calor tenían asfixiados a los habitantes de Celantes. Fue la primera vez que celebraron la Fiesta patronal al aire libre. El cura se santiguaba pensando en lo poco acertado de la película, mientras "Fuego en el cuerpo" se proyectaba en la gran tela blanca, y muchas madres se llevaban de allí a sus hijos. Cuando comenzó la verbena el calor era tan insoportable que los hombres se quitaron las camisas y las mujeres se movían sus faldas en un vano intento de refrescarse.

Nada se comentó en las tertulias, nadie se confesó, no se habló de ello en la peluquería. Pese a los muchos años que no lo conseguía, la Paca parió a su tiempo un precioso niño, el panadero descubrió que estaba loco por la lechera, y su mujer y el boticario desaparecieron esa noche. Tampoco la escultura de la Santa amaneció en su pedestal.

Esther Cuesta de la Cal

Barakaldo (Bizkaia)

Tardanza

El espejo de su cuarto reflejaba intermitente el letrero luminoso en el que una mujer, de labios rojos y carnosos, anunciaba cigarrillos.

Había esperado todo el fin de semana a que el viejo teléfono gris timbrara con un resquicio de esperanza.

El reloj marcaba en silencio los largos minutos, y un aire frío se colaba por la ventana entreabierta.

Avanzó decidida al salón y volvió con una silla. La colocó en la mitad de la habitación y se despojó de los zapatos.

No pudo escuchar los pasos en la escalera, tampoco la llave en la cerradura. Cuando él entró, en el espejo se reflejaba una mujer descalza colgando de una cuerda.

En el letrero seguían parpadeando las volutas de humo y neón.

Antonia García Lago

Barberà del Vallès (Barcelona)

*Migdiada / Siesta de John Singer Sargent (1905).

El horror en las siestas

Era desgarrador oír cómo les pegaban a esos niños. Era insufrible despertarse de la siesta oyendo los cachetazos y los gritos. Más terrible aún era la angustia de no saber qué hacer en pos de que la situación se solucionara de una vez: si hablar con mi vecino e intentar convencerlo por las buenas o si recurrir directamente a la policía. Por otra parte, ante cualquiera de las dos alternativas, temía por mi integridad: si era así de violento con sus hijos por qué no iba a serlo con su vecino, mucho más viejo y menos vigoroso que él.

Al fin, tomé coraje y hablé con mi vecino. Él entendió mi planteo y hasta se mostró agradecido de que hubiera ido a hablarle, de que le hubiera mostrado alternativas que él no consideraba hasta el momento.

Ahora me siento en paz: desde aquél día en que conversamos, mi vecino ya no les pega a sus hijos en las siestas, sino por las mañanas, mientras yo trabajo. Y, según me ha comentado mi esposa, cuando lo hace pone la música tan fuerte que casi ni se oye el lío.

Leonardo Dolengiewich

Mendoza (Argentina)

Selección

Ocurre en los peores meses de verano. Cuando la tierra se agrieta y zumban las moscas, enloquecidas por el calor que pesa como mercurio y abotarga la vida. Un silbido que brota bajito en lo alto de las lomas que rodean las casas, y baja las laderas hasta entrar ensordecedor en las calles. Y después de invadir todo el pueblo, cesa de repente llevándose consigo un puñadito de niños famélicos. El tiempo los borra de la memoria de los habitantes del lugar. Contentas con el milagro que les da más comida para repartir en la mesa, sus madres también los olvidan. Como si nunca hubieran existido.

Lola Sanabria

Madrid

Matando el tiempo

Las cincuenta ruedas del mercancías lo han dejado convertido en un amasijo de vidrio y metal de forma circular, en cuyo interior aún se distinguen las saetas detenidas a las seis y once.

Ambos se lo quedan contemplando con expresión aburrida, antes de retirarlo con unas tenacillas y meterlo en una bolsa de plástico. Desde hace varios meses, algunas tardes a la salida del colegio se acercan hasta la antigua estación y depositan los objetos sobre los raíles. Al viejo reloj del bisabuelo lo han precedido varias monedas doradas que su padre tiene repetidas, así como una docena de cubiertos de plata que nunca han visto puestos sobre la mesa. De regreso a casa, tras un denso silencio el mayor sugiere: "¿Y si probamos con algo vivo?". Al pequeño se le ilumina la cara.

Joaquín Valls Arnau

Barcelona