dijous, 24 d’abril de 2014

MICRORELATS DE MARÇ / MICRORRELATOS DE MARZO (2)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de març.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de marzo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.








Una història versemblant

"La gran victòria del diable és fer-nos creure que no existeix"

Si bé tothom pressuposa uns tres porquets feliços i lliures en acabar el famós conte popular, no és menys cert que pel que fa el llop, ningú va tenir notícies de la seva sort un cop va sortir disparat com un coet d'aquella xemeneia. I aquest va ser precisament l'error: a ningú li va interessar el que va succeir un cop finalitzat el conte. Posats a fer suposicions i entrant en el terreny dels rumors i les mentides oficials, podem situar-lo en altres representacions tradicionals, com ara fent la guitza al pastor Pere, cruspint-se les set cabretes, o mirant d'entabanar a la Caputxeta vermella. Però la veritat és ben diferent i la realitat s'hi ha acabat barrejant i confonent, capgirant-se com un mitjó. I així és com avui en dia tenim, per un costat al gruix de la població de porquets, que tranquil·la i aliena a l'amenaça del llop, s'ha acostumat a viure en cases de pedra robustes i confortables, i per l'altre al llop, ben vestit, alimentat i despreocupat d'empaitar noves preses, perquè sap que, al cap i a la fi són elles les que acaben passant, tard o d'hora, per la seva oficina com si fossin xais.

Francesc López Camacho
Barberà del Vallès (Barcelona)










La joguina de la senyora

A la fruiteria, una senyora no em treia l'ull de sobre. Vaig sentir el seu esguard intens fins que va començar a lloar la meva bellesa en veu alta, cercant la complicitat de la meva acompanyant. Aquesta, que és ben conscient del meu atractiu superior, semblava cofoia de les paraules que em dedicava la mestressa, mentre jo, que havia esdevingut l'eix on confluïen totes les mirades, em fonia de vergonya. Tot seguit se'm va acostar, i ben a prop del meu nas es va posar a dir tonteries i fer sorollets estranys. Jo me la mirava amb ulls esbatanats, i ella, sense tallar-se un pèl, em va agafar la mà i me la va acariciar pel dors i pel palmell. Ja vaig veure que, pobra, no hi era tota, i la vaig deixar fer. Però no tenint-ne prou amb això, va gosar tocar-me també la cara, dibuixant amb el dit les comisures del meu llavi. Quina esgarrifança si s'havia burxat el nas, o gratat l'aixella! Jo cercava al meu voltant un bri de solidaritat i tothom feia l'orni. Vaig mirar de fugir, però el lloc era tan estret que gairebé no podia bellugar-me, i just quan estava a punt de xisclar, la mare  -al·leluia!-  va reaccionar i es va afanyar a empènyer el cotxet i treure'm d'allà.

Susana Batalla Duran
Barcelona








Celobert amunt

Estava assegut a la taula de la cuina un diumenge al matí. Mentre em prenia un cafè vaig veure que una llesca de pa integral fugia celobert amunt. Era evident que fugia segons la meva lògica, perquè sinó quin motiu tindria per saltar-se la llei de la gravetat?

Uns segons més tard els fets m'ho van confirmar, vaig veure passar per la finestra una torradora que pujava pel pati interior amunt, fent el mateix camí de la llesca. Era evident que la torradora empaitava la llesca segons la meva lògica, la raó de les torradores és torrar pa.

<< Aconseguirá la llesca escapar-se o serà atrapada per l'electrodomèstic? >>, em vaig preguntar. Com que em feia molta mandra treure el cap pel la finestra per veure què passava, em vaig posar a llegir el diari i em vaig oblidar de l'assumpte.

Al cap de poc una olor de pa torrat em va omplir els narius, venia de la finestra del celobert, << Un desenllaç feliç per la torradora >>, vaig pensar.

Eulàlia Pagès i Morales
Sabadell (Barcelona)







*Fotograma de Terminator Salvation, de Joseph McGinty Nichol (2009).



Fidelitat

És millor que triguis encara uns dies a venir a visitar-nos, iaia. El pare segueix d'un humor de mil dimonis després que divendres convidés una rossa anomenada Mònica a sopar amb nosaltres. Al matí ens havia anunciat, amb un somriure d'orella a orella, que desitjava que la coneguéssim. Només entrar a casa li va demanar, agafant-la per la cintura, que s'assegués a la cadira que sempre havia ocupat la mama. Aleshores en Terminator, que semblava endormiscat al seu racó, es va precipitar per sorpresa a sobre d'ella. Quan el pare va aconseguir subjectar-lo pel collar, ja li havia clavat les dents a l'avantbraç i la dona sagnava i s'exclamava de mala manera. Tant la Júlia com jo estem convençuts que aquesta infeliç mai tornarà a posar els peus en aquesta casa. I ja en són tres.

Joaquim Valls Arnau
Barcelona






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada