Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de gener.
Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.
Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de enero.
Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.
Doble fila
De les moltes feines del meu dia a dia a la
biblioteca, m’agradava el moment pausat de retornar els llibres a les
prestatgeries. Una tasca mecànica però que, durant uns minuts, em feia recórrer
els camins ordenats alfabèticament de la literatura a través dels gustos dels
lectors. Recordo el dia que retornant un Pynchon contundent -just on acabava la
“P”- de cua d’ull em va semblar veure algun objecte darrera la fila de llibres.
Em vaig atansar al prestatge i, efectivament, hi havia dos volums apilats rere
el mar de novel•les dels pamuks, perecs, prousts i companyia. Eren dues
innocents guies sobre arbres i plantes de la ciutat, excloses de préstec, que
segurament algun espavilat amb vel•leïtats botàniques havia amagat perquè no
els trobés ningú més.
Els vaig canviar per un manual d’autoajuda
sobre l’egoisme i El baró rampant, d’Ítalo Calvino. L’endemà, quan vaig tornar
a l’escenari dels fets, en aquella segona fila clandestina me n’hi vaig trobar
un de nou: Expiació d’Ian McEwan.
El vaig agafar i vaig pensar que era un gest
prou correcte mentre em volava un mig somriure a la cara, una mica sobreactuat
per si aquell lector penedit m’estava mirant d’esquitllentes...
El mariner afortunat
"Oh fortuna, enemiga de tots aquells qui
rectament en lo món viure desitgen!"
—Hola filla! Què puc passar?
—I tant! Justament ara volia anar-la a veure
perquè tinc una bona noticia.
—Me n'alegro filla meva. Digues, de què es
tracta?
—Doncs és que en Jack ha trobat feina. Un bon
treball i, a més, ben pagat.
—Quina alegria! Després de tant de temps...
—He pregat tant, que es veu que Déu m’ha
escoltat. De fet, ha estat com un miracle; ha anat a la naviliera a demanar
feina, just quan acabaven de saber que un dels mariners de la tripulació del vaixell
que salpa demà ha emmalaltit i no podrà embarcar-se.
—Quina sort!
—Ja ho crec! I miri que feia temps que buscava
ocupació. Tant de temps, que els pocs diners que teníem se’ns estaven acabant.
En canvi, ara que guanyarà un bon sou, podrem viure amb dignitat i encarar el
futur amb una mica d’optimisme. Fins i tot podrem dur el nen a cal metge, a
veure si li pot treure aquesta tos, que no hi ha manera que se li'n vagi.
—Ara, però, veuràs que la dona d'un mariner no
pot viure mai tranquil•la. Quan estigui embarcat patiràs per ell i l’esperaràs
amb ànsia.
—No ho cregui, mare, no m’he d’amoïnar. El
vaixell és nou, molt gran i segur.
—Ah, sí? I com es diu aquest vaixell?
—Titanic, mare. Es diu Titanic.
Una novel·la una tarda
En Toni és un tio pràctic i un tastaolletes a
qui agrada fer de tot, i avui a la tarda escriurà la seva primera novel•la.
Anirà d'un detectiu. Dur, heterosexual, fred
amb els enemics i apassionat amb les dones, amb les seves pròpies lleis. El seu
enemic serà un paio rus. Dolent. Fastigós. Immoral. Amb un xalet a la Costa
Brava, on un dia apareix un jardiner mort.
Ningú el vol investigar perquè és un rus
despietat, sense miraments. L'últim que s'hi va enfrontar va acabar amb forma
de pinxo en una festa de mafiosos. Un advertiment pel personal. Llavors
(capítol dos) apareixen la novia del pobre jardiner i el seu ex-company de feina.
L'una vol aclarir la mort del noi, l'altre vol cobrar els 560€ de la poda.
Visiten el detectiu perspicaç que, a punt de ser desnonat del despatx on també
viu, accepta el cas. Troba el punt dèbil del rus (una filla, un flashback al
capítol tres), s'enamora de la noia (al quart), s'enfada amb l'ex-company de
feina que al cinquè capítol el traeix; i a l'última escena, amb la tensió al
màxim, trepitja els dits del rus que vola agafat de la pota d'un helicòpter, i
el dolent es precipita al mar des de no sé quants mil metres (això ho ha
d'acabar de documentar). Petó a la noia i fi.
En Toni passa el corrector, satisfet, i se'n
va a fer el sopar. Hi ha poca cosa a la nevera, però ell és un tio resolutiu i
li queda un plat força digne. L'endemà, pensa, obrirà un restaurant de cuina
d'autor, a la Costa Brava.
Laia Prat Garcia
Sant Quirze del Vallès (Barcelona)
“La meva vida ja no té sentit. No culpeu ningú
de la meva mort”.
La nota del Ramon no tindria major rellevància
—érem tan sols coneguts—, si no fos perquè no es tractava d’un tros de paper
sobre de la tauleta de nit, sinó d’un missatge de WhatsApp enviat a tots els
seus contactes del mòbil.
En rellegir aquell missatge tan anodí i
carrincló, es va activar el meu cervell d’emprenedor. Pobre Ramon, encara que
en vida no hagués estat cap geni, ningú no es mereix deixar aquest món d’una
manera tan lamentable.
Per això, vaig donar un parell de voltes a la
idea primigènia i en pocs mesos he desenvolupat un seguit d’aplicacions per a
mòbils que permeten comunicar morts, naixements, casaments, divorcis i
qualsevol canvi substancial de vida de manera precisa i elegant.
La necessitat que hi havia d’una eina com
aquesta es posa de manifest en l’èxit vertiginós i el creixement exponencial
del nombre de clients. L’empresa que vaig crear duplica el seu valor cada
setmana. Com que sóc una persona agraïda, mai no falten flors fresques a la
tomba del Ramon. Una aplicació del mòbil m’ho recorda puntualment.
Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)
