*Bibliobús El Castellot, bibliobús que presta servei a
les comarques de l'Alt Penedès i el Garraf amb/
bibliobús que presta servicio a las comarcas del Alt Penedès y el Garraf con
Bernadette Hortal (Directora fins aquest passat febrer/hasta este pasado febrero),
Marina Llobet (actual Directora) i/y Josep Torreguitart (Tècnic/Técnico conductor).
Fotografia de Jaume Felipe.
Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes de març de la V edició del Microconcurs són:
Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de marzo de la V edición del Microconcurso son:
CATEGORIA EN CATALÀ:
Pèrdua
D’uns anys ençà, la Lola ho ha perdut gairebé
tot: tres mòbils, quatre carteres, sis paraigües, les claus de casa, dos
gossos, la paciència, molts cabells i el marit –fart de viure amb una dona tan
perdedora. La pèrdua més gruixuda, però, va ser l’oncle Lluís. L’home, amb
vuitanta-tres anys acabats de fer, coix i curt de vista, va cometre la
temeritat d’acompanyar la Lola a caçar bolets. Enfebrada amb les clapes de
rovellons que anava trobant, no el va vigilar prou i l’oncle es va perdre. Un
ciclista va trobar-ne el cos al cap d’un mes. Avui fa un any d’allò i està més
atabalada que de costum. Posa l’olla al foc i baixa a comprar vi. Quan vol
pagar, no troba la targeta. Torna a casa i la busca per tot arreu. L’últim lloc
on mira és al rebost: quan encén l’interruptor, l’oncle Lluís l’hi allarga i li
diu que l’ha trobada a sobre el pot dels cigrons. Després de donar-li les
gràcies, s’adona, aterrida, del que ha passat, pensa en l’olla i en el gas i
constata que acaba de perdre l’última cosa que li quedava per perdre.
Jordi Bonet-Coll
La Bisbal d'Empordà (Girona)
CATEGORÍA EN CASTELLANO:
Invertebrada
Al chico ya lo dieron por perdido tiempo
atrás, cuando decidieron cerrar su habitación con candados. Cuando lo
abandonaron, panza arriba, tan solo, tan coleóptero él, y antes de que cesaran
de oírse del todo sus quejidos. Mucho antes. Pero lo de la niña…, lo de la
chica no se lo esperaban por nada del mundo. No, no podrían superarlo de nuevo.
Ellos, que creían haber hecho todo lo posible por ella. Todo. Sin embargo, cada
vez más a menudo la descubrían merodeando por el jardín. La habían sorprendido
incluso, en alguna ocasión, escarbando con sus manos, con las uñas. Con la boca
llena de tierra. Obcecada en entrar de cabeza hasta que lo conseguía, ocultando
su cuerpo entero, cada día más larguirucho y elástico, bajo el mantillo de los
gladiolos.
Miguelángel Flores
Sabadell (Barcelona)
