dilluns, 14 de novembre de 2016

MICRORELATS D'OCTUBRE / MICRORRELATOS DE OCTUBRE (1)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria d'octubre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de octubre.


Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.











La bemoll

D’ençà que va venir a viure al pis de sobre,  la música del seu piano havia omplert l’edifici. Es passava moltes hores estudiant: escales i arpegis, estudis, preludis... Solia acabar la seva dedicació amb la Sonata núm. 8 de Beethoven [Ah! La meva estimada “Patètica” que tantes vegades jo havia tocat quan era un estudiant com ell...]. Al final del primer moviment però, en el penúltim compàs, sempre feia la mateixa errada: se li escapava un la bemoll.  Jo no m’atrevia a dir-li res i això que cada matí m’estirava els cabells quan arribava la nota desgraciada.

Al cap d’uns dies vaig veure un cartell que anunciava un concert seu. Estudis de Chopin, Rakhmàninov  i la “Patètica” de Beethoven. Potser li hauria d’haver dit però la qüestió és que em vaig presentar al concert i, evidentment, va caure el la bemoll. Vaig mirar de reüll al meu voltant i només vaig veure cares complagudes. La crítica del diari local de l’endemà deia que havia estat una “execució perfecta”. Perfecta? Estava indignat! No va ser fins que vaig anar a comprar la partitura per fotocopiar-la i enviar-la al crític del diari, que em vaig adonar que ... que també Beethoven s’havia equivocat. Maleït la bemoll!


Guifré Miquel i Fageda
Barcelona









Jocs infantils?

El cos del nen colpejat fins a la mort jeu al terra de la llar d’infants. El director observa horroritzat la sang del terra i els ossos trencats travessant la pell del petit. En un racó, la professora està asseguda a la cadira, immòbil, incapaç de reaccionar. Al seu costat, els altres nens de la classe la miren amb desinterès. El director s’apropa a ells i observa la nena d’aspecte angelical que somriu en mig del grup. El director, amb les poques forces que li queden, s’atreveix a preguntar: ¿per què? I ella, amb un to ple d’innocència,  contesta: ¿per què no?

Judith Priay
Barberà del Vallès (Barcelona)









*Bodian Castle. Robertsbridge (East Sussex, Anglaterra).



La fortalesa

El senyor treu pit des de la torre de l'homenatge perquè sap que es tracta del millor castell de la contrada. Els murs són, sens dubte, els més gruixuts i resistents. A la part superior d'aquests hi ha un munt de merlets ben definits darrera dels quals es protegeixen els arquers. Damunt la portalada principal destaca un gran matacà que cobrirà els defensors quan deixin caure pedres i materials ardents. A les quatre cantonades s'alcen unes torres de planta circular coronades per estendards que onegen al vent. El perímetre està envoltat per un fossar ple d'aigua que només es pot creuar a través d'un pont llevadís que dóna accés al pati d'armes. Allà esperen els cavallers amb l'armadura posada, disposats per la batalla. Els alabarders en formació també estan a punt per al combat cos a cos. A les parts més elevades, uns ballesters es preparen per deixar caure una pluja de projectils sobre els enemics. Ni els guerrers més temeraris gosarien assetjar la fortificació, doncs és evident que és del tot impenetrable. De sobte, com si hagués estat víctima d'un drac devastador, l'estructura indestructible es veu reduïda a un bon grapat de sorra. Maleït nen i el seu coi de frisbee!


Òscar Turull Basart
Granollers (Barcelona)










Això que tinc

Ahir es va posar un barret ben calat com si això fora suficient per a despistar-me, però en quant es va aixecar de la terrassa de la cafeteria jo ja estava seguint-li.
Després d'un curt passeig va entrar a un portal, i pot ser, per la placa que vaig veure, que fóra al odontòleg. Vaig esperar, assegut a un banc i tapant-me el rostre amb un diari, fins que va eixir per a continuar la persecució. Va girar a un carrer i quan jo ho vaig fer ja li havia perdut. De nou, com sempre, en tornar-me em vaig adonar de que ara era ell qui em marcava a mi, però no vaig tardar molt a donar-li cantonada i tornar a ser jo el perseguidor.
No recorde quant temps portem així, ni tan sols estic segur de qui va començar dels dos, però no em semblen dades importants. Tampoc sé qui és, i dubte que ell sàpiga qui sóc jo, encara que els dos estiguem molt al corrent dels nostres moviments diaris i els nostres costums. Podria acostar-me a ell i preguntar-li, però només de pensar-ho se m'apodera un estrany desassossec, com si això fora com trencar les regles, com acabar amb tot i tornar irremeiablement a la vida d’abans.

Javier Palanca Corredor
València









La font

Fa vent i l’enramada que aixopluga la font es belluga amb remor de fulles seques. Coberts amb capes gruixudes els amants omplenen  les garrafes en el raig lent i fred que ix del cor de la pedra. Triguen força en omplir-se i tenen temps de besar-se sota el cobert, arrecerats de la pluja i dels esguards de les àvies tafaneres que passegen de bracet. Si un dia se’ls fa de nit ho aprofiten per fer córrer les mans sota els vestits, apressats i maldestres, i l’escalfor els encén els rostres. Aquells  petits gemecs deixats anar a corre-cuita espanten els gats i, a voltes, algun ratolí que cull les últimes engrunes del berenar.

La Gabriela bufa i maleeix el noi. “Per què te n’has d’anar?” I el besa de nou, enfurismada, mossegant-lo amb força fins fer-ne sang, dels llavis. En Biel es fa el fort i reté un plor incipient. “No hi puc fer res. Són ells.” Ella pensa que tan se li’n fot, dels altres.  “Tu, no...”, diu fluixet, en un ofec. Però sap que no se n’escaparan.
Les garrafes comencen a vessar, remullant l’espart que les encistella. Demà, a trenc d’alba, han d’estar tots formats a plaça. L’oficial els farà pujar als camions i se n’aniran. Molts, d’amulet, duen un biberó...

Celestí Casòliva i Morales
Barcelona

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada