dimarts, 14 de febrer de 2017

MICRORELATS DE GENER / MICRORRELATOS DE ENERO (2)

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de gener.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.





Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de enero.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.










Transmortalitat

Avui només hi ha dos noms a la llista. Sota el primer llençol el cos masegat d'una noia jove. En té prou amb un cop d'ull per intuir l'enorme potencial del pentinat, ben curt, en contrast amb l'exotisme de les faccions.
Després de netejar la sang li posa el vestit verd que guardava per una ocasió especial i no l'americana i pantaló que havien portat els familiars. No acostuma a permetre's aquestes llicències però està convençut que agrairan la iniciativa.
S'escarrassa una bona estona intentant aconseguir el to de maquillatge idoni. Primer, una base ambre que emmascarà l'equimosi del coll. Als ulls, poca cosa, només una fina ratlla que n'accentua el perfil ametllat. Finalment, un toc transparent per enllumenar els llavis. Quan ha acabat s'enretira i comprova, satisfet, que el resultat és espectacular. Si s'afanya, potser podrà enllestir el cadàver de l'home abans de dinar. Per desgràcia, quan el destapa i descobreix el cos d'una anciana, se n'adona de l'error: Andrea, era un nom masculí.

Étienne Pagès Gaulier
Barcelona










L’heroi del pijama

Es deia Begur Serra i tothom li deia que tenia nom de poble. Havia arribat  al poder judicial per la inèrcia de l’herència, però s’arrossegava pels passadissos de la llei com si ell també fos culpable. Tancat en un despatx oblidat de la gran ciutat que semblava una capsa de sabates, somiava que la vida era més que una masmorra de codis i normes. Malgrat tot, cada nit, quan el rellotge marcava les 23.23 h, les reixes del seu secret s’obrien de bat a bat i casa seva s’inundava de l’olor de mar que el perseguia des que va néixer. En aquell precís instant, s’aixecava de cop i, amb el pijama de quadres vermells com a uniforme nocturn, es precipitava al món des del balcó. En un vol lliure, sense tarifes ni trampes perquè els superherois treballen de franc. De nit, només era l’agent 55, perquè el cinc era el seu número de la sort, les lletres del seu nom, del seu cognom. Quan es despertava, l’advocat mai no recordava res de res perquè els somnàmbuls no tenen memòria, com si els primers rajos de sol engolissin l’heroi del pijama. Begur Serra no sabia per què, però cada matí tot feia olor de mar.

Marta Finazzi Martínez
Girona










Poder

Després d’una vida de treball, l’informe que té entre les mans l’omple de satisfacció. Aixeca els ulls vers el finestral i repassa tant l’excepcional vista des de la planta vintena de l’edifici corporatiu com els esforços titànics que ha hagut de fer fins arribar a la situació actual.
Amb un cop de cap esbandeix el passat i torna la mirada als papers. No pot evitar un nou somriure. Les fusions, absorcions i altres negocis més tèrbols l’han permès assolir una quota de mercat impensable en aquest món. És a dir, en l’actualitat tothom, tret de quatre sentimentals, es comunica, compra, s’informa, controla els aparells, gaudeix del lleure i gairebé respira a través de la seva plataforma digital i totes les aplicacions associades.
Això el fa poderós, molt poderós. I la persona més rica de la Terra, és clar. Però això no és una qüestió de diners. Fora massa vulgar.
Eixampla el somriure i fa el gest que porta tant de temps somiant. Agafa el telèfon que té damunt la taula, a la seva dreta –un aparell analògic, amb fil, dels que s’utilitzaven quaranta anys enrere– i prem una tecla. Al moment, despengen a l’altre extrem de la línia. Llavors, només diu una paraula: Endavant.

Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)










L’última ressaca

Ahir vaig beure massa. No recordo a on ni amb qui, però el que està clar és que avui en pago les conseqüències. M’aixeco del llit fent tentines, amb un mal de cap espantós i l’estómac remogut. Lentament aconsegueixo arribar al lavabo, on el mirall em rep amb una imatge macilenta de mi mateix. Obro l’aixeta i recullo amb les mans l’aigua freda que hi surt per remullar-me la mirada ullerosa que em contempla. La millora és minsa, però suficient per veure que encara duc posada la roba d’ahir i, el que és pitjor, tacada de sang.
 Torno a l’habitació fent esforços per recordar què va passar ahir a la nit, sense cap resultat. M’aturo a l’arribar al llindar de la porta quan observo la roba del llit tacada de vermell i un embalum sota els llençols. Amb passes insegures m’hi acosto, els estiro a poc a poc i l’esquena d’un cos es va descobrint. Amb por el sacsejo, però resta immòbil. El pànic s’apodera de mi i començo a batzegar-lo fins que es gira i els seus ulls inerts em miren de fit a fit. És el meu propi rostre qui em mira i és llavors quan comprenc que aquesta és la meva última ressaca. La més dura de totes. La que ja no em permetrà aixecar-me del llit mai més.

Robert Siscart Rodríguez
Sabadell (Barcelona)









Vermell

La Fina mira com el líquid vermell, calent i viscós li regalima pel braç. Es mou lentament pel terra... «Queda bonic», pensa, «aquest vermell sobre el blanc de les rajoles».
Ella tan sols picava ceba...: «m'he enamorat, vull el divorci», li ha dit l'Albert. I ella: «és jove?». «Sí, es jove i prima».
«Prima...», sospira, «no calia...». La Fina porta trenta anys a dieta, des del primer embaràs. I s'havia apuntat al gimnàs per perdre aquells vint quilos sobrers.
Tampoc no calia el retret constant: «no fas més que engreixar-te i veure sèries». Ha tingut cura de la casa, dels tres fills, de la sogra, en pau descansi, i ara de la mare.
Els nens no li perdonaran, això que ha passat. Ara ja són independents, però no ho entendran. Ni la nena, que sempre n'ha estat molt del seu pare...
Es mira el marit estès a terra. Com ha mort de ràpid! Només li ha clavat el ganivet una vegada... Ha entrat suau a la carn i ha sortit tot tenyit de vermell.
L'Albert feia patxoca. Tan guapo, tan atlètic... I ara, mira-te'l, ara no és res, una taca vermella que dóna color i vida a la cuina.

Olga Garcia Beneyte
Vallirana (Barcelona)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada