dilluns, 15 de gener de 2018

MICRORELATS DE DESEMBRE / MICRORELATS DE DESEMBRE (1)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de desembre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.





Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de diciembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.









Mal despertar

Avui, quan m'he aixecat, ho he trobat tot molt estrany. La meva habitació estava mig buida i el llit tenia una vànova diferent. Al passadís he notat l'olor de xurros dels diumenges i he dubtat, no era dijous? Des de la finestra del menjador he vist el meu germà petit a punt d’entrar al portal de l'edifici, però... era ell? Bé, així ho diria jo, tot i que semblava bastant més gran i portava barba!, impossible que li hagi crescut en un dia. Intentant entendre-ho, m’he quedat aturat en veure a la paret del costat de la cuina un calendari penjat... del 2027! Llavors és quan la meva mare, també amb uns deu anys més, ha sortit del lavabo i sense fixar-se en mi ha entrat al menjador. Tot seguit, com fa de tant en tant, ha encès al bufet una petita espelma, una animeta, davant les fotos dels familiars que ens han deixat: els avis, el meu pare i el tiet Anselm. M’adono que ara hi ha una foto més en aquest grup. La meva.

M.Carme Marí
Castelldefels (Barcelona)















Pels vilatans

Ben rúfol, així era el dia. Als suricates de la vall no els importava, i menys quan van rebre la visita d’un congènere amb ulleres de sol. Portava com a regal paraules ben sonants, meloses, coses com llibertat o democràcia. Els vilatans treballaven sota l’ombra del retrat d’un porc, el qual portava un curiós complement daurat al cap. Abans no se’n van adonar ja tenien el complement daurat rodant per terra i un magnífic lloc on debatre. Els nostres amics peluts hi van anar aquell mateix matí a decidir el seu futur. La primera gran fita a superar era el color de la moqueta. Brandant la seva llibertat d’expressió el conjunt de cadires es va dividir entre blaus i vermells. Es interessant recordar el daltonisme crònic dels suricates, només resoluble amb unes ulleres que rara vegada portaven. Entre llançaments d’utensilis burocràtics es va elevar un braç i un revòlver. El nou Gran Guia dels vilatans els va portar al progrés, però al morir la cadira no es va refredar abans no s’hi posés el fill. Els vilatans van tornar a treballar, però no va trigar a venir un individu pelut de binocles tintats. I així, els complements daurats i els utensilis burocràtics van seguir rodolant.

David Garriga Vall
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada