Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de gener.
Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.
Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de enero.
Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.
Mentides
Sovint diu mentides, és propensa a dir mentides sobre coses
que estarien bé si fossin veritat. Són mentides que espera la faran més
agradable als ulls dels altres. Li complau complaure i s’hi esforça. S’hi
esforça tant que de les mentides en fa històries, i esbossa anècdotes i elabora
raons i justificacions. I ja fa temps que es va adonar que refiar-se de la
memòria seria un risc. Així que metòdicament i disciplinada recull sobre el
paper aquests relats, semblances i arguments, sense escatimar un detall. Tants
detalls inclou que ha vist necessari establir uns índexs. Índexs de continguts,
de topònims, onomàstics i temàtics, que detalla en fitxes que elabora per
duplicat per poder ordenar alfabèticament i per cronologia. La tasca li reclama constància i mètode, i són
tantes les hores que hi inverteix que amb prou feines recorda la darrera vegada
que va sortir de les quatre parets emparedades de lleixes, fins al sostre
plenes de mentides. Mentides ben endreçades i catalogades que sent a les nits
com fan cruixir el terra i les parets mestres del seu pis.
Imma Torné Sans
Barcelona
Mirada fixa
Des de feia setmanes es llevava amb una facilitat inusual. A
casa no se'n sabien avenir, i la dona li deia que estava irreconeixible. Un cop
dutxat, vestit, i més empolainat del compte, s'acomiadava dels nens amb un petó
al front, i sortia de casa esperitat.
Cada matí, a la mateixa hora, les seves mirades
s'entrecreuaven en el mateix punt del carrer Verdi. Al principi procurava
dissimular —què dirien els veïns?—, però amb el temps es va anar relaxant.
N’estava tan enamorat que li era tot igual. Feia anys que no se sentia així i
no tenia cap intenció de reprimir allò que passa poques vegades a la vida. Quan
es trobaven cara a cara, en aquell racó precís del barri de Gràcia, el món
s’aturava al seu voltant, com si no hi hagués ningú més damunt la faç de la terra.
I si no li va adreçar mai ni una sola paraula és perquè no hagués servit de
res.
Finalment, però, arribà el moment temut. En acudir a la cita
diària, puntual com sempre, va sentir que se li esmicolava el cor en mil
bocins. Aleshores va entendre que ja mai més el travessarien aquells ulls
penetrants pels quals havia perdut el cap.
Algun malànima havia canviat la cartellera.
Òscar Turull Basart
Granollers (Barcelona)
La visita
En la foscor de la nit, ell sent uns passos pel corredor. És
a l’habitació i es mostra molt inquiet. Tracta de pensar que no hi ha motius
per a cap sobresalt, que no passarà res. Els sorolls continuen; hi ha un clic,
una llum que entra per sota la porta. Sap que no és lògic fer-ho, però s’amaga
al costat de l’armari. Tremola.
Ara percep que s’apropa al dormitori, que està a punt
d’entrar-hi. Ell no es mou. Sent com si anara a perdre la consciència, però, al
mateix temps, té la seguretat que això no és possible. La porta s’obri,
l’estança s’il·lumina.
La veu, per fi. Radiant, tan bonica com sempre. Per uns
instants, es queda quieta i a ell li fa l’efecte que l’observa, que fixa els
ulls en els seus. Espantat, té un impuls fugaç d’amagar-se, però, de seguida,
s’adona que ha estat una falsa alarma, com era d’esperar. Sospira, alleujat.
Ella comença a desvestir-se. La mira amb un somriure amarg. Sent el desig
d’abraçar-la, com sap que ja no pot fer, com feia totes les nits abans de
l’accident.
Vicent Terol
Xàtiva (València)
