dimecres, 18 d’abril de 2018

MICRORELATS DE MARÇ / MICRORRELATOS DE MARZO (2)



Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de març.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de marzo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.











Genets

Mira’l com camina. Després de nou anys de guerra lluny de casa segueix amb el caminar airós perquè l’han fet sabedor del seu paper imprescindible en el desenllaç d’aquesta pugna. Maleït sia! Diu ser rei, però un rei no es passejaria entre les tendes dels soldats amb aquesta supèrbia que gasta. A més, tothom pensa que l’heroi és ell perquè va tenir la idea. Segur que li va venir en un moment d’aquests en què s’aixeca i decideix no ajudar-nos en les ocupacions menors. Menors si entenem que preparar el menjar per tot el regiment, tenir a punt els cavalls i fer les ofrenes pertinents als déus són coses menors. Passeja i rumia; nosaltres fem pudor de merda equina. Un rei ha de governar i la millor manera de fer-ho és amb l’exemple, crec. I ell no ho fa. Estem esgotats d’intentar travessar aquests murs massa alts, odiosos i no fer més que escatar-los amb les nostres armes. Potser no tenim els déus a favor. Ho deu haver pensat el nostre rei prodigiós? Tant de bo el castiguin quan això hagi acabat i vulgui tornar a casa. Tot i això, espero que la idea que ha tingut trobi fortuna, però primer cal que em pagui per la construcció d’un cavall d’aquestes dimensions.

Marc Timoneda Gràcia
Castellar del Vallès (Barcelona)












Del bosc

Sentia unes passes sota els propis peus, que no eren seves, que gairebé no eren sonores i tenien una calidesa lleugera que incitava a trepitjar, a prosseguir.
Una fressa com de fullaraca ballant amb l’aire s’escampava davant del camí però no es veia res més que colors de troncs estranys i vegetals de formes ondulades i tenses.
Era un bosc de somni, almenys ho semblava; com que no hi havia la certesa d’estar dormint avançava molt poc a poc de la mateixa manera que ho hauria fet si hagués anat a les palpentes.
Es va aturar uns moments tot demanant-se si estava entrant bosc endins o si n’estava sortint. Potser no era una pregunta a fer-se entre aquell assortiment de textures i endevinalles sorolloses així que va optar per seguir caminant, escoltant amb el nas, amb els sentits, i amb el cervell tranquil com si li acabessin d’explicar un conte.

June Serrano Mulet
Barcelona












Pressió de partit

Se n’anà ràpidament cap al seu racó, conscient que el perseguien les càmeres i les mirades del públic. Acabava un joc inesperadament ràpid, amb punts quasi regalats. Havia perdut la concentració. No tenia el cap a la pilota ni la força al braç. El podia una desesperació que no li era desconeguda.
Tremolava, amarat de suor, més de l’angúnia que el neguitejava que no pas del sol que espetegava. Assegut, les cames li ballaven soles. No podia controlar-les. Conscient que el temps corria en contra seva, cridà al noi que recollia les pilotes. Amb la mirada li indicà que portés un paraigua de propaganda. Es tragué la samarreta i se la posà al damunt de les cuixes. Incorporat endavant, amb el cap tapat per una tovallola i emparant-se en la suposada intimitat que li donava aquell paraigua gegant, sacsejà l’ampolla fent veure que es refrescava. La pressió anunciava la tragèdia. Se sobresaltà quan el jutge de cadira l’avisà del temps esgotat. Una pau hipòcrita l’acabava de vèncer.
Amb els ulls clavats als peus, els regalims calents de les cames i el bassal de la terra el paralitzaven.
L’esfínter havia caigut derrotat.

Antoni Manchon Farreras
Vallbona d’Anoia (Barcelona)












Autoflagel·lació

El primer garatge que va trobar a faltar el pòster d’una dona nua en una actitud voluptuosa va ser el que hi havia al costat del club recreatiu Les bitlles. Però després en van venir d’altres. Una planxisteria de xassissos d’automòbils que havia decorat un envà sencer amb calendaris amb noies al caire de la nuesa també va perdre els seu patrimoni. Desapareixien de nit, les fotografies o les imatges. I ningú s’explicava com podia haver succeït. No robaven res més, no deixaven cap nota, cap pista. Aquell personatge de vida pulcra i posat circumspecte, que de petit passava esperitat per davant dels sòrdids garatges amb les portes sempre obertes de bat a bat, temorós que la seva mare descobrís que havia observat de gairell una d’aquelles imatges pecaminoses, amb les galtes envermellides tan sols de pensar-hi, creia que aquella era l’única manera d’eradicar un acte d’exhibició indecorós, una vexació, però també de flagel·lar-se i erigir-se com l’inquisidor que ha de depurar la depravació humana i acostar la resta de la societat a la puresa que ell estava convençut que encarnava. En el fons, feia mèrits davant la presència influent i castradora de la seva progenitora.

David Dot Cervera
Vilafranca del Penedès (Barcelona)











La forja dels cabdills

Com cada tarda, torna de la feina en el tren de les set. Però avui l'esperen a l'estació amb ovacions i pancartes, i abans que pugui explicar-se per aclarir el malentès, ja l'han entaforat dins d'un taxi que el porta a l'auditori on un públic expectant el rep amb aplaudiments i xiulets eixordadors, i ell ha d'improvisar un discurs sobre les desigualtats socials, un discurs que primer li surt dubitatiu, quequejat, però que es va envalentint perquè la massa enfervorida aclama indiscriminadament cadascuna de les seves frases, i ell s'engresca i acaba cridant consignes reivindicatives amb un puny a l'aire mentre tots els assistents coregen el seu nom. Quan baixa de l'estrada, mentre l'assetgen amb petons, abraçades i enèrgiques manotades a l'esquena, pensa que quan l'endemà ho expliqui als companys de l'oficina no s'ho creuran.
Ara, quan en alguna entrevista li pregunten pels inicis de la seva carrera política, sempre busca subterfugis.

Jordi Masó Rahola
La Roca del Vallès (Barcelona)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada