dissabte, 12 de maig de 2018

MICRORELATS D'ABRIL / MICRORRELATOS DE ABRIL (1)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria d'abril.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de abril.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.









La Petra a la sabata

M’havia assegut en aquell banc de l’Eixample a treure’m una pedra de la sabata. Ella seia al banc del costat. Pell daurada, cabells d’un roig encès. No es podia dir res en concret sobre la seva mirada. Però era un mirar que vaig reconèixer quan alçà els ulls del llibre que llegia i em saludà. Per la seva ubiqüitat climàtica, Petra representava, per a mi, l’abisme primitiu del món dels somnis. Sempre asseguda, sempre amb la mateixa calma, em digué: “L’amor no és més que l’intercanvi de dues fantasies”. “Però a mi aquesta fantasia m’ha fet recórrer mig món fins trobar-te”, vaig dir-li corprès. Parsimoniosa, Petra posà els ulls en el llibre i romangué immòbil i silenciosa, com una estàtua, un llarg minut. “En canvi, a mi m’ha fet esperar-te aquí asseguda tota la vida”, va dir ella. La vaig mirar als ulls directament. Em semblà veure-hi una lleugera espurna d’humitat. Eren llàgrimes o eren restes de la pluja que havia caigut aquella tarda? Mentre m’allunyava del banc acaronant la pedra que m’havia tret de la sabata pensava que l’amor sempre troba la manera de recordar-nos les seves petites insídies.

Irene Lerberghe
Eloi Lunex
Barcelona







Va de cul(tura)

Sonata per a piano K239 (21% d’IVA inclòs).
Allegro molto moderato. Una delicada tos sincopada amb tons de whatsapp seguit d’un estossec sostingut, caiguda de mòbil, bot a la cadira i sospir alleujat en veure que no ha patit danys.
Largo. Un enèrgic so de trucada entrant en fa sostingut menor, fortissimo. Un senyor remenant amb delit una bossa de llaminadures per continuar amb l’obertura dels caramels. Nova trucada amb un <<ara no puc parlar>> en do sostingut major.
Allegro vivace. Un ronc profund cap a les files davanteres de la platea seguit d'un delicat trio de reprovacions. Una senyora joguinejant, a tempo, amb el seu collaret de boles.
Allegro molto moderato. Espectacular fuga d’espectadors temorosos d’un col·lapse automobilístic a la sortida del pàrquing amb arrossegament de cadires, cops de colze, abrics pels caps i portes batents. Després d'un compàs de silenci, els pocs espectadors que encara estan a les seves localitats recorden, de sobte, haver deixat alguna cosa encesa a casa.
Bis. Ja no hi queda ningú. El pianista saluda i, en flexionar el tronc, deixa anar una sonora flatulència. Un noi amb una escombra aplaudeix i comença a netejar la sala.

Ivan Bonache Cuadrado
Santpedor (Barcelona)








L'endemà

El primer que va fer el rei l'endemà del gran assalt va ser pujar tot sol a la torre més alta del castell. Orgullós, va contemplar un horitzó que li pertanyia, mentre la llum de l'alba il·luminava les restes d'un exèrcit abatut als peus del castell. El monarca presenciava l'escena amb un somriure als llavis. L'última gran fortalesa del nord era seva. Tots els seus adversaris havien caigut. Tenia tot l'or del regne. Dominava tots els pobles que un dia havien estat lliures. No hi havia res des d'aquell baluard fins als confins del mapa que no li pertanyés. Per fi ho havia aconseguit. Ho tenia tot.
Va estar-se en aquella talaia fins que el sol va arribar al seu zenit, contemplant un paisatge que es sentia seu, sense deixar de somriure en cap moment. Tampoc va deixar de fer-ho quan, sense motiu aparent, una insòlita buidor li va recórrer les entranyes i el va negar en una angoixa que mai abans havia sentit.

Mario Rico
Sabadell (Barcelona)







El camí

El tenia al davant, un inacabable camí de llambordes envellides custodiat per frondoses falgueres i exuberants pollancres. S’havia de decidir, resseguir aquell pas serpentejant o fer marxa enrere i no pensar-hi mai més. Però aquelles corbes sinuoses, que no deixaven veure més enllà, li cridaven l’atenció. Sentia per primera vegada, en molt de temps, la necessitat de saber què hi havia al final.
Sense moure’s del punt de sortida intentava veure, allargant el coll tant com podia, si amb el que hi havia darrere el primer revolt n’hi hauria prou per satisfer el seu desig de curiositat. Era impossible, si volia saber què hi havia només podia fer una cosa: començar a trepitjar aquelles llambordes envoltades de verdet, ser valent i determinant.
El Sol al cap de munt il·luminava les lloses desgastades i les feia brillar, era el moment d’iniciar la ruta, sense dilació, fora dubtes, no es podia ajornar més la partida, havia de ser ja.

Pilar Trapero Torres
Palau-solità i Plegamans (Barcelona)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada