Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de novembre.
Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.
Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de noviembre.
Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.
Newton
La por és una ampolla de cava que esclata a l’habitació
sense parets de l’ànima. Robin Wonder estava maleït des que va relliscar i va
perdre la vida a la Torre Newton; absurdament, perquè la mort sempre és
irracional. Des de petit, vivia amb el pànic a les altures enganxat a la pell i
detestava els gratacels, aus rapinyaires de ciment que precintaven la vida en
capses urbanes. Esclau del terror vertical, necessitava aferrar-se a la
gravetat com si fos un objecte i només trobava refugi en els ascensors, màquines
perfectes a mercè de la física. Irònicament, el dia del seu accident,
l’ascensor no funcionava. I des de llavors, com un Tàntal de ciutat,
arrossegava el pes de la mort per aquella escala funesta, en una rutina
infinita que només es trencava quan apareixien els primers visitants, atrets
per la llegenda del fantasma presoner de la Torre Newton. Eren un grapat
d’il·lusos que desafiaven el seu propi destí amb la inconsciència dels bojos.
Com un superheroi malèfic, Robin Wonder els seguia i només els havia d’empènyer
suaument des de dalt, en una mena de joc macabre de la gravetat. I tots queien
al buit, sense pietat, com pomes podrides. Paraula de Newton.
Marta Finazzi Martínez
Girona
Abraçades
El seu perfum el marejava i les seves abraçades, que
desplegava en un gest majestuós, com si el volguessin embolcallar, li generaven
angoixa i el feien trontollar. La psicòloga li havia dit que era una persona
expansiva i amb una gran personalitat, la seva sogra, i que havia de
treballar-se la seva amistat perquè si continuava fent conductes d’evitació
generaria una fòbia difícil de tractar. Ell hi posava voluntat però no
l’ajudava el perfum que amarava la consulta de la psicòloga i les seves
abraçades de benvinguda i de comiat.
Imma Torné Sans
Barcelona
Ulleres de Sol
Ahir vaig sortir al carrer un altre cop, com ho havia fet
cada matí des que va passar tot. A casa, abans d’obrir la porta, vaig calçar-me
les meves ulleres de Sol per fer veure que tot anava bé. Però, quan vaig ser a
fora, vaig veure que no hi havia claror. Potser el dia havia decidit ser trist,
gris. I no em molestava. La vida per a mi ja era tota trista i grisa.
Havia d’anar a comprar. La Remei, com sempre, s’havia
entaforat darrere el taulell i esperava que apareguessin totes les veïnes del
barri per comentar cada jugada. Que si a aquell l’han tancat, que si l’altre ha
marxat de casa. Però no s’hagués arribat a imaginar mai que la primera clienta
del dia seria jo. I que, amb la meva visita, ja tindria teca per omplir les tertúlies
de tres dies ben bons.
Sabia que ja res no seria fàcil, però sempre havia sigut
valenta. Una passa. Dues. Tres. Era a dins la botiga. I ja podia començar
l’interrogatori.
Clara Ferrés Jiménez
Sallent (Barcelona)
Objectivitat
S’ofegava en aquest món sense grisos, segrestat per blancs i
negres: mar o muntanya, dreta o esquerra, carnívor o vegetarià. Les xarxes
socials, envaïdes per missatges lacònics, incisius i inapel·lables, havien
acabat de matar els matisos, la sensibilitat, la humanitat.
La seva feina de programador informàtic constituïa, de fet,
el paradigma de la fredor. Tot es reduïa a una tirallonga de zeros i uns.
Qualsevol idea era traduïda al llenguatge binari, sense lloc per als valors i
els sentiments. Aquesta era la seva responsabilitat, posar en marxa cada matí
la roda de la piconadora. L’angoixa l’estava matant.
Així, va iniciar la seva particular creuada, canviant la
mida, el format, el color dels zeros i uns, per recollir l’emoció que creia que
havia de transmetre en cada moment. Aparentment, els resultats finals no
mostraven cap canvi, i els programes i projectes de la consultora funcionaven a
la perfecció, com sempre.
Tanmateix, els clients van mostrar un cert desassossec, una
inseguretat que no sabien com descriure, però que van comunicar en forma de
queixa, tan etèria com ferma, al director de l’empresa.
Va ser acomiadat mitjançant un missatge breu, inequívoc i
gèlid.
Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)
