Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de gener.
Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.
Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de enero.
Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.
L’ull
No és que ho fes per molestar, o per impressionar, més aviat
era un acte reflex, un tic, un costum. Per a molta gent era desagradable veure
com s’introduïa el dit mig per l’extrem de la lacrimal i, fent palanca, extreia
el globus de vidre. Llavors el fregava amb un drap de pelfa fins que amb
l’altre ull, el bo, el veia net i brillant. Per posar-se’l, s’aixecava la
parpella superior —era llavors quan mostrava la cavitat fosca— i empenyent el
mateix globus pressionava la conjuntiva corneal inferior per acabar
d’encaixar-se’l.
Aquesta escena, tan anguniosa pels que la contemplaven, va
deixa de produir-se quan li van implantar l’ull digital. Però al cap de poques
setmanes, en adonar-se que li faltaven tres dents i dos queixals, i que les
peces que li quedaven no tenien gaire bon aspecte, es va comprar una dentadura
postissa en un basar xinès.
Josep Casals Arbós
Prades (Tarragona)
Petita història d’amor
Feia temps que ningú no n’hi enviava cap, de missatge com
aquell; per això, en llegir-ne l’avís de recepció, a la pantalla de la tauleta,
va fer cara de circumstàncies i no va poder evitar de capcinejar.
Assegureu-vos, abans
de procedir a l’eclosió, a fi i efecte de percebre’n tota la magnitud i
penetrabilitat, que el nivell de TMS supera el 25% de la capacitat del
reservori.
Va fer la comprovació i tot seguit va activar l’aplicació
per descodificar la informació. La flaire del mar, salabrosa i gràvida, no va
trigar a enfilar-se-li pels narius i saturar els receptors olfactius. Va
aclucar els ulls, va somriure i es va proposar de respondre amb un missatge
semblant. Tal vegada, en passar pel carrer on hi tributava l’obrador d’un
flequer, tindria temps de capturar l’aroma embriagadora del pa acabat de fer.
Evocaria així, va pensar, la dolçor dels esmorzars compartits, la joia de
despertar-se l’un al costat de l’altra, amb la remor de les onades arran de
finestra per companyia. Certament havia oblidat que podia fer ús d’una
prestació tecnològica tan exquisida.
David Dot Cervera
Vilafranca del Penedès (Barcelona)
Benvinguda a casa
La casa estimava la Júlia, l’havia estimada des que era una
criatura sense que ella se n’adonés, sense que pogués adonar-se’n. De petita
s’embadalia amb el polsim que queia del sostre com una nevada, però mai no va
saber que era la casa que jugava amb ella. Quan la Júlia no hi era, els vidres
s’entelaven d’enyorança. Els radiadors, en començar l’hivern, feien cruixits de
joia anticipant el contacte de les seves mans. L’aigua freda la sorprenia
expressament, de vegades, només per veure com feia saltirons tota nua. Algunes
bombetes brillaven més del compte, radiants d’alegria per la seva presència, i
de vegades es fonien de plaer pel sol fet de fer-li llum. Era una casa que
tocava de peus a terra, ferma, massissa i segura d’ella mateixa com l’home que
no havia arribat a conèixer. Hi havia corrents d’aire que li xiuxiuejaven
galanteries, rajoles que trepidaven lleugerament per acariciar-li els peus,
armaris que li tiraven l’alè quan els obria, cortines que s’estufaven tot just
per fregar-la.
Quan la Júlia va morir, va començar a haver-hi goteres.
Irreparables.
I els vidres es van entelar irremissiblement com si
tinguessin cataractes.
Josep Sampere Martí
Igualada (Barcelona)
