dissabte, 16 de març de 2019

MICRORELATS DE FEBRER / MICRORRELATOS DE FEBRERO (1)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de febrer.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de febrero.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.








Memòria

Es va deixar caure sobre el pedrís del costat de la porta. Va repenjar l’esquena a la paret i va tancar els ulls amb la calidesa del sol del migdia. Sostenia la destral sobre les cames mentre passava les mans amunt i avall pel mànec. El va inundar tot el cansament d’una llarga vida.
Sempre havia escarnit els que deien que es comunicaven amb la natura. Com aquells hippies que s’havien instal·lat sense permís al mas mig enrunat i feien bestieses al SEU bosc. S’abraçaven als arbres, oloraven herbes, parlaven amb els animals. Una colla de torrats que no sabien què era treballar cada dia a la muntanya. Estava envoltats de beneits que tenien la barra de dir que el boig era ell.
Però ara havia de reconèixer que podia llegir amb els dits la història de la fusta, com si estigués gravada en el mànec de la destral: el dia llunyà que la gla de roure va germinar i el plançó va créixer vigorós cap al cel; les glaçades, sequeres i tempestes que van dibuixar cada anell de la fusta; el matí que el van tallar per transformar-lo en mobles, en bigues, en llenya; en aquell mànec.
Fins la darrera línia del relat, escrita feia només una estona amb la sang calenta que encara regalimava fulla avall.

Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)








La dedicatòria

Havien passat quatre anys, dos mesos i tretze dies. Després de la llarga espera, allà la tenia: la meva primera novel·la. El meu agent literari havia tingut el detall de citar-me al seu despatx per tal de lliurar-me el llibre abans que sortís a la venda. Un cop al carrer, el primer que vaig fer va ser buscar la pàgina de les dedicatòries: «Al meu pare, per encomanar-me la passió per la lectura». Tenia unes ganes boges de regalar-li aquell primer exemplar. L’hi devia. Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig arrencar a córrer per anar-lo a buscar i donar-li les gràcies en persona. Tan bon punt em vaig plantar davant d’ell, li ho vaig explicar tot fil per randa. En acabat, vaig agafar el llibre i el vaig deixar recolzat a la làpida. Havien passat quatre anys, dos mesos i tretze dies.

Òscar Turull Basart
Granollers (Barcelona)








La col·lecció

El senyor d’avui ha portat un pastís de xocolata i a ell li ha regalat un soldadet a cavall. La seva mare sempre comença servint-los cafè. Ell pensa que deu ser deliciós, perquè tots es queden. Somriuen amb el primer glop i deixen un sobre damunt la taula. El que no li agrada és quan pugen amb ella a l’habitació. Ell s’ha de quedar jugant tot sol i quan baixen ja s’ha fet tard. Però aquest cop està molt content. Un cop el senyor d’avui marxi, parlarà amb ella i li dirà. A partir d’ara, ja podran anar al parc a les tardes. Amb el soldadet a cavall ha acabat la col·lecció.

Josep Maria Arnau de Bolós
Barcelona







La maga

Tot just la mare tanca la porta per anar a treballar, els nens recuperen les varetes que tenen amagades i comencen a saltar d'un lloc cap a l'altre xiuxiuejant encanteris. Un Glisseo, un Pericullum o un Evanesco que converteixen escales en tobogans, llancen espurnes vermelles i fan desaparèixer objectes per tot arreu. Ella torna a casa rendida després d'hores de funció al carrer i sempre es queixa d'algun conill que se li ha encallat al barret de copa o del que li costa encertar les cartes. A l'hora de sopar, tots aplaudeixen amb entusiasme quan la dona treu de la seva motxilla tot aquell menjar, aconseguit com per art de màgia amb les poques monedes que ha recollit aquell dia.

Lluís Talavera
Barcelona







Dijous al matí

L’inspector del gas truca per 3r cop al 3r primera del 61 del Passeig de Gràcia. No contesta ningú i això l’emprenya, perquè encara ha d’esmorzar, coi! Però no perd la calma. De sobte, surt una veïna del 5è per la porta principal. << Que com sé que és del 5è? Perquè sóc narradora omniscient, carallots! >>. El més curiós, és que la dona porta lligat en una corda un velociraptor, que camina a poc a poc al seu costat. L’inspector es queda perplex, atònit. Com pot ser que un dels dinosaures més ràpids del món, camini tant poc a poc?

Clara Miret Ribes
El Poal (Lleida)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada