El Concurs ARC de Microrelats, actualment amb la convocatòria oberta de la Xena edició, és un dels referents del gènere microrelat en català.
Cliqueu aquí per a concursar-hi o llegir-ne tota la informació.
Cliqueu aquí per a concursar-hi o llegir-ne tota la informació.
Moltes gràcies a l'Associació de Relataires en Català pel donatiu del llibre de la IX edició dedicat al tema de les arts.
*Centre penitenciari / Centro penitenciario
Madrid V a / en Soto del Real (Madrid).
La fageda
Quan en Xevi va entrar a la presó li van preguntar si volia participar en cap de les activitats que oferien. Va escollir la pintura, una cosa o altra havia de fer per passar el temps. No seria el primer a parcticar aquest art com a evasió; de fet, allà ho anomenaven art-teràpia: un cop per setmana utilitzaven els pinzells per explorar i manifestar els seus desitjos. Ell, però, s'interessà pel paisatge i, davant la impossibilitat de portar el cavallet al mig de la natura, el professor li proporcionà bones fotografies on inspirar-se. Amb atenció escoltà, observà, imità, recreà i, tot i que li costava dominar les formes, anà agafant destresa a l'hora de barrejar els colors i aplicar-los.
Avui té tot el taller per a ell sol, li han donat permís per anar-hi una estona, encara que no és dia de classe ni hi ha cap monitor per supervisar-lo. Es posa la bata, col3loca la tela damunt el cavallet, prepara paleta, pinzells, tubs, draps, aiguarràs, trementina... No mira cap a les fotografies que tenen penjades d'un cordill com si fossin roba estesa, aquesta vegada el paisatge és dins del seu cap.
Una, una altra, dues llargues pinzellades color ocre, sense arribar a tocar-se, s'acosten a un hipotètic punt de fuga. Perpendicularment a aquests primers traços, finíssimes línies violeta, clar al costat dret, més fosc a l'esquerre, s'enlairen fins al límit superior de la tela; prenen gruixària, es defineixen al primer terme, se superposen. Els colors terrosos prenen el relleu, reflecteixen la llum, marquen ombres, dibuixen desnivells. Ara són els tocs verds, agrans taques o a petits punts, els que insinuen molsa i escampen fullatge. Resta encara blanc, en primer terme, el tronc més gruixut i l'inici de les seves arrels; les tonalitats violeta en comencen a definir volum i textura, posen llum a la filera de troncs del segon terme.
En Xevi deixa la paleta empastifada damunt el tamboret, signa el quadre i s'evadeix fageda enllà.
E. Viladoms
El Concurso ARC de Microrrelatos, actualmente con la convocatoria abierta de la X edición, es uno de los referentes del género microrrelato en catalán.
Clicar aquí para concursar o leer toda la información.
Clicar aquí para concursar o leer toda la información.
Muchas gracias a la Associació de Relataires en Català por el donativo del ejemplar de la IX edición dedicado al tema de les artes.
Llar
Home, sweet home, el text més recent del dramaturg gal·lès
Cornelius Pritchard —l'autor més reputat del «nou hiperrealisme»—, només es pot
representar en cases o pisos particulars. Els que volen veure l'obra han de
reservar una data. La companyia es trasllada al domicili a l'hora convinguda.
L'escenògraf fa una exploració ràpida dels espais i els tècnics en verifiquen
la il·luminació mentre els actors i les actrius es van familiaritzant amb els
nous escenaris.
Cada acte té lloc en un espai diferent: la sala d'estar, la
cuina, un lavabo, un dormitori. En l'últim acte, els actors, que ja s'han
avesat a la distribució de la casa, es van movent amb aplom per tot el pis, com
si fossin inquilins habituals, i els espectadors han de perseguir-los per poder
escoltar els diàlegs i no perdre el fil de la història. L'escena culminant es
produeix al rebedor. En acabar, els personatges surten per la porta i així
abandonen l'obra i la casa. Un mutis total. No hi ha aplaudiments ni
salutacions. Pritchard es vanta d'haver creat la primera peça teatral que
«desafia la convenció burgesa de l'ovació» (segons les seves paraules).
Però Home, sweet home, diguem-ho sense embuts, no és una
obra complaent ni lleugera. Ben al contrari, «enfronta l'espectador amb els
seus propis dimonis» (paraules de l'autor) retrata la misèria, els vicis, la
maldat inherent en la naturalesa humana. En acabar les tres hores d'espectacle,
ningú no en surt indemne. És un cop de puny. Costa reprendre la vida entre les
mateixes parets que han presenciat tanta perversitat, tant horror. En els dies
que segueixen a la funció, entre els membres de les famílies hi ha tibantor,
discussions, baralles. S'han denunciat casos d'agressions i violència
domèstica. Fins i tot, tres suïcidis i dos assassinats s'han atribuït a la
«malignitat contagiosa de la peça» (de nou, l'autor).
Diverses entitats catòliques ja n'ha demanat la prohibició.
La companyia té compromesos els pròxims dos anys i mig.
Jordi Masó Rahola
Hogar
Home, sweet home, el texto más reciente
del dramaturgo galés Cornelius Pritchard —el autor más reputado del «nuevo
hiperrealismo»—, solo se puede representar en casas o pisos particulares. Los
que quieren ver la obra tienen que reservar una fecha. La compañía
se traslada al domicilio a la hora convenida. El escenógrafo hace una
exploración rápida de los espacios y los técnicos verifican la iluminación mientras
los actores y las actrices se van familiarizando con los nuevos escenarios.
Cada acto tiene lugar en un espacio
diferente: la sala de estar, la cocina, un lavabo, un dormitorio. En el último
acto, los actores, que ya se han acostumbrado a la distribución de la casa, se
van moviendo con aplomo por todo el piso, como si fueran inquilinos habituales,
y los espectadores tienen que perseguirlos para poder escuchar los diálogos y
no perder el hilo de la historia. La escena culminante se produce en el recibidor.
Al acabar, los personajes salen por la puerta y así abandonan la obra y
la casa. Un mutis total. No hay aplausos ni saludos. Pritchard se enorgullece
de haber creado la primera pieza teatral que «desafía la convención burguesa de
la ovación» (según sus palabras).
Però Home, sweet home, digámoslo sin rodeos, no es una obra complaciente
ni ligera. Muy al contrario, «enfrenta al espectador con sus propios demonios»
(palabras del autor) retrata la miseria, los vicios, la maldad inherente en la
naturaleza humana. Al finalizar las tres horas de espectáculo, nadie sale
indemne. Es un puñetazo. Cuesta reanudar la vida entre las mismas paredes que
han presenciado tanta perversidad, tanto horror. En los días que siguen a la
función, entre los miembros de las familias hay tensión, discusiones, peleas.
Se han denunciado casos de agresiones y violencia doméstica. Incluso tres
suicidios y dos asesinatos se han atribuido a la «malignidad contagiosa de la
pieza» (de nuevo, el autor).
Varias entidades católicas ya han
exigido su prohibición. La compañía tiene comprometidos los próximos dos años y
medio.
Jordi Masó Rahola (traducción del catalán del autor)
Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica
Signatura N Con
Classificació 833.40"20"
Autor Concurs ARC de Microrelats (9è : 2018-2019)
Títol Arts / diversos autors ;
il·lustració: Ramón Navarro Bonet "RnBonet"
Edició Primera edició
Publicació Barcelona : Associació de Relataires en Català, octubre, 2019
Descripció física 136 pàgines : il·lustracions ; 21 cm
Col·lecció Col·lecció literària Elisenda Sala ; 13
ISBN / ISSN 9788417220143
Matèria Microrelats
