dilluns, 20 de gener de 2020

MICRORELATS DE DESEMBRE / MICRORRELATOS DE DICIEMBRE (1)



Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de desembre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de diciembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.






*Basílica de Santa Maria del Pi, Barcelona (S. XV).



L’Església del Pi


No m’interessen les religions, ni hi estic en contra mentre no perjudiquin ningú. Però en Ramon em va despertar la curiositat.
Ens coneixíem de vista a la feina, en uns gran magatzems força coneguts. Parlava de l’Església del Pi.
—La de Barcelona? —Vaig preguntar-li.
—No, home! No tenim edificis oficials.
Deia que la seva fe no només nodria l’ànima, sinó també el cos i la terra. No parlava de concepcions virginals, de reencarnació ni de déus ignots. Com que no tenia edificis oficials, cada seguidor tenia un altar a casa. De manera que quan m’hi va convidar a dinar un dia, no m’ho vaig pensar dues vegades.
Després del cafè, finalment em va fer passar a l’habitació on tenia l’altar.
Sobre una taula amb un cobertor de setí marró, dins un gibrell metàl·lic blanc, hi havia una “figura” del seu déu. Només se sentia una forta olor d’encens. Es va ajupir en una postura de caganer de pessebre perfecte i va ajuntar les mans per pregar. Devia fer setmanes que va plantar la “figura”, per com era de seca.
Vaig sortir de casa seva sense fer soroll. No m’agrada interferir en assumptes religiosos. Ja no som amics, però qualsevol fe és respectable si no destorba, oi?

Andrea Quintana i Alemany
Rubí (Barcelona)






Família adoptiva

Encara que treballant a un geriàtric havíem vist de tot, era desolador veure tantes pàgines buides en un diari, tanta vida oblidada per culpa d'una malaltia.  Se'ns va acudir la idea d'animar-la a escriure explicant-li històries del seu passat, en realitat inventades, en les que cadascun de nosaltres representava un paper. Vam ser amics, cosins, germans i companys de treball, fins i tot algú va fer d'antic xicot. Avui ha sortit de la seva habitació cridant que havia recuperat la memòria i que tornava a casa, impacient per veure de nou als seus éssers estimats. El retrobament ha estat molt emotiu. Només veure-la arribar a la residència, ens hem fos tots en una abraçada.

Lluís Talavera
Barcelona






El dermatòleg

El cert és que soc metge. Metge de la pell, metge de les taques, metge de les berrugues, de les mitges llunes, de les crostes dels palmells de les mans i de les esquerdes. El que faig és receptar pomades, blanques o translúcides, més aviat fredes, però no sempre. Veig a gent despullada davant meu i he aprés a anticipar els meus gests, estalviar sobresalts. Veig fils de venes i pells que tenen a veure amb el desert i els piulets de la sorra quan s’escalfen. Algunes cauen a tires, algunes sagnen, amb algunes es podrien fer abrics molsuts. Hi ha hematomes i hi ha forats. Forats que sembla que els hagin fet un seguit de claus picats amb fúria. Hi ha qui ve amb els braços plens de llagues, de ferides, fins i tot de talls en vertical, talls per tot arreu. Us n’atiparíeu, de veure esgarrapades! A vegades no en pregunto el motiu només en faig guariment, soc discret, no em fan el pes, els problemes. No han estat pensats per mi. Ni els problemes ni les fantasies, que venen a ser la mateixa cosa. El que vull dir amb tot això és que jo no soc pas un ingenu. I tanmateix, allò, m’ho vaig creure.

Mònica Cabanas Vidal
Corbera del Llobregat (Barcelona)






La bicicleta vermella

Va ser culpa seva. Ells l’animaven cada dia a engreixar aquell tronc amb barretina. “Atipa’l fort, Bernat, així el dia de nadal cagarà força!”, l’incitaven. Però qui s’engreixa a base de mandarines, galetes passades i engrunes de torró?

Encegat per la bicicleta vermella que havia vist a l’aparador de la botiga d’esports, en Bernat va decidir posar-hi remei. La desaparició del conillet blanc de la Mercè no va suposar un gran enrenou més enllà dels brams de la germana. Ningú va sospitar res. Però amb l’àvia... Amb l’àvia va errar el càlcul. La pròtesis de genoll i el marcapassos damunt del plat de ceràmica del tió el van delatar.

Aquell Nadal en Bernat es va quedar sense la bicicleta vermella.

Oriol Garcia Molsosa
La Garriga (Barcelona)

2 comentaris:

  1. Tots són molt bons, però el de l'Oriol és el que més m'ha agradat!

    ResponElimina
  2. Oh! Moltes gràcies per incloure el meu relat!
    Mònica

    ResponElimina