Desconegut de primer grau
El silenci estava tenyit de
vermell. Mirés on mirés hi havia sang. Una de les seves mans estava esclafada
entre el volant i el seu cos. L’altra, li penjava mòrbida. No li veia la cara.
De sobte sonà com una alarma i em vaig donar un cop amb el marc de la finestra.
No podia tocar l’ocupant del vehicle fins que arribessin els del SEM però la
curiositat m’ enfosquia l’enteniment. Una de les portes estava encallada. Em
vaig ajupir i vaig passar-li un braç per sota les cames fins a palpar el
dessota del seient. Un mòbil. La suor freda provocà que em rellisqués i caigués
a terra. Al recollir-lo vaig veure un nom il·luminat a la pantalla. Eva Font.
Vibrava d’incomoditat posseït per una força que em conduïa a la
irresponsabilitat. Vaig prémer el botó de respondre i llavors vaig sentir la
seva veu: “M’has penjat? És important, t’has oblidat l’aliança al meu pis. Hi
ets?” Tremolós vaig deixar anar l’aparell que caigué a terra per segona vegada
i s’esberlà. Quan vaig haver aconseguit treure’m l’aliança del dit, la vaig llençar
amb geni per sobre del capó del cotxe. Torbat, vaig ullar al sense cara per
últim cop i vaig recular el camí fet, sense respostes.
Estel Caballé Costa
Torroella de Montgrí (Girona)
Ad libitum
Començava l’orgia! Ningú no el
miraria malament ni el jutjaria amb prejudicis morals. Estava eufòric,
desinhibit i amb una trempera formidable. Tant li feia que l’etiquetessin
d’addicte sexual.
Es tornava boig pels cossos
esvelts i ferms, tant d’homes com de dones, i aleshores en tenia un munt, al
seu davant. El propòsit era gaudir d’una bacanal desenfrenada. Les corbes
libidinoses que palpava l’embogien i ell, autosuficient, exhibia les que, amb
passió, modelava cada dia al gimnàs.
Vestits descordats, tocaments
lúbrics... Pantalons fora, calçotets avall... Ara amb l’un, ara amb l’altre...
Bíceps portentosos, pits durs... Quin frenesí! Sentia que arribava el moment
del clímax, la descàrrega d’un orgasme antològic. Ja no podia parar! Va
engrapar un tros de tela i, amb l’ímpetu de l’ejaculació, va estirar el cortinatge
amb tanta força que va cedir la barra del sostre.
A mesura que recuperava els
sentits, va prendre consciència de la situació. A l’altre costat del vidre, els
transeünts veien com el guarda de seguretat dels grans magatzems, nu i amb la
cigala erecta, magrejava els maniquins d’un aparador en reformes.
Vicenç Ambrós Besa
Barcelona
Cures pal·liatives
Quina fe que tenia, de petit:
anava a missa amb la mare i suplicava Déu que l’Anna, la noia que m’agradava de
lluny, em fes cas algun dia. Aquesta mateixa fe m’empenyia a obsedir-me amb el
cavall d’un veí, convençut que si el mirava i repetia prou vegades, milers,
«vull que sigui meu», al final en seria.
De mica en mica, a còpia de resar
i d’insistir en va, vaig començar a perdre la fe: l’Anna no em trucava mai i el
cavall no es movia de lloc.
Finalment em vaig fer gran i la
meva fe va tornar, si bé ja no s’assemblava gens a la d’abans: ara suplicava
una mort dolça i indolora. Ara alimentava l’esperança que, si el dolor era
insuportable, sempre quedaven les cures pal·liatives.
Al tercer any de la meva estada
en un residència va arribar una infermera nova.
-Si mai em necessita, cridi’m. No
em faré pregar.
I va afegir:
-Em dic Anna.
No vaig poder contenir les
llàgrimes.
-Gràcies, Senyor -vaig dir a
mitja veu.
L’Anna, desconcertada, va deixar
anar una riallada estrident que recordava moltíssim el renill d’un cavall
Josep Sampere Martí
Igualada (Barcelona)
Talps
Després de la catàstrofe la
superfície terrestre quedà inhabitable, com a mínim pel que fa als humans, pels
següents mil o dos mil anys. Els únics supervivents foren aquells afortunats
que es pogueren resguardar en algun dels refugis subterranis que comptaven amb
mecanismes per abastir-se d’aire pur, aigua potable i algun tipus d’aliment.
Mai més veurien la llum del sol. Però, com una espora que resta a l’aguait, els
seus descendents pujarien algun dia a la superfície per dominar el planeta de
nou.
Aquesta història me l’explicaven
els meus pares quan jo era petit. No sé què n’hi ha de veritat o mentida. Vaig
néixer al refugi, de la mateixa manera que ho havien fet ells i tots aquells de
qui encara en recordem el nom. Hi ha qui es creu la història de cap a peus.
D’altres diuen que és un mite, que els humans sempre hem viscut sota terra.
Alguns afirmen que és una conspiració, que som esclaus dels que viuen a la
superfície, perquè ningú voldria fer la nostra feina subterrània si pogués
escollir. Comprovar-ho seria tan fàcil com anar fins a l’última escotilla i
obrir-la. Però t’hi has d’atrevir, i assumir-ne les conseqüències. Així que, de
moment, m’esperaré. Potser més endavant.
Lluís Planellas Giné
Barcelona
La cangur
Quan arriba a casa es troba la
cangur escarxofada al sofà. Roncant. El primer que fa és córrer cap a
l’habitació de la nena: dorm abraçada al seu osset i respira plàcidament.
També és plàcid el son de la
noia, a la sala d’estar. «Verònica, desperta», li diu. Després li sacseja les
espatlles. Res: està ben adormida, el cap tirat enrere i l’aire circulant entre
els llavis entreoberts, els llavis carnosos que avui s’ha pintat de vermell
cobalt. Els cabells rossos li cauen desmanegadament, com si la becaina els
hagués agafat desprevinguts. Mai no l’havia vist tan escabellada. Els dos
botons descordats de la brusa —devia passar calor— deixen al descobert unes
clavícules prominents. No és una incongruència que una noia tan magra tingui
uns pits tan molsuts? Seran postissos?
Damunt la tauleta hi ha el got
amb el suc de poma que es pren cada vespre. Abans de posar-s’hi, l’esbandeix
bé, no fos cas que l’endemà la noia hi trobi traces del somnífer.
Jordi Masó Rahola
Granollers (Barcelona)
