Houdini
M’enorgulleixo de no haver estat acomiadat de cap feina ni abandonat per cap parella. És com si tingués un sisè sentit. Soc molt sensible als primers signes de la decadència i alhora soc prou honest per actuar en conseqüència. Perquè en aquesta vida les possibilitats poden ser infinites, però el nostre temps és limitat, així que no convé perdre’l ni fer-lo perdre als altres. Una retirada a temps és una victòria, que diuen. I no és per falta de compromís, no. M’ho han dit molts cops i no és cert. Falta de compromís seria deixar que un mal final, allargat en excés com una agonia, acabés contaminant el record sencer del que fins llavors havia estat una bona història.
I tot això què té a veure amb
mi?, et preguntaràs. O potser no. Ets un brivall molt espavilat. Ja hauràs
intuït a on vull anar a parar... El cas és que ja no em queda res per
ensenyar-te. He estat el teu millor aliat, el més incondicional. Però ara: què
em toca? Convertir-me en el teu pitjor enemic? Ser el fre del teu
desenvolupament personal? M’hi nego! Ho entens, oi?
Sí, papa.
Molt bé! Doncs ara tanca els ulls, compta fins a deu i després pica en aquella porta on diu orfenat. T’auguro un futur esplèndid, fill!
Lluís Planellas Giné
Barcelona
Atrocidades
Me acerco con mucho cuidado para no despertarla. Le susurro al oído lo primero que se me ocurre. Al principio, algo agradable. Pero, poco a poco, voy añadiendo algún elemento que le incomode. Le cuento, por ejemplo, que tiene los pies llenos de moscas mientras le doy toquecitos con mis dedos para que crea que las está sintiendo. Luego le pido que visualice a un bebé posando sus manitas sobre una mesa. Y a su lado, alguien sosteniendo un martillo a punto de golpeárselas. La observo, con atención, a la espera de algún gesto que me indique que está integrando mi relato en su sueño. Cuando me aseguro de que es así, empiezo a golpear la mesita con la fuerza justa para no despertarla. Le digo que es el sonido de los martillazos que le están destrozando los dedos al bebé. En el momento en el que a ella se le escapa una lágrima, decido que tengo que parar. En ese instante me despierto y la veo, justo a mi lado, susurrándome atrocidades al oído.
Francesc Barberá Pascual
Benissa (Alacant)
