Best seller
El futbolista que corre de bon
matí entrenant-se m'arrossega en la caiguda després del xoc i s'estavella de
morros al sòl calent acabat d'asfaltar; les proves del meu manuscrit s'escampen
al voltant nostre tacant-se de negre quitrà encara fumejant. S'ha trencat la
cama esquerra, el pobre; jo, només una esgarrapada al colze i els genolls
pelats. Miro d'aixecar-lo però pesa massa pel meu cos esquifit. El mòbil d'un
vianant despistat m'ajuda, li prenc de les mans i truco a emergències; arriben
tres quarts hora més tard, mentre la tíbia de l'astre mexicà treu el cap a
través de la pell i la sang es comença a coagular.
A l'hospital, en reconèixer-lo,
l'ensurt del personal és ple
d'incredulitat "En Chaves, el nou fitxatge"; tot són corredisses,
nervis i presses, crits i renecs. Comença la desfilada de directius del club -abans que no pas
familiars-, periodistes, les ràdios, els reporters de televisions diverses,
programes esportius i de xafarderies...
M'entrevisten; uns, com a
afectat, altres com a causa de l'accident, jo,
que anava tan tranquil.
No m'ha calgut fer cap curs de
coaching, ni d'escriptura creativa ni d'influencer ni tan sols de lideratge. El
meu llibre es ven sol...
Celestí Casòliva Morales
Castelldefels (Barcelona)
L’immortal
L’havien batejat així els de la
protectora per la seva inesperada recuperació després de patir un greu
atropellament. Al refugi va fer honor a aquest nom sobrevivint a múltiples
baralles aferrissades amb altres gats. Finalment, l’Immo, per fer-ho curt, va
ser adoptat.
Aquell calorós matí, l’Immo, als
seus gairebé vint anys, se sentia ja exhaust. Amb penes i treballs acabava de
deixar anar la que intuïa que seria la seva última micció. De nou ajagut al
cistell va fixar-se en el seu amo que llegia el diari mentre regalims de suor
li lliscaven pel front. Aquesta vegada, en comptes d’usar el mocador, l’home va
fregar-se repetidament la templa amb el dors de la mà prèviament llepat. Va
repetir la seqüència compulsivament a l’altra templa. Es va aturar astorat per
la involuntarietat d’aquestes accions. Per esbargir-se anà a buscar la
correspondència. En tornar no va poder evitar refregar la galta al marc de la
porta i cargolar-se al sofà. L’Immo se’l mirava atentament mentre la respiració
se li alentia fins que tancà els ulls definitivament. Just llavors l’home baixà
del sofà a quatre grapes i començà a jugar amb el cabdell que hi havia al
costat d'aquell pellam inert.
Meritxell Genescà Francitorra
Sant Salvador de Guardiola
(Barcelona)
Ho veus com sí
Quan es desperta el dia que fa
cinquanta anys, s’adona que la seva vida és una porqueria. A la nit, després de
trencar-s’hi molt les banyes, arriba a la conclusió que només se’n pot sortir
de dues maneres. Una és marxar ben lluny, canviar de ciutat o de país, anar a
algun lloc on no el conegui ningú. L’altra, el suïcidi. Però no té prou pebrots
per fer res. L’únic amic que té li aconsella que vagi amb un psicòleg. S’hi
nega perquè sempre ha pensat que els psicòlegs només són uns xarlatans.
Però al cap d’uns mesos, quan
l’angoixa ja no el deixa viure, demana hora amb la psicòloga més cara de la
ciutat. El dia de la visita, com que fa tard, travessa el carrer sense mirar i
l’atropella un cotxe que condueix la psicòloga, que també arribava tard a la
consulta.
El porten molt lluny de la seva
ciutat, a l’hospital general de la capital, on no el coneix ningú. I, per si
amb això no n’hi hagués prou, al cap d’una setmana d’estar-hi ingressat, es
mor.
Jordi Bonet-Coll
La Bisbal d’Empordà (Girona)
Ruïna
La dona talla la ceba quan sent els crits del
menjador i surt corrents amb el ganivet a la mà.
—Jo el mato!
El marit crida i el nen, quan la
veu, corre a amagar-se darrere d’ella.
—Abaixa la veu, Andreu, que et
sentiran els veïns!
L’home, abatut, es deixa caure a
la cadira.
—M’ha buscat la ruïna...
La mare rumiava com allargar la
cartilla de racionament i no ha sentit què parlaven.
—Deixa’m parlar a mi, que els
nens ja se sap. A veure fill, explica’m què li has dit al pare.
El nen mou el cap. Té por que
esclati i li doni una bufetada.
—Va, que no m’enfadaré...
El nen, desconfiat, comença:
—Avui el mossèn ens ha demanat
que féssim la carta als reis i li hem donat a ell. Jo he demanat una pilota,
perquè si em porten això...— I li surt un sospir de tantes ganes com té de la
joguina que els pares no li poden comprar— Per tu he demanat uns ous, per què
sempre dius que t’agradaria fer una truita de debò i pel papa...— calla per por
i la mare l’acarona per animar-lo— pel papa... he demanat que es mori Franco,
per què quan surt a la ràdio sempre diu que tant de bo es mori aviat...
A la mare si li entelen els ulls
i mira el pare que, capcot, mormola:
—La ruïna, fill, m’has buscat la ruïna...
Sònia Guillén i Colomer
Terrassa (Barcelona)
El desig
Sense esperar-ne res, l'Anna
frega la làmpada de llautó. Sorpresa, la deixa caure quan aquesta s'escalfa i
comença a fumejar. El geni, un núvol blavós amb cara de gripau, li concedeix
tres desitjos.
El primer és evident: desitja la
pau al món, que malauradament només dura dues hores i trenta-set minuts.
El segon desig també és obligat:
acabar amb la pobresa al món. Aquest s'allarga quasi tota una setmana, doncs,
arrel de la desaparició dels diners, la societat torna al model d'intercanvi.
El tercer, però, és un desig del
tot egoista. I en vol disposar un dia sencer. Cada any. Començant just quan
truquen a la porta. Darrere d'aquesta, allargant els bracets menuts, els seus
fills tornen a ser infants. Feliços. Innocents.
Oriol Font Bach
Terrassa (Barcelona)