*Jenn Díaz, Premi Mercè Rodoreda de Contes i Narracions 2016
per / por Vida familiar (Proa, 2017).
Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes de febrer de la VI edició del Microconcurs són:
Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de febrero de la VI edición del Microconcurso son:
CATEGORIA EN CATALÀ:
Rubik
Les cinc copes de cervesa estan mig buides sobre la taula i
el grup de pares espera distesament la sortida de l’entrenament dels fills. A
fora no s’hi pot estar, fa un fred que glaça la sang, però l’escalfor del bar
del Casal acompanya les tardes fosques d’hivern de cada divendres. S’han fet
amics. En Jaume té amics. I té fills, almenys un, que ara l’espera i demà farà
12 anys. Com una espia des de la taula del costat, sento a dir que més tard
anirà a comprar-li un cub Rubik. Arronsa les espatlles com dient si
serà assertiu amb el regal, i tots els homes riuen divertits.
- Mai vaig saber-lo fer i ara amb els tutorials de Youtube,
els fan amb els ulls tancats!- comenta un.
I li respon amb un somriure còmplice, un arqueig de llavis
bonic. Molt bonic. És guapo, atractiu, les canes l’afavoreixen. El veig feliç i
me n’alegro. Estic a punt d’aixecar-me, sortir de l’amagatall i abraçar-lo
fort.
Un trist record m’arriba com una pessigada dolorosa de quan
en Jaume era com el seu fill i no tenia tutorials que el servissin per unificar
els colors del Rubik, quan ningú de la classe no s’atrevia ni a
tocar-lo i es devia sentir com una peça del cub desubicada, sense grup.
Elena Rovira i Pérez
Barcelona
CATEGORÍA EN CASTELLANO:
*Four soldiers.
Il·lustració / Ilustración de Kelly Swann.
Coraje
El joven sargento, kalashnikov en mano, ordena al grupo que
se siente en el barrizal del patio y lanza una sola pregunta. Quién ha sido. De
inmediato todos bajan la mirada, aterrados, cómplices. El sargento repite con
fuerza las tres palabras, alargando la pausa entre ellas. En los focos de las
torres de vigilancia puede verse cómo cae una lluvia fina y persistente. Uno de
los detenidos se levanta despacio mientras busca la mirada de quien sujeta el
arma. La mantiene fija, y sólo la aparta para observar la mano que se desliza
para quitar el seguro, la culata de madera que se apoya en el hombro, el ojo
izquierdo que se cierra en una mueca. Antes de que el dedo presione el gatillo
otro preso del grupo se levanta. El sargento, extrañado, baja ligeramente el
arma y la dirige hacia él. Y entonces se levanta otro, y otro, y otro más,
hasta que al fin, todo el grupo, en pie, desafía con la mirada al sargento.
Incapaz de soportar el peso de tantos pares de ojos, dispara una sola vez.
Víctor Lorenzo Cinca
Balaguer (Lleida)
