dijous, 9 de maig del 2019

GUANYADORS D'ABRIL / GANADORES DE ABRIL (VIII EDICIÓ / EDICIÓN)






*Karen Uhlenbeck, guanyadora del Premi Abel de Matemàtiques 2019 / 




Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes d'abril de la VIII edició del Microconcurs són:



Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de abril de la VIII edición del Microconcurso son:






CATEGORIA EN CATALÀ:





Referents

Tot va començar quan va proposar-me que la nena es digués Sílvia, com ella. Jo vaig protestar: ¿és que no en teníem prou amb una Sílvia, a casa? ¿No serveixen els noms per distingir les persones? Però la meva dona és tossuda i no vaig poder-m'hi negar. Un any després, va néixer el nen. «Es dirà Pau», va decidir. Pau, com el seu germà. Quan, passats tres anys, va tornar-se a quedar embarassada, vaig endevinar el nom que suggeriria: el de la meva cunyada Isabel.
Però allò només va ser el principi. La decoració de casa nostra era una rèplica de la dels seus pares: peces de terrissa, quadres de marines, mobles rústics. I reproduíem també els hàbits de la seva infància: caps de setmana a Puigcerdà, estius a Platja d'Aro. Cada rutina del seu passat idíl·lic, la repetíem.
Amb els anys, en els gestos de la meva dona he reconegut els de la sogra. I parla amb expressions d'ella, es pentina com ella. Un dia em va demanar que em deixés un bigoti espès, calcat al del meu sogre en les fotos antigues.
Jo sempre m'he avingut a tot. Al capdavall tothom té uns models, uns referents. Però estic inquiet. No deixo de pensar en el meu sogre: va morir jove, d'un inexplicable accident domèstic.

Jordi Masó Rahola
La Roca del Vallès (Barcelona)




CATEGORÍA EN CASTELLANO:




La eterna sonrisa

Mi marimoño me abraza amorosamente contra su costelación, mientras soportamos la gran calorina y el canselo en la coladera frente al Museo del Louvre. No quiero alarmar a Ernesto, pero me invade una soñolencia de cuajaenredos, la cabeza me da vulcanios y no logro pensar con clarimento –supongo que son los efectos de una marasmolita nochiela de bodas–. Ya en el interior de la pinacle, nos dirigimos a la sala de La Gioconda, es el primer cuadrifolio que deseamos ver siendo marimoño y mujeruca. Durante la contemplación, Ernesto me da un besuqueo y me pide que sonría como ella. Y yo sonrío, preguntándome qué habrá detrás de esa sondaleza. De repente, un verticilo. Oscitación. Silepsis.

Luego, un fuerte olor a pintura. Abro los ojos. Me hallo en una habitación llena de luz, sentada en un sillón de brazos, con un vestido verde y dorado. Leonardo está a punto de terminar mi retrato. Me pide que sonría. Y yo sonrío, sabiendo que dentro de varios siglos volveré a reunirme con mi marido. 

Asun Gárate Iguarán
Bilbao