dijous, 27 de juny del 2019

VEREDICTE FINAL VIII EDICIÓ MICROCONCURS / VEREDICTO FINAL VIII EDICIÓN MICROCONCURSO




El jurat de la fase final de la categoria en català de la VIII edició del Microconcurs de La Microbiblioteca format per la professora universitària i escriptora, el professor universitari i escriptor, i el periodista cultural:





El jurado de la fase final de la categoría en catalán de la VIII edición del Microconcurso de La Microbiblioteca constituïdo por la profesora universitaria y escritora, el profesor universitario y escritor, y el periodista cultural:















(fotografia de Xavier Cervera).













Ha decidit atorgar el premi com a guanyador anual al microrelat:

Ha decidido otorgar el premio como ganador anual al microrrelato:










Bigfoot

Les petjades sobre la neu eren ben fresques. D’aquella mateixa nit. El pols se li va accelerar quan es va ajupir a contemplar-les de prop. Les va fotografiar des de tots els angles a la llum de la primera claror del dia. Després, les va mesurar. Cinquanta-dos centímetres i mig des de la base del taló fins a l’extrem del dit gros. Una esgarrifança li va recórrer l’espinada.
Va seguir el rastre que serpentejava entre els arbres i es dirigia cap a la gran paret de roca calcària que tancava la vall a llevant. Instintivament va carregar el rifle. Durant els trenta anys de cerca havia pensat sovint en el moment que es produiria la trobada. No sabia què faria. Matar-lo? Capturar-lo? Guanyar-se la seva confiança? Alguna cosa li deia que es trobava molt a prop de descobrir-ho.
En sortir del bosc el va veure. Estava ajagut a recer d’una balma. S’hi va acostar lentament. Era encara més gran del que havia imaginat. Dormia profundament, com un infant. Va poder contemplar, de prop i sense pressa, aquell cos descomunal i les faccions humanes sota el pèl.
Va allargar la mà i li va fregar l’espatlla sedosa. Després, es va arraulir al seu costat i es va adormir feliç de saber que no estava sol.

Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)













I el jurat de la fase final de la categoria en castellà de la VIII edició del Microconcurs de La Microbiblioteca format per l'escriptora i traductora, l'escriptor i director de la Escuela de Escritores de Madrid i el professor universitari i director de la revista El Cuento en Red:





Y el jurado de la fase final de la categoría en castellano de la VIII edición del Microconcurso de La Microbiblioteca constituïdo por la escritora y traductora, el escritor y director de la Escuela de Escritores de Madrid y el professor universitario y director de la revista El Cuento en Red:





























Ha decidit atorgar el premi com a guanyador anual al microrelat:

Ha decidido otorgar el premio como ganador anual al microrrelato:






*Rojas y Niña Pastori: Llorándole debajo del agua,
incluida en el álbum La historia del hombre mudo, Rojas (2009).




La vida ahogada

Nos suicidamos una y otra vez y seguimos vivos y perplejos. Nos hemos ahorcado, cortado las venas, disparado en la sien. Llegamos a lanzarnos desde azoteas, precipicios, a los trenes, del puente, al río para que nos llevara. Y nada. Lo último ha sido tirarnos desde un acantilado al mar con una piedra atada a los pies. Pero ni aun así. Es duro y esto tampoco es vida ni muerte para nadie. Y menos para una familia típica y asfixiada. Aquí en el fondo, mi mujer no se mueve cuando la miro para hacerse la ahogada y no preocuparme. Pero yo sé que respira sin hacer burbujas. El grande, que está en la edad del pavo, no me angustia demasiado, todo lo vive a su manera; y que por lo menos se está fresquito, dice, mientras ve pasar las medusas tumbado en el coral. Pero el pequeño, ese me rompe el corazón. Lo miro intentando pegar sin parar los cromos del álbum, que con tanta humedad no hay forma de que se adhieran, y su empeño me hace llorar y llorar de tristeza. Aunque con el agua salada no se nota y, encima, parece que ni tan siquiera el llanto aquí consuele.

Miguelángel Flores
Sabadell (Barcelona)












*10è aniversari de la Biblioteca Esteve Paluzie en el nou edifici de la Plaça Constitució /
10º aniversario de la Biblioteca Esteve Paluzie en el nuevo edificio de la Plaza Constitución.





L'acte de lliurament de premis i de l'antologia dels microrelats seleccionats al llarg del Microconcurs serà el divendres 27 de setembre a les 19:00 hores a la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès, i comptarà amb l'assistència de les persones premiades i amb l'espectacle "ESPERANCETA NO S'ESTÀ D'HISTÒRIES" a càrrec de l'actriu Noemí Busquets





Volem agrair a totes aquelles persones i institucions que han fet possible el desenvolupament del Microconcurs, en especial a l'equip humà de la Biblioteca Esteve Paluzie, a les Regidories de Cultura i d'Equipaments Municipals de l'Ajuntament de Barberà del Vallès, a la Diputació de Barcelona, a les llibreries LibreRío de la Plata i Niu de Lletres, als jurats mensuals i finals i molt especialment a totes les persones participants que han enviat els seus microrelats a concurs durant aquests vuit mesos. Moltes gràcies!










*Molí d'en Santo (Barberà del Vallès. Segles X-XI).




El acto de entrega de premios y de la antología de los microrrelatos seleccionados durante el Microconcurso será el viernes 27 de septiembre a las 19:00 horas en la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès, y contará con la asistencia de las personas premiadas y con el espectáculo "ESPERANCETA NO S'ESTÀ D'HISTÒRIES" a cargo de la actriz Noemí Busquets




Queremos agradecer a todas aquellas personas e instituciones que han hecho posible el desarrollo del Microconcurso, en especial al equipo humano de la Biblioteca Esteve Paluzie, a la Regidurías de Cultura y de Equipamientos Municipales del Ayuntamiento de Barberà del Vallès, a la Diputación de Barcelona, a las librerías LibreRío de la Plata y Niu de Lletres, a los jurados mensuales y finales y muy especialmente a todos las personas participantes que han enviado sus microrrelatos a concurso durante estos ocho meses. ¡Muchas gracias!





dimarts, 25 de juny del 2019

FINAL ANUAL 2019: 27 DE JUNY EL VEREDICTE / 27 DE JUNIO EL VEREDICTO









Els jurats de cada categoria de la final del Microconcurs estan deliberant...



Los jurados de cada categoría de la final del Microconcurso están deliberando...





CATALÀ:

Vacances. M. Carme Marí. Castelldefels (Barcelona).
El temps recobrat. Josep Sempere Martí. Igualada (Barcelona).
Llaços invisibles. Anna López Artiaga. Sant Joan Despí (Barcelona).
Bigfoot. Carles Castell Puig. Sant Cugat del Vallès (Barcelona).
Baf. Josep Casals Arbós. Prades (Tarragona).
Reina. Maribel Gutiérrez Gallego. La Garriga (Barcelona).
Referents. Jordi Masó Rahola. La Roca del Vallès (Barcelona).
Remitent. Cecília Capdet Plaza. Barcelona.





CASTELLANO:

Reencuentro. Jorge Aguiar. Mendoza (Argentina).
La vida ahogada. Miguelángel Flores. Sabadell (Barcelona)
Heredar. Tomás del Rey Tirado. Sevilla.
Abrazos. Arantza Portabales Santomé. Teo (A Coruña).
Desap     da. Asier Susaeta Diez de Baldeón. Vitoria-Gasteiz (Álava).
Aventuras. Hernando Escobar Vera. Bogotá (Colombia).
La eterna sonrisa. Asun Gárate Iguarán. Bilbao.
Madre. Asun Gárate Iguarán. Bilbao.











I mentre esperem el veredicte final volem donar les gràcies als Directors i Directores de Biblioteques Municipals de Catalunya que han format part del jurat de les convocatòries mensuals d'aquesta vuitena edició del Microconcurs:




Y mientras esperamos el veredicto final queremos dar las gracias a los Directores y Directoras de Bibliotecas Municipales de Catalunya que han constituïdo el jurado de las convocatorias mensuales de esta octava edición del Microconcurso:





Emília Sànchez MotaBiblioteca Nou Barris de Barcelona.
David Hernández GaschBiblioteca Octavi Viader i Margarit de Sant Feliu de Guíxols (Girona).
Francesc Puig Riera, Biblioteca de Gironella (Barcelona).
Isaac Barrachina Sánchez, Biblioteca del Nord de Sabadell (Barcelona).
Núria Camps Mir, Biblioteca de Ponent de Sabadell (Barcelona).
Queralt Ambròs i Flores, Biblioteca Guillem de Berguedà de Puig-reig (Barcelona).
Rubén Senserrich Pérez, Biblioteca Vicente Aleixandre de Badia del Vallès (Barcelona).
Rut Jiménez Alonso, Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès (Barcelona).
Berta Cama Sànchez, Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès (Barcelona).

dijous, 20 de juny del 2019

ENVEUALTA: AUDIOMICROS VIII EDICIÓ / EDICIÓN (MAIG)





*EnVeuAlta.



Publiquem els audiomicrorelats dels guanyadors de la convocatòria del mes de març per cortesia de EnVeuAlta amb les locucions de Maribel Gutiérrez.


Els podeu escoltar conjuntament amb altres magnífics enregistraments a www.enveualta.cat i també a https://soundcloud.com/enveualtacat.




  
Publicamos los audiomicrorrelatos de los ganadores de la convocatoria del mes de marzo por cortesía de EnVeuAlta con las locuciones de Maribel Gutiérrez.



Los podéis escuchar conjuntamente con otras magníficas grabaciones en www.enveualta.cat y también en https://soundcloud.com/enveualtacat.








Remitent, de Cecília Capdet Plaza:


 





Madre, d'Asun Gárate Iguarán:

   

dimarts, 18 de juny del 2019

MICRORELATS DE MAIG / MICRORRELATOS DE MAYO (2)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de maig.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de mayo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.










*Als braços de Morfeu / En los brazos de Morfeo
de William Reynols-Stephens (1894).


Tot esperant Morfeu

El jove metge enfilava, un cop més, l'empinat carreró que conduïa a ca la Sisqueta. En el seu maletí nomes hi duia morfina, però un pes a l’ànima li feia arrossegar els peus.
La tardor havia estat benèvola al poble, però aquell dia moria entre calfreds, car un vent provinent de l'Oest, gèlid i ferotge, havia començat a bufar. Aquell vent udolava com un llop malferit, però els gemecs de la Sisqueta eren més feréstecs encara. Aleshores, el jove doctor no sabia que aquells udols l'acompanyarien la resta de la seva vida, però li van servir per esvair els dubtes que encara el rossegaven i per pujar, de dos en dos, els graons que conduïen a l'habitació de la Sisqueta.
En entrar a la cambra, l'anciana el mirà amb ulls vidriosos i, qui sap si per fer el cor fort, o perquè els dolors minvaren just en aquell moment, deixà de cridar.
El doctor s'obligà a examinar la dona com si fos un dia qualsevol, però els ossos que quasi s'entreveien sota la seva pell no permetien gaires interpretacions. Un darrer creuament de mirades, just abans d’injectar-li la darrera dosi, rubricà, per sempre més, el pacte que havien assolit temps enrere metge i pacient.

Misericordiós, el mateix vent callà de cop.

Carles Quílez Cunillera
Sabadell (Barcelona)









Acompanyar àvies

Una velleta prima, aferrada al taulell del pa que hi ha a la sortida del súper, em crida nena, nena! Em diu que li fa por relliscar, que si la puc acostar a la porta. Se’m penja del bracet i, amb passos de pardal, arribem al carrer. Un cop a la vorera, m’estreny pel colze i, forçant-me a girar a la dreta, em demana que l’acompanyi al seu portal; és aquí mateix, m’indica.
L’ajudo a pujar l’escala de la porteria, li noto els ossos escanyolits i la pell tova, però té ímpetu, la punyetera. Em tiba per travessar el vestíbul i que la dugui al racó de l'ascensor, i és aleshores quan em ve al cap un conte de Cristina Fernández Cubas. Em miro de reüll la dona, que porta un mocador blau cel i un impermeable gris marengo, i penso: A veure si la vella em fa pujar a casa seva, em convida a magdalenes seques i acabo com al conte...
Pitja el botó de l’ascensor i em parla d'un nebot a qui van atropellar i va quedar completament esguerrat, sense tíbies . Veus?, m’he dit, segur que té el nebot mutilat en una habitació fosca, ara em farà passar i no sabré com sortir-me’n!
Però no; em dona les gràcies i fins a una altra. I jo torno al carrer sentint-me miserable i sense conte.

Caterina Pérez Gómez
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)








Cendres

Tan bon punt he començat a exposar-li el cas, la tarotista ha encès una cigarreta. “És part del ritual” –m’ha etzibat, tallant-me el discurs. I mentre buidava a la paperera el cendrer ple de burilles, ha afegit amb to imperatiu: “Són les cendres el que li preocupa, oi? Doncs deixi’m fer. Vostè talli la baralla i no digui res més”.
He obeït a contracor. Entre el fum de l’espelma, el del tabac i l’encens ja em venia mareig. Redéu!, si no hagués estat pels cent euros per endavant, m’hauria deixat estar de remordiments estúpids i hauria fugit corrents. I és que, al capdavall, el pare ja no és més que matèria; tant se val quina sigui... Ves quin rampell m’ha agafat avui, amb les restes del pobre home!
“Sí, té raó- ha sentenciat en estendre les cartes–. El seu pare està enutjat perquè el cos no és on ell volia. Però no s’amoïni: per cent euros més, el seu esperit, que es aquí (ha assenyalat l’espelma) s’encarnarà en les cendres de les cigarretes (n’havia fumat dues més) i  els cucs deixaran de turmentar-lo. Li ho garanteixo!”.
He esclatat a riure de tal manera que tot de cendres han voleiat per l’estança. Sort que les del pare continuen al menjador de casa. L’esperit, ja no ho sé.

Maria Carme Alerm Viloca
Cerdanyola del Vallès (Barcelona)






*Sylvester Stallone a Acorralat / Acorralado
de Ted Kotcheff (1982).


Acorralat

Les bèsties l’han acorralat. No té escapatòria. I si en tingués tampoc serviria de res perquè la por el té garratibat. No és capaç ni de fer un crit d’auxili.
En canvi les bèsties criden. Criden perquè estan afamades, segur. Cada vegada són més a prop. El miren fixament amb uns ulls ferotges i mouen el cap, nervioses. No en té cap dubte: el devoraran. Demà trobaran el seu cadàver esquarterat dins la gàbia pudent. Les bèsties, tacades de sang, seguiran endrapant la seva carn encara tendre. I xisclaran i es barallaran entre elles per qui arreplega el tros més gros.
L’únic consol és saber que l’àvia el plorarà i maleirà mil vegades la truita de patates. I els ous. Tot és culpa dels ous:
-Porta’m mitja dotzena d’ous del galliner, si-us-plau
Les bèsties ja són a tocar. Ja no hi ha esperança. O sí?
-Nano! Els ous! Va, que l’àvia t’espera! – crida l’avi.
I li obre la porta del galliner i es fa pas entre les gallines a crits. A ell aquest avi rabassut que camina un mica encorbat, put a caliquenyo i li grinyolen els genolls li sembla Sant Jordi empunyant la llança dalt del cavall blanc.
Avui s’ha salvat. Però diumenge que ve segur que l’àvia tornarà a fer truita de patates.

Oriol Garcia Molsosa
La Garriga (Barcelona)








Cançó de bressol

La criatura no parava de plorar. Ella la va treure del bressol i la va agafar entre els seus braços, per provar de calmar-la. El balanceig no semblava tenir els efectes desitjats, la criatura seguia plorant. Ella, carregada de paciència, va començar a xiuxiuejar-li una cançó a cau d’orella. La criatura, a poc a poc, es va anar calmant, fins que els plors van deixar d’escoltar-se i s’adormí. Llavors la va tornar al seu llitet.
De sobte, la porta s’obrí. Era la mare de la criatura que, alertada pels plors del seu fill, havia vingut a comprovar què passava. Va anar directa cap al bressol. Ell hi jeia sense fer soroll. La mare el va agafar, però no es movia. Llavors va fixar-se en la cara i el seu to blavós. Tremolant, va tornar a deixar-lo al llitet i sortí corrents per trucar a emergències.
Ella no s’havia mogut de l’habitació. S’havia quedat allà contemplant l’escena: una mare impotent davant del cadàver del seu fill, víctima d’una mort sobtada. Era d’aquells dies que no li agradava la seva feina. Va tornar a agafar a la criatura i se la va endur per sempre. Descuidada en un racó, hi va quedar una godalla.

Robert Siscart Rodríguez
Sabadell (Barcelona)










Preàmbuls

Per tal de proporcionar els elements imprescindibles que permetin entendre el relat en totes les seves dimensions podria començar amb una acurada descripció de l’entorn. Tant de l’escenari immediat on transcorre la història com del paisatge que l’envolta. Ambdós són cabdals per al desenvolupament de la trama.
O potser millor encara, iniciar la narració amb un perfil detallat dels personatges principals. Clàssic i ordenat. L’aspecte físic, el caràcter, les misèries i esperances, i sobretot les relacions entre ells, ja que constitueixen el detonant de tots els esdeveniments posteriors.
Però ben pensat, per no deixar-me cap fonament essencial m’hauria de remuntar força temps enrere. Anys, generacions, segles, tal vegada. Fins a les èpoques en què es van anar bastint pedra a pedra els escenaris als quals em referia. I es van teixir els lligams antics i tortuosos que acabarien duent a les connexions actuals entre els protagonistes. I al consegüent drama.
Tanmateix, em temo que un microrelat no permet aquests recursos literaris. Caldrà deixar-ho en aquest punt, sense entrar detalls, i passar directament a la història. Ara que, de fet, potser l’acció tampoc no era tan important.

Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)

dissabte, 15 de juny del 2019

MICRORELATS DE MAIG / MICRORRELATOS DE MAYO (1)





Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria de maig.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de mayo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.











Un día cualquiera


El canto del gallo rasga la madrugada, deben ser las seis.
El borboteo del café huele a despertar, deben ser las ocho.
La vecina tararea el ritmo de su trajín, deben ser las once.
Los grillos corean la siesta del barrio, deben ser las tres.
Los niños jalean su vitalidad a golpes de pelota, deben ser las seis.
El silbido del tren hiende el aire, deben ser las ocho.
El chisporroteo del aceite anuncia el destino del huevo, deben ser las nueve.
La televisión se enciende con griteríos de protesta, deben ser las diez.
La oxidada cerradura de mi habitáculo suena quejumbrosa, deben ser las once.
Se enciende la luz.

Ana Grandal
Madrid







Democracia

Un día, Alfonso desapareció de repente. Aunque muchos en el pueblo tenían algún motivo para acabar con él, nadie confesó el crimen y comenzaron a sospechar unos de otros. Convencidos de que el asesino podía ser cualquiera de ellos, firmaron un pacto mediante el cual, todos se comprometieron a no volver a hablar de él, ni de su extraña desaparición. Alfonso estaba muerto y asunto terminado.
Otro día, Alfonso regresó y los vecinos hicieron otro pacto: Alfonso no podía desafiar la decisión de todo un pueblo siguiendo vivo. Poco después, Alfonso volvió a desaparecer esta vez para siempre.
«Un pueblo entero no puede estar equivocado. En eso consiste la verdadera democracia», dijeron.

José Luis Chaparro
Salvatierra de los Barros (Badajoz)







El país en tus ojos

Se sientan en mi consultorio y me señalan sus córneas, quejándose de ardor y dolores crónicos. Procedo entonces con los exámenes y les muestro las imágenes captadas por las radiografías: las persecuciones, los gritos tras las paredes, las balas sibilantes, los uniformes que marchan, los cuerpos en las calles. Les explico que no puedo hacer nada, que sus nervios ópticos guardarán para siempre este horror, pero ellos se agarran de mi bata y me suplican que acabe con su sufrimiento. Me resigno entonces. Les hago firmar un contrato especial, les aplico anestesia y lentamente introduzco las pinzas metálicas en las órbitas de sus ojos.

Alberto Sánchez Argüello
Managua (Nicaragua)







Cómo lanzarse al vacío en tres sencillos pasos

1.- Hacer la primera limpieza profunda en casa después de varios años.

2.- Encontrar, en un rincón en sombra del estante más alto de la cocina, una lenteja roja, pequeña, sin hollejo, de las que solíamos usar para los purés de Martín.

3.- Y descubrir de pronto que no sirvió de nada pintar su habitación de otro color, ni regalar su ropa y sus juguetes, ni vender el carrito de paseo que no llegó a estrenar, porque el vacío siempre estuvo ahí, paciente, impredecible, capaz de tomar cualquier forma, como la de una lenteja roja, pequeña, sin hollejo, para estallar y llenarlo, de nuevo, todo.

Raúl Clavero Blázquez
Madrid







El nuevo abuelo

Este abuelo es un primor, nos dijo la asistente señalando a un hombrecillo sonrosado que olía a colonia. Y después en voz alta para que él la oyera: Vamos, Antonio, que viene la familia a recogerle. Yo hubiera preferido una abuela, como la que les tocó a los del quinto, que les hacía croquetas para cenar, pero al parecer, las abuelas estaban más pedidas. Dentro del coche papá empezó a despotricar: Me cago en el gobierno, con la excusa de la crisis cierra las residencias y los de siempre nos tenemos que hacer cargo de los viejos sin hogar. Eso para que vuelvas a votarlos, recriminaba mi madre. Mi nuevo abuelo miraba por la ventanilla atento a todo lo que pasaba fuera. A saber cuánto tiempo llevaría sin salir a la calle. Después se giró hacia mí para preguntar: ¿Tenéis televisión en casa? Claro, le contesté, y tú ¿sabes jugar a la consola?

Paloma Casado Marco
Santander







La madre del cordero

Ideas parásitas, pequeños hurtos, quejas autocompasivas, acné persistente, resentimiento, faltas de ortografía, y esa desagradable halitosis vital que me caracteriza. Todo. Ahora lo sé. Absolutamente todo lo que soy se remonta a aquel  paseo por el parque. He necesitado diez años de terapia y cuatro sesiones de hipnosis para que saliera a la luz el origen de todas mis miserias. Hoy lo he revivido, de alguna forma lo he vuelto a experimentar: el fatídico momento en que levanto la vista y me doy cuenta -con el desamparo de un corderito que es llevado a sacrificar- de que le he cogido la mano a una señora que no es mi mamá. Ese vértigo. Ese trauma germinal. Inmediatamente remachado por las risas de mi hermano Abel.  El favorito. El médico. El listillo incapaz de imaginar que en breve recibirá una visita. 

Paz Monserrat Revillo
Molins de Rei (Barcelona)