dimarts, 18 de juny del 2019

MICRORELATS DE MAIG / MICRORRELATOS DE MAYO (2)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de maig.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de mayo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.










*Als braços de Morfeu / En los brazos de Morfeo
de William Reynols-Stephens (1894).


Tot esperant Morfeu

El jove metge enfilava, un cop més, l'empinat carreró que conduïa a ca la Sisqueta. En el seu maletí nomes hi duia morfina, però un pes a l’ànima li feia arrossegar els peus.
La tardor havia estat benèvola al poble, però aquell dia moria entre calfreds, car un vent provinent de l'Oest, gèlid i ferotge, havia començat a bufar. Aquell vent udolava com un llop malferit, però els gemecs de la Sisqueta eren més feréstecs encara. Aleshores, el jove doctor no sabia que aquells udols l'acompanyarien la resta de la seva vida, però li van servir per esvair els dubtes que encara el rossegaven i per pujar, de dos en dos, els graons que conduïen a l'habitació de la Sisqueta.
En entrar a la cambra, l'anciana el mirà amb ulls vidriosos i, qui sap si per fer el cor fort, o perquè els dolors minvaren just en aquell moment, deixà de cridar.
El doctor s'obligà a examinar la dona com si fos un dia qualsevol, però els ossos que quasi s'entreveien sota la seva pell no permetien gaires interpretacions. Un darrer creuament de mirades, just abans d’injectar-li la darrera dosi, rubricà, per sempre més, el pacte que havien assolit temps enrere metge i pacient.

Misericordiós, el mateix vent callà de cop.

Carles Quílez Cunillera
Sabadell (Barcelona)









Acompanyar àvies

Una velleta prima, aferrada al taulell del pa que hi ha a la sortida del súper, em crida nena, nena! Em diu que li fa por relliscar, que si la puc acostar a la porta. Se’m penja del bracet i, amb passos de pardal, arribem al carrer. Un cop a la vorera, m’estreny pel colze i, forçant-me a girar a la dreta, em demana que l’acompanyi al seu portal; és aquí mateix, m’indica.
L’ajudo a pujar l’escala de la porteria, li noto els ossos escanyolits i la pell tova, però té ímpetu, la punyetera. Em tiba per travessar el vestíbul i que la dugui al racó de l'ascensor, i és aleshores quan em ve al cap un conte de Cristina Fernández Cubas. Em miro de reüll la dona, que porta un mocador blau cel i un impermeable gris marengo, i penso: A veure si la vella em fa pujar a casa seva, em convida a magdalenes seques i acabo com al conte...
Pitja el botó de l’ascensor i em parla d'un nebot a qui van atropellar i va quedar completament esguerrat, sense tíbies . Veus?, m’he dit, segur que té el nebot mutilat en una habitació fosca, ara em farà passar i no sabré com sortir-me’n!
Però no; em dona les gràcies i fins a una altra. I jo torno al carrer sentint-me miserable i sense conte.

Caterina Pérez Gómez
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)








Cendres

Tan bon punt he començat a exposar-li el cas, la tarotista ha encès una cigarreta. “És part del ritual” –m’ha etzibat, tallant-me el discurs. I mentre buidava a la paperera el cendrer ple de burilles, ha afegit amb to imperatiu: “Són les cendres el que li preocupa, oi? Doncs deixi’m fer. Vostè talli la baralla i no digui res més”.
He obeït a contracor. Entre el fum de l’espelma, el del tabac i l’encens ja em venia mareig. Redéu!, si no hagués estat pels cent euros per endavant, m’hauria deixat estar de remordiments estúpids i hauria fugit corrents. I és que, al capdavall, el pare ja no és més que matèria; tant se val quina sigui... Ves quin rampell m’ha agafat avui, amb les restes del pobre home!
“Sí, té raó- ha sentenciat en estendre les cartes–. El seu pare està enutjat perquè el cos no és on ell volia. Però no s’amoïni: per cent euros més, el seu esperit, que es aquí (ha assenyalat l’espelma) s’encarnarà en les cendres de les cigarretes (n’havia fumat dues més) i  els cucs deixaran de turmentar-lo. Li ho garanteixo!”.
He esclatat a riure de tal manera que tot de cendres han voleiat per l’estança. Sort que les del pare continuen al menjador de casa. L’esperit, ja no ho sé.

Maria Carme Alerm Viloca
Cerdanyola del Vallès (Barcelona)






*Sylvester Stallone a Acorralat / Acorralado
de Ted Kotcheff (1982).


Acorralat

Les bèsties l’han acorralat. No té escapatòria. I si en tingués tampoc serviria de res perquè la por el té garratibat. No és capaç ni de fer un crit d’auxili.
En canvi les bèsties criden. Criden perquè estan afamades, segur. Cada vegada són més a prop. El miren fixament amb uns ulls ferotges i mouen el cap, nervioses. No en té cap dubte: el devoraran. Demà trobaran el seu cadàver esquarterat dins la gàbia pudent. Les bèsties, tacades de sang, seguiran endrapant la seva carn encara tendre. I xisclaran i es barallaran entre elles per qui arreplega el tros més gros.
L’únic consol és saber que l’àvia el plorarà i maleirà mil vegades la truita de patates. I els ous. Tot és culpa dels ous:
-Porta’m mitja dotzena d’ous del galliner, si-us-plau
Les bèsties ja són a tocar. Ja no hi ha esperança. O sí?
-Nano! Els ous! Va, que l’àvia t’espera! – crida l’avi.
I li obre la porta del galliner i es fa pas entre les gallines a crits. A ell aquest avi rabassut que camina un mica encorbat, put a caliquenyo i li grinyolen els genolls li sembla Sant Jordi empunyant la llança dalt del cavall blanc.
Avui s’ha salvat. Però diumenge que ve segur que l’àvia tornarà a fer truita de patates.

Oriol Garcia Molsosa
La Garriga (Barcelona)








Cançó de bressol

La criatura no parava de plorar. Ella la va treure del bressol i la va agafar entre els seus braços, per provar de calmar-la. El balanceig no semblava tenir els efectes desitjats, la criatura seguia plorant. Ella, carregada de paciència, va començar a xiuxiuejar-li una cançó a cau d’orella. La criatura, a poc a poc, es va anar calmant, fins que els plors van deixar d’escoltar-se i s’adormí. Llavors la va tornar al seu llitet.
De sobte, la porta s’obrí. Era la mare de la criatura que, alertada pels plors del seu fill, havia vingut a comprovar què passava. Va anar directa cap al bressol. Ell hi jeia sense fer soroll. La mare el va agafar, però no es movia. Llavors va fixar-se en la cara i el seu to blavós. Tremolant, va tornar a deixar-lo al llitet i sortí corrents per trucar a emergències.
Ella no s’havia mogut de l’habitació. S’havia quedat allà contemplant l’escena: una mare impotent davant del cadàver del seu fill, víctima d’una mort sobtada. Era d’aquells dies que no li agradava la seva feina. Va tornar a agafar a la criatura i se la va endur per sempre. Descuidada en un racó, hi va quedar una godalla.

Robert Siscart Rodríguez
Sabadell (Barcelona)










Preàmbuls

Per tal de proporcionar els elements imprescindibles que permetin entendre el relat en totes les seves dimensions podria començar amb una acurada descripció de l’entorn. Tant de l’escenari immediat on transcorre la història com del paisatge que l’envolta. Ambdós són cabdals per al desenvolupament de la trama.
O potser millor encara, iniciar la narració amb un perfil detallat dels personatges principals. Clàssic i ordenat. L’aspecte físic, el caràcter, les misèries i esperances, i sobretot les relacions entre ells, ja que constitueixen el detonant de tots els esdeveniments posteriors.
Però ben pensat, per no deixar-me cap fonament essencial m’hauria de remuntar força temps enrere. Anys, generacions, segles, tal vegada. Fins a les èpoques en què es van anar bastint pedra a pedra els escenaris als quals em referia. I es van teixir els lligams antics i tortuosos que acabarien duent a les connexions actuals entre els protagonistes. I al consegüent drama.
Tanmateix, em temo que un microrelat no permet aquests recursos literaris. Caldrà deixar-ho en aquest punt, sense entrar detalls, i passar directament a la història. Ara que, de fet, potser l’acció tampoc no era tan important.

Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)