dimarts, 18 de febrer de 2020

MICRORELATS DE GENER / MICRORRELATOS DE ENERO (2)



Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de gener.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de enero.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.
















Hàbits


La tieta no fa petons, però sempre porta bombons, dins una capsa vermella amb lletres daurades. No em felicita mai per l’aniversari, però em regala llibres divertits quan ve a passar el dia. Havent dinat, pren un cigaló amb el pare i parlen de coses que no entenc, però m’agrada escoltar-los. A vegades, se li escapen paraulotes. A mi, el riure. La mare es mossega el llavi i tanca els ulls. Després, la tieta s’aixeca i fa una cigarreta. A mitja tarda comenta que fa segles que no va al Bingo, que és com un quinto per a grans. El pare la mira, somriu i diu que l’acompanya, com sempre: no vol deixar-la sola. Jo em quedo a casa amb la mare: no hi poden entrar, els nens, al Bingo. Després, quan torna, em dona monedes per a la guardiola. La tieta viatja sovint a l’Àfrica, per ajudar els nens pobres. Els deu portar bombons, a ells, també? Sempre porta el mateix vestit gris, ample i llarg fins als peus, una creu com a penjoll i una caputxa que li amaga els cabells, rossos. Per no passar fred, suposo. Ben pensat, s’assembla a l’uniforme que du sor Dolores, a l’escola, però no tenen res a veure: la tieta, mai, mai, em fa fregues per sota el jersei per fer-me passar el fred.

Maribel Gutiérrez Gallego
La Garriga (Barcelona)








Línia vermella

Avui tampoc he trobat feina. La resposta sempre és la mateixa, no encaixo. Ho seguiré intentant. Jo sempre busco el meu millor perfil per al currículum. Per això vaig al fotògraf una vegada i una altra. I miro de fer-li cas.
«Estàs molt pàl·lid, sembles malalt». Deu sessions de raigs UVA.
«Se’t veu poc expressiu pel bigoti». Me’l vaig afaitar i en paus.
«Els cabells blancs recorden que passes dels cinquanta». Vaig elegir un tint castany obscur.
Tot per evitar el pitjor. Perquè el meu pare no m’ho perdonaria i l’avi Lluís s’aixecaria de la tomba... «Aquest nas aquilí té massa personalitat», insistirà quan ens tornem a veure.

Josep Maria Arnau de Bolós
Barcelona









Xiquets lliures

Els meus pares presumien d’educar-me en la igualtat i en la llibertat. És per això que, malgrat ser xiqueta, no van voler imposar-me el color rosa en la roba ni en els joguets ni en les motxilles ni en res. Arrufaven el nas si elegia el rosa. «Que no t’agrada el blau?», em preguntaven. Si responia que sí, ells somreien. Aquest color es va acabar convertint en el color de les meues coses: roba, joguets, motxilles... «Recorda que ets lliure: pots triar el color que vulgues», repetien una vegada i una altra. Al col·legi, tots em deien «la Barrufeta»
Ara tinc un fill, un xiquet. Vull que siga lliure, aliè a la dictatura dels estereotips. Per aquesta raó, li dic que no té l’obligació d’escollir sempre el blau: «I no t’agrada el rosa?» Si respon de manera afirmativa, somric.

Vicent G. Terol
Xàtiva (València)







L’estiu de la sal

De la collita en vam recol·lectar sal. Acabàvem d’arribar i no sabíem si allò era habitual, però aquell any, fos com fos, sota la terra i entre els nostres dits, hi vam trobar sal. Cristalls de sal. Com si el mar s’hagués filtrat sota el fang i hagués rossegat tot l’aliment. Podies collir, a grapats, pedres blanques i, amb elles, fer collars. I a això ens vam haver de dedicar. En cistells de vímet hi guardàvem el que fèiem, amb les ungles i un ganivet molt afilat amb què el Marc va tallar-se un dit sense voler: granadures, escultures, imitacions de la ceràmica. I la venien, clar, aquell estiu van vendre molt, els veiem contents, a l’altra banda. I malgrat les nostres mans petites, inflades i vermelles, malgrat les genives mossegades, plenes de llagues, de les nostres costelles punxegudes, aquells homes grassos carregaven els cistells i podien demanar als vaixells: el pollastre, el porc, l’alvocat, que a les nostres boques els faltava.

Mònica Cabanas Vidal
Corbera del Llobregat (Barcelona)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada