Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de març.
Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.
Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de marzo.
Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.
Fi de trajecte
Bon dia! Pregue que em dediqueu
un minut d’atenció. Han estat molts anys viatjant plegats en aquest tren a
aquesta hora i tot i el mutisme imposat dia rere dia, m’he familiaritzat amb
tots vosaltres. Formeu part de la meua vida, del meu patrimoni de records, de
la meua petita història on apareixereu amb el vostre silenci discret i on, de
ben segur, romandreu per sempre.
A partir de demà abandonaré
aquest vagó on cada matí hem compartit pensaments i silencis. Més de quaranta
anys sense fer cap raó entre nosaltres. Tots hem respectat aquesta norma que
ningú no va dictar, però que tothom ha assumit. Em perdonareu, doncs, si jo la
trenque a l’hora del comiat. Demà ja no caldrà anar a la feina i per tant no
necessitaré de la vostra companyia ni de les vostres mirades que no miren
enlloc. La vostra rutina quedarà modificada; la meua, senzillament haurà mort i
caldrà inventar-ne una de nova. Vet aquí la meua comesa.
Considereu les meues paraules com
una mena d’abraçada a l’hora de l’adeu. Un dia més, jo baixaré ací. Vosaltres
seguireu un trajecte metropolità repetit cada dia, fins arribar a la fi. Ha
estat un plaer compartir tots els dies i els silencis. Fins mai.
Francesc Pou
Alcoi (Alacant)
Retorn a la infància
És l’olor del xampú: me’l poso i paf!, viatjo en el temps i torno a tenir 9 anys. No sé per què. Potser pels panellets de coco que fèiem a l’escola quan venia la castanyada. Ni idea. És una estona, una hora o així. Però per culpa d’això ara m’he de llevar més d’hora. Perquè clar, quan estic així no puc fer-ho tot tan ràpid com sempre, i m’han renyat a la feina alguna vegada perquè he fet tard. Quan em passa soc més lenta, perquè tot és més… més intens, més… més. És una mica rotllo, però també és una sensació maca, especial. En el fons crec que tot el dia tinc ganes que sigui demà, per dutxar-me i que passi això.
Però avui… és que avui tenia una reunió súper important a la feina molt d’hora, i m’he adormit, i he hagut d’agafar el cotxe corrents. Sé que sona rar i que deu pensar que m’ho estic inventant, però li juro que és veritat; la de la foto del carnet soc jo, només que aquí estic més vella. No, no cal que truqui a la meva mare, de debò... és a la residència perquè té alzheimer i molts dies no se’n recorda de mi. Només li demano que em cregui, senyor agent, si us plau... És només una estona: d’aquí uns minuts ja passarà i tornaré a ser una senyora de 43 anys.
Sabina Batlle Baró
Heverlee (Bèlgica)
Versió lliure
Quan els va expulsar del Paradís,
per una menudesa, Adán va començar l'eixida sense piular. Ella va quedar
callada i pensativa una estona fins que va anar corrent cap a ell perquè
tornara i s'enfrontaren a l'injust veredicte, però ell va acatxar el cap i va
continuar caminant.
Va tornar sola i, després de
llevar-se la fulla de parra que cobria el seu pubis, li va etzibar contundent:
Ací em tens, nua i sense vergonya. Mira'm bé i llança el teu raig si ho
consideres, però demà et penediràs i segur que tornes a crear-me. I ja posats,
tingues decència i no ho faces de la costella d'aquell que va pujol a baix.
Javier Palanca Corredor
València
Obituari lunar
Amb el cordill a la mà es mira la
lluna des del terrat d’un pis de l’Eixample. Està indecisa, no sap si l’ha de
soltar. Torna a pensar que amb l’heli que li ha injectat no podrà traspassar ni
l’estratosfera. Però somriu, no pot evitar recordar-lo alliçonant-la amb
aquella gràcia que el distingia: “no pateixis, tu fica’m el gas per aquí, ja no
notaré res”.
Pensa que li agrada tenir-lo
lligat del turmell, amarrat com un zepelí a punt d’enlairar-se. Fins i tot sent
el neguit de l’enveja; i és que de tant que l’ha inflat li han marxat el rostre
de vell i les arrugues que ella encara conserva.
Es debat entre l’adeu i la por
que fa la buidor. Tot just fa un moment s’ha vist embotida entre els coixins
del sofà, mirant la sèrie que veien plegats i parlant sola. També pensa en ell
i en el seu darrer desig; l’obituari lunar. L’últim viatge. Llavors titubeja i
d’un rampell serè, nua el cordill a la barana. Demà al vespre, quan s’acabi el
següent capítol de la sèrie, tornarà a pujar al terrat.
Isaac Cortés Domingo
Barcelona
Corro
No hauria d’haver sortit a
córrer: no en tinc ganes i està núvol. Per motivar-me, busco una ruta nova.
Passo pel costat d’un mas i sento la flaire forta d’una mimosa: n’hi havia una
en el camí d’anar a l’escola i és l’olor de la meva infantesa. La pudor de la
granja de porcs de més endavant espanta la mimosa i em recorda els estius de
l’adolescència a ca l’oncle Pere. Començo a pujar. El sol que travessa els
núvols em porta a l’experiència psicodèlica d’una acampada al Pirineu amb
vint-i-pocs. I el cant d’una merla em recorda el primer clau amb la dona, enmig
d’un bosc del Cadí. Ostres, tot això s’assembla a les pel·lícules: el moribund
veu passar la vida davant els seus ulls. Collonades. Però aquest corriol humit
i estret, amb un estimball a mà dreta, per on corro ara, és com el del Montseny
on vaig estar a punt de matar-me l’any passat. Em van salvar un arbust i la mà
d’un capellà excursionista. Per si de cas, camino fins a sortir al camí. I
després corro com un boig, perquè fa baixada i per l’alegria estúpida que sento
d’haver sortit il·lès d’un pensament encara més estúpid. La cara del conductor
del tot terreny que m’envesteix és clavada a la del capellà excursionista.
Jordi Bonet-Coll
La Bisbal d'Empordà (Girona)
