dijous, 10 de març del 2022

GUANYADORS DE FEBRER / GANADORES DE FEBRERO (XI EDICIÓ / EDICIÓN)

 








Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes de febrer de la XI edició del Microconcurs són:



Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de febrero de la XI edición del Microconcurso son:




CATEGORIA EN CATALÀ:





Psicopomps

El senyor Ros es va enriquir gràcies als pollastres a l’ast. «Són la meva gallina dels ous d’or», bromejava sovint. I també: «Ben ros, el voleu, oi?» Les cues, als diumenges, es perdien de vista a la cantonada, però l’aroma del rostit especiat s’estiregassava com una mà d’ectoplasma per acariciar els narius dels més ressagats, que salivaven amb expectació goluda.

No hi ha botiga «de tota la vida» que no s’acabi morint, i una persiana empastifada de pintades n’és la tapa del taüt. El senyor Ros s’hauria desfet en llàgrimes, si ho hagués vist, però el pollastrer d’or ja feia temps que descansava, ignorant de tot, al millor geriàtric de la comarca.

Ara bé, un desfici constant, que brollava de fondàries ignotes, no el deixava viure, sobretot els diumenges al matí, quan tots els ocells del món, segons ell, es reunien al jardí i esclataven en una piuladissa eixordadora i enfollidora que, segons ell, durava fins ben entrada la nit.

El cas, però, és que a fora només hi havia quatre estornells que voletejaven inaudibles.

«Em venen a buscar», deia, tapant-se les orelles. «Se’m volen endur a l’infern.»

S’havia fet vegetarià, a les seves velleses, però segurament ja era tard.

Josep Sampere Martí

Igualada (Barcelona)

 



CATEGORÍA EN CASTELLANO:


 

Cruzar la raya

La raya blanca apareció de la noche a la mañana y dividió la ciudad en dos. El alcalde dijo que aquello era una señal y que no debíamos cruzarla.  ¿Y quiénes éramos nosotros para contradecirle?

A un lado quedó la farmacia, la carnicería y el parque. Al otro, la plaza, la panadería y el hospital. A la izquierda, la escuela, el gimnasio y la taberna. A la derecha, la iglesia, la piscina y el cementerio.

Al principio nos lamentamos: que sin hospital cómo íbamos a vivir, que sin cementerio cómo íbamos a morir, que sin plaza dónde celebraríamos la fiesta, que sin cura quién nos iba a casar… Pero con el tiempo llegamos a acostumbrarnos. Los que se quedaron sin escuela enseñaban a los niños en casa y se automedicaban en la farmacia. Los de mi lado aprendimos a vivir sin carne y nos consolamos pensando que, al menos, teníamos pan.

Así vivimos muchos años hasta que un iluminado nos llamó imbéciles: “¿No veis que es solo una línea de tiza y que si queréis, la podéis barrer o cruzar?”

Esa misma noche cientos de hombres y mujeres de ambos lados nos colocamos a lo largo de la raya, enterramos al iluminado y construimos el muro que ahora atraviesa la ciudad.

Elena Bethencourt

Los Cristianos (Santa Cruz de Tenerife)